Ixent, revista d'estudis i comunicacions socials

 
contra


Cronologia del Tricentenari
(1715-2015)
Amb 300 anys d'opressió en tenim prou




marxa




Els altres comunistes i la transició

altrescomunistes


Mallorca
és a
Ixent Cultural



estrellaroja





Efemèrides del  27  d´abril
Efemèrides del  26  d´abril
Efemèrides del  25  d´abril
Efemèrides del  24  d´abril
Efemèrides del  23  d´abril
Efemèrides del  22  d´abril
Efemèrides del  21  d´abril
Efemèrides del  20  d´abril
Efemèrides del  19  d´abril
Efemèrides del  18  d´abril
Efemèrides del  17  d´abril
Efemèrides del  16  d´abril
Efemèrides del  15  d´abril
Efemèrides del  14  d´abril
Efemèrides del  13  d´abril
Efemèrides del  12  d´abril
Efemèrides de l '11  d´abril
Efemèrides del  10  d´abril
Efemèrides del  9  d´abril
Efemèrides del  8  d´abril
Efemèrides del  7  d´abril
Efemèrides del  6  d´abril
Efemèrides del  5  d´abril
Efemèrides del  4  d´abril
Efemèrides del  3  d´abril
Efemèrides del  2  d´abril
Efemèrides de l`1  d´abril


portocolom



Germania de Mallorca

Les opcions reals per combatre l'Estat Islàmic

Immanuel Wallerstein



Cronologia de la primera revolta forana (1390)

Cronologia de la segona revolta forana (1450)



Tunísia:
Entrevista amb Fathi Chamkhi, activista de la Lliga de l'esquerra obrera (LGO) i del Front Popular, sobre el nou govern i la política de Front Popular







És el capitalisme compatible amb la democràcia ?

Cercle de Gauche socialiste Montréal

 David Mandel


La crisi i el tercer sector.

Llorenç Buades Castell

 





eurosalaris
ipceuropa



Taula dels Ero
anticapitalistes
insostenibles
jovent
economistes alternatius
corruptes
dona treballadora
capitalisme és misèria
Futur
solucions

fora fatxes



votis qui votis
Encara en volen més
i els polítics sistèmics els ho dónen tot


Clica cada imatge i arriba a les  pàgines




baldu




La millor música




Futbol



mercats
Aquest és el camí al que ens aboca el Banc Central Europeu ,la senyora Merkel i els governs espanyols (PP, PSOE-IU, CIU)



horror pepero

Aquesta obra de Munch reflexa
l'horror que ens preparen els tecnòcrates del capital europeu i els seus escolanets del PP i PSOE.





Miquel López Crespí ha escrit:

salvador orlan


Resum  de la Reforma Laboral de 10-02-2012.



a Ixent



democràcia ?



a Ixent





Webs amigues

www.ixent.org


      www.cecili.cat/

            pobler.balearweb.net/


www.micajondesastre.org


La gent té falses expectatives de reformes en positiu per a la humanitat en un moment històric en el qual els capitalistes marquen el pas de manera accelerada en sentit contrari.




Memòria històrica: Els set anys de precarietat a Alemanya provocats pel govern del SPD-Verds en el gener de 2005 amb l'aprovació de l'esclavatge legalitzat (Llei Hartz IV) han servit només per a un model social on els rics són més rics i on els pobres han reculat en les expectatives de vida

Mallorca
és a
Ixent Cultural










estelgroc


















Gardènies-Miquel López Crespí



Les novel·les

Gardènies en la nit
(El Tall Editorial),

Premi de l’Òmnium Cultural 2009

i

Els crepuscles més pàl·lids

(Lleonard Muntaner Editor), Premi de Narrativa
Alexandre Ballester 2009 (I)(II)


Per Miquel López Crespí, escriptor

Cap a Ixent cultural


Nomenclàtor

Cap a Ixent cultural






És el capitalisme compatible amb la democràcia ?

Cercle de Gauche socialiste Montréal

 David Mandel

Quatre setmanes després de les eleccions legislatives, el diumenge 23 de novembre es celebrà l'elecció presidencial a Tunísia

 

La prohibició de les curses de braus i vedells també forma part de la tradició  espanyola i hauria de formar part de la memòria històrica .

 Convé recordar als espanyols l'existència d'una Reial Cèdula de 10 de febrer de 1805 que prohibeix sense excepció en el Regne d'Espanya les curses de braus i de vedells per tal d'evitar els mals polítics i morals que generen aquests espectacles. La Cèdula insisteix en que aquests espectacles són poc conformes a la humanitat i perquè suposen fer malbé l'agricultura, la ramaderia i la indústria (Font: Semanario de Mallorca del 27 d'abril de 1805). De la mateixa manera es prohibiren les curses de bous , correbous i corregudes de vedells, de manera que la barbàrie en el segle XXI és superior en molts casos a la del s principis del Segle XIX.




Volem auditories públiques i control ciutadà sobre el deute generat pels polítics que s'han regit per pràctiques de casino amb els doblers del poble.

El dret de control dels ciutadans sobre els actes dels que governen, de ser informats sobretot el que ésla seva gestió, com els seus objectius i les seves motivacions, és intrínsec a la democràcia mateixa, ja que emana del dret fonamental dels ciutadans a exercir el seu control sobre el poder i participar activament en els assumptes comuns.
 Aquesta permanent necessitat de transparència en els assumptes públics adquireix una enorme
importància en aquesta època del neolliberalisme més salvatge i corrupte ––sense precedents en la història mundial–– . Es tracta d una necessitat social i política  vital.
L'exercici dels drets democràtics dels ciutadans, considerats sempre com “elementals”, és vist pels governants gairebé com una declaració de guerra dels d'abaix al seu sistema .
I naturalment, és tractada en conseqüència de manera repressiva .

L'auditoria del deute extern adquireix una dinàmica socialment saludable, políticament gairebé subversiva. La utilitat d'una auditoria no pot resumir-se únicament a la defensa de la transparència i la democratització de la societat. Va molt més lluny, ja que obre el camí a un procés que podria esdevenir extremadament perillós per al poder establert, i potencialment alliberador per a la majoria dels ciutadans!
En efecte, a l'exigir obrir i auditar els llibres del deute públic, i millor encara obrint i auditant aquests llibres, el moviment de l'auditoria ciutadana s'atreveix a l'impensable : entrar en la zona prohibida, en el més sagrat santuari del sistema capitalista, allí on, per definició no es tolera cap intrús!” (François Chesnais)
.

Paquet de mesures anticrisi: la solució a la crisi passa per fer tot el contrari del que recepten els polítics institucionals i els economistes burgesos.


1- Sortir de la crisi exigeix salaris més alts i rendes socials: 300 euros per persona , un salari mínim de 1200 euros. Prohibició de l'acomiadament,  recuperació dels serveis públics per la creació massiva de llocs de treball en educació i salut. Jubilació als 60 anys amb el 100%.

2. El finançament d'aquestes mesures s'ha de fer a càrrec dels capitalistes. Cancel · lació del deute i els interessos. Moratòria sobre la base d'una auditoria sota control popular. S'han d'aturar les exempcions d'impostos i augmentar els impostos als rics.

3. Expropiació i socialització dels bancs i la seva unificació sota el control de la població i els treballadors.

4. Sortida de l'energia nuclear, desenvolupament d'energies renovables, solar i eòlica.
Per implementar aquest programa s'ha de combatre el sistema capitalista i el poder de les grans empreses i els banquers. Aquestes quatre mesures són imprescindibles i han de ser aplicades si es volen defensar els interessos de la majoria de la població.



Espanya és el Regne de la mentida: Això és el que deien els polítics del PP:


CRISTOBAL MONTORO

9 de març de 2010:

"De la crisis no saldremos subiendo impuestos".

12 d'agost de 2010:

"Se confirma que ha sido un error subir el IVA cuando no tenemos consumo, ni crecimiento económico mientras, por otra parte, suben los precios"

ANA MATO

15 de març de 2010:

"Esta subida del IVA, hará que los ciudadanos compren menos, los comercios, obviamente, vendan menos, y supongo que eso repercutirá en los ingresos del Estado por este impuesto. En definitiva, todos perdemos con la subida de impuestos".

MARIA DOLORES DE COSPEDAL

28 de setembre de 2009:

"Subir el IVA un 2% es tanto como bajar un 2% el salario a los trabajadores o bajar un 2% la pensión a los pensionistas".

15 de març de 2010:

"En época de retracción del consumo no se pueden subir los impuestos que lo gravan".

"La subida del IVA no resolverá la crisis del consumo".

1 de juliol de 2010:

"Sabemos que la subida del IVA grava el consumo y retrae la actividad económica".

ALICIA SÁNCHEZ CAMACHO

14 de març de 2010: Rajoy dixit.

"La subida del IVA es el sablazo que un mal gobernante le pega a todos sus compatriotas que ya están muy castigados por la crisis. Un gobernante que, tras fracasar en sus planes, ahora pretende que lo pague el conjunto de los españoles".



El poder del franquisme és actual: el poder no ha canviat de mans.

Llorenç Buades Castell, 17/04/2013

Vivim d'aparences. Tot i que, fonamentalment l'esquerra sistèmica, ens ha volgut fer interioritzar que vivim en una democràcia, perquè ens permeten votar cada quatre anys --amb condicions cada vegada més desiguals per a les formacions que es presenten--, la realitat és que el vot depèn fonamentalment de les campanyes publicitàries i aquestes,  dels bancs i caixes, fet que explica la submissió de la casta política a la banca que és la que realment ha manat i mana. Qui no disposa d'un cèntim no pot obtenir cap càrrec ni aquí, ni en el els Estats Units , ni a les Kimbambes. D'aquí l'actualitat del marxisme, decantat del programari de l'esquerra "postmoderna".


 En aquest món aparentment democràtic,  el poder de la banca és el mateix de les famílies que es beneficiaren del franquisme, i el poder de les multinacionals també. Ho és el poder sobre les terres del Regne, i el poder sobre les grans i fins i tot petites empreses. La corporació militar és la mateixa, i les corporacions professionals provinents dels titulats universitaris segueixen majoritàriament la dinastia, i especialment la judicatura.

 Les Administracions Públiques segueixen fonamentalment en mans de les classes benestants adherides al franquisme. Els empresaris que gaudiren dels favors del franquisme segueixen al capdavant de l'economia de les Illes, i molts dels actuals practicants de golf, de la recreació amb iot o del món del bridge són anteriors al franquisme i proclamen el seu orígen botifarra. Fins i tot per tal de ressucitar Déu, és la dreta botifarra la que té el privilegi de gaudir-ne en les processons de l'Encontre de santa Eulàlia i de la Seu. Però bé, també com sempre, Déu és propietat d'ells i dels seus comerciants, coneguts corporativament com Església Catòlica, Apostòlica i Romana, corporació empresarial beneficiada per una fiscalitat que s'aplica amb duresa contra els treballadors i les classes populars.






Trotski era favorable a la independència de Catalunya.

Lleó Trostki
EL CONFLICTE CATALÀ I LES TASQUES DEL PROLETARIAT (estiu 1934)

 L’apreciació del conflicte català i de les possibilitats que se’n desprenen ha de partir del fet que Catalunya representa avui incontestablement la més forta posició de les forces defensives front a la reacció espanyola i al perill feixista. Si es perdés aquesta posició, la reacció hauria assolit una victòria decisiva i per molt temps. Amb una política justa, l’avantguarda proletària podria utilitzar aquest bastió defensiu com a punt de partida d’una nova ofensiva de la revolució espanyola. Aquesta hauria d’ésser la nostra perspectiva. Aquest desenvolupament és impossible mentre el proletariat català no hagi aconseguit encapçalar el combat defensiu contra el govern central reaccionari de Madrid. Però això no és possible si el proletariat català manifesta estar disposat a sostenir aquesta lluita només en el cas que sigui endegada […] o la intransigència del govern de Madrid, o el caràcter reaccionari de la petita burgesia catalana.
 
  La política seguidista de Maurín és adoptada pels nostres camarades dins l’Aliança Obrera de Catalunya. Però trencar aquest seguidisme només és possible si es col·loca al capdavant del moviment de defensa, si n’aclareix les perspectives, si llança consignes sempre més coratjoses i comença a prendre la direcció de la lluita no en les paraules sinó en els fets. Una resistència victoriosa només es pot concebre si mobilitza totes les forces de les masses – i ara existeixen totes les precondicions per fer-ho – i a més si ho fa cap endavant, a l’ofensiva. Per això és d’una importància decisiva que l’avantguarda proletària expliqui des d’ara mateix a les masses obreres i camperoles de la resta d’Espanya que la victòria o la derrota de la resistència catalana determinarà igualment la seva pròpia victòria o la seva derrota. Cal mobilitzar d’immediat aquests aliats a tota Espanya, i no esperar el moment en què l’ofensiva reaccionària esdevingui un fet. (Que és la posició dels nostres camarades i de la majoria del comitè de l’Aliança Obrera). Catalunya pot esdevenir l’eix de la revolució espanyola.
  
    La presa de la direcció a Catalunya ha d’ésser la base de la nostra política a Espanya. Però la política dels nostres camarades ho fa del tot impossible. Cal canviar urgentment aquesta política si no es vol que una situació decisiva acabi, pels nostres errors, en una nova derrota que podria ser decisiva per molt temps. No hem d’amagar-nos que la política dels nostres camarades sobre aquesta qüestió ha malmès el prestigi no només de la nostra organització i de l’Aliança Obrera, sinó del proletariat mateix, i que no pot ser recuperat sense un gir radical i la prova dels fets. La posició actual dels nostres camarades i dels de l’Aliança Obrera només pot ser entesa per les masses treballadores no proletàries de la següent manera: el proletariat, per mitjà de les seves organitzacions, està disposat a participar si d’altres comencen. I posa preu per fer-ho (veure els termes imposats per l’Aliança Obrera) a l’Esquerra catalana, ignora completament els interessos particulars de la pagesia i de les masses petitburgeses, i es dedicarà a dirigir el combat tant de pressa com sigui possible cap els seus propis objectius de classe, la dictadura del proletariat. En comptes d’aparèixer com a dirigent de totes les capes oprimides de la nació, com a dirigent del moviment d’alliberament nacional, el proletariat només apareix aquí com a acompanyant de les altres classes: de fet, un acompanyant molt egoista a qui s’ha de fer donacions, o més aviat promeses, perquè se’l necessita i en tant que se’l necessita. La petita burgesia catalana, la gran burgesia i la reacció, basant-se en la davallada de la petita burgesia, no podien desitjar res millor del proletariat en una situació com aquesta.

     Els nostres camarades han de fonamentar el seu gir per sobre de tot en el següent: han de fer agitació (tant des de la seva organització com des de l’Aliança Obrera) a favor de la proclamació d’una república catalana independent, i han d’exigir, per tal de garantir-la, l’armament immediat de tot el poble. No s’ha d’esperar que el govern els armi: han de formar immediatament milícies obreres que no només exigiran del govern el millor equipament, sinó que l’obtindran desarmant els reaccionaris i els feixistes. El proletariat ha de demostrar a les masses catalanes que té un interès sincer per la defensa de la independència catalana. És aquí que raurà el pas decisiu vers la conquesta de la direcció en la lluita de totes les capes, preparada per a la defensa a la vegada de la ciutat i del camp. L’armament del poble ha d’esdevenir el centre de la nostra agitació en les properes setmanes, entorn de les consignes següents: “Cap retallada dels sous! El govern i la patronal han d’assumir el cost de l’equipament i les reserves!”. S’han de dedicar les forces militars existents com a instructors en la formació de les milícies, i fer elegir els oficials per les milícies. La base de la milícia és la fàbrica. Els obrers de la gran industria, dels ferrocarrils, etc. i de tots els serveis públics han de formar part automàticament d’aquesta milícia. La majoria del poble ha d’ésser cridat a unir-s’hi. Cada regiment elegeix el seu comitè, el qual envia un representant al comitè central de totes les unitats de milícia de Catalunya. El comitè central –és a dir, el soviet central- funciona com a Estat polític, però primer i abans de res com a organisme de control i més tard com a autoritat central per a les reserves i l’equipament de les forces armades. En la realització d’aquesta tasca, esdevindrà l’organisme al costat del govern, el govern pròpiament dit. És la forma, el desenvolupament concret del soviets en la situació actual a Catalunya.

  Degut a les seves profundes divisions internes que no li permeten establir la seva hegemonia a Catalunya, el proletariat no pot, en la situació actual, proclamar per ell sol la independència de Catalunya. Però pot i deu cridar amb totes les seves forces a la independència i exigir-la del govern petit burgès de l’Esquerra. Ha de respondre a les seves maniobres dilatòries per la convocatòria d’eleccions. “Necessitem un govern que representi i dirigeixi la voluntat real de lluita de les masses populars”. Els comitès de regiment de la milícia han d’esdevenir el mitjà principal per a la preparació i la celebració de les dites eleccions. En altres paraules, en la mesura en què les dues fases del problema, la proclamació de la independència i l’armament del poble, poden estar separades l’una de l’altre, és per mitjà de la segona que s’ha de realitzar la primera.

   El proletariat no només ha de posar al davant les reivindicacions democràtiques (llibertat de premsa, Estat auster, anivellament dels salaris dels funcionaris, economia democràtica, supressió dels impostos indirectes, impost progressiu directe sobre els propietaris per a finançar la resistència, etc.) per a ell mateix i a més de les seves pròpies reivindicacions de classe, sinó que també ha d’incorporar totes les reivindicacions específiques dels pagesos i de les masses petit burgeses a les reivindicacions anteriors. Hi ha manca d’informació sobre els detalls de la qüestió agrària, però el proletariat, per pròpia iniciativa, abans de res ha d’armar les masses amb consignes i reivindicacions per les quals combatre. Però sense presentar aquestes reivindicacions com a condicions per participar com a classe a la lluita



Entrevista a Laura Camargo de PODEM  al programa que presenta i dirigeix Miguel Angel Ariza Pensa-t'ho Bé.
Entrevista propera i assossegada, fins i tot amb molt humor.
Mireu-la





idees per a l'acció

Ixent  
Comunicació Social                                      i amb un clic pots accedir a :


                Ixent Cultural
      Cronologia Mallorquina


  La premsa, la televisió, i els principals mitjans de comunicació són propietat dels rics, que també controlen els mitjans públics mitjançant els partits que financen. Com a tal classe dominant els aprofita per a modelar els pensaments de la gent d'acord amb els seus interessos particulars.   D'aquí la importància dels mitjans independents i alternatius com aquest.


 


                   

 Gran mobilització mallorquina per la llengua, la cultura l'educació i l'autogovern

                    moguda


Dia d'acció Global contra els Tractats de Lliure Comerç


#18AnoalTTIP

A les 11 s'ha celebrat una concentració a la  Plaça de L'Olivar de Palma  i  després un cercavila ha recorregut el carrer de Sant Miquel fins al Mercat Ecològic de Plaça Patins en el marc del Dia de'Acció Global contra els  Tractats de Lliure Comerç.

La mobilització internacional promoguda contra el TTIP ha estat animada a Palma, però poc concorreguda si ens atenem al perill que suposa l'aprovació cap a la defensa dels drets laborals, el medi ambient o els serveis públics,

          tip                       
                                                                        



S'acorda la fundació d'una CUP a Palma
                                                             
            cupaires

 La Trobada d’unitat Popular de Palma (TUP) reunida aquest passat dissabte ha acordat la fundació d'un nucli de la Candidatura d’Unitat Popular (CUP)

En una assemblea d'una cinquantena de persones en el marc de la segona jornada de la Trobada d’unitat Popular de Palma (TUP). després del debat , la majoria dels assistents  han decidit la formació d’una Candidatura d’Unitat Popular (CUP), sense descartar també la posada en marxa d'una segona alternativa consistent en la creació d’un parlament ciutadà.

També s’ha creat l’equip coordinador que s’anirà reunint i contactant amb sectors interessats a promoure la CUP i per perfilar com avançarà la candidatura

La TUP Palma va celebrar la primera jornada el passat 28 de març, unes jornades de treballa dividides en diferents sessions que abastaven aspectes com la cultura, la ciutat i l'economia, i per analitzar el model de ciutat per a Palma i les seves necessitats.




Memòria del 14 d'Abril

Clicar

cuarta



L'anticapitalisme arriba a les institucions


  Amb la seva presència a Podemos l'anticapitalisme ha arribat primer al Parlament Europeu amb Teresa Rodríguez (substituïda arrel de la seva candidatura andalusa per l'anticapitalista Miguel Urban) i ara ja és al Parlament Andalús, però encara pot incrementar-se perquè altres militants anticapitalistes com Carmen Sanjosé (que va ser de LCR), vuitena a la llista de Madrid-Regió, Cecília Salazar, sisena, Raúl Camargo (13) i també Isabel Serra (16) han aconseguit posicions que ens fan ser optimistes de cara a l'entrada a l'Assemblea de Madrid.
  
    I encara ens alegra més que Laura Camargo, germana de Raúl, estigui probablement en tercer o quart lloc a la candidatura de Podem a Mallorca, on s'han de triar 33 parlamentaris.




La Resistència traïda - Memòria històrica

Palmiro Togliatti, màxim dirigent del Partit Comunista Italià va deixar en llibertat als feixistes i esquadristes negres mitjançant una amnistia  el 22 de juny de 1946 en tant que els partisans empresonats per la lluita antifeixista continuaven a les presons

(Llegir més)



Un 62,18% dels vots andalusos han anat a favor dels corruptes i de la casta política



 El Partit Socialista Obrer Espanyol ha obtingut a Andalusia, tot i perdre molts vots els mateixos escons que tenia, 47 que són igualment insuficients per a governar .  El PSOE, afectat per casos greus de corrupció,  ha perdut electorat, però amb tot ha aconseguit el millor resultat en escons. Els andalusos no han castigat la corrupció, perquè un 62,18% dels votants ho han fet a favor del PSOE i del PP. La debacle del PP s'ha de cercar més en les polítiques desenvolupades pel govern central que per la seva gestió a Andalusia. Qui s'ha estavellat de veritat és Mariano Rajoy, més que el seu candidat, un personatge que no tenia , ja d'entrada , cap mena de popularitat. Una bona part del vot del PP s'ha desplaçat cap a la nova marca de la dreta, Ciutadan's, que ha gaudit de les plataformes mediàtiques de llançament com a marca substitutiva del ciutadà emprenyat de dreta. Els 9 representats obtinguts per Ciutadans poden servir per a consolidar la majoria institucional del PSOE , però el PSOE mateix podria arribar a un acord de governabilitat amb el PP des d'un govern en minoria.

   La progressió de Ciutadans ens hauria d'aportar una reflexió sobre la capacitat dels mitjans audiovisuals per a bastir un projecte polític. Ciutadans no ha rebut ni una sola crítica en relació als seus personatges . Ningú dels mitjans ha qüestionat que el dirigent de Ciutadans a Andalusia sigui un personatge que per damunt de tot aspira a un càrrec, i que per això ha enlairat les banderes del PP, del PSOE, del Partit Andalusista i ara de Ciudadanos. En canvi, els mateixos que ajudaren a enlairar Podemos des dels televisors, quan han comprovat que havien allargat massa les intencions de vot s'han centrat en fabricar una campanya de desprestigi personal i polític per als seus dirigents des dels mateixos mitjans. I Podemos els ha seguit en un joc perjudicial per a la formació. De fet els darrers mesos, els dirigents de Podemos s'han destacat per no saber combatre les crítiques en qualsevols dels aspectes del seu programa, com per evitar parlar de Veneçuela, quan s'hi ha de parlar per bé i per mal. I han cedit a l'oportunisme deixant de banda aspectes programàtics del seu triomf a les eleccions europees, o a qüestions que els ha separat de les esquerres nacionals com és el cas del procés sobiranista o del dret d'autodeterminació. En canvi han obert la boca presentant-se com els dirigents d'un nacionalisme espanyol que sempre ha estat reaccionari i que res té a veure amb el nacionalisme dels americans del Sud.  No crec que els visques a les forces armades o la pressa per convidar al monarca a reciclar-se electoralment sumin vots per a Podemos. Més aviat diria que espanta a la gent d'esquerra.

        Ni Monedero, ni Errejón han sabut defensar-se amb èxit de les acusacions de la premsa i televisió.  I quan s'han d'enfrontar a debats econòmics , o de política internacional , no aporten entre els contertulis a la millor gent que diuen tenir, i en alguns casos no estan gens preparats per al debat cpm s'ha demostrat moltes vegades a La Sexta.

         S'han equivocat en no fer ús de la marca Podemos per a les eleccions municipals, de manera que no han pogut bastir les mínimes estructures a nivell municipal ja activades per al procés autonòmic andalús. Tot això s'ha  afegit a la desactivació dels cercles. Sense aquestes bases mínimes de suport es fa difícil poder competir amb un PSOE arrelat a cada municipi, que serveix per al repartiment de subsidis i de feines, i que té a l'esquena més de trenta anys de política clientelar, mitjançant el PER,  i mitjançant altres polítiques compensatòries de la manca de treball.

            Aquest resultat servirà per baixar els fums, la prepotència, la supèrbia en que s'han presentat , i molt especialment Pablo Iglesias, i per a situar-se uns objectius més aferrats a les possibilitats que permet la seva estructura, sense fer volar coloms. Tal vegada aprenguin que encara no estan prou consolidats com per voler arribar al govern central, i que poc poden recollir amb les seves declaracions sobre la qüestió nacional a territoris com Galícia, Catalunya, Euskalherria, o aquí mateix a les Balears, per a superar aquest 15% del vot andalús.

              En relació a Esquerra Unida, han obtingut els guanys d'estar en un govern corrupte i que ha aplicat retallades, perquè si algú hi ha sensible a la corrupció és la gent d'èsquerra de veritat que al poder disposar d'una eina de recanvi menys accelerada per a córrer darrera una conselleria,  com és ara  la de Podemos, és normal que s'opti per qui no té tantes presses per governar a qualsevol preu.

                Ara del que es tracta és de vincular la feina d'oposició en el Parlament andalús amb les dinàmiques de les bases de cada partit , siguin agrupacions o cercles, i d'aquests amb els moviments socials, per tal de tombar el bipartidisme que encara manté aquest 62,18% dels vots,








Yoav Shemer Kunz


Resultats de les eleccions a Israel:

Què  hi ha de nou per als palestins:

Malgrat el seu balanç, Binyamin Netanyahu ha guanyat novament. El seu partit, el Likkud, ha guanyat 30 escons en la Knésset contra només 24 per al Partit Laborista (el camp sionista d'Isaac Hertzog i Tzipi Livni) al temps que el seu aliat sionista d`esquerra Meretz , format per progressistes (i també verds) ha obtingut només 4 escons, un fracàs total.

Netanyahu probablement farà un govern nacionalista de centre-dreta, amb dos partits ortodoxes (7 + 6 escons), els dos partits de l'extrema dreta (8 + 6 escons) i el nou partit de centre, Kulanu (10). Necessita 61 escons per a la majoria i en pot disposar de 67 bastant fàcilment. Recordam que a les eleccions parlamentàries a Israel, la Knesset té 120 escons.

El vot d'ahir ha estat decisiu per Palestina i els drets dels palestins en dos punts.

Cap Estat Palestí

La victòria de Netanyahu distància encara més la solució de dos Estats per a aquest conflicte. Seguiran esborrant les fronteres de 1967, incloent-hi Jerusalem i la colonització de la Cisjordània continuarà, així que estem igual. Era la seva promesa explícita de les eleccions fins i tot abans d'ahir: amb mi, cap estat palestí. Així, la realitat sobre el terreny, els fets sobre el terreny, continuarà en la mateixa direcció:com sempre un règim individual d'apartheid, no dos Estats.

Els Palestins de Cisjordània i Gaza per tant continuaran en la seva actual estratègia per avançar cap a organismes internacionals: Tribunal Penal Internacional de la Haia i el Consell de seguretat de les Nacions Unides, la comunitat internacional. la UE i els governs nacionals són també implicats en aquesta via diplomàtica. Naturalment, confien en el suport a Europa per la seva causa i d'Europa, incloent-hi la posició de la França.

No hi haurà igualtat per als palestins d'Israel

El segon és que no hi haurà igualtat per als palestins en tant que ciutadans d'Israel .La política del govern israelià contra els ciutadans israelians àrabs palestins continuarà en la mateixa direcció: estructural i legal de discriminació i incitació a l'odi racial des del cim més alt de l'estat. No obstant això, en aquest punt hi ha una novetat important: la llista comuna dels Palestins d'Israel, que consta de quatre parts diferents, liderada per Ayman Odeh, s'ha convertit en la nova estrella d'aquesta elecció. La llista conjunta ha obtingut 14 escons a la Knesset, una victòria històrica d'aquest sector de la societat israeliana. Ciutadans àrabs d'Israel (o els palestins de 1948) exigeixen els seus drets per la via democràtica i pacífica optant per participar en les eleccions ampliament. Ells exigeixen aquests drets polítics com a minoria Nacional (llengua i cultura àrab, etc.), així com la igualtat cívica i ciutadana (ocupació, inversions, infraestructures, serveis socials, etc.) per a una societat israeliana més igualitària entre tots, siguin els ciutadans jueus o àrabs.

Els palestins d'Israel han aprovat amb un suport massiu la iniciativa històrica d' Ayman Odeh, amb el vot,  anant per la via electoral i democràtica i no per boicotejar les eleccions a la Kenésset, com passava sovint abans. Odeh ha promès durant la seva campanya realitzar una marxa envers Jerusalem per reclamar la igualtat cívica a Israel, inspirat en la marxa de Martin Luther King a Washington.

En conclusió, l'estat dit 'Jueu i democràtic' a Israel/Palestina, a ambdós costats de la "línia verda" de 1967, encara viurà les seves contradiccions i oposicions, internes i externes, provinents d'aquests ciutadans que demanen igualtat, així com de la població ocupara militarment que exigeix un estat sobirà. La posició de la comunitat internacional,de França i la UE, també tendran el seu paper en aquesta història a seguir.
Bon dia tothom,




        far                     
 Aspecte de la mobilització contra la privatització del far de Portocolom
  (Foto enviada per Bartomeu Mestre)



  


                    kostas



Crítiques i 5 preguntes al govern de Kostas Lapavitsas, economista i diputat de SYRIZA

  

Kostas Lapavitsas és professor d'economia a la Universitat de Londres i va ser triat diputat SYRIZA en les últimes eleccions. En un article publicat al seu bloc el 23 de febrer, critica les negociacions recents del seu govern amb els creditors del país i considera que això no va en la direcció dels compromisos assumits en el discurs de Salònica que va mostrar el programa econòmic en cas de guanyar les eleccions . També planteja cinc preguntes importants sobre el deute, l'austeritat, la reconstrucció nacional i el futur del Pla de negociacions.

Per Kostas Lapavitsas


No s'ha completat l'acord de l'Eurogrup, en part perquè encara no sabem quinres "reformes" proposarà el govern grec i quines són les que s'acceptaran

Però nosaltres, els que hem estat elegits sobre la base del programa de Syriza i consideram les propostes de Tessalònica com un compromís que hem fet amb el poble grec, ens preocupa profundament. I és el nostre deure manifestar les nostres preocupacions.

L'esquema general de l'acord és el següent:

   1 - Grècia ha sol·licitat la pròrroga de l'acord actual  que es fonamenta en una sèrie de compromisos.
  
   2 - L'objectiu de l'ampliació és permetre completar l'avaluació de l'actual acord perquè hi hagi temps per desenvolupar un nou Acord probable;
   
   3 - Grècia presentarà immediatament una llista de "reformes" que seran avaluades per les institucions i sobre les quals ha de concloure un acord a l'abril. Si l'avaluació és positiva, els fons que encara no s'han donat en el marc de l'actual acord es donaran a conèixer, de la mateixa manera que seran retornats els beneficis obtinguts pel BCE;
   
   4 - Els fons disponibles per al Fons d'Estabilitat Financera (FSE) seran utilitzats exclusivament per cobrir les necessitats dels bancs i ja no estaran sota control grec.
   
   5 - Grècia s'ha compromès a complir plena i oportunamant totes les seves obligacions financeres amb els seus socis.
  
   6 - Grècia s'ha compromès a assegurar excedents 'apropiats' per garantir la sostenibilitat del deute sobre la base de les resolucions de l'Eurogrup de novembre de 2012. El superàvit el 2015 tindrà en compte la situació econòmica en 2015.
  
   7 - Grècia no revocarà les mesures ni seguirà endavant amb els canvis unilaterals que poden tenir un impacte negatiu en els objectius pressupostaris, la recuperació econòmica i l'estabilitat financera segons l'avaluació de les «institucions».

Sobre aquesta base, l'Eurogrup iniciarà els procediments nacionals per a una extensió de quatre mesos de l'acord actual i convida les autoritats gregues a posar en marxa immediatament el procediment per dur a terme la seva avaluació.

És difícil veure com, a través d'aquest acord, serà possible dur a terme les mesures anunciades a Salònica que inclouen la cancel·lació de la major part del deute i la substitució immediata de memoràndums pel Pla Nacional de Reconstrucció.

Nosaltres, els que vam ser elegits amb Syriza, estem compromesos amb la realització d'aquest pla, independentment del deute en les negociacions perquè el creiem necessari per reactivar l'economia i alleujar el patiment de la societat. Cal ara explicar com s'aconseguirà això i com el nou govern serà capaç de canviar la tràgica situació que va heretar.

Per ser més específics, el Pla de Reconstrucció Nacional va incloure quatre pilars que representen, per al primer any, els següents costos:

    1- Lluita contra la crisi humanitària (1,9 milions).
   
    2- Revitalitzar l'economia mitjançant exempcions fiscals, reajustament 'dels préstecs en vermell', la creació d'un banc de desenvolupament, la restauració del salari mínim a la suma de 751 euros (en total: 6,6 milions de dòlars) .

    3- Pla d'ocupació pública, amb la participació de 300.000 llocs de treball (3 mil milions per al primer any i altres 2 000 000 000 per al segon).
   
    4 -Canvi del sistema polític a través d'intervencions en les comunitats locals i el Parlament.

Les fonts previstes de finançament per al primer any van ser:

    Liquidació de deutes amb l'Administració Tributària (3 000 000 000)
    Lluita contra l'evasió fiscal i el contraban de mercaderies (3 000 000 000)
    Fons d'Estabilitat Financera (3 000 000 000)
    Marc Nacional Estratègic d'altres programes comunitaris de desenvolupament i (3 000 000 000)

Tenguennt en compte la comunicació de l'Eurogrup, jo faig les següents preguntes:

Pla de Reconstrucció Nacional

Com el Pla de Reconstrucció Nacional es finançarà si els 3 000 000 000 del Fons d'Estabilitat Financera és ara fora del control grec? 
Aquests fons ja no estan disponibles, i aleshores encara es farà més necessari recaptar les sumes degudes en la lluita contra l'evasió fiscal i la liquidació de deutes amb l'IRS, en un temps molt curt. Com és factible aquesta perspectiva ?

Cancel·lació del deute

Com es pot avançar el alleugeriment del deute si Grècia es compromet a pagar en la seva totalitat i puntualment totes les seves obligacions financeres amb els seus socis?

Aixecament de l'austeritat

Com es podrà llevar l'austeritat si Grècia s'ha compromès a aconseguir un superàvit primari "adequat" a la fi de fer viable l'enorme deute actual? La "sostenibilitat" del deute - segons les estimacions de la troica - va ser precisament la raó de la caça absurda dels superàvit primaris. Atès que el deute no es reduirà significativament, com ens aturarem de tenir superàvit primaris que són catastròfiques per a l'economia grega i que constitueixen l'essència de l'austeritat?

Seguiment i costos fiscals

Com serà possible aconseguir un canvi progressiu en el país si les institucions volen mantenir una supervisió estricta i prohibeixen les accions unilaterals?  Permetran les institucions assolir els plans de l'agenda de Salònica, atès que tenen un impacte directe o indirecte en el pressupost?

Les negociacions futures

Què és exactament el que haurà canviat amb els quatre mesos de pròrroga per tal que les noves negociacions amb els nostres socis es puguin realitzar en millors posicions? Què és el que evitarà la degradació de la situació política, econòmica i social del país?

Els moments són absolutament crucials per a la societat, la nació i, per descomptat, per a l'esquerra. La legitimitat democràtica del govern es basa en el programa de Syriza. Com a mínim s'ha de tenir un debat obert en els òrgans del partit i el grup parlamentari. Hem de proporcionar immediatament respostes pertinents a aquestes preguntes per conservar el suport i l'impuls que el poble grec ens aporta. Les respostes que es donaran en els propers dies decidiran el futur del país i de la societat.





                             mur

  Foto d'Antonia Carrillo del homenatge unitari en el mur de la memòria (22/02/2015)

L'eurodiputat de Syriza Manolis Glezos, diu: "Demano al poble grec que em perdoni per haver contribuït a aquesta il·lusió"

Convé recordar que més enllà de Manolis Glezos el corrent esquerrà de Syriza que suposa 30 diputats és crític amb aquest acord.

Des de Brussel·les, l'eurodiputat de Syriza, Manolis Glezos critica les maniobres del govern grec durant les negociacions amb els creditors i el canvi de veu . Recorda que "entre l'opressor i l'oprimit, no pot haver-hi una qüestió de compromís, ja que no és possible entre l'ocupat i ocupant. L'única solució és la llibertat ".

"Canviar el nom de la troica" per institucions , canviar el nom de "memorandum" per el "d'acord "i el dels creditors" per socis "no canvia l'estatus quo", sinó que descriu el marc històric de l'esquerra que sembla decebut amb les últimes novetats entre Grècia i els seus creditors.

"Més d'un mes ha passat i la promesa encara no s'ha transformat en acció. És una llàstima fins i tot perjudicial. Per la meva part, demano al poble grec que em perdoni per haver contribuït a aquesta il·lusió", va escriure convidant als amics de SYRIZA a participar en el menor temps en un debat del recorregut del partit i les maniobres necessàries.

L'article de Manolis Glezos s'ha publicat avui a la pàgina web del Moviment Ciutadà Actiu ":

Canviar el nom de la troica per "institucions", la del "acord" per escriptura de constitució i la de creditors per "socis" no canvia la situació anterior. No canvia tampoc, per descomptat, el vot del poble grec a les eleccions el 25 gener 2015. El poble grec va votar a favor perquè SYRIZA havia promès abolir el pla d'austeritat que no és només una estratègia de l'oligarquia alemanya, sinó també la d'altres països creditors de la Unió Europea i l'oligarquia grega. Haviem d'abolir els memoràndums i la Troica, i derogar totes les lleis d'austeritat. Haviem de suprimir la troica i els seus efectes.Ha passat un mes i la promesa encara no s'ha convertit en realitat.

Malament i encara més malament.

Per la meva banda, li demano al poble grec que em perdoni per haver contribuït a aquesta il·lusió.

Però abans que el mal progressi.

Abans que sigui massa tard reaccionar.

Per sobre de tot, a través de reunions especials amb totes les organitzacions, sense importar el nivell, els membres de SYRIZA i amics han de decidir si accepten la situació.

Alguns argumenten que per arribar a un acord és necessari cedir. En primer lloc, entre els opressors i els oprimits, no pot haver-hi una qüestió de compromís, ja que no és possible entre l'ocupat i ocupant. L'única solució és la llibertat.

Però fins i tot si acceptem aquesta aberració, el que els governs anteriors han fet amb la desocupació, l'austeritat, la pobresa, el suïcidi, memoràndums de suport, va més enllà de tots els límits de compromís.

Manolis Glezos, Brussel·les, 22 febrer 2015







Entrevista amb l'economista Charles-André Udry sobre la situació a Grècia

A Grècia ens trobem amb Charles-André Udry, economista ben conegut en els cercles internacionals de l'esquerra, i dedicat a la consultoria econòmica amb el partit de SYRIZA. Realitzam amb ell una interessant entrevista per tal de disseccionar la situació grega: el KKE i SYRIZA, les noves relacions de poder entre Grècia i Europa i els nous escenaris possibles. També hi ha un petit lloc per al fenòmen espanyol de Podemos i la seva determinació en el camp de la política econòmica.

Les eleccions a Grècia van acabar com tots sabem. L'aliança de SYRIZA amb els Grecs Independents era inevitable? El tancament per part  del KKE es considera definitiu?

El component de l'esquerra de Syriza sempre s'ha posicionat a favor d'obrir-se al KKE, i seguirà pressionant en aquest partit. Però hi ha pressions del món financer i bancari grec per què no es produeixi aquesta obertura, i per descomptat per la falta de disponibilitat del mateix Partit Comunista.

El KKE almenys en les declaracions oficials ni tan sols han esmentat la hipòtesi de l'aliança, centrant-se més aviat en com, malgrat l'onada d'aclamació de Syriza, han aconseguit consolidar el seu nucli dur. No obstant això, fins i tot en el mateix  KKE hi ha una part que empeny per a una futura obertura.

Un dels aspectes de la política grega és la forta presència de la història en el present: el règim dels coronels no ha acabat fa tant de temps, les famílies tenen històries de sang per raon polítiques, l'afiliació política té una gran relació amb la família d'origen .

Quina és la situació interna de SYRIZA després de l'aliança amb Anel?

Tsipras ha de gestionar una situació difícil en el Comitè Central del SYRIZA, que es compon de 200 membres. L'esquerra del partit, que representa un 35% d'acord amb l'últim Congrés, no veu bé el pacte amb Anel, ni exclou la possibilitat d'una sortida immediata de l'Euro.

És possible que Tsipras es vegi obligat a fer fora els militants que no accepten aquesta gestió del Govern, però això és només una hipòtesi. Tsipras és acusat en aquesta etapa de tenir un lideratge autoritari del partit, però també és cert que no es pot permetre les tensions internes en aquests moments delicats.

La mateixa aliança amb els grecs independents s'entèn totalment: és un partit de dreta que és l'expressió de la petita burgesia que ha patit directament les polítiques d'austeritat, per aquest motiu es va posar a disposició per a la creació d'un Govern que el mateix Tsipras ha denominat de "salvació nacional" .

Tsipras sap que la tensió interna no ha d'estar sota l'atenció dels mitjans de comunicació: tinguent en compte que els grans grups editorials a Grècia estan tots sota el control dels grans grups econòmics grecs, però, que aquí tenen una gestió comuna de caire gairebé familiar . Aquesta és una raó per la qual és crucial per al nou govern reactivar la televisió estatal. El risc de Tsipras és no tenir els mitjans per parlar al seu poble. També cal tenir en compte que Grècia està formada principalment per illes, i en aquest context és el debat a la televisió estatal, l'únic que potencialment ofereix cobertura en tot el territori nacional.

Com es pot gestionar Tsipras la baralla amb la Troica, així com el manteniment de la junta interna?

L'enfrontament amb l'establiment Europeu no pretén durar només un parell de setmanes, mentre que Syriza ha de posar en marxa algunes de les polítiques d'emergència nacional promeses de campanya  i no és probable que en aquesta primera fase sigui finançada per les noves interpretacions dels acords amb Europa. No obstant això també hi ha certa llibertat d'acció amb recursos interns per trobar la solució: pensem en la loteria grega, venuda per Saramas a Dimitris Melissanidis, també propietari del club de futbol AEK d'Atenes. La re-nacionalització d'alguns sectors, com aquest, seria acceptat per la mateixa Europa i podria permetre les primeres mesures promeses. A més de la lluita contra l'evasió fiscal, que és gairebé total en els més alts nivells de la societat grega.

Com pot evolucionar la confrontació amb Europa?

Les primeres setmanes són de declaracions tossudes en els dos costats però uns i altres s'hauran de fer concessions. SYRIZA té un punt feble que l'altra part coneix bé. A més de no aconseguir la majoria absoluta, hi ha la qüestió de l'organització del partit.

Quins són els límits organitzatius de SYRIZA ?

Syriza és una organització  recent, no molt estructurada. Disposa de 40 000 membres, que en un país de 12 milions d'habitants no són pocs, però no massa. A més, no és una organització "militaritzada" com el KKE, que per exemple, té un petit exèrcit propi. El problema  és que Syriza no pugui ser capaç de controlar la societat grega, perquè té una presència feble en els sindicats. En el món sindical l'actiu més important és el de PAME, la correja de transmissió del KKE. Llavors hi ha molts dirigents sindicals intermedis vinculats històricament al PASOK, que serà interessant veure ara com es mouen.

Gran part de la burocràcia sindical no ha entrat a SYRIZA. En aquest cas cal veure el que decideix fer SYRIZA: deixar-los entrar permetent un major control social del país, però amb el risc de canviar la naturalesa del partit.

Segons tú, Charles-André Udry, és probable que si s'acorrala SYRIZA opti per sortir de l'euro?

Fins i tot entre els economistes propers al Partit n'hi ha qui han fet una seriosa reflexió i estudi sobre el tema, però és una opció que ha estat completament descartada en la mateixa campanya. No crec que es consideri. Més aviat suposo que si s'acorrala SYRIZA, obligarà a Europa a expulsar a Grècia,fent explotar les contradiccions ja evidents en el marc europeu.

Es pot excloure l'ajut per part dels governs europeus liderats pels socialistes?

No crec que ajudin Qui va venir a Grècia a fer la campanya contra Tsipras? Pierre Moscovici. Ara és el comissari europeu, però va ser un estret col·laborador d'Hollande guiant la seva campanya presidencial el 2012. Prové del Partit Socialista francès, tot i que de jove va militar en l'extrema esquerra.

El PSOE no anirà més enllà d'algunes declaracions públiques de conveniència. Potser al final de les eleccions de l'any a Espanya podria canviar en cas d'una victòria de Podemos, però fins i tot allà cal veure llavors amb qui governa: no és el mateix si governa amb Esquerra Unida que si ho fa amb el PSOE.

 No seria més natural una aliança de l'esquerra per part de Podemos en cas de guanyar a Espanya ?

Depèn, Podemos té una estructura composta d'una direcció i de cercles d'experts, que proposen les seves elaboracions per a la fase de selecció de les polítiques que s'han d'adoptar a Podemos. En aquest moment en matèria econòmica hi ha més de 60 propostes diferents, i el debat és molt acalorat. En canvi SYRIZA ja tenia un programa ben definit i, en general concret, queda molt a un altre. La reafirmació de la negociació col·lectiva i la reafirmació de ple dret a la vaga són objectius bàsics del govern de SYRIZA en matèria laboral.

De moment, però Podem no té un perfil clar. Més enllà de les intencions d'Iglesias, de moment no puc dir que Podemos avanci fins i tot amb propostes de motlle neo-keynesià. Has de veure la seva evolució, es diu que una aliança amb el PSOE no respon millor a la implementació d'un programa de govern que encara no s'ha determinat.

Entrevista realitzada per Adriano Manna i Flavia Capellini



Contravenint el sentit comú, Syriza pacta amb la ultradretana ANEL

Llorenç Buades Castell  29/1/2015

Syriza ha decidit compartir govern amb la ultradreta nacionalista grega ANEL, cosa que el món de l'esquerra no entèn per tractar-se d'un pacte contra natura. Només una cosa tenen en comú les dues organitzacions i és el rebuig al memoràndum presentat per la Troica.  El pacte possibilita que el Ministeri de Defensa passi al control d'ANEL, que volia també el de Marina, ministeri que ha desaparegut. D'aquesta manera la dreta reforça el poder militar de l'Estat, cosa que està a les antípodes dels desitjos de qualsevol formació que es digni dir d'esquerra.

ANEL és una formació que es caracteritza per la xenofòbia anti-alemamya, anti-turca i anti-immigrant, de manera que serà difícil millorar la manca de drets dels immigrants i  les seves precàries condicions de vida- D'altra banda és una formació homòfoba i preveient això ja abans de les eleccions Syriza va renunciar a possibilitar que les parelles homosexuals i lesbianes puguin tenir fills en adopció. A més de homòfoba, ANEL és una formació que defensa a ultrança l'Església Ortodoxa i malgrat el gest de la jura d'Alexis Tsipras d'anar sense corbata i passar del pope, allò que importaria de veritat és que l'Església Ortodoxa faci els deures que corresponen en la part impositiva, Aquest fet fonamental, pel poder patrimonial que té l'Església Ortodoxa grega sembla que no es tocarà, com no es tocaran massa les càrregues impositives dels armadors grecs que són els que menys paguen. Si ANEL volia controlar l'extint Ministeri de Marina era perquè qui ara s'asseu a Defensa representa els interessos dels armadors.

Dit tot això, no es pot definir que aquest sigui un govern d'esquerres. És més aviat un govern sobiranista.
Dins Syriza es planteja que aquest pacte és el mal menor, perquè les altres formacions, llevat del KKE, segueixen els criteris de la Troica. El KKE i Antarsya, formacions més d'esquerra que Syriza han millorat el seu vot restant-lo a Syriza i la forta implantació sindical d'aquestes formacions no augura que Syriza disposi d'una relació favorable a la pau social.
Per a una persona d'esquerres seria elemental pensar en una lògica aliança de Syriza i el KKE, però això no és així en una part important perquè el KKE vol sortir de la UE, de l'Otan i reinstaurar el dracma. En qualsevol cas , també és cert que Syriza no ha mogut ni un dit per apropar-se a posicions del KKE.
Hi havia altres possibilitats de govern, perquè To Potami va declarar que independentment de l'obtenció de majoria parlamentaria o no per part de Syryza ells avalarien la investidura. D'altra banda Syriza tania l'opció de governar en minoria i emplaçar amb les seves iniciatives al KKE i al PASOC que haurien de votar favorablement qualsevol mesura de contingut progressista o d'esquerra. Però Syryza s'ha estimat més hipotecar-se a la dreta més reaccionària, de manera que és impossible que sigui una legislatura amb  mesures progressistes més enllà de les que s'han posat en marxa en relació al salari mínim o a la pobresa energètica.

En definitiva , es tracta d'una autèntica gerra d'aigua freda sobre les perspectives progressistes i en ple hivern, conformant-se un govern que ha rebutjat ja d'entrada la participació de les dones en el mateix. Si comencen així, és impossible que es facin polítiques favorables a les dones, als immigrants i als gais i lesbianes.



Syriza ha guanyat les eleccions però això no significa que tengui el poder



   Amb el 60% dels vots escrutats Syriza ha obtingut 149 escons dels 300 en joc, per tant dos escons menys dels necessaris per agarantir la majoria absoluta sense coalicions. La Nova Democràcia del primer ministre Antonis Samaras n'ha obtingut 77, seguit dels neonazis d'Alba Daurada amb 17, de To Potami, partit de centre-esquerra amb 16 escons, dels estalinistes del KKE amb 15 i del Pasok, socialista amb 13 escons.

  En cas de coalicions els estalinistes del KKE no estarien disposats a donar suport a Syriza i així ho ha expressat el seu eurodiputat Kostas Papadikis que ha rebutjat aquesta possibilitat, pel fet que estan en contra de la Unió Europea, l'Otam i les cadenes de l'imperialisme.

  En canvi el líder del centrista To Potami,  Stavros Theodorakis, ha anunciat que donarà suport a Syriza agarantint la majoria parlamentària encara que el vencedor Syriza ho sigui per majoria absoluta. D'aquesta manera ja és segur que Tsipras esdevindrá primer ministre grec.

   El líder de Syriza  Alexis Tsipras ha agraït el suport dels votants, confirmat la victòria i ha anunciat que arriben a la seva fi les polítiques d'austeritat.
Tsipras ha defensat la negociació del deute extern amb una solució acceptable de mutu acord i ha dit que entre els grecs no hi ha ni vencedors ni vençuts, i que els derrotats són els oligarques.

    Syriza ha guanyat les eleccions però això no significa que tengui el poder.  Hi ha molta feina per davant perquè encara que la relació de forces en el parlament sigui favorable ara, no significa que en el carrer i en la realitat social la relació de forces, en mans de la dreta econòmica i fàctica, sigui menor.  El poble grec s'haurà de mobilitzar si vol que les coses canvïin de debò i caldrà per això l'ajut de les esquerres de tot el món.






Males notícies de Podemos

Martí  Caussa

Després del míting d’ahir alguns dels interrogants que plantejava han tingut resposta, però les que es refereixen a Catalunya no m’han agradat gens.

La Gemma va parlar del dret a decidir, però només per remarcar que no estava circumscrit a l’àmbit territorial. Va precisar que no eren unionistes ni independentistes, sinó demòcrates. No esperava menys. Però sí una mica més, per exemple: defensen un referèndum vinculant sobre la independència de Catalunya i estan disposats a acceptar-ne els resultats si guanya la independència?

Pablo va insistir en el dret a decidir sobre tot. I va parlar d’obrir “un” procés constituent per discutir “de tot, amb tots”. O sigui, d’un procés constituent espanyol, com el 1977 i el 1931. No d’un procés constituent català. Va reconèixer que Espanya era un país de nacions; tampoc esperava menys. I va dir que no volia que Catalunya se’n anés; perfecte: no cal demanar-li que defensi la independència. Va afirmar que on d’altres volen alçar murs, ells volen construir ponts; però jo no en vaig veure cap, perquè la primera condició d’un pont entre nacions és reconèixer-les com a iguals; i d’això no en va dir res. També va dir que la sobirania no és una qüestió de banderes, sinó de defensar el poble; però no va explicar que a Espanya aquest poble pertany a diferents nacions i que algunes d’aquestes, com Catalunya, estan oprimides com a tals.

Tothom reconeix que tant Podemos com Pablo Iglesias son uns mestres de la comunicació. Per això també és important donar un cop d’ulls als símbols utilitzats, les imatges, els titulars, als temes elegits i als rebutjats.

A l’acte no hi havia cap bandera. Cap d’espanyola, però tampoc cap de catalana, ni basca, ni gallega, ni andalusa,...: potser les banderes nacionals divideixen el poble?. Ni Gemma ni Pablo, polítics i professors de política, no van citar ni un sol cop el 9N, l’acte de desobediència civil i d’afirmació nacional més massiu d’Europa: no era important perquè “només” feia referència a “l’àmbit territorial”?

Pablo Iglesias va començar la seva intervenció donant els titulars per la premsa. I el primer va ser un cop baix i demagògic contra David Fernández: “a mi no em veuran abraçant-me amb Rajoy o amb Mas”. El públic es va entusiasmar. I potser ell també, perquè va repetir diverses vegades el recurs igualant Pujol amb Rato o Mas amb Aguirre. I finalment, ja de forma més elaborada, el gat Mas amb el gat Rajoy que només es diferencien en petites variants en la forma d’enganyar ratolins per enxampar-los millor. Davant d’uns gats tan dolents: quina importància té que Mas vagi convocar el 9N i que Rajoy el vagi prohibir i després vulgui processar a Mas? No és la primera vegada que s’utilitza aquest recurs de les “vides paral•leles” (Pujol-Felipe o Suárez, Negrín-Companys, Azaña-Macià;...). Però sí és la primera vegada que s’utilitza conscient i calculadament en un míting d’esquerres (amb perdó!) a Catalunya. Per totes aquestes raons crec que hi ha males notícies de Podemos a Catalunya.

 En moltes de les lluites que vindran continuaré, com fins ara, colze amb colze amb els companys de Podemos. Però en les properes eleccions, ni Pablo Iglesias ni Gemma Ubasart tindran el meu vot.













                              




Homenatge als nostres morts:
Poesia i memòria històrica - L'escriptor Miquel López Crespí recita una sèrie de poemes seus, durant l'acte d'homenatge a la gent republicana, assassinada a la vila d'Alaró durant la guerra civil espanyola:
http://www.youtube.com/watch?v=fCO995DfRAI&feature=related
http://www.youtube.com/watch?v=zs_z9Q0G_6c&feature=youtu.be

Document d' Eric Toussaint, doctor en Ciències Polítiques de la Universitat de Lieja (Bèlgica) i de la Universitat de Paris VII (França), president del CADTM de Bèlgica.


L'esquerra arriba al govern però no té el poder