Ixent, revista d'estudis i comunicacions socials

 
laboral


Cronologia del Tricentenari
(1715-2015)
Amb 300 anys d'opressió en tenim prou





Mallorca
és a
Ixent Cultural



Efemèrides del 18 de desembre
Efemèrides del 17 de desembre
Efemèrides del 16 de desembre
Efemèrides del 15 de desembre
Efemèrides del 14 de desembre
Efemèrides del 13 de desembre
Efemèrides del 12 de desembre
Efemèrides de l'11 de desembre
Efemèrides del 10 de desembre
Efemèrides del 9 de desembre
Efemèrides del 8 de desembre
Efemèrides del
7 de desembre
Efemèrides del 6 de desembre


És el capitalisme compatible amb la democràcia ?

Cercle de Gauche socialiste Montréal

 David Mandel


La crisi i el tercer sector.

Llorenç Buades Castell

 

Hi ha alternatives a les retallades

Vicenç Navarro López





eurosalaris
ipceuropa



Taula dels Ero
anticapitalistes
insostenibles
jovent
economistes alternatius
corruptes
dona treballadora
capitalisme és misèria
Futur
solucions

fora fatxes





votis qui votis
Encara en volen més
i els polítics sistèmics els ho dónen tot


Clica cada imatge i arriba a les  pàgines






La millor música




Futbol



mercats
Aquest és el camí al que ens aboca el Banc Central Europeu ,la senyora Merkel i els governs espanyols (PP, PSOE-IU, CIU)



horror pepero

Aquesta obra de Munch reflexa
l'horror que ens preparen els tecnòcrates del capital europeu i els seus escolanets del PP i PSOE.





Miquel López Crespí ha escrit:

salvador orlan


Resum  de la Reforma Laboral de 10-02-2012.



a Ixent



democràcia ?



a Ixent





Webs amigues

www.ixent.org


      www.cecili.cat/

            pobler.balearweb.net/


www.micajondesastre.org


La gent té falses expectatives de reformes en positiu per a la humanitat en un moment històric en el qual els capitalistes marquen el pas de manera accelerada en sentit contrari.




Memòria històrica: Els set anys de precarietat a Alemanya provocats pel govern del SPD-Verds en el gener de 2005 amb l'aprovació de l'esclavatge legalitzat (Llei Hartz IV) han servit només per a un model social on els rics són més rics i on els pobres han reculat en les expectatives de vida

Mallorca
és a
Ixent Cultural










estelgroc


















Gardènies-Miquel López Crespí



Les novel·les

Gardènies en la nit
(El Tall Editorial),

Premi de l’Òmnium Cultural 2009

i

Els crepuscles més pàl·lids

(Lleonard Muntaner Editor), Premi de Narrativa
Alexandre Ballester 2009 (I)(II)


Per Miquel López Crespí, escriptor

Cap a Ixent cultural


Nomenclàtor

Cap a Ixent cultural






És el capitalisme compatible amb la democràcia ?

Cercle de Gauche socialiste Montréal

 David Mandel


Ixent  estrellaroja

Des de Mallorca guanyem voluntats per a la construcció d'un futur humà digne que no és possible en el sistema capitalista.




Trotski era favorable a la independència de Catalunya.

Lleó Trostki
EL CONFLICTE CATALÀ I LES TASQUES DEL PROLETARIAT (estiu 1934)

 L’apreciació del conflicte català i de les possibilitats que se’n desprenen ha de partir del fet que Catalunya representa avui incontestablement la més forta posició de les forces defensives front a la reacció espanyola i al perill feixista. Si es perdés aquesta posició, la reacció hauria assolit una victòria decisiva i per molt temps. Amb una política justa, l’avantguarda proletària podria utilitzar aquest bastió defensiu com a punt de partida d’una nova ofensiva de la revolució espanyola. Aquesta hauria d’ésser la nostra perspectiva. Aquest desenvolupament és impossible mentre el proletariat català no hagi aconseguit encapçalar el combat defensiu contra el govern central reaccionari de Madrid. Però això no és possible si el proletariat català manifesta estar disposat a sostenir aquesta lluita només en el cas que sigui endegada […] o la intransigència del govern de Madrid, o el caràcter reaccionari de la petita burgesia catalana.
 
  La política seguidista de Maurín és adoptada pels nostres camarades dins l’Aliança Obrera de Catalunya. Però trencar aquest seguidisme només és possible si es col·loca al capdavant del moviment de defensa, si n’aclareix les perspectives, si llança consignes sempre més coratjoses i comença a prendre la direcció de la lluita no en les paraules sinó en els fets. Una resistència victoriosa només es pot concebre si mobilitza totes les forces de les masses – i ara existeixen totes les precondicions per fer-ho – i a més si ho fa cap endavant, a l’ofensiva. Per això és d’una importància decisiva que l’avantguarda proletària expliqui des d’ara mateix a les masses obreres i camperoles de la resta d’Espanya que la victòria o la derrota de la resistència catalana determinarà igualment la seva pròpia victòria o la seva derrota. Cal mobilitzar d’immediat aquests aliats a tota Espanya, i no esperar el moment en què l’ofensiva reaccionària esdevingui un fet. (Que és la posició dels nostres camarades i de la majoria del comitè de l’Aliança Obrera). Catalunya pot esdevenir l’eix de la revolució espanyola.
  
    La presa de la direcció a Catalunya ha d’ésser la base de la nostra política a Espanya. Però la política dels nostres camarades ho fa del tot impossible. Cal canviar urgentment aquesta política si no es vol que una situació decisiva acabi, pels nostres errors, en una nova derrota que podria ser decisiva per molt temps. No hem d’amagar-nos que la política dels nostres camarades sobre aquesta qüestió ha malmès el prestigi no només de la nostra organització i de l’Aliança Obrera, sinó del proletariat mateix, i que no pot ser recuperat sense un gir radical i la prova dels fets. La posició actual dels nostres camarades i dels de l’Aliança Obrera només pot ser entesa per les masses treballadores no proletàries de la següent manera: el proletariat, per mitjà de les seves organitzacions, està disposat a participar si d’altres comencen. I posa preu per fer-ho (veure els termes imposats per l’Aliança Obrera) a l’Esquerra catalana, ignora completament els interessos particulars de la pagesia i de les masses petitburgeses, i es dedicarà a dirigir el combat tant de pressa com sigui possible cap els seus propis objectius de classe, la dictadura del proletariat. En comptes d’aparèixer com a dirigent de totes les capes oprimides de la nació, com a dirigent del moviment d’alliberament nacional, el proletariat només apareix aquí com a acompanyant de les altres classes: de fet, un acompanyant molt egoista a qui s’ha de fer donacions, o més aviat promeses, perquè se’l necessita i en tant que se’l necessita. La petita burgesia catalana, la gran burgesia i la reacció, basant-se en la davallada de la petita burgesia, no podien desitjar res millor del proletariat en una situació com aquesta.

     Els nostres camarades han de fonamentar el seu gir per sobre de tot en el següent: han de fer agitació (tant des de la seva organització com des de l’Aliança Obrera) a favor de la proclamació d’una república catalana independent, i han d’exigir, per tal de garantir-la, l’armament immediat de tot el poble. No s’ha d’esperar que el govern els armi: han de formar immediatament milícies obreres que no només exigiran del govern el millor equipament, sinó que l’obtindran desarmant els reaccionaris i els feixistes. El proletariat ha de demostrar a les masses catalanes que té un interès sincer per la defensa de la independència catalana. És aquí que raurà el pas decisiu vers la conquesta de la direcció en la lluita de totes les capes, preparada per a la defensa a la vegada de la ciutat i del camp. L’armament del poble ha d’esdevenir el centre de la nostra agitació en les properes setmanes, entorn de les consignes següents: “Cap retallada dels sous! El govern i la patronal han d’assumir el cost de l’equipament i les reserves!”. S’han de dedicar les forces militars existents com a instructors en la formació de les milícies, i fer elegir els oficials per les milícies. La base de la milícia és la fàbrica. Els obrers de la gran industria, dels ferrocarrils, etc. i de tots els serveis públics han de formar part automàticament d’aquesta milícia. La majoria del poble ha d’ésser cridat a unir-s’hi. Cada regiment elegeix el seu comitè, el qual envia un representant al comitè central de totes les unitats de milícia de Catalunya. El comitè central –és a dir, el soviet central- funciona com a Estat polític, però primer i abans de res com a organisme de control i més tard com a autoritat central per a les reserves i l’equipament de les forces armades. En la realització d’aquesta tasca, esdevindrà l’organisme al costat del govern, el govern pròpiament dit. És la forma, el desenvolupament concret del soviets en la situació actual a Catalunya.

  Degut a les seves profundes divisions internes que no li permeten establir la seva hegemonia a Catalunya, el proletariat no pot, en la situació actual, proclamar per ell sol la independència de Catalunya. Però pot i deu cridar amb totes les seves forces a la independència i exigir-la del govern petit burgès de l’Esquerra. Ha de respondre a les seves maniobres dilatòries per la convocatòria d’eleccions. “Necessitem un govern que representi i dirigeixi la voluntat real de lluita de les masses populars”. Els comitès de regiment de la milícia han d’esdevenir el mitjà principal per a la preparació i la celebració de les dites eleccions. En altres paraules, en la mesura en què les dues fases del problema, la proclamació de la independència i l’armament del poble, poden estar separades l’una de l’altre, és per mitjà de la segona que s’ha de realitzar la primera.

   El proletariat no només ha de posar al davant les reivindicacions democràtiques (llibertat de premsa, Estat auster, anivellament dels salaris dels funcionaris, economia democràtica, supressió dels impostos indirectes, impost progressiu directe sobre els propietaris per a finançar la resistència, etc.) per a ell mateix i a més de les seves pròpies reivindicacions de classe, sinó que també ha d’incorporar totes les reivindicacions específiques dels pagesos i de les masses petit burgeses a les reivindicacions anteriors. Hi ha manca d’informació sobre els detalls de la qüestió agrària, però el proletariat, per pròpia iniciativa, abans de res ha d’armar les masses amb consignes i reivindicacions per les quals combatre. Però sense presentar aquestes reivindicacions com a condicions per participar com a classe a la lluita



Podemos

Després de passar gairebé un any desconnectat de tot i grogui, em vaig assabentar un dia, gràcies al meu bon amic Miquel López Crespí, que va venir a veure'm, que els meus amics de Revolta Global a Mallorca i d'Izquierda Anticapitalista havien decidit posar en marxa Podemos. Jo que no sabia ni que era això, no vaig anar a votar a les eleccions europees. Ara quan m'he tornat a connectar, he vist que als amics d'Izquierda Anticapitalista els de l'equip de Pablo Iglesias els han pegat una potada en el cul en compensació a la feina feta.
  M'he assabentat que Teresa Rodríguez, que és de IA, va poder accedir al Parlament Europeu sense el suport de l'equip dirigent, i possiblement entri també Miguel Urban, també de IA quan dimiteixi del seu escó europeu Pablo Iglesias per raons de duplicitat de càrrecs.

  Després vaig veure com s'inventaven des de l'equip dirigent de Podemos la norma per la qual els que militaven a IA no podien accedir a cap càrrec. Vaig esbrinar una mica l'entorn i vaig a arribar a la conclusió de sempre, i és que els trotsquistes haviem de ser perseguits com els jueus. Per fortuna Trotsky i molts altres partidaris seus eren i són d'orígen jueu i tenien i tenen la pell de cocodril per tal d'aguantar el necessari i més. Ara IA haurà de decidir desaparéixer com a partit, i mantenir-se com a corrent organitzada dins Podemos, que tanmateix hi serà, es reconegui o no, perquè ningú no pot prohibir reunir-se a X militants, i ningú no pot prohibir que arribin a un consens sobre la política a seguir.

 A banda d'això ja es veu com l'equip dirigent de Podemos es desfà del programa de les europees, més proper a lzquierda Anticapitalista, per tal de deixar al marge les reivindicacions com les de la jubilació als 60 anys, la renda bàsica universal, el control del sector públic, la jornada màxima de 35 hores, o l'impagament del deute il·legítim (ara es parla de reestructuració). En relació al dret d'autodeterminació dels pobles, ara ja no reconeixen la capacitat del govern de la Generalitat de declarar la independència unilateral. A més ja hem vist com Pablo Iglesias estaria encantat amb veure's amb la reina Letizia, i tot i que reivindica que es presenti Felip VI a les eleccions, tampoc no diu a quin màxim de mandats estaria subjecte en cas de sortir elegit. Hem vist també com Pablo Iglesias aplaudia el Papa Francesc,en tant que Teresa Rodríguez abandonava el seient en protesta per la posició de l'església en relació a l'avortament i a l'homosexualitat.
És evident que entre Teresa Rodríguez i Pablo Iglesias prefereix a Teresa, que a més, és més guapa.
Dit això, s'ha de reconéixer que Podemos és bàsicament una construcció mediàtica, i que aquesta construcció mediàtica no l'ha feta posible l'antic camarada de LCR, Jaume Roures, que en el seu temps va controlar La Sexta i Público. La construcció mediàtica de Podemos arriba de la mà de Lara. I si Lara va deixar espai a Pablo Iglesias per alguna raó d'interès serà. Lara no ha potenciat mai la CUP, que ha hagut de picar pedre per treure l'ull. Per això mateix tenc ben clar que entre la CUP i Podemos no hi ha color, i la meva opció és per la CUP.

  Evidentment desig tot l'èxit del món a Podemos a Espanya, però no li desig igual d'èxit ni a Catalunya, ni al Pais Basc. ni a Galícia. Desconec de què va Podemos al País Valencià i per això no puc opinar i en referència a Mallorca, m'agradaria poder votar la CUP, però els seus partidaris són increïblement lents i fa vuit anys al menys que es miren el melic amb les trobades d'unitat popular municipalista que mai coclouen en la necessitat de presentar llistes electorals a les municipals. Així que, privat de poder optar per la CUP, hauré d'esperar a veure qui presenta Podemos a Mallorca, i dic que si presenta en bona posició a Laura Camargo ,Mateu Vich, Helena Herrera, etc.. tenen el meu vot assegurat. Ara bé si presenten algun bandarra com els d'Eivissa, que no entenen el dret a parlar en català, hauré de fer altra pensament.

  Palma,28 de Novembre de 2014


Quatre setmanes després de les eleccions legislatives, el diumenge 23 de novembre es celebrà l'elecció presidencial a Tunísia

 Amb un 39,5 % dels vots, Beji Caid Essebsi ha resultat vencedor, com ho va ser a les legislatives Nidaa Tounes, llista en la que s'han reciclat vells membres del partit de Ben Ali (RCD). Beji Caid Essebsi havia militat al RCD, però abans de 1991.

 Els candidats benalistes oficials Mondher Zenaidi, set vegades ministre de 1994 a 2011 (RCD), no ha obtingut més que el 0,74 % dels vots. Kamel Morjane, va ser ministre en dues ocasions, els anys 2005 i 2011, i ha obtingut l'1,27%. Pel que fa a Abderrahim Zouari, que va ser set vegades ministre entre 1991 i 2011i secretari general del RCD l'any 1999-2000, prudentment va retirar la seva candidatura a l'últim moment.

 El Front popular, que reagrupa l'essencial de les forces d'esquerra i una part dels nacionalistes àrabs, accentua la seva empenta : Hamma Hammami ha obtingut la tercera posició amb un 7,8 % dels vots. El milionari Slim Riahi amb una fortuna estimada en 2,7 mil milions de dòlars arribada de Líbia després de la caiguda de Gadafi, és propietari d'un prestigiós equip de futbol, i ha obtingut un 5,6 %. A les legislatives, les llistes d'UPL, reagrupament clientelar a l'ombra de Slim obtingueren 16 escons (7,4 %). afavorit per Ennahdha, els diners i el futbol. Obre així una nova tradicio populista de dreta al Parlament.

  Hechmi Hamdi, home de negocis resident a Londres ha obtingut un 5,8 % dels vots. L'any 2011 havia obtingut un 12% dels escons sobre la base de promeses demagògiques, i en les darreres legislatives d'octubre de 2014 només ha arribat a obtenir l'0,9% dels escons. La principal diferència amb les legislatives és que el president sortint Marzouki arriba al segon lloc, mentre que el seu partit, el CPR, va quedar en sisena posició amb només 4 diputats, sobre el 29 que aconseguí l'any 2011.

 La principal raó de la segona posició de Marzouki rau en que Ennahdha havia decidit no presentar candidat a les presidencials, sens dubte per por d'accentuar la visibilitat de la seva reculada. Tot i que la direcció d'Ennahdha no havia donat consigna de vot per a la primera volta, la majoria dels seus membres i electors han votat per Marzouki , el qual havia servit de suport al govern islàmic durant els anys 2012-2013.
 
 L'època negre és encara lluny de ser oblidada per molts tunisians i en particular pels islamistes. Gràcies a aquests vots caiguts del cel, Marzouki, el partit del qual només havia arribat a un 2 % dels sufragis a les legislatives, ha recollit un 30 % dels vots a les presidencials, de manera que arribarà a una segona volta en la que els tunisians hauran de triar entre la peste i el còlera.
  Durant la seva campanya a la primera volta, Marzouki ha estat atacat amb virulència per l'esquerra, que l'ha tractat de clown i de protector dels terroristes islamistes, etc... Mentre que Hammami és descartat de la cursa per la presidència, Marzouki espera una segona volta exitosa.

    El president té poders reduïts, i aquesta elecció té per objectiu fer el pes en la composició del proper govern. Sigui quina sigui la composició d'aquest govern format per Nidaa, la seva política social i econòmica serà de caràcter neo-lliberal.

     Per part del Front Popular es descarta el suport a Ennahdha. A les legislatives de l'octubre de 2014, Ennahdha ha perdut un 36,8 % dels vots i un 22,5% dels escons obtinguts l'any 2011. Una part de la població ha expressat així el seu rebuig als dos anys de govern Ennahdha i a les violències islàmiques que els han acompanyats. Tanmateix Ennahdha no és el primer partit a l'Assemblea i per això no serà encarregat de dirigir el futur govern. Però situat encara amb un 31,8 % dels escons (enlloc del 41,5 % que tenia), Ennahdha conserva un poder important, i tindrá la capacitat de bloquejar les lleis que necessitin una majoria dels dos-terços, en cas de no participar en el proper govern.

     En el cas de la candidatura al govern de Nidaa, hi ha un debat obert en el qual el corrent social-demòcrata Kotb-Le Pole, que no ha obtingut ni un escó ha manifestat que estava per respondre favorablement als avenços de Nidaa. De manera més inquietant, el diputat del PPDU Mongi Rahaoui ha declarat la seva disposició a treballar amb els que prenguin en consideració els elements cabdals del seu programa.

     El Parti des patriotes unifies (PPDU) és un partit d'orígen marxista-leninista, del que era membre Chokri Belaid, assassinat el 6 de febrer de 2013. El PPDU disposa de 4 dels 15 electes del Front popular.

      Aliar-se a Nidaa seria un desastre en un moment com l'actual, quan les vagues fins l'octubre de 2014 superen ja les de tot l'any 2011.
   
     La Lliga de l'Esquerra obrera (LGO) s'oposa al vot de confiança a un govern que se prrepara per combatre les reivindicacions econòmiques i socials de la gran majoria de la població. La Lliga és una organització de la Quarta internacional i disposa de dos diputats: Nizar Amami i Fathi Chamkhi.

       Encara no es coneix com es posicionarà el Parti des travailleurs (organització d'orígen marxista-leninista) que constitueix la principal força del Front, en tant que disposa de 6 dels 15 diputats.

         Els partits situats en l'òrbita d'Ennahdha (CPR i Ettakatol) han reculat totalment. El CPR ha obtingut 4 diputats quan en tenia 29 i la secció de la Internacional socialista (Ettakatol) ha perdut tots els 20 diputats que tenia.  Els aliats de Nidaa, (Massar i Joumhouri), han reculat de manera que Massar (hereu del PC de Tunisia) no ha obtingut cap diputat i en tenia cinc i Joumhouri només en conserva un dels 16 que tenia amb el nom de PDP.
        
          Aquests fets proven que el rebuig a aliar-se a Nidaa és una qüestiò clau per al porvenir del front.
            Dominique Lerouge


Podemos


Podemos està de moda. Amb els eurodiputats aconseguits a les eleccions europees ha generat esperances de canvi i de trencament del bipartidisme. Fins i tot hi ha qui els situa per davant del PSOE i el PP en intenció de vot. Ja ho veurem, però el que si és cert és que neix amb força afiliació, tot i que ha demostrat que és una afiliació passiva fins i tot a l'hora de votar per internet, amb molt de temps per fer-ho i amb totes les comoditats. De fet només un 43% dels afiliats va votar en l'elecció del Consell. Aquest fet  demostra que és una afiliació poc consistent.
D'altra banda, la democràcia electrònica, no és massa útil si no acompanya  les tasques de mobilització social que ha de tenir per escenari el carrer, En aquest sentit s'ha desactivat el 15M del carrer i , no contents amb això,  aquesta  opció desactiva els cercles que gairebé es veuen privats de competències quan es tracta de decidir. Ara els cercles tendran un activisme més aviat vinculat a la composició de llistes electorals en candidatures d'agrupacions d'electors a les municipals, i en candidatures pròpies per a les autonòmiques.

Cal a les eleccions generals, no crec que Podemos arribi al govern per més que Pablo Iglesias vengui fum en aquest sentit. Està clar que el PP , el PSOE, UPyD i Ciutadans ho impediran.
Si Podemos agafa més vots que el PSOE a les eleccions generals, no tendrà el suport del PSOE per a governar. En canvi, si crec que si el PSOE es situa per davant de Podemos, podrà governar en minoria, perquè crec que Podemos permetrà la investidura de Pedro Sánchez per tal de barrar el govern del PP, tot i que aquest govern de Pedro Sánchez no s'allunyaria gaire de les polítiques conservadores i pactaria més amb la dreta que amb l'esquerra.

Allò que em queda clar és que no governarà el PP la pròxima legislatura, tot i que pot conservar encara el seu pes en governs autonòmics, el de Balears entre ells.

Per ara Podemos, i en tant que no sigui força de govern farà un discurs rupturista en relació a la Constitució, parlant de generar un procés constituent que posi fi a la Transició postfranquista. El mateix passarà en relació a l'Otan, si bé ja hem vist la negativa a donar suport al desmantellament de la base militar de Morón. En relació al dret d'autodeterminació dels pobles, en la pràctica, subordina l'aplicació d'aquest dret al procés constituent espanyol, la qual cosa no respon a les exigències de les esquerres independentistes.

Llorenç Buades Castell, 18 de novembre de 2014.

Catalunya, llista unitària o llistes separades.

Artur Mas vol una llista unitària abans de decidir-se a convocar eleccions en clau plebiscitària. Tot i haver sortit reforçat del 9N, Artur Mas, necessita una llista de país per tal d'esborrar la incidència de la seva política de retallades i també per tal d'amagar-se dels processos judicials pendents per corrupció com poden ser el cas Palau o el cas Pujol. En aquest sentit, CIU ha deixat de ser un instrument útil. Els unionistes d'Unió ja no són útils per al nou projecte independentista, i CDC s'ha de sotmetre a una depuració interna per llevar del mig els militants que puguin sortir esquitxats en els processos per corrupció. D'altra banda, Artur es vol fer acompanyar de persones independents vinculades al procés sobiranista, siguin aquestes properes al municipalisme independentista, a l'ANC i a Òmnium.

ERC proposa un govern de concentració nacional que amb la majoria absoluta avanci un procés constituent cap a una República Catalana independent, però la seva opció és favorable a les llistes separades que sembla poden recollir millor la diversitat de forces i sumar més escons.

Per la seva part ni el PSC, ni el PP, ni ICV-EUiA volen eleccions anticipades, perquè són forces que baixen en picat en intenció de vot: per raons de corrupció les dues primeres i per la competència de Podemos en el cas d'ICV-EUiA. En el camp del NO a la independència, només Ciutadans opta per les eleccions anticipades que en principi tenen a favor, tot i que poden rebre la mossegada de Podemos d'una part del seu electorat. A canvi proposen un pacte electoral amb UPyD sotmès a unes primàries a totes les autonomies, la qual cosa és difícil que accepti UPyD, perquè no vol obrir a C'S la implantació a les comunitats autònomes més enllà de Catalunya, perquè la implantació i el vot a UPyD és superior al de C'S.

Encertadament, la CUP vol una llista rupturista de l'esquerra independentista que posi en marxa el procés constituent cap a una República Catalana. Obviament en aquesta candidatura no hi caben ni ERC, per la seva acceptació de la política de retalls, ni tampoc ICV-EUiA , rebutjada perquè ni tenen el mateix projecte nacional, ni tampoc admeten les polítiques que va fer ICV-EUiA en el Tripartit i a l'Ajuntament de Barcelona. Aquesta és la diferència que tenen amb l'associació Procés Constituent, que si vol una llista unitària amb ICV-EUiA, i fins i tot amb Podem, que en el cas de Catalunya no  ofereix cap garantia per a l'independentisme, i a més planteja força dubtes respecte del seu sobiranisme, que té suport a Podem Barcelona, però que també té adversaris en les seves files com el fiscal Carlos Martínez Villarejo, Enric Martínez Herrera i la gent provinent de Ciutadans que s'ha incorporat al projecte com és ara el dirigent de Podemos a Nou Barris.
Així les coses és poc probable que Procés Constituent es pugui mullar més enllà del seu suport a Guanyem en el cas de les municipals a Barcelona. Probablement els militants de Procés Constituent es dividiran en les diferents opcions:ICv-EUiA, llista rupturista amb la CUP i segons quina sigui la llista de Podem a les autonòmiques, perquè no   és el mateix donar suport a Jaume Asens que donar-lo a Jiménez Villarejo.
Per la meva part, ja m'he pronunciat a favor de la llista rupturista que vol Crida Constituent i que té el suport de Lluís Llach, Quico Pi de la Serra, David Fernández, però també d'antics militants de LCR com Montserrat Cervera, Eugeni Rodríguez, Sergi Raventós, Josep Téllez, etc.



El 9N a Catalunya i les properes eleccions.

Llorenç Buades Castell
18 de novembre de 2014

El 9N va aconseguir una gran mobilització i vot a Catalunya amb totes les mancances de condicions democràtiques per causa del boicot de l'Estat Espanyol, dels seus canals mediàtics (televisions estatals i autonòmiques), amb la  guerra contra el 9N dels principals diaris  estatals (El Pais, ABC, El Mundo, La Razón, El Periódico, La Vanguardia) i dels diaris regionals, i de les televisions privades que han fet una intensa campanya en contra del dret a decidir.
No han mancat amenaces que encara planen contra el procés, com les accions judicials que vol Torres Dulce, el fiscal general de l'Estat, imposat pel PP. No han mancat impediments per a l'ús del cens i dels locals, de manera que milers de ciutadans s'han hagut de desplaçar lluny dels llocs habituals de votació, i els locals disponibles eren molt menys dels habituals. Fins i tot, batles del PP com el d'Horta de Sant Joan ha impedit la votació per no voler deixar un local. Tampoc ha mancat la censura del correu (50.000 cartes tornades a Girona), i la desconeixença per part de moltes persones del lloc on havien de votar, només consultable per internet. Tampoc han pogut votar aquelles persones majors que per manca de salut no s'han pogut desplaçar perquè no hi havia ambulàncies en aquest cas.Totes aquestes circumstàncies fan que els més de 2.304.000 vots, siguin una xifra prou considerable.

Tot i que els partidaris del NO al 9N vulguin patrimonialitzar l'abstenció, en realitat han fracassat. Difícilment el vot a Catalunya ha superat el 70% de participació, i a les darreres eleccions autonòmiques els partidaris del NO (PP,PSC,C'S..) sumaren només 1.340.000 vots, i ara, amb la crisi del PP i PSC , més la irrupció de Podemos que mossega molt de vot a aquestes forces, difícilment els partidaris del NO arribarien a 1.300.000 vots. Altra cosa seria si es convoqués un  referéndum legal, on el vot NO estaría més mobilitzat. Tot i així, 1.861.753 vots per al SI a la independència són molts més que el 1.734.852 vots que sumaren CIU, ERC i la CUP amb motiu de les autonòmiques. També cal dir que el vot de les autonòmiques a CIU no era un vot independentista i ara si ho és, i el recompte no ha acabat, de manera que el dia 25 de novembre, quan conclogui ens podem situar en una xifra similar de SI a la que es va pronunciar a favor de l'Estatut de 2006 (1.899.817 vots). Tot plegat aquestes xifres fan albirar que en un referèndum legal amb una participació del 70% del cens, el vot favorable a la independència s'imposaria amb claretat.

La dimissió  de Cayo Lara i la situació d'Izquierda Unida..

Cayo Lara ha dimitit al mig d'una crisi de Izquierda Unida afectada especialment a Madrid per la divisió d'Izquierda Unida de Madrid, amb la seva cúpula (Ángel Pérez, Reneses) afectada per la participació de Moral Santín en les targetes negres de Caja Madrid, però també pel suport d'IU a Monago a Extremadura,i per la participació d'IU en el govern andalús d'un PSOE vinculat a la corrupció dels ERO. Ara és Garzón qui pot optar a la successió, però no li mancara feina de neteja i sap que s'haurà d'enfrontar amb el sector més institucionalista d'IU, particularment a Andalusia.
D'altra banda la irrupció de Podemos, on militen antics companys de viatge com Pablo Iglesias, Monedero, o un antic secretari de la UJCE (joventuts comunistes), presents en el Consell dels 62, els ha robat amb força l'espai electoral, de manera que ara IU proposa una aliança amb Podemos que respecti la identitat de IU i que només es podria mantenir en un pacte de cúpules que Podemos rebutja. De fet Podemos es vol presentar com a marca exclusiva a les eleccions autonòmiques, i compartir espais, dissolta en agrupacions electorals com Ganemos o Guanyem. La dissolució en agrupacions electorals és en principi rebutjada per IU que no es vol veure sotmesa en tot a processos assemblearis. Així a Madrid ja hem vist que hi ha militants de IU que ja fan l'opció de Ganemos recollint signatures i no per aquest pacte de cúpules que desitja la direcció actual d'IU Madrid (Somos IU). El més probable és que aquesta divisió es produeixi a altres indrets on IU no pugui controlar amb satisfacció la marca Ganemos o on no puguin imposar-se els criteris dels seus militants a les assemblees.

Eleccions Primàries a MES per Mallorca

Els tres primers candidats al Parlament, Consell de Mallorca i Ajuntament de Palma tenen vinculacions amb el PSM. En la direcció  del Parlament i Consell només es presentaven militants del PSM  i en el cas de l'Ajuntament de Palma hi havia un candidat alternatiu per part d'ERC que no ha pogut ni aconseguir situar-se entre els elegibles de la candidatura. A banda dels militants del PSM n'hi ha altres com Margalida Capellà (independent) i David Abril (Iniciativa Verds) en els primers llocs de la llista al Parlament. A la llista del Consell i de l'Ajuntament de Palma , també els millor situats són els del PSM. El dirigent d'ERC Joan Lladó no té cap possibilitat de ser electe perquè no està entre els 10 primers de la llista del Parlament. Només una candidata d'ERC està en una setena posició en la parrilla de sortida, i s'albira que no hi haurà cap representant institucional d'ERC en la propera legislatura. Joan Lladó ja ha parlat de la impugnació de les primàries, tot i que no es sap massa bé amb quin criteri, perquè si bé és imaginable que els del PSM s'han votat a ells mateixos (ni el Bloc de Felanitx, ni Demos, ni Iniciativa-Verds-Equo han obtingut bons resultats en les candidatures), també és cert que ERC ha fet el mateix amb la incorporació al vot de senegalesos, que evidentment estaven en condicions de votar com qualsevol altre independent.
La situació pot provocar una sortida d'ERC de MES per Mallorca, excepte que s'estableixi un pacte que aconsegueixi la participació d'ERC en cas d'un hipotètic govern de progrés en els òrgans de govern. A diferència d'ERC, possiblement Iniciativa-Verds-Equo, pugui confiar més en aquesta contribució directa als òrgans d'un govern de progrés, que al meu parer és difícil que es concreti si ha de dependre de Podem. Molt haurà de canviar la manera de fer política que  s'han manifestat en els governs de progrés fins ara, si volen tenir el suport de Podem.

clar i català

en marxa

avançant

cadena humana

català total





Bauzà és un problema menor, perquè el problema dels mallorquins i mallorquines són els oligarques traïdors que patim des de fa  300 anys cap aquí.

Llorenç Buades Castell, 20/04/2013

La campanya dels deixebles del colpìsta franquista foresteritzat i traïdor a la seva pàtria mallorquina, Mateo Torres Bestard segueix ara per pressió de Wert, però encara més per la pròpia pressió dels renegats dels seus orígens, els mallorquins que avantposaren els seus interessos mesquins als de la seva identitat i de la seva comunitat retent homenatge als hereus de les forces d'ocupació que l'any 1715, dirigits pel cavaller d'Aspheld i per la flota castellana-borbònica comandada per José de los Rios expropiaren de drets i privilegis als mallorquins per a posar-los de genolls davant la monarquia absoluta.
Tota aquesta casta parasitària, mallorquina renegada . dirigeix des d'aleshores la vida política, jurídica, militar,  i l'administració de l'estat colonial al que serveixen. Popularment són coneguts com botifarres, és a dir els botiflers venuts als invasors borbònics, als que sumaren els austriacistes abandonats per l'arxiduc d'Àustria l'any 1713 amb el Tractat d'Utrecht i conciliats per Juan Vázquez de Acuña, marquès de Casafuerte i després virrei de Nueva España, atorgant en premi a la seva submissió les prevendes de gaudir d'un sistema caciquil propi de l'absolutisme en les vessants delegades del poder colonial a Mallorca.
A aquesta vella oligarquia, s'han sumat també els hotelers colonitzadors en nom d'Espanya de les Amèriques. Els nous conqueridors hispans de les Amèriques tenen noms ben mallorquins, però els seus interessos no són els dels mallorquíns. Són els seus interessos particulars els que troben bon recer en els projectes neocolonials hispànics sortosament aturats en alguns indrets per dirigents polítics americans amb coratge poc apreciats per els d'aquí (PPPSOE) sostenidors del nou colonialisme hispà a les Amèriques, Aquells que han fet els doblers a Mallorca per abocar-los després en els seus projectes colonials ens volen despullar ara de la identitat pròpia dels mallorquins, com solen fer on es projecten, malbaratant les formes de vida i l'ecosistema dels llocs on implanten els seus negocis.
Com diuen Majoral i Móra, o canta Al Mayurka:
Què té aquesta terra nostra  que congria traïdors,  diputats i senadors...


El poder del franquisme és actual: el poder no ha canviat de mans.

Llorenç Buades Castell, 17/04/2013

Vivim d'aparences. Tot i que, fonamentalment l'esquerra sistèmica, ens ha volgut fer interioritzar que vivim en una democràcia, perquè ens permeten votar cada quatre anys --amb condicions cada vegada més desiguals per a les formacions que es presenten--, la realitat és que el vot depèn fonamentalment de les campanyes publicitàries i aquestes,  dels bancs i caixes, fet que explica la submissió de la casta política a la banca que és la que realment ha manat i mana. Qui no disposa d'un cèntim no pot obtenir cap càrrec ni aquí, ni en el els Estats Units , ni a les Kimbambes. D'aquí l'actualitat del marxisme, decantat del programari de l'esquerra "postmoderna".
En aquest món aparentment democràtic,  el poder de la banca és el mateix de les famílies que es beneficiaren del franquisme, i el poder de les multinacionals també. Ho és el poder sobre les terres del Regne, i el poder sobre les grans i fins i tot petites empreses. La corporació militar és la mateixa, i les corporacions professionals provinents dels titulats universitaris segueixen majoritàriament la dinastia, i especialment la judicatura. Les Administracions Públiques segueixen fonamentalment en mans de les classes benestants adherides al franquisme. Els empresaris que gaudiren dels favors del franquisme segueixen al capdavant de l'economia de les Illes, i molts dels actuals practicants de golf, de la recreació amb iot o del món del bridge són anteriors al franquisme i proclamen el seu orígen botifarra. Fins i tot per tal de ressucitar Déu, és la dreta botifarra la que té el privilegi de gaudir-ne en les processons de l'Encontre de santa Eulàlia i de la Seu. Però bé, també com sempre, Déu és propietat d'ells i dels seus comerciants, coneguts corporativament com Església Catòlica, Apostòlica i Romana, corporació empresarial beneficiada per una fiscalitat que s'aplica amb duresa contra els treballadors i les classes populars.





La prohibició de les curses de braus i vedells també forma part de la tradició  espanyola i hauria de formar part de la memòria històrica .

Convé recordar als espanyols l'existència d'una Reial Cèdula de 10 de febrer de 1805 que prohibeix sense excepció en el Regne d'Espanya les curses de braus i de vedells per tal d'evitar els mals polítics i morals que generen aquests espectacles. La Cèdula insisteix en que aquests espectacles són poc conformes a la humanitat i perquè suposen fer malbé l'agricultura, la ramaderia i la indústria (Font: Semanario de Mallorca del 27 d'abril de 1805). De la mateixa manera es prohibiren les curses de bous , correbous i corregudes de vedells, de manera que la barbàrie en el segle XXI és superior en molts casos a la del s principis del Segle XIX.




idees per a l'acció





Espanya és el Regne de la mentida: Això és el que deien els polítics del PP:



CRISTOBAL MONTORO

9 de març de 2010:

"De la crisis no saldremos subiendo impuestos".

12 d'agost de 2010:

"Se confirma que ha sido un error subir el IVA cuando no tenemos consumo, ni crecimiento económico mientras, por otra parte, suben los precios"

ANA MATO

15 de març de 2010:

"Esta subida del IVA, hará que los ciudadanos compren menos, los comercios, obviamente, vendan menos, y supongo que eso repercutirá en los ingresos del Estado por este impuesto. En definitiva, todos perdemos con la subida de impuestos".

MARIA DOLORES DE COSPEDAL

28 de setembre de 2009:

"Subir el IVA un 2% es tanto como bajar un 2% el salario a los trabajadores o bajar un 2% la pensión a los pensionistas".

15 de març de 2010:

"En época de retracción del consumo no se pueden subir los impuestos que lo gravan".

"La subida del IVA no resolverá la crisis del consumo".

1 de juliol de 2010:

"Sabemos que la subida del IVA grava el consumo y retrae la actividad económica".

ALICIA SÁNCHEZ CAMACHO

14 de març de 2010: Rajoy dixit.

"La subida del IVA es el sablazo que un mal gobernante le pega a todos sus compatriotas que ya están muy castigados por la crisis. Un gobernante que, tras fracasar en sus planes, ahora pretende que lo pague el conjunto de los españoles".





                              
                                                                                                                 


Ens han enfonsat com un Titànic. Ofegats pel deute il·legítim, l'any 2013 un de cada 3 euros recaptats per l'Estat serà destinat a  pagar interessos.

S'incrementen fins a l'absurd els interessos que ens volen fer pagar pel deute públic generat pels polítics inútils que ens governen i han governat, amb el suport dels que xuclen dels fons de rèptils de l'Estat, (premsa, ràdio, televisió, economistes divulgadors de la necessitat dels retalls, filòsofs de pa amb fonteta que cobren per predicar que hem viscut per damunt les nostres possibilitats, jutges i cossos policials i parapolicials, banquers i empresaris corruptes, vividors de les subvencions, com la FAES, etc.).
 



 


 
 
                                     Els empresaris no estan per donar lliçons de moralitat

 
La CEOE , aquesta institució patronal dirigida durant anys per voluntat empresarial per Díaz Ferrán, un subjecte empresonat per la seva capacitat "emprenadora", aposta per la profundització de la crisi i l'esclavització dels treballadors amb salaris de 400 euros però no diu res del frau fiscal que tol·lera i anima, ni de la corrupció. Un frau fiscal vergonyós que suposa el 7% del PIB i que serveix bàsicament perquè tota la crisi es carregui damunt l'esquena de la gent treballadora.


   






És urgent i imprescindible


L'expropiació dels bancs i la seva transferència al sector públic sota control ciutadà.
L'expropiació ha de fer-se sense indemnitzar als grans accionistes (però sí als petits) i el cost del sanejament dels comptes de les institucions expropiades ha de ser recuperat mitjançant els seus patrimonis totals perquè tenen altres béns.
Rebutjar els costosos rescats que augmenten principalment el deute públic sense resoldre de manera duradora la crisi bancària.
 El rebuig  per part dels poders públics a pagar  la part il·legítima del deute, amb l'objectiu d'alliberar els recursos per a instaurar una política de plena ocupació i d'inversions públiques en activitats que millorin les condicions de vida de la població, que preservin la natura, i que rebutgin el capitalisme nefast i el productivisme.
Es tracta de realitzar polítiques coherents sobre alternatives econòmiques i socials per tal de generar un gran canvi anticapitalista i ecològic.

En el camí cap al canvi radical, l'auditoria ciutadana del deute és una eina de conscienciació i de mobilització valuosa i indispensable.








Res no és inevitable.

Tots els mitjans d'intoxicació (empreses públiques i privades de desinformació i propaganda  al servei dels capitalistes) ens prediquen cada dia amb insistència que la situació és inevitable i que hem d'acceptar els sacrificis en tant que Mangarines, xorissos institucionals, empresaris monàrquics, defraudadors de l'hisenda pública i lladres de tota mena viuen com a reis i incrementen les seves despeses en objectes de luxe (perquè més del 80% dels que tenen poder econòmic en aquest estat rater són lladres que mai no pagaran per ser-ho), però res no és inevitable. Del que es tracta és de veure que el sistema capitalista és criminal per a les necessitats humanes i que l'hem de superar. Si no avancem en aquesta consciència de bastir una societat on el centre de l'atenció siguin les persones i no els beneficis empresarials, aquest món que coneixem es tornarà un infern. Necessitam un sistema socialista fonamentat en la planificació democràtica a partir de l'autogestió.









Volem auditories públiques i control ciutadà sobre el deute generat pels polítics que s'han regit per pràctiques de casino amb els doblers del poble.

El dret de control dels ciutadans sobre els actes dels que governen, de ser informats sobretot el que ésla seva gestió, com els seus objectius i les seves motivacions, és intrínsec a la democràcia mateixa, ja que emana del dret fonamental dels ciutadans a exercir el seu control sobre el poder i participar activament en els assumptes comuns.
 Aquesta permanent necessitat de transparència en els assumptes públics adquireix una enorme
importància en aquesta època del neolliberalisme més salvatge i corrupte ––sense precedents en la història mundial–– . Es tracta d una necessitat social i política  vital.
L'exercici dels drets democràtics dels ciutadans, considerats sempre com “elementals”, és vist pels governants gairebé com una declaració de guerra dels d'abaix al seu sistema . I naturalment, és tractada en conseqüència de manera repressiva .
L'auditoria del deute extern adquireix una dinàmica socialment saludable, políticament gairebé subversiva. La utilitat d'una auditoria no pot resumir-se únicament a la defensa de la transparència i la democratització de la societat. Va molt més lluny, ja que obre el camí a un procés que podria esdevenir extremadament perillós per al poder establert, i potencialment alliberador per a la majoria dels ciutadans!
En efecte, a l'exigir obrir i auditar els llibres del deute públic, i millor encara obrint i auditant aquests llibres, el moviment de l'auditoria ciutadana s'atreveix a l'impensable : entrar en la zona prohibida, en el més sagrat santuari del sistema capitalista, allí on, per definició no es tolera cap intrús!” (François Chesnais)
.

Paquet de mesures anticrisi: la solució a la crisi passa per fer tot el contrari del que recepten els polítics institucionals i els economistes burgesos.


1- Sortir de la crisi exigeix salaris més alts i rendes socials: 300 euros per persona , un salari mínim de 1200 euros. Prohibició de l'acomiadament,  recuperació dels serveis públics per la creació massiva de llocs de treball en educació i salut. Jubilació als 60 anys amb el 100%.

2. El finançament d'aquestes mesures s'ha de fer a càrrec dels capitalistes. Cancel · lació del deute i els interessos. Moratòria sobre la base d'una auditoria sota control popular. S'han d'aturar les exempcions d'impostos i augmentar els impostos als rics.

3. Expropiació i socialització dels bancs i la seva unificació sota el control de la població i els treballadors.

4. Sortida de l'energia nuclear, desenvolupament d'energies renovables, solar i eòlica.
Per implementar aquest programa s'ha de combatre el sistema capitalista i el poder de les grans empreses i els banquers. Aquestes quatre mesures són imprescindibles i han de ser aplicades si es volen defensar els interessos de la majoria de la població.



Homenatge als nostres morts:
Poesia i memòria històrica - L'escriptor Miquel López Crespí recita una sèrie de poemes seus, durant l'acte d'homenatge a la gent republicana, assassinada a la vila d'Alaró durant la guerra civil espanyola:


http://www.youtube.com/watch?v=fCO995DfRAI&feature=related
http://www.youtube.com/watch?v=zs_z9Q0G_6c&feature=youtu.be

L'esquerra arriba al govern però no té el poder

Document d' Eric Toussaint, doctor en Ciències Polítiques de la Universitat de Lieja (Bèlgica) i de la Universitat de Paris VII (França), president del CADTM de Bèlgica.