LES VERGONYES DE L'ESQUERRA
Carlos Taibo
Dimarts 10 de gener del 2006.
Encara que no manca qui agrada d'ignorar-la, algunes dels senyals de la crisi que tenalla a l'esquerra són fàcilment perceptibles. Una d'elles, elemental, la configura un patològic temor a enunciar les idees pròpies, que amaga un reconeixement subterrani de la derrota i es traduïx en un genuí desarmament ideològic.
Més que teorizar el que exposem , té sentit que proposem alguns exemples del que tenim entre mans. Un d'ells, el primer, l' aporta l'acceptació general de la paraula, globalització, que ens acorrala avui per onsevulla. El resultat de l'ocupació, omnipresent, de la paraula que ens ocupa és l'oblit constant d'una altra, capitalisme, que als ulls de molts segueix retratant de manera total el gruix de les relacions econòmiques que, per desgràcia, imperen en el planeta. Amb tot cal concloure que aquesta operació sustitutoria és qualsevol cosa menys neutra i improvisada: obeïx a la intenció de retratar de manera saludable una realitat que de cap manera s'ajusta al que es preten i de fer-ho, per la via d'esborrar del llenguatge la paraula capitalisme, estigmatitzada com antiga i pamfletària.
Proposem un segon exemple que remet a una realitat propera: els fets francesos de fa unes setmanes han generat un cabal ingent de reflexions que els han vinculat, sense més, amb la immigració i la integració Encara que seria absurd negar que aquests dos vocables guarden molta relació amb les revoltes nocturnes registrades en els suburbis francesos, un no pot deixar de sorprendre's davant el que entén que és una evidència inqüestionable: per molt que hagi volgut ocultar-se'ns, el que hi havia darrere dels disturbis no era mésque un escenari marcat per l'explotació i la injustícia, dues paraules molt més importants, a l'hora de retratar la realitat, que les abans invocades. I és que els problemes per escometre la integració es més senzill, i menys comprometedor, que fer el mateix amb els probremes que es deriven de l'explotació i la injustícia en les nostres societats.
Més lamentable és, en tercer lloc, que davant l'ofensiva que la dreta més reaccionària va llançar contra l'ensenyament públic, en la nostra classe política siguin escasses les veus que han sortit en defensa d'allò que --sembla-- la majoria reclama: una aposta rotunda per l'ensenyament públic, universal i gratuïta que cancel·li qualsevol mena de finançament estatal de l'ensenyament privat (i que faci altre tant, per cert, amb el finançament de l'Església catòlica). Que els propis dirigents del PSOE s'hagin mostrat aliens a pronunciar-se amb claredat, és un indicador sòlid de la profunditat de la crisi, i encara més quan la proposta no té resde radical: al cap i a la fi és la que defensava, en el segle XIX, la burgesia en la seva lluita contra vells privilegis i institucions. Encara que, clar, posats a buscar comportaments malèvols, aquí està el de la nostra neoliberal CEOE, ferma partidària del finançament públic dels centres privats d'ensenyament. Aquesta sí que és manca de vegonya... Posem, per acabar, un últim exemple: castigades, tal vegada, per aquesta tirallonga que determina que l'esquerra ha de desentendre's de falsos problemes vinculats amb una imaginària qüestió nacional, són moltes les gents que semblen haver arribat a la conclusió que els estats són sagrats o que, en defecte d'això, és preferible acceptar sense més el que hi ha i no escoltar als qui se hi senten incòmodes . És una vegada més lamentable que molts intel·lectuals d'esquerra, aparentment disposats a considerar críticament tot el que ens envolta, tanquin files, per acció o omissió, entorn de discursos que li donen aire a nacionalismes --així, l'espanyol d'aquestes hores-- còmodament instal·lats en les maquinàries dels estats i, al temps, ultramontans i intolerants.
Si les línies ens sobressin, podriem furgar en les raons que promouen comportaments tan submissos. Limitem-nos a enunciar dues idees que ens porten a horitzons diferents. Si la primera d'aquestes és el de qui en el passat es van lliurarde bon grau a una defensa de l'aberració soviètica i avui accepten, bé que sotto voce, la bondat del capitalisme, la segona és la de qui, des del món propi de la socialdemocràcia, han decidit resoldre el problema de la mà d'una activa immersió en la lògica del sistema, de sempre acompanyada d'una carussa, i d'un somriure autocomplaent, davant els qui es neguen a acceptar aquest joc. El millor testimoni d'aquesta segona opció el donen, entre nosaltres, els partits que, abans eren formalment a l'esquerra, i que ara pesquen en els caladors del centre i que han assolit després d'evolucionar cap a posicions de voler agafar-ho tot. Recuperar, sense vergonya, la paraula clara és una actitud imprescindible per a deixar enrere tanta misèria