ANÈCDOTES DE LA NOSTRA HISTÒRIA
LA HISTÒRIA NO ÉS NOMÉS ALLÒ QUE HAN ESCRIT ELS CRONISTES I ELS INTEL¨·LECTUALS
AL SERVEI DEL PODER POLÍTIC I ECONÒMIC.
LA HISTÒRIA NO ÉS NOMÉS ALLÒ POLÍTICAMENT CORRECTE QUE ES TRANSMET A LES
UNIVERSITATS AL SERVEI DELS PODERS FÀCTICS.
EN UN MÓN ON NOMÉS S'ESCRIVIA I ES LLEGIA EN CLAU DE L'INTERÈS OLIGÀRQUIC,
ALLÒ QUE ENS INTERESSA ÉS LA HISTÒRIA DE LES PERSONES, DE LES VIDES I DELS FETS
POC IMPORTANTS PER ALS PODEROSOS, PERÒ ESSENCIALS DE LA GENT SENSE HISTÒRIA.
AQUESTA ÉS LA NOSTRA HISTÒRIA .
Memòria del carrer :
AVUI DESMITIFIQUEM: La repressió
xueta té també un component de classe social --- l'assalt al call abans
de l'existència dels xuetes es correspon
també a la lluita de classes dirigida contra la banca de l'època, els prestamistes jueus--.
Els jueus conversos pròxims al poder, els que gaudien de grans patrimonis, com els Descatlar, els Safortesa, el Pardo, etc., varen ser eximits de l'estigmatització
provocada per l'Església Catòlica
i el poder institucional en la recuperació de la memòria
antisemita. En canvi, aquí trobam la major part del que serien
llinatges
xuetes entre la gent modesta,
els menestrals, el gremi de calceters, els que de veritat patiren la
persecució, tot i que altres jueus conversos arribaren a ser inquisidors
i bisbes de Mallorca:
22 de novembre de 1583 - Reunits
els calceters Antoni Felip, Antoni Arnau, sobreposats de l'ofici, amb
els prohomes
del mateix Antoni Contesti i
Rafel Marí, Aloy Sunyer, clavari,i els calceters Joan Canet, Joan
Comallonga, Jo. Galami,
Joanot Nicolau Marti, Jfs.Tarongí, Mateu Roca, Jeroni Oliver, Rafel Fuster, Gabriel Valls, Baltasar Fortesa, Baltasar
Pinya, Onofre Marimon, Pere Jossa, Onofre Aguiló, Josep Marcer, Onofre Cortès, Miquel
Cortès, Cristòfol Amengual,
Joan Antoni Martí, Joanot Martí, Joan Miquel Cortès, Pere Onofre Moià, Melcior Cortès, Guillem Martí, Antoni Martí,
Bartomeu Vich, Miquel Marti, Agusti Cortès, Bartomeu Contestí, Miquel Tarongí, Baltasar Mut,
Gil Tarongi, Jaume
Fuster,
Pere Joan Oliver, Guillem Riera, Jeroni Morrut: Determinen que atesa la
mala situació econòmica i els deutes
del gremi es faci un tall de
cinquanta lliures entre els cofrares i que es paguin proporcionalment
en funció dels béns
i possibilitats de cada cofrare.
| Nota
crítica: Com es pot veure, en la junta dels calceters hi trobam bona
part dels llinatges d'antics jueus conversos , una part dels quals, i
precisament aquests que no gaudien de fortuna serien més tard
condemnats a la repressió per l'Església Catòlica i la monarquia, i
estigmatitzats com xuetes. I això va ser així perquè l'Església i els dominics tengueren cura que els que disposaven de grans
patrimonis desapareixessin dels llistats de perseguibles. |
1651-Quan Mallorca no era Espanya
El 13 de
juny de 1651 Juan de Àustria va arribar de Nàpols a Ciutat acompanyat de
13 galeres. Així ho sabem pel noticiari del mercader Rafel Sanxo. Rafel
Sanxo diu que el príncep va anar a peu a la missa de la Seu que oficià
el canonge Marc Antoni Cotoner.
Rafel Sanxo diu referint-se a Juan de Àustria " y estigué dit señor así
fins a 15 dit que s.entornà ab ditas gal·leras a España, que sia per
memòria.1651".
És a dir, el sentiment de Rafel Sanxo respecte de la identitat pròpia és
clar: si Juan de Àustria tornava a Espanya és perquè estava en un indret
que no era Espanya, és a dir, a Mallorca.
PERLES DEL PARE MUNAR (SS.CC.)
El Pare Gaspar Munar que durant 33 anys va ser professor de Teologia Munar al Seminari Conciliar de Sant Pere va escriure a la seva "Història de Porreres":
Abans de la nostra era els esclaus formaven una part molt notable de la població humana. El cristianisme va trobar aquesta institució estesa i ben arrelada per tot el món. Amb tot i esser tan oposada als principis de l’evangeli, no l’atacà directament, perquè això sols hauria promogut una revolució sens resultat positiu i hauria fet odiosa la nova religió als senyors. L’atacà amb més eficàcia d’una manera indirecta, predicant que davant Déu....tots els homes són iguals”
Una volta infiltrada aquesta nova doctrina dins els senyors cristians, l’esclavitud pagana quedà molt mitigada...
Amb aquestes paraules es posa de manifest que aquest senyor capellà no estava per donar classes de moral a ningú. D'entrada ja valora que una revolta contra l'esclavisme no hauria obtingut cap resultat positiu (al menys per als senyors), i la seva preocupació és que hauria fet odiosa la religió als senyors. És a dir que allò que cal es no posar-se en contra dels senyors ni denunciar la seva amoralitat que, els mateixos preveres han compartit al llarg dels segles comprant i venent esclaus. Respecte de l'atac amb més eficàcia de manera indirecta ja es veuen els resultats: fins l'any 1870 hi va haver molta església i cal dir que no var ser aquesta institució de poder la que ajudà a erradicar l'esclavisme legalitzat. L'altra, l'esclavisme no legalitzat encara hi és, i l'institució vaticana no en fa gaire esforç per llevar-la del món.
En resum, la moral de la institució és la del poder, la de la propietat, i la de mantenir l'oligopoli del comerç de Déu sobre la terra.
Era l’any 1598 quan Joana Giberta, natural de Llucmajor, de 22 anys, fadrina de cristians vells, germana (a la força) de la Casa de Penedides de Ciutat va ser condemnada a cinc anys de desterrament fora del regne, bena a la boca, penitència pública i passeig de penitent (muntada en un ase) pels carrers acostumats, ”Porque dixo que no había Dios ni sanctos ni sanctas ni creía en Dios ni había oraciones que las valiesen.......”.
Pels mateixos fets
varen ser jutjades i condemnades Francina Jaume, de 20 anys, Esperanza de Rojas,
valenciana, de 30 anys, Jerònia Vivas, de 23 anys, esposa de Joan Tamorer,
sabater, Mariana Bonnín, de 21 anys, esposa de Gabriel Bonnín, Caterina Llabrés,
de 28 anys, esposa d’Antoni Llabrés, teixidor de llana, Anna Novella, de 19
anys, esposa de Simó Marsellès, Mariana Salas, de 24 anys, de Madrid, Mariana
Esteva, de 36 anys, viuda i Antonina Mercera, de 27 anys, de Campos. Bona part
d’elles va rebre també 200 assots, i Esperanza de Rojas i Mariana Salas
desterrades del Regne a perpetuïtat en raó dels seus orígens.
L’any 1595, Nicolau Doy , boter de 25 anys, de Ciutat va ser condemnat per el Sant Ofici a reclusió durant 10 anys a la ciutat d’Alcúdia, i a cinc anys de galeres en cas de trencar la condemna. Suposadament, Nicolau havia dit que si Déu baixés del cel com a home, el mataria i li llevaria el cap, que si el bisbe o el papa li fessin el contrari els cremaria, que l’emprendria a ganivetades amb Sant Pere i Sant Pau si venguessin del cel a la terra, i que cremaria Sant Antoni amb el porquet. De tot això va haver de fer penitència pública a Sant Nicolau amb una espelma , una bena a la boca i un sac de palla penjat pel coll.
A les darreries de l’any 1596 es va descobrir que totes aquestes acusacions havien sortit d’un prevere, de l’orde de Sant Antoni de Ciutat que s’entenia amb l’esposa del boter, Aina.
Nicolau Mallol, el prevere havia intentat matar el boter, enverinant-lo, per a poder gaudir amb major llibertat de la seva esposa, però no ho aconseguí i va denunciar-lo al Sant Ofici.
El Sant Ofici va rebre la denúncia que el prevere havia actuat amb malícia, i va decidir tornar a obrir el cas, mantenint el desterrament del boter a Alcúdia i llevant-li la condemna a galeres en cas de trencar-lo.
La retirada de la condemna a galeres va fer inútil la intenció del capellà perquè en aquest cas, la esposa del boter aniria també a Alcúdia. Per tot això va aconsellar a Aina, la seva amant que demanés el divorci i ingressés al convent de penedides, d’on el prevere la trauria.
Reobert el cas, Nicolau Mallol es va fer valer d’un fals testimoni amb el qual s’havia posat d’acord que, condemnat al turment per a confessar la veritat, va morir.
De tota manera, quinze testimonis varen provar les intencions del prevere davant el Sant Ofici.
Al final el condemnaren a reclusió a Lluc per sis anys, a oir missa a la Sala de l’Audiència com a penitent, a confessar-se cada quinze dies i a pagar cent ducats.
La diferència de
tracte per part del Sant Ofici entre la condemna d’un innocent i la d’un
culpable confés d’intent d’homicidi i fals testimoni contra era notable: un era
boter i l’altre, prevere.
ACOMIADAMENTS PER BAIXA PRODUCTIVITAT L’ANY 1554 A CONSEQÜÈNCIA DELS BAIXOS SALARIS
El 22 de Maig de 1554 el lloctinent general de Mallorca va escriure a tots els batles de les viles sobre el fet que molts homes i dones de jornal no contents amb la regulació dels salaris “ab vies exquisides abusen de aquells demanant menjar i altres coses, i encara per haver lo que volen deixen de fer la feina. Saben i són obligats en perjudici del qui els paga i de la cosa pública”
Mana el lloctinent
que es faci crida pública dient que els jornalers que no compleixin les feines
en els camps i vinyes, a coneguda del majoral, siguin pagats per la feina feta i
siguin despedits” (ARM AH 322 F.71)
Era l’any 1621 quan Maties Monserrat de Llucmajor va ser detingut per dos comissaris reials que el trobaren fent l’amor amb una cabra. Anava a la Marina a pescar quan es va trobar una cabra que pasturava i tenia les mamelles molt plenes de llet perquè feia poc havia parit. La cabra no podia córrer per estar massa carregada de llet i no tenia cabrit que la mamàs. Maties Montserrat diu “ yo.l e monyida, y axí com la monyia li.e vista la natura y yo me só mogut y he tingut gana de cavalcar.la i li.e posat el meu membre dins la sua natura y al temps que la tenia dins de dita natura, que encara no havia complit…són arribats dos comissaris y se són agafats ab mi…
Maties Montserrat va patir per aquest fet la mort, cremat amb la cabra.
Un signe del
bestialisme de la justícia reial.
Nicolau Servera,
manacorí, va ser jutjat per la Santa Inquisició perquè estant a l’església es
va despullar, i després d’untar-se d’oli de les llànties pregà diguent: “Vos
senyor que me la donareu, dau-me lloc on posar-la”.
Mai no trobarem cosa més prodigiosa que el fluxe menstrual. La proximitat
d’una dona en estat fa que el most es torni agre, els empelts moren, les plantes
del jardí es sequen; al seu contacte, els cereals tornen estèrils, el fruits
dels arbres on s’asseu cauen; els miralls deixen de brillar a la seva mirada i
es tornen tèrbols; el tallant de l’acer es fa feble, el
resplendor de l’ivori desapareix, els eixams d’abelles moren; fins i tot el
bronze i el ferro s’oxiden aviat i el bronze fa una olor espantosa; els cans que
proben el fluxe agafen la ràbia i en cas de mossegar generen un verí sense remei
[Hist. Nat., VII, 64-66]
Respecte del possible ús dels idiomes regionals a la vida moderna, no hi ha cap mena de dubte que el menys apropiat a les necessitats actuals és el basc. Els demés, el català, el valencià, el gallec, el bable, el caló mateix, idiomes de sintaxi llatina, serveixen tant com el castellà o el francès. El idioma basc no. El basc no, perquè representa una mentalitat tan arcaica que és impossible adequar-la a la vida actual, (PIO BAROJA, Momentum Catastrophicum, pag.43. Editor Rafel Caro Raggio 1919)
-Jo quan llegeix als escriptors catalans em sembla que estic al despatx d’un dentista (PIO BAROJA, Momentum Catastrophicum)
Si Catalunya es separa d’Espanya, abans de cinquanta anys serà espiritualment francesa (PIO BAROJA)
