per Pepe Gutiérrez

tornar

Si bé es cert que vivim en una cultura que dóna primacia als aniversaris històrics, també és cert que últimament, sense necessitat de mirar el calendari, s’ha recuperat part de la iniciativa perduda sobre allò que s’ha vingut a anomenar la memòria històrica, la qual, amb més precisió, caldria anomenar la memòria popular sobre una història social i democràtica que travessa la II República, la guerra (i la revolució), i la resistència al franquisme, per arribar al “final feliç” de la transició, marcada per un 23-F en el qual l’esquerra institucional s’alineà darrere del rei.

No cal dir que en aquest acte reflex de certa esquerra subsistia un pànic a quelcom innombrable, però que tothom tenia ben present: era la por a una “pinochetada”, a una reedició del franquisme. Calia doncs agrair al rei que no se’n aprofités -tot i que el seu cunyat Constantí ho va fer en la Grècia dels coronels i va acabar a l’exili-, i que aconseguís apaivagar els generals. Les rendes d’aquest “acte-reflex” van resultar tan contundents que després van ser utilitzades per atemorir els sindicalistes que es mostraren reticents a empassar-se els draps bruts dels pactes de la Moncloa; i a Felipe li van servir per poder dir, en poques paraules, que ningú pensés que un “No” a l’OTAN podria ser acceptat per l’exercit.

Com si es tractés d’aquella maleta de Charlot en què les mudes indisciplinades que sobresortien per les escletxes eren retallades d’un cop de bones tisores, les llibertats conquerides tan durament quedaren retallades per les tisores d’una por que persistia malgrat els discursos. I que encara persisteix, com s’ha pogut entreveure en el transcurs del debat, més aviat innocent, de reforma de l’Estatut de Catalunya, però que ha estat motiu més que suficient perquè la “bèstia” tornés a bramar.

RECUPERACIÓ DE LA MEMÒRIA

Però encara que tothom sap, com deia Brecht, que el ventre de la bèstia és fecund, la gent del poble ha continuat treballant pel seu dret a la memòria. S’han creat xarxes que arriben fins a l’últim poble. S’han aconseguit avenços com la recuperació dels “papers” de Catalunya a Salamanca. Estem assistint a una onada de publicacions i investigacions que han donat llum on abans tan sols hi havia por i foscor, tot i que no tenen (ni de bon tros) la repercussió mediàtica de les variants revisionistes, no totes les quals són tan tosques com les de Moa o Vidal; també hi ha les més “acadèmiques”, com les de Bartalomé Bennassar o Stanley Payne.

Així, doncs, dins el context d’aquest doble moviment –recuperació de la memòria, reacció revisionista-, ens arriba el 75 aniversari de la proclamació de la Segona República i el 70 “aniversari” de l’alçament militar-feixista, de fet una raó més, per si feia falta, per tornar a qüestionar-se quelcom tan terrible com la cultura de la derrota.
El temps no passa en va, ni tampoc les lluites i mobilitzacions. No és poca cosa que els revisionistes (un concepte lligat amb tota justícia amb les escoles que tracten de treure ferro al nazisme per després poder abocar-lo sobre el “comunisme”) vinguin a ser franquistes de soca-rel; l’antiga dreta de sempre que ha trobat el seu pont de plata en el neoliberalisme. Són els hereus d’aquells banquers (March), burgesos (Cambó), terratinents, clergues i militars que no suportaven les reformes, les crítiques ni les vagues i que en els seus pitjors malsons es veien netejant botes com els russos blancs que parlaven de les seves grandeses passades. Avui ens diuen que l’historia no es pot dividir entre bons i dolents, i és veritat, però pel que fa al franquisme, no hi ha per on agafar-lo. La seva causa no és més digna que la dels esclavistes o la del nazisme, i si va albergar en el seu si a bona gent, aquesta és la que amb el temps va acabar sent antifranquista.

LES DIFERENTS “REPÚBLIQUES” DINS LA REPÚBLICA

En oposició al franquisme, també podem arribar a idealitzar la República. La República va ser un règim de llibertats com no s’havia conegut a Espanya, i acumulà tot un seguit de reformes impressionants. Només cal registrar les de relacionades amb l’educació, amb la cultura o amb les llibertats sindicals i nacionals. Però la República no fou un tot, i sovint s’oblida que el seu gran protagonista va ser el poble. Els republicans no tenien base social pròpia, depenien del suport de les organitzacions obreres, del PSOE-UGT, i va ser molt més repressiva amb la CNT-FAI que amb la dreta.

Es va quedar a meitat de camí en reformes tan fonamentals com l’agrària i va tractar d’assimilar la dreta colpista per la via de la moderació. Això resulta patent en la lletra del programa del Front Popular on es pot llegir: “La República que conceben els partits republicans no és una República dirigida per motius socials o econòmics de classe, sinó un règim de llibertat democràtica, impulsada per raons d’interès públic i progrés social.”
Hi havia, doncs, més d’una República. La de la dreta renuncià a ella i va buscar una alternativa prenent bona nota de l’experiència alemanya on, gràcies a l’estalinisme i a la socialdemocràcia, Hitler va poder liquidar el moviment obrer sense dificultats. La del “centre” es va distingir per negar-se a donar armes als treballadors en els moments de l’alçament, un capítol que se sol obviar i que va significar que centres tan importants com Oviedo, Saragossa, Sevilla o Santander caiguessin en mans feixistes. La que va aturar el cop, la de l’esquerra, ho va fer per la seva pròpia República.

Publicat al núm.23 (abril) de la revista "Revolta Global"