De la simbologia i la reivindicació republicana

L'autor el dia que va rebre el carnet del PCE a Sa Cabaneta.

Memòria històrica de la transició

Llorenç Buades

En els anys de la proposta de reforma política d’Arias Navarro, i els primers d’Adolfo Suárez , jo militava al PCE, amb tota la meva colla d’amics. Ens haviem integrat tots de cop després d’una experiència de relació i debat amb gent de la direcció del partit. Un d’aquests, Miquel Rosselló va lliurar-me el carnet en un acte de la cèl·lula de Banca, Caixes i Assegurances que vam fer en un cafè de Sa Cabaneta.

Vaig participar molt activament en la primera campanya electoral del partit en suport de la nostra llista. Vaig fer carnets del partit a la mesa de la Plaça de Toros durant  la intervenció de Santiago Carrillo (s’emplenava la fitxa sense saber res del que venia a  fer-se el carnet, però aquelles eren les instruccions de la direcció i allò s’havia d’acceptar per disciplina i prou). Vaig fer de suport actiu als mítings que es van fer a Campanet, Esporles,Artà,  Alaró, Felanitx, Sóller, Bunyola, Campos, Inca, Llucmajor, Andratx, i alguns altres. Normalment els que parlaven als actes eren Francesca Bosch, Ignasi Ribas, Dalmacio Motilla,  Bauzà, Paco Garcia, Rafael Pérez, Azorín i alguns altres. Jo  era un militant de base, i anava a cada acte amb la furgoneta de Justo Bonilla amb gent com Xim Marcos, Clara Thomàs, Joan Seguí, i a vegades els Sanxo. En aquells actes ens van obligar per militància a penjar la bandera de la monarquia, i ho vam acceptar a desgrat, de manera que, a vegades es feia el possible, i així va passar que a bastants actes la bandera de la monarquia queia entre aplaudiments dels convocats.

 Ningú no ens havia demanat el nostre parer sobre la qüestió, perquè tot allò que es feia era explicar les raons d’allò que venia del Comitè Central, i quan es discutia primer al si de la cèl·lula, o més tard en el marc de les agrupacions, era per a sancionar allò que s’havia decidit. No hi havia la més mínima possibilitat des d’una cèl·lula o agrupació de generar un corrent d’opinió alternatiu. Era l’aplicació del centralisme democràtic en la seva degeneració estalinista, la que formava i segueix formant el sistema de dominació de l’aparell sobre les bases, tot i que ara no funciona així per enfrontaments entre la pròpia direcció. És a dir, que la única possibilitat de generar debat al si d’una organització com la del PCE era que els d’amunt, els de la direcció, s’enfrontessin per alguna qüestió en concret, però la manca d’horitzontalitat era absoluta.

Aquesta era i és encara la característica del partits que han llegit Lenin en clau estalinista arreu del món, i entre ells els dels corrents que tenien la seva referència en Mao.

El partit funcionava com una empresa, on la direcció decideix i per la via dels seus quadres intenta inculcar a la xarxa de les darreres innovacions preses. D’allò que es tracta és de convèncer a les bases. I si al final hi ha algú poc convinçut del que es fa, sempre es millor que es separi. Aquesta era i és la lògica empresarial i la lògica de funcionament intern d’un partit de caire estalinista. Funcionament vertical pur i dur.

Hi vaig aguantar poc, perquè també van decidir l’adhesió als Pactes de la Moncloa, sense cap mena de consulta prèvia. Tot es tractava d’explicar posteriorment els seus avantatges. Davant aquesta situació límit vaig decidir abandonar aquell partit.

D’aquell partit, la dirigència no ha canviat gaire en els punts claus on es decideix. Així que per més pins republicans que es posi Miquel Rosselló, ell va formar part d’una direcció que imposava la bandera monàrquica als seus actes públics.

Així que vaig continuar la meva militància a les CC.OO. amb els del meu sector laboral que des de   les posicions de l’esquerra sindical rebutjavem els Pactes de la Moncloa, i dins el meu sector aquestes posicions dins CC.OO. es representaven per la militància de LCR al sector d’Assegurances, amb els companys sindicalistes de LCR Carles Blanco, Joan Boada, Frias, a Barcelona, Hervàs a València, Concha Àlvarez, Aurora Longo  i Adolfo Granero a  Madrid, que tenien una bona relació de forces dins CC.OO. fins al punt que vam arribar a tenir les majories sindicals a Catalunya, al País Valencià i a les Illes, i minories importants a Madrid i Bilbao. Aleshores i també a diferència de la direcció hegemonitzada pels sectors del PCE, vam defensar al llarg de molts anys el dret d’autodeterminació dels pobles, i la defensa del dret a decidir entre monarquia i república. No cal dir que els militants del PCE sempre van rebutjar les nostres propostes. I tot això significa que per més que es posin un pin amb la bandera republicana, aquesta gent careix de dignitat per a fer-ho. És simple qüestió d’oportunisme.

He de dir també que mai no vaig veure als congressos de LCR la bandera tricolor, tot i que defensàvem l’opció republicana contra la monarquia imposada des del franquisme.

Vaig participar dels congressos d’unificació LC-LCR  a Madrid, i dels de LCR, dos de caire estatal que es van  fer a Catalunya i Santander i mai no vaig veure una bandera tricolor a cap local nostre, pel simple fet que veniem en part d’una tradició política que s’identificava amb les aliances obreres, que van tenir la seva màxima expressió a la revolució d’Astúries reprimida amb els colors de la República, però també pel fet que va ser la pròpia República la que va posar fora de la llei als nostres referents polítics, alguns dels quals van ser assassinats.

La nostra aspiració era la Unió Lliure, fonamentada en l’autodeterminació dels pobles, i per això abans que acceptar la tricolor vam acceptar als PP.CC. la bandera de les quatre barres  amb l’estel roig.

En canvi hi havia partits que en aquell moment van defensar la tricolor republicana com el MC-OIC que liderava Antoni Mir, o el PCE-m-l. Record per exemple que en aquells temps, quan ningú gosava sortir al carrer a les manifestacions amb una bandera tricolor en Miquel López Crespí hi sortia, i no era ben vist pels del PCE que havien fet una opció clara per la monarquia.

Després, els del PCE van canviar,es van escindir i una part d’ells van fer una tèbia autocrítica dels Pactes de la Moncloa i de la Transició, la qual cosa va significar la recuperació de la tricolor en el sector proper al PCPE, liderat per Bosch, Rosselló, Valero. Una mica tard. I a més al final es van juntar de nou un sector i altre, de manera que avui no s’ha explicat a ningú quin dels dos sectors s’havia equivocat. Però allò que hi ha de cert és que uns i altres defensen avui l’opció més dretana d’Esquerra Unida, l’oficial, i fins ara he pogut veure a Anguita amb la tricolor, però encara no hi he vist a Llamazares. És a dir, hi ha gent com Miquel López Crespí que no s’han apartat mai del seu sentiment i tarannà republicà, i en canvi hi ha gent que n’ha fet ús tàctic segons les conveniències. Aquí hi ha la diferència entre el pin de conveniències, o la integritat de pensament,

Llorenç Buades Castell