ELS
POLÍTICS PERDEDORS NEGUEN LA POSSIBILITAT D’UNA GESTIÓ
Llorenç Buades Castell
El no, que ha guanyat a França i Holanda, sumat a l’abstenció majoritària a l’Estat Espanyol envers el Tractat Constitucional és perfectament gestionable. El problema real és que els cuiners del SI, la burocràcia que ha avalat la posada en marxa del projecte constitucional de Giscard, no hi té cap interés, i allò que vol fer és convertir el rebuig en un element de consolidació del seu model oligocràtic. Tot es tracta de fer lectures que impossibilitin qualsevol alternativa al model liberal que imposen, i per això les fan, i les intenten col·locar amb el seu poder sobre els medis de comunicació i grups de pressió per tal que la població europea interioritzi que no hi ha més opció que la seva. Recursos econòmics cap al fortaleixement de les seves posicions ideològiques, que són bàsicament fonamentades en raons econòmiques a favor del capital, no en manquen.
Allò que es pretèn des dels poders establerts és fer una lectura del NO en funció dels agents polítics que el proposaven i de la seva heterogeneitat, que per cert, també hi és en els partidaris del SÍ. En conseqüència la lectura que s’ha de fer no pot partir de la atribució dels agents polítics que proposaven el SI o el NO, i molt especialment en un context de crisi dels agents polítics que es relacionen amb la proposta del SI. Un Durao Barroso absolutament cremat, una coalició Schröeder-Joshka Fischer deslegitimada per les seves polítiques antisocials, una coalició Berlusconi, Fini,Bossi ja insostenible per a la ciutadania, un Blair molt tocat al si d’un laborisme que ha obtingut els seus resultats més baixos en molts anys i que s’ha salvat pel sistema majoritari d’atribució d’escons, un govern continuador de Raffarin que ha hagut de dimitir, no poden donar receptes per a superar l’actual crisi. Allò que han de fer és dimitir i abandonar la vida política. I de passada, també ho haurien de fer alguns elements com François Hollande, o els líders dels Verds que no respecten les opinions majoritàries dels seus propis militants. Lluny d’això, el que ha fet François Hollande amb l’exclusió de Laurent Fabius posa de manifest la manca de democràcia al si dels agents polítics.
És cert que entre els agents polítics del NO hi ha una dreta populista i reaccionària. Però és populista, és a dir, manipula al poble en funció d’interessos no populars mitjançant algunes pràctiques i concessions populars que coneix qualsevol aprenent de la història social. No de bades, va ser el propi Carles Marx qui va valorar el component popular del carlisme contra el liberalisme que impossibilitava l’accés dels jornalers als recursos de les terres comunals o de les propietats religioses. I també són conegudes algunes pràctiques populistes ben practicades pel peronisme, els feixismes, o el mateix franquisme. I ara ens abocam en una fase de la història que és de retorn al liberalisme pur i dur, i que ja no hariem de definir com neoliberalisme sinó liberalisme sense més.
El problema és que els agents polítics de l’esquerra que s’haurien d’oposar al retorn del sistema liberal pur i dur no ho fan, i una mateixa nomenclatura a esquerra i dreta ens ofereix pràcticament un únic model social conegut, el del pensament únic bastit sobre el joc dogmàtic del mercat.
Allò que cal analitzar no són els agents polítics que s’han pronunciat per el NO, sinó els agents socials. Aquesta anàlisi està a la vista, i si es veu qui ha votat NO ens trobarem en el fons amb els treballadors i treballadores, amb la gent desocupada, amb els pobres que han pogut accedir al vot, perquè altres (els immigrants) són exclosos del vot per la dirigència política que practica la xenofòbia institucionalitzada i els nega els drets polítics i socials. És en aquest terreny que cal fer l’anàlisi i cercar les solucions. Només una actitud que abaixi a la consideració de les necessitats socials d’Europa pot donar la resposta.
Allò que ens sobren són els agents polítics i també a vegades socials que al servei del poder prediquen allò que no creuen, perquè el seu “modus vivendi” no coincideix amb allò que prediquen i recepten per a la resta de la gent. Sobren els tecnòcrates que cobren per a dir que són els més desvalguts els que han d’acceptar l’austeritat i l’explotació.
Aquells que diuen que els europeus viuen per damunt de les seves possibilitats, com ho fan alguns pseudo-esquerrans a Alemanya, primera potència exportadora del món, és simplement perquè amb les seves lleis, com és el cas del govern SPD-Verds contribueixen a fer més rics als rics (els han retallats els impostos), i a sagnar amb impostos i retrocessos socials a la gent treballadora o en atur, per tal de desmuntar l’Estat de Benestar Social en favor dels capitalistes liberals.