Mèxic
Venda de la banca a entitats estrangeres
Vagues obreres i crisi de l'alternança
La repressió a Mèxic. 1950-1971
La
repressió a Mèxic. 1950-1971
Per Raúl Jardón
La repressió com a resposta dels governs priístas a tot tipus de moviments opositors va ser una constant que, encara que es presenti en anys anteriors, adquireix a partir de 1950, sota el govern de Miguel Alemán, el caràcter d'una política permanent d'Estat. Si bé aquesta política es va aplicar contra tot tipus de moviments polítics i socials, com es pot apreciar en aquest article, aquesta es va concentrar de manera aclaparadora contra els moviments caracteritzats com d'esquerra.
Es pot aclarir que, encara que en el període 1950-1971 hi va haver molts més actes repressius, a continuació es descriuen només els que en el seu moment van causar més impacte al país, al marge del tipus d'acte repressiu o del major o menor nombre de víctimes registrades en cada un d'ells.
Un antecedent sangonós.
Amb prou feines anava a complir deu mesos com a mandatari, quan Manuel Ávila Camacho, anomenat "el president cavaller" per les seves elegants maneres i forma de vestir, va mostrar els treballadors que els temps del govern de Lázaro Cárdenas havien canviat definitivament.
Més de 200 obrers de la Cooperativa de Vestuari i Equip (ubicada a Tacubaya i que era en realitat la fàbrica estatal que elaborava els uniformes de l'exèrcit i la policia) s'havien posat en vaga en demanda de millors salaris i condicions laborals. Van passar les setmanes i no es resolien les seves peticions pel que, el 21 de setembre de 1941, van decidir dirigir-se a la casa del president Ávila Camacho per sol·licitar-lo que intervingués per resoldre el conflicte. La resposta presidencial va ser contundent: va ordenar que la tropa obrís foc contra els qui s'havien atrevit a paralitzar la confecció dels uniformes verds i blaus i, més encara, a molestar-lo al seu domicili a la colònia De la Vall (encara no s'instal·lava a Los Pinos perquè estava "modernitzant" la casa). Nou obrers van morir, entre ells el secretari general del sindicat (que era comunista), i 20 més van quedar ferits.
Vaga i caravana de miners de Nueva Rosita, Cloete i Palau, 1951.
El 25 de setembre de 1950 els mil 300 miners de Palau, Coahuila, van iniciar una vaga a la qual es van unir, el 16 d'octubre, els de les mines de la Mexican Zinc en Nueva Rosita i Cloete. L'exèrcit va patrullar els carrers de Nueva Rosita per tractar d'acovardir els miners. Davant de la falta de resolució a les seves demandes salarials i de democràcia sindical, cinc mil miners i els seus familiars van iniciar, a començaments de febrer de 1951, una marxa a peu de 1.500 quilòmetres cap a la Ciutat de Mèxic. Van arribar el 10 de març i van tenir una recepció massiva i entusiasta que va culminar en un gran míting , però el govern els va confinar al parc 18 de Març, on la població de la capital els va alimentar.
El 20 de març el president Miguel Alemán es va negar a rebre'ls, malgrat que un grup nombrós ja estava en vaga de gana. El 10 d'abril la policia els va assetjar al seu campament, però alguns van aconseguir escapar i realitzar, recolzats per nombrosos contingents populars, un míting que va ser reprimit amb un resultat de nombrosos ferits i detinguts. Totes les centrals sindicals els van negar suport i van ser obligats a retornar Coahuila en camions dins de gàbies per a bestiar. La majoria dels miners van ser acomiadats.
Repressió del primer de maig de 1952.
Malgrat el clima de persecució i del charrisme sindical, fins a aquell any els contingents de sindicats no controlats pel charrisme, vinculats al Partit Comunista (PC) i al Partit Obrer Camperol Mexicà (POCM) podien marxar en la manifestació oficial del primer de maig. En aquesta ocasió, tanmateix, sense motiu aparent ni explicació oficial posterior, soldats i policies del servei secret van atacar en dues ocasions a aquests contingents, que anaven entre la columna de l'Aliança de Tranviaris i la dels treballadors de l'Institut Mexicà de l'Assegurança Social (IMSS), destacant entre els agressors el tinent de Guàrdies Presidencials, Gómez Tagle. Davant el Palau de Belles Arts va ser assassinat a tirs el militant de la Joventut Comunista Luis Morales i van ser ferits els obrers Luis Arciniégas i García Diego.
Arran d'això es deté i processa pel delicte de "dissolució social" diversos dirigents comunistes i s'impedeix la participació de tot contingent opositor en les marxes de l'1 de maig. Serà fins a principis dels vuitanta que els integrants de la Coordinadora Nacional de Treballadors de l'Educació (CNTE) aconseguirien (a costa d'enfrontaments) irrompre en la desfilada oficial.
Aixafada dels henriquistes, 1952.
En els comicis de 1952 es va presentar la candidatura presidencial del general Miguel Henríquez Guzmán, dissident del sistema amb el suport de la Federació de Partits del Poble Mexicà (FPPM). En aquesta Federació participaven personatges com el constituent Ignacio Ramos Praslow, el general Celestino Gasca (que en els anys seixanta seria acusat d'intentar un aixecament armat), el general Marcelino García Barragán (després secretari de la defensa de Díaz Ordaz), l'exministre de Cárdenas, general Francisco J. Múgica, el líder camperol Rubén Jaramillo, etcètera.
La campanya henriquista va tenir un ampli impacte nacional i els resultats d'aquestes eleccions, guanyades oficialment per Adolfo Ruiz Cortines, del PRI, van ser posats en dubte de la mateixa forma que els obtinguts en els processos en què van participar els candidats opositors José Vasconcelos i Juan Andrew Almazán.
Una setmana abans dels comicis, a l'Albereda de la Ciutat de Mèxic, els henriquistes van organitzar un míting de celebració anticipada de la victòria i contra el frau electoral, que va ser brutalment reprimit amb un resultat mai no aclarit de morts i ferits i de 524 empresonats. El local de la FPPM va ser assaltat per la policia i els seus líders enviats a presó.
Assalt militar a l'internat del Politècnic, 1956.
El 12 d'abril de 1956 els estudiants de l'Institut Politècnic Nacional (IPN) van iniciar una vaga demandant la promulgació d'una Llei Orgànica, la construcció de La Ciudad Politécnica a Zacatenco i la formació de comissions mixtes d'estudiants i mestres per revisar els plans d'estudis. Van aconseguir vagues de solidaritat a 150 escoles de 23 estats de la república i es van lligar al moviment magisterial que iniciava Othón Salazar. El mateix dia, la policia va atacar l'Internat de l'IPN al Casc de Sant Tomás deixant alguns ferits.
La vaga es va mantenir fins i tot el 23 de setembre, quan l'exèrcit va ocupar l'Internat i va empresonar, acusant-los del delicte de "dissolució social" als líders de la Federació Nacional d'Estudiants Tècnics, encapçalats per Nicandro Mendoza, qui va estar alguns anys pres malgrat ser membre del Partit Popular Socialista, que recolzava al règim. Amb aquesta ocupació es va iniciar l'ofensiva governamental contra l'educació popular que tenia entre les seves finalitats el donar serveis assistencials, com a menjadors, internats, etcètera, als alumnes d'escassos recursos.
Repressions contra el moviment ferroviari de 1958-59.
El moviment ferroviari, primer per millores salarials, i immediatament després per democràcia sindical, es va iniciar el 2 de maig de 1958 amb la formació de la Gran Comissió Pro Augment de Salaris, i es va consolidar amb la proclamació del Pla del Sud-Est el 12 de juny i l'esclat d'aturades a partir del 26 d'aquell mes. El 28 de juny la seva primera gran manifestació al Districte Federal (DF) és reprimida en acabar per la policia i els bombers, morint els treballadors Rafael Alday Sotelo i Andrés Montaño Hernández (aquest últim rematat en una delegació de policia). L'exèrcit va ocupar el mateix dia tots els locals sindicals.
Van seguir les aturades i preses de locals sindicals pels treballadors i el 2 d'agost l'exèrcit i la policia intervenen prenent els quatre locals de les seccions sindicals del DF, la qual cosa motiva l'esclat d'una vaga per temps indefinit. El 4 d'agost es realitza una altra manifestació a la capital que és reprimida amb un saldo de quatre morts, amb la qual cosa desencadenen aturades i vagues de solidaritat per part de telegrafistes, mestres i treballadors petroliers.
Davant de la persistència i ampliació de la lluita, les autoritats laborals van haver d'acceptar que hi hagués eleccions sindicals, mateixes que guanya per aclaparadora majoria Demetrio Vallejo (militant del POCM), que pren possessió com a secretari general el 27 d'agost de 1958.
El 25 de febrer de 1959 esclata la vaga en els Ferrocarrils Nacionals per la revisió contractual i s'aconsegueix un acord d'augment salarial. El 25 març esclata la vaga en el Ferrocarril del Pacífic i en el Ferrocarril Mexicà demandant un augment similar, que és declarada inexistent, i una aturada de solidaritat de mitja hora en els Ferrocarrils Nacionals. L'endemà el sindicat proposa al govern aixecar les aturades en canvi de la fi de les violacions al contracte col·lectiu, però el 27 van començar els acomiadaments i, quan encara continuaven les converses amb el govern, es va procedir a la detenció de Vallejo i els altres líders sindicals.
L'exèrcit va ocupar tots els locals sindicals i instal·lacions ferroviàries, va agafar a gairebé 10 mil treballadors i després van ser acomiadats gairebé 9 mil d'aquests. El 3 d'abril es va reprimir en el DF una manifestació popular en suport als ferroviaris i es va detenir més de 300 persones.
La vaga va seguir desorganitzadament fins al 12 d'abril, però el dia 15 el govern va aconseguir instal·lar una directiva sindical "charra". La repressió va prosseguir amb l'assassinat a Monterrey del ferroviari comunista Román Guerra Montemayor i la detenció, el 17 de maig de 1960, del líder del POCM Valentín Campa. Es va mantenir diversos anys a presó a 800 ferroviaris, 150 d'ells acusats de comunistes. Vallejo i Campa van ser alliberats fins a 1969 i un altre dirigent, Sants Bárcena una mica abans.
Respecte als motius de la repressió final, Lauro Ortega, (prominent polític que va ser president del PRI, governador de Morelos, etcètera) va confessar a Lázaro Cárdenas el 25 de febrer de 1959 (abans dels fets) que un alt funcionari del govern d'Adolfo López Mateos li va dir que "si els ferroviaris no realitzen la vaga que vénen anunciant, la provocarem nosaltres per aconseguir el canvi en la directiva del sindicat".
Repressió contra el moviment magisterial de 1956-60.
Des del 26 de juny de 1956 s'inicia el moviment per la democràcia sindical i millores laborals dels mestres de la secció IX del Sindicat Nacional de Treballadors de l'Educació (SNTE) amb una aturada de tasques i amb la fundació, en un míting realitzat en la Secretària d'Educació Pública (SEP) el 3 de juliol, del Moviment Revolucionari del Magisteri (MRM).
La lluita es va mantenir amb mítings i aturades que van anar enfortint el moviment fins al 12 d'abril de1958, quan un míting magisterial i popular davant la SEP és amenaçat per la policia i el contingent es trasllada al Sòcol, on és reprimit. El 21 d'abril els mestres realitzen una altra manifestació que surt del Monument a la Revolució , lliuren un plec petitori amb demandes salarials directament a la SEP i instal·len, el 30 d'abril, una guàrdia permanent en aquesta secretaria. S'inicia una ferotge campanya de premsa en contra seva, però aconsegueixen mantenir el suport dels pares de família i aconsegueixen la solidaritat del Sindicat Mexicà d'Electricistes (SME), de les centrals obreres CROC i CRT, d'estudiants , de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM) i de l'IPN, etcètera.
L'1 de juny el propi president Adolfo Ruiz Cortines concedeix un augment salarial i els mestres retiren el seu guàrdia de la SET. La directiva del SNTE es veu obligada a convocar un Congrés de la secció IX per a finals d'agost, però no s'admet l'entrada dels delegats del MRM, que eren majoria, i aquests realitzen un Congrés paral·lel en el qual elegeixen Othón Salazar com el seu secretari general. El 6 de setembre la policia va reprimir un míting magisterial en demanda del reconeixement dels líders democràtics i són detingudes 200 persones, entre elles Othón Salazar i uns altres 5 dirigents, que són declarats formalment presos pel delicte de "dissolució social".
Així, encara que s'aconsegueix una sentència del Tribunal d'Arbitratge dels Treballadors de l'Estat que obliga a una nova elecció de Comitè Executiu de la Secció IX, Othón Salazar no hi pot participar per ser pres. Tanmateix, el MRM guanya els comicis amb el 97 per cent dels vots el 30 d'octubre i els presos són alliberats el 5 de desembre.
Però el Comitè democràtic dura poc en funcions. El 2 de març s'inicia un atur a l'Escola Nacional de Mestres i la secció IX s'hi solidaritza, però l'exèrcit ocupa la Normal i tanca el seu internat el 24 de març; el Comitè Executiu de la Secció IX és suspès en les seves funcions pels líders del SNTE i el seu local és pres per un grup de xoc armat.
Els mestres en responen amb una aturada indefinida de tasques i grans manifestacions el 7,19 i 25 de juny i el 7 de juliol, però el 4 d'agost una altra manifestació és reprimida amb un resultat de més de 500 detinguts ferits i nombrosos.
La SEP va iniciar els acomiadaments per l'atur, un míting va ser reprimit al Monument a la Revolució el 10 d'agost i el 31 d'aquell mes s'aixeca la vaga amb la promesa incomplerta del president Adolfo López Mateos de reinstal·lar els més de 500 acomiadats (només en van tornar després d'un temps uns 200).
Assassinat de Rubén Jaramillo i la seva família, 1962.
Rubén Jaramillo es va incorporar als 14 anys a les forces del general Emiliano Zapata. El 1938 va fundar l'enginy de Zacatepec, recolzat pel president Lázaro Cárdenas. Entre 1943 i 1944, després de diversos intents dels cacics de Morelos d'assassinar-lo, va alçar-se en armes. El 1945 va fundar el Partit Obrer Agrari Morelense, que es va lligar al Partit Obrer Camperol Mexicà. Va ser candidat a governador de Morelos de la Federación de Partidos del Pueblo Mexicano el 1952 i tot aquell temps va encapçalar les lluites agràries en aquest estat.
Per sostenir aquesta lluita va haver de tornar a les armes el 1957 amb el suport del Partit Comunista Mexicà. El 1959 el president Adolfo López Mateos li va concedir amnistia a ell i al seu grup armat, es va entrevistar amb Jaramillo i li va prometre suport per a un projecte d'aprofitament de terres sense conrear. Però Jaramillo tenia un gran suport entre els camperols morelenses, i el govern federal i estatal el temien i el 23 de maig de 1962, ell, la seva esposa embarassada i tres dels seus fills van ser detinguts a Tlaquiltenango i portat a la zona arqueològica de Xochicalco, on van ser assassinats. Al lloc de la seva mort es van trobar nombroses virolles de bala elaborades a la Fàbrica Nacional d'Armes de l'exèrcit.
Entre els criminals hi havia el cap de la policia judicial Heriberto Espinosa i el capità de l'exèrcit José Martínez, que van aparèixer morts el 5 de setembre de 1962 a Guerrero.
Matances contra el moviment cívic en Guerrer, 1960-1962.
L'Associació Cívica Guerrerense (ACG) va sorgir a finals dels anys 50 organitzant camperols, estudiants, coprers i treballadors en lluita per les seves demandes i contra el règim autoritari del governador Raúl Caballero Aburto. El 30 de desembre de 1960 realitzava un míting a Chilpancingo quan va intervenir l'exèrcit per reprimir, deixant un resultat d' almenys 13 ferits morts i nombrosos.
Malgrat aquesta repressió, l'ACG va continuar encapçalant lluites populars i el 1962 va recolzar la candidatura del dissident priísta José María Suárez Téllez al govern de l'estat. El 30 de desembre de 1962, en commemorar-se 2 anys de la primera matança, novament es va llançar a la tropa contra un míting de l'ACG a Iguala matant 39 persones, deixant 119 ferits i detenint un miler de ciutadans.
A aquests actes repressius es va sumar, el febrer de 1965, l'aixafada d'un moviment estudiantil a Chilpancingo, l'assassinat dels fills de dos dirigents de l'ACG el juliol de 1966 i l'empresonament del seu líder principal, Genaro Vázquez, qui es va escapar de la presó el 22 d'abril de 1968 i va passar a formar l'Associació Cívica Nacional Revolucionària (ACNR) encapçalant el seu grup guerriller. Genaro Vázquez mor en un estrany accident automobilístic el 2 de febrer de 1972.
Aixafada del moviment dels metges, 1965.
El moviment mèdic va començar el novembre de 1964, quan els residents i interns de l'hospital 20 de novembre de l'ISSSTE van reclamar el pagaments endarrerits i 206 d'ells van ser acomiadats. En resposta als acomiadaments es va formar l'Associació Mexicana de Metges Residents i Interns (AMMRI) que va començar a organitzar aturades que per al dia 26 d'aquell mes ja incloïen a 40 hospitals de l'ISSSTE, Assegurança Social i Ferrocarrils. El 10 de desembre el president Gustavo Díaz Ordaz, de nou entrat en funcions, va prometre estudiar les seves peticions d'augment de sous i participació en l'elaboració de plans d'estudis,de manera que el 15 va finalitzar la vaga.
Tanmateix, es va iniciar una campanya de desprestigi contra el moviment i el govern va trencar les converses. Davant d'això, els metges titulats van respondre formant l'Aliança de Metges Mexicans Associació Civil (AMMAC), que després va absorbir l'AMMRI. L'AMMAC va iniciar una altra vaga el 13 de gener de 1965, formulant ja no només demandes d'augment salarial, sinó també de caràcter laboral més general. Díaz Ordaz va prometre novament negociacions, i amb aquestes va acabar la vaga el 27 de gener.
No obstant això, l'oferta salarial no va ser satisfactòria. El 20 de març l'AMMAC va trucar a separar-se dels sindicats controlats per la FSTSE i el 25 va proposar la creació d'un sindicat de treballadors de la salut. El 19 d'abril va esclatar un altre atur que es va mantenir fins al 3 de juny i es va celebrar una altra reunió amb Díaz Ordaz, que només va resoldre un augment mínim de sous però cap altra demanda. Davant d'això, els metges van realitzar una manifestació el 20 d'abril que va ser atacada per grups de xoc de la FSTSE. El 14 d'agost s'inicia una vaga de residents i el 23 una de metges titulats.
El 26 d'agost hi ha una altra gran manifestació, però aquella nit la policia va prendre els hospitals 20 de novembre, Rubén Leñero i Colònia, substituint els metges en vaga amb metges militars. L'endemà les infermeres del 20 de novembre van ser segrestades pels grups de xoc de la FSTSE. Cents de metges, els més actius en el moviment, van ser acomiadats i els seus líders empresonats.
Ocupació militar de la Universitat Nicolaíta, 1966.
Des de 1961 la Universitat de San Nicolás de Hidalgo, a Morelia, havia conquerit una llei orgànica democràtica i tenia una influència important de l'esquerra, a més de lligar-se a les lluites populars.
L'1 d'octubre de 1966 estudiants i ciutadans de Morelia van coincidir en un moviment en contra de l'alça en les tarifes del transport públic. L'endemà van efectuar una gran manifestació que va ser atacada per pistolers del PRI, que van robar un aparell de so. En dirigir-se la marxa al local priísta per reclamar el robatori, va ser rebuda a trets i va morir l'estudiant Everardo Rodríguez Orbe.
En protesta per aquesta mort els estudiants van declarar la vaga el 4 d'octubre i l'exèrcit va començar a patrullar els carrers, i malgrat tot s'efectua un gran míting el 7 d'octubre en el centre de Morelia. El 8 d'octubre, a petició del Congrés Local, la tropa, enviada pel general José Hernández Toledo, va prendre la universitat i va detenir desenes d'estudiants. Durant 3 anys aproximadament van ser presos el líder de la Central Nacional d'Estudiants Democràtics, Rafael Aguilar Talamantes, i el dirigent popular Efrén Capiz.
Presa militar de la Universitat de Sonora, 1967.
Els estudiants sonorenses es van sumar i van encapçalar la protesta popular per la imposició de Faustino Félix Serna com a candidat del PRI a la governació de l'entitat. La protesta de la població, amb forta influència panista, va arribar a actes com a atacs massius a una comandància de policia i cases de funcionaris a Hermosillo. Com les escoles eren el centre de la mobilització, la policia les va atacar, però només va aconseguir que 139 planters s'incorporessin a una vaga. Davant d'això, el governador Encinas Johnson va sol·licitar i va obtenir del Congrés l'aprovació a la intervenció de l'exèrcit, que, dirigit per José Hernández Toledo, el 17 de maig va atacar i va prendre la Universitat de Sonora.
Matança de copreros a Acapulco, 1967.
Els camperols cultivadors de copra de Guerrero sempre han estat un dels sectors més pobres i explotats. El 20 d'agost de 1967, 800 delegats de la Unió de Productors de Copra es van reunir al local de la Confederació Nacional Camperola a Acapulco per discutir les quotes de sosteniment de la seva organització i tractar d'elegir una direcció democràticament. Malgrat estar encapçalats pel llavors diputat priísta César del Ángel, els assistents van ser atacats a tirs per pistolers del líder de la seva pròpia organització, Jesús Flores. Hi va haver més de 80 camperols morts i un nombre indeterminat de ferits i detinguts, entre els últims De l'Àngel. Gràcies al suport del govern local a Flores, ningú no va ser empresonat per la matança que va causar escàndol en l'àmbit nacional.
Matança d'Atoyac, 1967.
El mestre Lucio Cabañas, va ser expulsat de la normal rural d'Ayotzinapa, Guerrero.Era secretari general de la Federació d'Estudiants Camperols Socialistes, participant a començaments dels anys 60 en el Moviment d'Alliberament Nacional i en les lluites contra el governador guerrerense Raúl Caballero Aburto.
El 1967 era membre del Partit Comunista Mexicà, feia classes en la primària d'Atoyac de Álvarez i realitzava un treball polític i social entre els camperols de la zona. El maig d'aquell any va iniciar una lluita dels mestres i pares de família d'aquesta escola per demanar la destitució de la directora pels mals maneigs econòmics que aquesta realitzava, amb el suport de les autoritats del municipi. Però fins i tot una lluita tan elemental era inadmissible per als cacics de la regió i un míting de protesta organitzat per Lucio va ser dissolt a trets per policies judicials i guàrdies blanques, deixant un resultat de 5 morts i diversos ferits. El professor va aconseguir escapar i va ser perseguit, la qual cosa el va obligar a remuntar-se a la serra.
Les conseqüències d'aquest acte repressiu van
anar més enllà del que els seus autors van imaginar. Cabañas va
formar primer la Brigada Camperola d'Ajusticiament com un grup armat
d'autodefensa i després el Partit dels Pobres (l'ideari del qual va ser
donat a conèixer el 30 de març de 1972), que va arribar a tenir gran
simpatia entre els camperols de Guerrero com a grup
guerriller que va ser combatut amb un enorme desplegament de forces militars
fins a la mort de Lucio, en combat, el 2 de desembre de 1974.
Repressions contra el moviment estudiantil de 1968.
Llevat del període que va del 1r al 26 d'agost de 1968, el moviment estudiantil d'aquell any va ser objecte d'una escalada repressiva que va culminar el 2 d'octubre. Un tret distintiu d'algunes de les accions repressives va ser el fet que van trobar una resposta de legítima defensa dels estudiants, encara que aquests mai no van iniciar la violència.
El 23 de juliol els granaders van entrar a la Vocacional 5 colpejant mestres i estudiants amb el pretext de perseguir colles que s'havien enfrontat a La Ciudadela. El 26 de juliol la policia va dissoldre els contingents del Politècnic i de la marxa commemorativa de la Revolució Cubana. Hi va haver resposta estudiantil a pedrades. Però la policia no es va limitar a això, sinó que va atacar els alumnes de la Preparatòria 3 que no havien tingut res que veure amb la manifestació, van assaltar el local del Partit Comunista i del seu diari la Veu de Mèxic i van detenir diversos dels seus líders.
El 29 de juliol la policia no es va acontentar amb detenir un intent de marxa estudiantil , sinó que, quan els alumnes ja es trobaven a les seves escoles del centre de la capital va començar a atacar-los, generant una resistència que va durar de les cinc de la tarda a la una de la matinada, quan va entrar l'exèrcit. Se suposa que hi va haver morts, i és comprovat que es van registrar nombrosos ferits d'ambdues parts. Van ser detinguts més de mil estudiants.
Davant aquests actes repressius, la vaga estudiantil es va estendre a més de 70 escoles públiques i diverses de privades de la capital, i a més en altres de diversos estats de la República, aixecant un plec petitori de sis punts que sintetitzaven la lluita per les llibertats democràtiques al país.
Després va venir el període en què es va deixar actuar al moviment, pensant que aquest acabaria per desprestigiar-se a si mateix (segons confessió del cap del Departament del DF, Alfonso Corona del Rosal en les seves memòries); cosa que no va ocórrer.
Davant això, el 27 d'agost, l'exèrcit i la policia van desallotjar el campament estudiantil que s'havia instal·lat després de la manifestació d'aquell dia, registrant-se només ferits. L'endemà, novament l'exèrcit i la policia van haver de desallotjar els treballadors de l'Estat que s'havia reunit per a un presumpte acte de desgreuge a la bandera, ja que aquests treballadors es van manifestar contra el govern. A partir d'aquesta data van començar els ametrallamients d'escoles, el segrest d'estudiants i la detenció de les brigades de propaganda. Això no va impedir realitzar la manifestació silenciosa del 13 de setembre. La vocacional 7 va ser atacada almenys tres vegades pels granaders, trobant una tenaç resistència de part dels estudiants i dels habitants de Tlatelolco.
El 18 de setembre l'exèrcit va ocupar la Ciutat Universitària sense trobar resistència i va detenir a més de mil 500 persones. Del 20 al 22 de setembre hi va haver atacs policíacs o ametrallaments realitzats contra la Vocacional 7, Zacatenco, la Vocacional 5 i les Preparatorias 8 i 9.
El 23 de setembre a la tarda, la policia armada amb fusells va començar a atacar el Casc de Sant Tomás i la Vocacional 7. El Casc va ser pres per l'exèrcit després de vuit hores d'enfrontaments amb un resultat d'almenys tres estudiants morts. La Vocacional 7 i Zacatenco van caure en cessar la resistència abans, sense que es registressin víctimes.
El 2 d'octubre, l'exèrcit va envoltar i va atacar el míting estudiantil a Tlatelolco prèvia desocupació de totes les presons i espais en el Camp Militar Número Un per rebre els detinguts. Segons les xifres oficials només hi va haver 996 detinguts, 23 morts civils, dos soldats i 36 ferits. El Consell Nacional de Vaga va calcular en el seu moment en 150 el nombre de morts. El periodista nord-americà Drew Pearson va dir que van ser 130 morts i el diari anglès The Guardian va parlar de 300. El 1995, al llibre Mis Memorias Políticas, d'Alfonso Corona del Rosal, es va incloure una carta del general de divisió Javier Vázquez Félix en la que ell afirma haver estat l'encarregat de fer el recompte de morts sobre el terreny i diu que van ser 38 a la plaça, un nen en un departament i quatre soldats, és a dir 19 morts més del reconegut oficialment.
Però encara hi va haver més víctimes, el 16 de novembre l'estudiant de medecina de l'UNAM José Luis González Martínez va ser assassinat a trets a Bolívar i Avinguda Central per un agent de trànsit. Julio Martínez Jiménez va ser assassinat per haver fet una pintada i, el 27 de novembre, l'estudiant politècnic Eugenio Ramírez Clachar va ser assassinat a trets per "porros" en la preparatòria 5 i dos dels seus companys van resultar ferits. Cap dels responsables d'aquests crims no va ser detingut. Segons la Procuraduria General de la República, durant el moviment estudiantil hi va haver 5 mil detinguts.
Atac de Los Halcones contra la marxa del 10 de juny de 1971.
El Comitè Coordinador dels Comitès de Lluita estudiantils del Politècnic i de l'UNAM va organitzar la marxa del 10 de juny inicialment per solidaritzar-se amb els estudiants de Nuevo León, als quals es volia imposar una Llei Orgànica autoritària, però després, en haver-se resolt aquell conflicte, va llançar la convocatòria amb els següents plantejaments polítics: contra la reforma educativa burgesa i per la democratització de l'ensenyament; per la democràcia sindical i contra el charrisme, i per la llibertat de tots els presos polítics. La marxa va ser encapçalada per una pancarta amb la consigna: "Per la unitat obrera-camperola-estudiantil".
La policia va tancar els accessos dels carrers transversals al recorregut per l'Avinguda dels Mestres, de manera que la marxa, que va partir de l'escola de Ciències Biològiques de l'IPN, només podia desembocar a Ribera de San Cosme, on Los Halcones la van atacar sortint de darrere de les files de granaders. Així que tal com s'avançava, l'avantguarda de la manifestació era dissolta a tretsi cops de pals de kendo. Malgrat això i sabent el que li esperava endavant, es pot destacar que la gent que anava enrere continuava marxant. Els Halcones no es van acontentar amb dissoldre així la marxa, sinó que van atacar l'hospital Rubén Leñero de la Cruz Verde per treure d'ell els ferits.
El Cap del Departament del DF, Alfonso Martínez Domínguez, va fer tot seguit declaracions afirmant que s'havia tractat d'un xoc entre estudiants i negant l'existència del grup de Los Halcones. Tanmateix, el fet que desenes de reporters i fotògrafs havien estat colpejats o segrestats per Los Halcones o agents policíacs vestits de civil va fer que, per primera vegada, tota la premsa, radi i televisió, desmentissin la versió oficial, la qual cosa va obligar el president Luis Echeverría a usar el Cap del Departament del DF com a boc expiatori: el va destituir i va prometre una investigació que mai no va donar resultats. Segons les xifres oficials, només hi va haver entre 11 i 17 morts, però els estudiants i alguns diaris van parlar d'entre 30 i 42 morts i més de 200 ferits.
Vagues obreres i crisi de l'alternança
Autor: Martín Juárez
Data: 17/9/2004
Font: La Veritat Obrera 147
Crisi del règim i desprestigi del govern
El passat mes de juliol del 2000, Vicente Fox Quesada
i el dretà PAN, van arribar al govern capitalitzant les aspiracions de canvi
de les masses, després de 70 anys de govern
antidemocràtic del PRI.. El nou règim de l'alternança
va sorgir a partir de la desviació cap a les eleccions del descontentament
amb el vell règim. Encara que molts li van adjudicar una fortalesa sense
límits a la "transició", la realitat va ser una altra.
Des del 2003, la popularitat de Fox va caure notablement i el PAN
va ser derrotat en les eleccions d'aquell any. Alhora, les
institucions i els partits es van desprestigiar, embolicats en escàndols de
corrupció, enfrontaments entre els partits i una creixent "judicalització"
de la política, per exemple amb l'amenaça de desafur contra Andrés Manuel
López Obrador, cap de govern de la ciutat de Mèxic i principal precandidat
del PRD per al 2006 .
El rerefons és el desencant d'amplis sectors obrers, camperols i de les
capes mitges amb la "transició democràtica" que en un marc d'estancament
econòmic i trets antidemocràtics del foxisme, van
veure frustrades les aspiracions de canvi amb què van anar a les urnes per
treure el PRI.
Això es va expressar en la mobilització del 27 de novembre del 2003, quan
desenes de milers de treballadors del Sindicat Mexicà d'Electricistes (SME)
i de la central sindical UNT (Unió Nacional dels Treballadors) van omplir el
Sòcol de la Ciutat de Mèxic en repudi a l'intent de reforma fiscal (IVA per
a aliments i medicines|medecines) i a la privatització de l'electricitat.
Aquesta acció va mostrar un gran front únic obrer i popular contra els plans,
i va ser l'acció obrera més important en anys, marcant l'inici d'una nova
situació al país i un gran canvi en l'estat d'ànim de les masses. El
moviment obrer, atacat en les seves conquestes, començava a moure's. Si en
els anys previs, Mèxic va ser un pol d'estabilitat reaccionària al continent
(contrastant amb Argentina o Bolívia) ara s'agitaven vents de canvi i
l'espectre de noves lluites obreres, que es van concretar en el 2004.
La lluita contra la reforma en l'Assegurança Social
Davant d'aquesta nova situació, la burgesia, per avançar amb l'"agenda"
exigida per l'imperialisme, va impulsar una reaccionària reforma al Règim de
Jubilacions i Pensions dels més de 350.000 treballadors de l'Institut Mexicà
de l'Assegurança Social (IMSS). Amb l'esmentat pla pretenien elevar l'edat
de jubilació dels treballadors als 65 anys i 30 de servei
i augmentar les aportacions obreres.
A finals del 2003 va començar la lluita dels
treballadors de l'IMSS i el març d'aquest any, la burocràcia sindical
encapçalada per Roberto Vega Galina (diputat del PRI i president col·legiat
de l'UNT) va intentar passar, en el 23è Congrés extraordinari del Sindicat (SNTSS)
la reforma pactada amb el director de l'IMSS, Santiago Levy. Tanmateix la
combativitat dels i les delegades i la pressió de la mobilització a les
portes del Congrés, va frenar la traïció de la burocràcia.
Davant d'això, el govern i el PAN van recórrer a un
reaccionari pacte amb el PRI, per impulsar conjuntament (i amb l'oposició
del PRD) la reforma en el Congrés de la Unió. Aquesta reforma estableix
noves regles per a l'assignació del pressupost per al pagament de pensions i
desconeix el dret del sindicat a la contractació bilateral.
Des de juliol es van succeir les marxes, els mítings, i els bloqueigs viaris.
Inicialment van ser impulsats per sectors democràtics i antiburocràtics, que
des de mesos abans es van enfrontar a la burocràcia
del sindicat al crit de "Si hi ha traïció, hi haurà destitució". Com part
d'aquest procés antiburocràtic es va formar el Front de Treballadors Actius,
Jubilats i Pensionats, que en les seves definicions polítiques apuntava cap
a la independència de classe, i que el 24 de juliol
va realitzar una Trobada Nacional de treballadors
actius, jubilats i pensionistes en defensa de la
salut i la seguretat social.
La pressió de les bases va obligar la direcció de
Vega a convocar tardanament mobilitzacions, mentre la direcció de
l'UNT (que en els mesos previs no va fer cap acció) va anunciar mesures de
solidaritat. Durant el mes d'agost, la lluita dels
treballadors de l'Assegurança Social va adquirir un caràcter nacional -arribant
als estats més llunyans-, i gran massivitat,
amb la incorporació a la lluita de sectors encara
passius, amb preses d'àrees administratives i l'aparició de comitès de base
en alguns centres de salut. El crit de "Vaga, vaga" sacsejava les
mobilitzacions, així com l'exigència "Vega Galina renuncia al PRI". Davant
de la imminència de la votació de la llei, milers de treballadors van
envoltar les cambres legislatives, i en un fet inèdit, els senadors van
haver d'ingressar sota el resguard dels escàlems policials. Després de la
votació, els treballadors de l'IMSS i altres sectors van donar un nou impuls
a la seva lluita.
Mèxic, 1° de setembre de 2004: Primera aturada obrera
en dècades
El 31 d'agost, 150 mil treballadors, nodrint els contingents del SNTSS, del
SME i d'altres sindicats de l'UNT, van marxar al crit de "No a la reforma",
omplint el Sòcol del DF, mostrant gran disposició a la lluita d'un important
sector de la classe obrera.
Això es va evidenciar el dia següent: els treballadors de l'IMSS, al costat
d'altres sindicats (SME, STUNAM, Aeronàutics,
Telefonistes, tranviaris) van realitzar, en la modalitat de "falta
col·lectiva" (ja que les direccions sindicals es van negar a l'atur|), el
que va ser, en els fets, una vertadera aturada. Com
diu La Jornada del 2/9 "Van suspendre tasques entre 80 i 85 per cent del
total de treballadors de l'IMSS adscrits a les unitats de medecina familiar,
guarderies, vetlles, àrees administratives, mòdul central, centres de
recreació i botigues. En els gremis solidaris, van consumar una falta
col·lectiva més de 30 mil electricistes; van parar a partir de les 14 hores
telefonistes; diverses organitzacions camperoles van fer bloqueigs
intermitents en carreteres de Chiapas, Oaxaca, Tlaxcala i Michoacán;
sobrecàrrecs i personal de l'aeroport van realitzar un míting a la terminal
aèria i també els tranviaris van deixar d'operar trolebusos i
el tren lleuger a partir del migdia". Aquesta
aturada (igual que les mobilitzacions) va ser
esquirolejat per la direcció
de la propatronal CTM (Central de Treballadors de Mèxic), que va
donar suport a la reforma.
Aquell mateix dia, Fox va presentar en el Congrés el seu IV Informe
Presidencial, sota la protecció d'altes tanques de seguretat i amb el centre
de la ciutat ocupat per l'exèrcit i la policia, mentre milers de
treballadors envoltaven el Congrés i repudiaven la reforma.
Aquestes grans accions mostren un avenç en la recomposició de la classe
obrera. L'aturada (malgrat ser parcial) va ser un fet històric i el primer
en dècades en unificar a diversos sectors. La classe obrera comença a
realitzar accions ofensives (i en alguns casos radicals), reprenent els seus
mètodes, com la vaga, la mobilització i els talls de carrer. Es mostra a més
un salt en la consciència dels treballadors, amb el cuestionament a les
institucions "democràtiques" i el setge al Congrés de
la Unió.
Això obre la possibilitat que la mobilització dels treballadors dels serveis
sigui un esperó per al proletariat industrial, avançant cap a una
mobilització generalitzada. La classe obrera mexicana, gegant adormit durant
dècades per l'acció de la burocràcia sindical, comença a estar a to amb la
lluita de classes a Amèrica Llatina.
Les perspectives de la situació i el camí de la independència de classe
Davant d'això es preparen alternatives per frenar la radicalització de la
lluita obrera i evitar una crisi de les institucions. Mentre el govern crida
a una treva i sectors del règim (com el PRD) a un "pacte nacional", hi ha
qui proposen una reforma de l'Estat i un règim semiparlamentari", amb
responsabilitats dividides entre un cap d'estat i de gabinet. Alhora, cobra
força el PRD i el cap de govern del DF, Andrés Manuel López Obrador (AMLO).
Aquest, amb els seus acostaments al magnat Carlos Slim (propietari
de la fortuna més gran d'Amèrica Llatina) i al rector de l'UNAM, Juan Ramón
De La Fuente (priísta amb gran popularitat entre la classe mitjana), vol
aparèixer, davant de la burgesia i l'imperialisme, com una alternativa
"responsable" per al 2006.
El PRD està capitalitzant el descontentament, com van mostrar les massives
mobilitzacions contra l'eventual desafur d'AMLO, el polític amb més
simpatías per competir per la presidència en el 2006. Es prepara la
desviació del descontentament cap a la confiança en un govern del PRD,
partit burgès que, malgrat el seu discurs opositor, és garant de
l'estabilitat del règim i ja administra eficientment els negocis
capitalistes on governa.
Davant l'atac en curs, l'única sortida és aprofundir la lluita. Contra això
conspiren les burocràcies sindicals, evitant la continuïtat de la
mobilització. És el cas de la direcció del SNTSS, que va
emprendre la vaga per la revisió salarial però
es va comprometre davant de Fox a "no barrejar en això la qüestió de la
reforma", per evitar la vaga per violacions al contracte col·lectiu.
L'anunci de nous atacs contra els treballadors de l'Institut de Seguretat i
Serveis Socials de Treballadors de l'Estat (ISSSTE) i altres sectors,
planteja la necessitat d'una resistència unificada. L'aturada del 1r de
setembre va mostrar una petita part de la capacitat de la classe obrera. Des
de la Lliga de Treballadors pel Socialisme-ContraCorriente (LTS-CC), mentre
posem les nostres humils forces al servei d'aquesta lluita, creiem que no
s'ha de confiar en les trampes del règim i en els partits de la burgesia (fins
i tot dels "opositors") i que el camí és preparar la vaga general per
frenar els plans de Fox i l'imperialisme, en la perspectiva de lluitar per
una segona revolució mexicana, obrera i socialista.
1 Partit Acció Nacional: partit burgès liberal de dreta aliat incondicional
de l'imperialisme nord-americà.
2 Partit Revolucionari Institucional: partit sorgit de les faccions
triomfants en la revolució mexicana, que després es va transformar,
instaurant un règim de partit-estat, el priato.
3 Partit de la Revolució Democràtica: sorgit d'una escissió del PRI, es va
convertir en l'oposició de centroizquierda burgesa al país. Va guanyar en
els comicis de 1988 però a causa de l'escandalós frau del PRI no va poder
accedir al govern. El seu dirigent històric és Cuahtémoc Cárdenas.
4 El desprestigi dels partits es va evidenciar el
juliol del 2003. Encara que el PRI va ser la primera força electoral i el
PRD va duplicar els seus escons en el Congrés, cap d'ells no va superar els
vots obtinguts en el 2000. Un element clau del desprestigi del règim va ser
llavors el gran augment de l'abstencionisme.
5 Avui es jubilen amb 27 anys de servei les dones i 29 els homes.
