Memòria llibertària:de l'alçament  franquista a la resistència a Mallorca

Llorenç Buades Castell

L'adveniment de la República a Balears va sorgir per extensió d'uns esdeveniments que distaven molt d'una realitat que, encara que deformada com tota contesa electoral, manifestava en l'elecció de 565 regidors monàrquics, i al davant 62 republicans, 22 socialistes i 4 independents, una presència aclaparadora del poder caciquil. En aquest cas eren el banquer March i Alemany els qui controlaven el poder municipal.
A la cúpula de la FSB-PSOE (800 militants el 1936) havia prevalgut sempre la voluntat de pacte amb la dreta per damunt dels interessos dels treballadors. Joan March el banquer que va finançar el cop de Franco era vist com un  aliat  progressista per dirigents socialistes com Simó Fullana, periodista d'El Dia, diari del banquer March (expulsat temporalment del Partit Socialista per aquest moltiu l'any 1923), Jaume Garcías Obrador, o Montserrat Parets.
Simó Fullana i Jaume Garcías Obrador dirigien la Casa del Poble el 1922 i el 1923, edificada per March en favor de les societats obreres quan es va expulsar de la mateixa a les organitzacions comunistes i a les anarquistes que s'havien aglutinat a l'Ateneu Sindicalista i les organitzacions Sembrant Flors i més tard  als Intransigents, grups animats pels anarquistes Miquel Rigo, Jordi Aloy i Antoni Salvà.

La col·laboració de l'UGT amb el règim dictatorial de Primo de Rivera tampoc va ser motiu d'aveniment de les forces socialistes amb les llibertàries. Anys més tard el diputat socialista Alexandre Jaume va votar l'any 1932 a favor de la deportació a Bata dels llibertaris empresonats amb motiu de la insurrecció del Llobregat, mirant més de complaure la dreta que de reforçar l'enteniment de l'esquerra. Amb el control del PSOE, la UGT va estar gairebé sempre lligada als qui controlaven la direcció del partit, i estava acostumada a la col·laboració amb la dictadura de Primo de Rivera i amb la "modernitat empresarial" representada per Joan March. Tot i això en ocasions com en la vaga per les 44 hores o la que es va convocar amb motiu de les deportacions llibertàries es van imposar els sectors d'esquerra, una permeabilitat que no va ser convenientment apreciada per la CNT Balear per a possibilitar un front comú . De manera efímera els sectors ugetistes partidaris de Largo Caballero van arribar a la direcció d'UGT el desembre de 1933 i entre ells hi havia  la majoria de les joventuts amb Antoni Gil Julià i altres com Miquel Fullana, Ferran Radó, Antoni Ribas, Francesc Gómez, Mateu Nadal i Joan Frau de Manacor, Pau Tomàs de Llucmajor, Tomàs Seguí i Josep Comas de Esporles ,Bernadí Camps de Sóller i Pere Antoni Rotger de Alaró. Hi havia també sectors caballeristes a Sant Lluís, Binissalem i Bunyola.

La FSB-PSOE  dominada pels sectors moderats, més identificats amb Indalecio Prieto, va criticar la vaga general que es va estendre del 17 al 25 de novembre de 1933 per les 44 hores i altres reivindicacions, una vaga que el PSOE no considerava oportuna tot i que la situació de desocupació greu demanava la reducció horària (a títol comparatiu el 5 de novembre de 1934, Mussolini implantava la jornada de 40 hores a Itàlia per la mateixa situació de greu desocupació, encara que tornaria a les 48 hores en situació de guerra). Aquella vaga on hi van confluir els sindicats UGT i CNT  no era oportuna segons un PSOE més enganxat a les necessitats d'un pacte interclassista que a la realitat d'una polarització social creixent . Així que  la trajectòria ugetista de connivència amb la dictadura de Primo de Rivera i l'experiència de govern azañista socialista no convidaven a la unitat d'acció amb els llibertaris de la CNT. El mes de maig de 1935  l'UGT tenia a Balears 32 societats adherides i un total de 3.822 afiliats i la CEDA deia tenir-ne en aquells anys uns 4.000, i la CNT poc més de 1000..

La independència de la classe treballadora estava condicionada políticament per l'oportunitat del moment, però a més d'això es produïa un elevat sectarisme en totes les organitzacions obreres sense excepció que es debatien en lluites internes i expulsions. Dins l'UGT batallaven prietistes i caballeristes, dins la CNT els sectors moderats trentistes, els bloquistes i els grups d'afinitats anarquista radical es dividien organitzativament. Els comunistes expulsaven del seu partit als sectors trotsquistes i feien experiències sindicals amb una CGTU aviat condemnada al fracàs. En aquestes circumstàncies els moviments insurreccionals que van tenir lloc entre 1932 i 1934 ja sigui per part dels aliancistes (socialistes d'esquerra, bloquistes i comunistes) com dels anarquistes insurreccionalistes, mancats d'unitat d'acció, estaven condemnats al fracàs.

La dreta balear vivia la república amb rancúnia, és a dir, treballava per subvertir-la. Dos personatges centrals del règim que vindria, Franco, comandant militar de Balears el 1932, i el  seu adjunt el militar Mateo Torres Bestard impulsaven l'UME, i Serrano Suñer també a l'illa havia donat les primeres passes per a la formació de Falange a partir d'un capellà més afeccionat a les dones que a les misses, processat en el franquisme per estafador, Juan Crespí Nicolau, exvicari del barri de Santa Catalina. Un grup de senyorets de l'aristocràcia (el marquès de Zayas, els Cotoner, Sureda, Pugdorfila, Oleza, junto a un grup d'exmilitars com López Bassa o el repressor capità Jaume de Manacor formaven  part de la Falange que s'alçaria el 19 de juliol juntament amb les JAP (Joventuts d'Acció Popular), el braç juvenil militaritzat de la CEDA de Gil Robles i els tradicionalistes, tots dirigits pel comandant militar Manuel Goded Llopís. El cop de Goded va esdevenir sense la menor reacció per part dels càrrecs institucionals en exercir l'autodefensa i va triomfar sense que els garants del manteniment de l'ordre institucional i de la seguretat de l'Estat fessin un pas efectiu en la defensa de les institucions, de la vida de les persones i de les llibertats. D'aquesta manera els alçats es van  enfrontar amb una oposició desorganitzada i espontània de sectors obrers desarmats poc educats en la necessitat d'autodefensa, o amb els pocs membres de les forces de l'ordre que van continuar sent lleials a la República. El fet és que els falangistes ja s'havien concentrat per al cop el dia 17 de juliol a Mallorca, el dia 18 el governador civil Manuel Espina nega les armes als sindicats, i el 19 amb els feixistes i dretans al carrer és detingut i empresonat al Fort de San Carles (per poc temps).

Amb les mans lliures d'obstacles, Mateo Torres Bestard i el cap de la policia Francisco Barrado Zorrilla van imposar la seva tirania, una gegantina repressió descrita pel dretà Georges Bernanos (el seu fill Yves era falangista en el moment del cop) en Les cimetières sous la lune, recolzats en l'ajut militar feixista italià que va tenir els seus suports en l'aviació ,el Ala Littoria, amb els seus avions Savoia i Marchetti, la Legió Condor i amb l'assassí feixista Arconovaldo Buonacorsi, i els seus Dracs de la Mort comandats pel ginecòleg Mateo Palmer Ferrer, i els caps dels escamots de Primera Línea, Riera Cavaller, Nicolás Garau Garau i Jaime Mulet Pou . Tot això amb les benediccions de la jerarquia de l'Església Catòlica  que amb l'encíclica Quadragessimo anno feia una crida en favor de l'Estat corporatiu, és a dir, el model feixista d'Estat.

Hi va haver sacerdots que van recolzar al Règim en la redacció del Fuero del Trabajo (1938), com Bartolomé Quetglas Gayá. També hi va haver sacerdots que afavoriren la repressió com el teatí Julián Adrover Llaneras , Sebastián Garau Fiol, el canonge Antonio Sancho Nebot , Francisco Valcaneras Catalá, Mateo Nebot Antich o Nicolás Sagesse . Els "intelectuals" regionalistes majoritàriament conservadors es van posar al servei de la dictadura, els LorenzoVillalonga, Juan Estelrich, Lorenzo Riber, o el pintor José María Vidal-Quadras, es van mossegar la seva llengua, la catalana conforme a les disposicions dictades per Mateo Torres Bestard que en tota la seva expressió d'autoodi va atacar legalment la seva pròpia llengua com ningú ho havia fet mai abans. Si a Itàlia era  el feixista Tolomei el que imposava als habitants del Tirol la llengua italiana, aquí era un indígena el que es posava en contra de la seva llengua.

Avui els Villalonga i Estelrich són molt afalagats i fins i tot homenatjats per una esquerra institucional sempre avergonyida de ser esquerra i digna successora d'aquella esquerra indigna que va permetre l'existència dels Franco, Mola, Queipo de Llano i Goded al capdavant dels exèrcits i que va facilitar el cop amb la seva tebiesa.

Són precisament els representants d'aquesta esquerra institucional feble que  també van caure afusellats sota el feixisme els més homenatjats per la nostra esquerra d'avui, mentre es perd la memòria de milers de persones mortes o desaparegudes, i entre elles cents de persones, militants llibertaris que van caure en les sortides de les presons de can Mir (durant 45 dies uns 25 homes eren trets a diari per a la seva execució), Illetes, Caputxins, afusellats als cementiris de Palma, Porreres o Manacor. Per posar un exemple, arrel del desembarc de les tropes dirigides per Bayo, el mateix dia 16 d'agost es van executar 30 persones a Son Coletes de Manacor.

Entre les víctimes llibertàries val la pena recordar al sabater Gabriel Buades d'Inca, militant de l'Ateneu Llibertari La Justícia, als llibertaris i maçons Antoni Coll Sastre i Joan Matas Soler, al paleta Miquel Rigo, promotor dels col·lectius Sembrant Flors i Els intransigents, o al pescador Ramon Ausó Chacopino. Altres militants, comunistes com Miquel Llabrés , Andreu Sureda o Lluís Montero no han estat gaire recordats, i també els poumistes com Antoni Bauzà, fundador del Partit Comunista, desaparegut.

Hi va haver també execucions d'innocents com els telegrafistes que no van advertir Goded d'un avís perquè no es traslladés a Barcelona, o les 10 persones mortes per error en un bombardeig de l'aviació italiana sobre Artà el 10 d'agost de 1936.

El capellà Jeroni Alomar, excutat pels feixistes.

Als que van aconseguir sobreviure a la presó, el jesuïta Pérez del Pulgar els va donar l'oportunitat de redimir-se mitjançant el treball esclau amb la posada en marxa del Patronat Central per a la Redempció de Penes del Treball. Aquest,  amuntegats en barracons i gairebé morts de gana, suor i fatigues picaven pedra per al règim feixista, mentre les monges de Can Sales (Presó de dones) venien a l'economat els aliments aportats a les preses pels seus familiars i amics. Però també entre els clergues hi va haver condemnats pel franquisme, un afusellat per ajudar a escapar a militants d'esquerra, el sacerdot Jeròni Alomar Poquet, detingut quan ajudava a fugir al jove dirigent metal·lúrgic ugetista Baldú  i un altre, el vicari de Bunyola, Antoni Rosselló Sabater.

Joan Gelabert (CNT)

Hi va haver militants d'esquerra que van tenir millor sort, ja que amb motiu de l'Olimpíada Popular havien sortit cap a Barcelona en les dates del cop. Entre els llibertaris a Barcelona hi havia el sabater Cristòfor Pons, Miquel Salvà, Guillem Quintana, Joan Gelabert Vallori i Josep Mas.
Joan Gelabert Vallori, vidrier, va romandre a Palma mantenint viva la CNT que durant la dècada dels 1940 es va mantenir a la fàbrica de vidre Llofriu, juntament amb altres militants com Antoni Gelabert Mayol, Bartomeu Salom, fuster, de les Joventuts Llibertàries, Prometeo Albertí, Rafel Joan, sabater, els germans Manuel i Antonio Russo Parodi, el també vidrier Domiciano Ávila Sánchez, el també fuster Josep Mas (Pep de ses Aixes), Pere Carles Ferrer.

Bartomeu Albertí Caubet (CNT)

Ells tenien al carrer Calafat 56 i en un taller del carrer Triana de Palma una impressora dels documents i la premsa de l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques, instància  de la qual formaven part els militants confederals Jaume Rotger, Bartomeu Albertí i Josep Mas. Eren els temps en què la CNT va accedir a formar part del govern de Giral en l'exili. Es reunien a un cafè del carrer Sant Miquel o al Popular de la Plaça de Coll, ja que havien perdut els seus locals de Terra Santa 11 i del carrer Burgos 3, en els quals es reunien durant la República la Federació Local de Sindicats Únics, la CRT , llocs on es mantenia també l'edició de Cultura Obrera.

L'any 1946 Antoni Gelabert Vallori, el seu fill Antoni Gelabert Mayol i Domiciano Ávila, van ser detinguts quan repartien la Solidaritat Obrera a la Plaça de les Columnes de Palma, i el juny de 1947 van ser 6 els militants de CNT detinguts d'un total de 14 amb motiu de la visita de Franco.
L'any 1943 Bartomeu Mulet Julià era l'enllaç balear amb la CRT de Catalunya i un dels pocs que es van deslliurar en aquell any de l'empresonament del secretariat nacional al capdavant del qual eren Mas Valois i Generoso Grau, atribuït a la delació d'Eliseo Melis, exsecretari de CNT al servei del comissari Eduardo Quintela. En qualsevol cas, Bartomeu Mulet va ser detingut en la caiguda del secretariat nacional de la CNT el 9 d'abril de 1946, durant el secretariat de Lorenzo Íñigo. A Bartomeu Mulet Julià li van caure 30 anys de presó en el  judici del 25 d'octubre de 1947.
Va ser llavors quan el Moviment Llibertari de la Resistència va decidir executar el confident Eliseo Melis. El grup de Manuel Pareja va realitzar l'atemptat en el qual va morir el propi Manuel Pareja el 12 de juliol de 1947. En aquest grup hi havia també un vidrier mallorquí, Pere Adrover Font " El Yayo", que era antic secretari de la CNT del Masnou, un home que va intervenir en la resistència francesa , va caure pres de la Gestapo i es va escapar de Mauthausen. Després va passar a la resistència en el Grup de Los Aguiluchos, i va acabar els seus dies afusellat en el Camp de la Bóta el 14 de març de 1952, detingut després de l'explosió d'una bomba col·locada a l'altar de Sant Pancraci de la Seu de Barcelona el 3 de juny de 1949, amb la intenció d'acabar amb el dictador Franco.