Els oblidats: Gonçal Castelló
 
Per Miquel López Crespí
 

 Recordava els anys cinquanta. En els replecs més llunyans de la meva memòria, el nom de Gonçal Castelló em retorna, des de la distància, lligat a les amagades converses de postguerra entre el meu pare, l'alferes republicà Paulino López Sánchez, i el meu oncle José. He escrit en diverses ocasions sobre l'arribada a Mallorca, presoner dels feixistes, del meu pare. I del "Batallón de Trabajadores 151" on romangué a la força uns anys.

 Però qui és, per a la història, per a la literatura catalana contemporània, per a nosaltres mateixos, Gonçal Castelló, l'escriptor mort a Barcelona el primer de febrer d'enguany?
 Just iniciada la guerra civil, el general republicà Martínez Monge nomena Gonçal Castelló cap provisional de la 22 Brigada fins que s'incorporà a l'Estat Major de la unitat el mític Francisco Galán (germà d'aquell heroi de la sublevació republicana de Jaca: Fermín Galán).

 L'oncle José López pertanyia, igualment que Gonçal Castelló, a l'Estat Major: era el responsable de transmissions. Els oficials i soldats que s'encarregaven d'aquesta feina tan difícil eren els que havien de garantir (i garantiren durant els tres anys que durà la guerra!) que les ordres dels caps arribassin de seguida a primera línia del front o als indrets de rereguarda on hi havia les unitats de reserva (o d'intendència i infermeria).

 Però no avancem esdeveniments. Gonçal Dionis Castelló i Gómez-Trevijano va néixer a Gandia (comarca de la Safor), el nou d'octubre de l'any 1912. La seva família paterna era originària de l'Alqueria de la Comtessa, i la materna d'Alberite (La Rioja, Castella). El web de l'AELC dedicat a aquest escriptor valencià ens informa que "va cursar els estudis primaris a València, a un col·legi dels 'Hermanos Maristas", va fer el batxillerat a l''Institut de Segon Ensenyament' ubicat al casalot de Sant Pau, on havia ingressat l'any 1924, i obtingué pel pla d'estudis Callejo, el títol de batxiller elemental i després el de batxiller universitari (lletres)".

 Ja de ben jove va participar activament en el moviment estudiantil contra la dictadura primoriverista. Coneix el mallorquí Sbert quan aquest és un jove estudiant i, de seguida, s'apropa a la FUE, que és l'organització d'estudiants que lluita més activament contra la dictadura del general Miguel Primo de Rivera. Posteriorment estudia Dret i Filosofia i Lletres en la Universitat de València, fa uns cursos de francès i és destinat a l'institut de Cervera del Río Alhama (La Rioja) i, després, el curs 1934-35, al de Felanitx (Mallorca).

 A Mallorca estableix contacte amb els sectors republicans i socialistes del moment. És amic íntim del professor de dibuix Joan Pla Balbastre, de la mestra Josefa García Martínez (companya de l'anterior). Recordem que ambdós són els pares de l'escriptor, periodista i pintor Joan Pla.

 Gonçal Castelló intimà igualment amb el polític, pedagog i científic Andreu Crespí Salom, històric membre del comitè de l'organització socialista de Palma i de l'executiva de la Federació Socialista Balear. Andreu Crespí fou secretari d'aquesta Federació des de 1932 fins a desembre del 1933. Fou elegit regidor de l'Ajuntament de Palma el juny de 1932, i, posteriorment, va ser nomenat tinent de batle.

 Quan es produí l'aixecament feixista, Andreu Crespí va ser detingut, igualment que Joan Pla Balbastre, i condemnat a trenta anys de presó. Finalment, va ser desterrat a Alzira (Ribera Alta) i inhabilitat per a l'ensenyament públic. En el fons és la mateixa sort, més o manco, que patí Joan Pla Balbastre. Aquest darrer, empresonat a Can Mir, ens ha deixat els dibuixos més impressionants i esfereïdors dels presoners d'esquerra mallorquins detinguts en aquest tètric recinte i en altres llocs d'internament. Un document únic de la memòria gràfica del nostre poble.

 Gonçal Castelló recordava en la seva darrera entrevista, publicada a la Revista del Centre de Lectura de Reus (número 4, tercer trimestre de 2002) els seus amics mallorquins quan deia: "Parlava valencià [en els anys trenta]. Havia llegit revistes catalanes. Però mai no me'l van ensenyar a escriure. En ser nomenat professor de francès de l'institut de Felanitx el 1934 em vaig trobar amb una situació molt especial. A Gandia parlava en valencià amb mon pare i amb la gent. Ma mare era castellana. Amb el meu valencià se m'entenia a Felanitx i això em va fer adonar de l'existència d'una visió més ampla de la llengua. Vaig tenir la gran sort de trobar-me a Felanitx un professor de química, Andreu Crespí. Era del Partit Socialista i em va fer de professor de catalanisme. Em va parlar per primera vegada de l'Alguer. L'any que vaig estar a Felanitx mai no vaig parlar en castellà. A Felanitx, en aquell moment, no parlava en castellà ningú. Era una illa catalana. Sense adornar-me' n vaig començar a parlar salat".

 En l'entrevista que li vaig fer per a la revista El Mirall de l'OCB (número 70 de l'any 1994), l'escriptor també recpordava de forma emocionada els seus amics mallorquins. Em digué: "L'any 1934-35 vaig viure a Mallorca, a Felanitx, on vaig fer un bon grapat d'amics. Junts fundàrem el 'Centre d'Esquerres'. Molts d'ells varen ser afusellats per la brutalitat franquista. Recorde carinyosament el meu bon amic, fa pocs anys mort, Andreu Crespí, el qual fou el meu mestre en catalanisme. Jo, que vaig arribar parlant el meu valencià, a les poques setmanes ja salava, i Crespí em va fer adonar de la unitat del que en deia 'la Catalunya gran', avui entès com Països Catalans".

 Gonçal Castelló, que treballava a l'Institut de Felanitx al costat de Joan Pla, havia deixat Mallorca mesos abans de l'aixecament. Volia anar a Madrid on tenia molts bons companys de les Joventuts Comunistes. Aquestes circumstàncies segurament li salvaren la vida, ja que era prou coneguda la seva filiació esquerrana.

 Fent el primer curs de la carrera de dret (1930-31), s'havia afiliat a les Joventuts Comunistes. Revolucionari per excel·lencia, ja formava part del grup d'esquerrans valencians que, amb un camió, havien d'ajudar els militars sublevats contra la monarquia a Jaca fent costat a Fermín Galán i García Hernández. Problemes de darrer moment amb el transport impediren el viatge dels joves valencians.

 El 18 de juliol l'agafa a Madrid i, amb els seus companys de partit, surt amb els primers camions cap al front de Somosierra, on té lloc el seu "baptisme de foc" en la lluita contra el feixisme.

 Un any abans, per indicació del seu amic Josep Renau, visita Louis Aragon a París i col·labora directament en la fundació de la Unió d'Escriptors i Artistes Proletaris (UEAP); forma part dels escriptors que editen la revista mensual "Nueva Cultura".

 En el llibre de Manuel Aznar Soler Pensamiento literario y compromiso antifascista de la inteligencia española republicana: II Congreso Internacional de Escritores Antifascistas (1937) (Barcelona, Editorial Laia, 1978) i en La política cultural al País Valencià (1927-1939), del mateix Aznar i de Ricardo Blasco (València: Institució Alfons el Magnànim, 1985) podem trobar prou informació referent a la lluita político-cultural contra el feixisme d'aquella generació d'abrandats antifeixistes dels anys trenta.

 Però tornem a la guerra civil i al paper destacat que, en l'organització i defensa de la República, tengué l'escriptor de Gandia.

 A indicació de José Antonio Uribe, diputat del PCE, Gonçal Castelló torna a València i actua de sotsdelegat de milícies en el Comitè Executiu Popular. Organitza la 22 brigada Mixta, de la qual és cap el mític Francisco Galán (de les gestes del qual tant em parlà l'onclo José durant anys i més anys).

 Marxa al front de Terol (vegeu el llibre La guerra en Valencia y en el frente de Teruel, de Carles Llorens), on combat durant el que resta de l'any 1936 i tot el 1937.

 Són els anys en els quals lluita al costat del meu oncle José López Sánchez, a la 22 Brigada Mixta, en el mateix Estat Major de la Brigada. Carles Llorens descriu a la menuda tots aquests mesos d'abans i de després de la conquesta de Terol. En les converses a sa Pobla, al costat de la foganya, en l'obscura postguerra dels anys cinquanta, sense saber jo encara quasi res de la guerra, record els noms de les poblacions on va lluitar o romandre la 22 Brigada Mixta. Ara mateix, prop de cinquanta anys després, encara em tornen a la memòria els noms de Mora de Rubielos, Sarrión, la Sierra de Javalambre, Ademús, Santa Cruz de Moya, Ares d'Alpont, Titaigues, Las Navas, Sierra de Toro, Manzanera, Arcos de las Salinas, Torrijas, Puebla de Valverde, Valbona... En la batalla de Terol, i per mèrits de guerra, Golçal Castelló obtingué el grau de major (comandante) de l'exèrcit de la República.

 Posteriorment a la caiguda de Terol en mans dels feixistes, Gonçal Castelló participa en un curs d'oficials d'Estat Major, i en finalitzar el nomenaren Cap d'Estat Major de la divisió 54 del Cos d'Exèrcit on va intervenir en la defensa final de València.

 Acabat el conflicte bèl·lic, passa pel camp de presoners d'Albatera i després és reclòs sis anys a la Model de València. Quan surt, el "Tribunal especial de delitos de la Masoneria y el Comunismo" el desterra a Madrid. Al cap de deu anys, obté permís per a exercir la professió d'advocat-procurador judicial. Treballa en el despatx de l'advocat Antoni Pedrol Rius.

 A Madrid, amb un grup de gent dels Països Catalans, organitza la "Colla Tirant lo Blanc", que serveix per a reunir els residents catalans. Entre els membres fixos i els passavolants hi havia gent com Josep Melià, Francesc de P. Burguera, Julià Garcia Candau, Clemente, Ricard Blasco, Ramon Pi, Carandell, Fuster, els pintors Genovès i Zamorano, i molts d'altres. La "Colla Tirant lo Blanc", de la qual Gonçal Castelló va ser nomenat "Gran Manifasser", rebia visites d'intel·lectuals de tots els Països Catalans.

 Col·labora, sempre en català, a diverses publicacions del País Valencià i del Principat: Ciudad i Tossal, de Gandia; Primera Página, d'Alacant; Tele-Estel, Mundo Diario i, durant sis anys, Canigó, del Principat. Primer signa amb el pseudònim "Diafebus" i després ja amb el seu propi. També havia estat col·laborador de El Temps, de la ciutat de València, i de El Llamp i l'Avui, de Barcelona.

 Assabentada de la mort de Gonçal Castelló i recordant aquells anys de col·laboració a la revista Canigó, Isabel-Clara Simó, que havia la directora de la publicació, recordava l'escriptor de Gandia amb aquestes sentides paraules publicades al diari Avui (3-III-03): "Hi ha tres aspectes de Gonçal Castelló que ens el fan un home molt més il·lustre que molts dels qui reben afalacs continus, molt més il·lustre que els qui, apuntant-se al carro dels poderosos, ocupen tantes pàgines a la premsa, molt més il·lustre que els qui escriuen el que convé, que mai són incòmodes per a ningú i que són mirats del del confortable punt de vista que dóna la literatura d'evasió -per cert, la immensa majoria de la literatura que es publica aquí i arreu-; doncs aquests tres aspectes són: en primer lloc, el d'escriptor, sobretot el memorialista, i una de les obres del qual crec que roman insuperada: Sumaríssim d'urgència, i el de periodista, car va ser articulista des de la seva més tendra joventut, a més de fundador de Gorg; en segon lloc, el de lluitador, primer en càrrecs de responsabilitat durant la guerra incivil, sumant-hi també la seva incansable activitat política i la seva participació en qualsevol empresa que signifiqués la llibertat i la independència (perdoneu per la redundància); i en tercer lloc, el d'advocat, un advocat que es va mullar sempre; a ser, com a procurador als tribunals, un  defensor de tots els detinguts. (...) Només per aquest motiu, ja mereix la gratitud de tots aquells que, com a lluitadors contra el franquisme, el van necessitar i el van trobar sempre".

 Com explicàvem una mica més amunt, el 1970 col·labora a la revista Gorg, de València, i quan aquesta desapareix per ordre del Ministeri d'Informació s'encarrega durant dos anys de la mateixa publicació, ara sota el nom de Els quaderns de Gorg.
 L'any 1973 publica un recull d'articles aplegats en volum amb el títol de Viure a Madrid. Aquest és el seu primer llibre i després el segueixen un altre recull el 1977, sota el títol Dia a dia des dels Països Catalans, publicat per Edicions de La Magrana. El 1979 edita Sumaríssim d'urgència, que narra els horrors i les humiliacions de la repressió franquista al País Valencià. En un concurs de contes de la mateixa editorial guanya un premi amb Sopar de roders; en el "Conte del Diumenge", l'any 1981, apareix el seu titulat I tant que volava!; i el 1982 guanya el Premi "Jaume Roig" amb la novel·la La clau del temps.

 Fora dels contes, que tenen un contingut social i humà molt notables, la seva obra abasta la història i evolució de la ciutat de València, dels anys 1930 al 1945, qüestió cabdal i important poc divulgada. L'objectiu de la novel·lística de Gonçal Castelló és intentar salvar de l'oblit fets cabdals de la història del País Valencià que intencionadament han estat silenciats. En resum, l'obra de Gonçal Castelló és una de les més importants aportacions a la memòria col·lectiva de la nació catalana. Recordem que l'autor de la trilogia que formen La clau del temps, Sumaríssim d'urgència i València dins la tempesta va viure intensament, participant activament en tots els moviments revolucionaris del moment, la dècada de 1930-40, una de les més convulses i interessants tant de la nostra nació com de l'estat espanyol. Com s'ha escrit en la presentació de València dins la tempesta: "L'any 31 s'encetava amb la República Espanyola un procés revolucionari que arrossegà una generació, la qual va ser protagonista d'uns fets considerats com a fites cabdals en l'epopeia d'un poble que lluitava per la llibertat. La guerra del 36-39 va ser l'esclat final d'una successió d'esdeveniments que anaven congriant-se cap a un esdeveniment tràgic. El País Valencià no quedà al marge d'aquesta catàstrofe ni restà allunyat del remolí de les aigües de la subversió reaccionària. L'autor d'aquesta peripècia històrica, en fa una novel·la-crònica, una aportació a la memòria col·lectiva".

 Dins aquesta línia d'investigació memorialística, Gonçal Castelló escriu La clau del temps, una novel·la en forma de dietari on un jove estudiant narra els anys compresos del final de la dictadura del general Primo de Rivera fins l'adveniment de la República. Un període de vivències intensíssimes per a l'autor en què la ciutat de València apareix en tots els vessants polítics, socials i costumistes de l´època.

 Hi ha dos llibres que situen a la perfecció aquells anys de la República i de la guerra civil i que fan referència concreta a les il·lusions d'aquella generació de republicans, de comunistes i d'anarquistes que lluitaren activament contra el feixisme. Un és l'imprescindible València dins la tempesta, que edità Edicions del Bullent l'any 1987 i que l'autor, Gonçal Castelló, em dedicà l'any 1995 amb aquests mots: "A l'amic Miquel amb l'admiració i afecte d'un company aquesta crònica d'un temps tràgic. Gonçal Castelló. Barcelona 1995". L'altre llibre té per títol "La guerra en Valencia y en el frente de Teruel; recuerdos y comentarios" de Carles Llorens en edició de l'autor de l'any 1978.

 Amb aquests dos llibres tendríem la versió diguem-ne "comunista" d'aquella generació d'antifeixista que en els anys 1936-39 s'enfrontà amb les armes a la mà amb el feixisme espanyol i internacional.

 València dins la tempesta va ser definida pel mateix Castelló com a "novel·la crònica", i des d'aquest vessant novel·lístic no deixa de ser, emperò, una verídica crònica històrica de la generació de republicans dels anys trenta i dels fets bèl·lics.

 Els records de Carles Llorens, unes memòries prou interessants, no tenen la forma novel·lística de l'obra de Gonçal Castelló, però així i tot, són tan importants que, amb tot dos llibres es podria bastir una gran obra èpica a l'estil de Novecento.

 Carles Llorens i Gonçal Castelló són comunistes del PCE. La versió "comunista" d'ambdós no té, per tant, res a veure amb els "altres comunistes" que també lluiten en els Països Catalans i a l'estat espanyol, contra el feixisme. Ens referim evidentment al POUM.

 La versió anarquista de la guerra al País Valencià la podem trobar en el llibre d'Abel Paz Crónica de la Columna de Hierro (Barcelona, Virus Editorial, 2001). Recordem que el pare, Paulino López, lluità els primers mesos de la guerra enquadrat en aquesta columna confederal fins que molts dels seus components entren a formar part de les unitats regulars republicanes després dels decrets de militarització. El llibre d'Abel Paz ens ajuda a copsar l'"altra" visió de la guerra civil, la concepció de la "revolució social" en opinió dels militants de la CNT.

 Els tres llibres, uns des de l'òptica del comunisme de José Díaz i la Pasionaria, l'altre des de la visió dels partidaris de Durruti, ens permeten copsar les diverses formes com els joves revolucionaris dels anys trenta s'enfrontaren al feixisme i al capitalisme.


 Cal tenir present que amb els anys Gonçal Castelló ja no era aquell jove estalinià seguidor de José Díaz, Santiago Carrillo i la Pasionaria. L'escriptor ho deixa molt ben aclarit en la citada entrevista del 2002 quan contesta a la pregunta sobre si manté els ideals "comunistes" (el periodista entén per "comunisme" la deformació carrilista espanyola). La contestació de Gonçal Castelló és aquesta: "No. Ja fa molt temps que no. Va tenir molta importància però, després de la Unió Soviètica, va ser un fracàs. Si vaig militar al PCE va ser perquè en aquell moment a València, a part dels anarquistes, ningú més no qüestionava l'estat de les coses. Era un partit molt rígid, amb una disciplina terrible. Quan vaig començar a escriure a Canigó tots els meus articles anaven en contra de Santiago Carrillo, perquè tot i ser el secretari general del PCE era l'enemic número u del comunisme i la prova és que ara va demanar per entrar al PSOE".
 Després d'afirmar rotundament que en l'actualitat (2002) "l´únic moviment revolucionari que hi al món són els moviments independentistes, els moviments d'emancipació dels pobles", torna a la qüestió del "comunisme" i conclou: "Els comunistes ja no són el que eren. Els homes del PSUC, ICV, ja no tenen res de comunistes".

 No sé exactament quin any, després de la guerra, tornaren a contactar els dos antics membres de la 22 Brigada Mixta de Francisco Galán: l'oncle José López i Gonçal Castelló. El cert és que en alguna ocasió, quan anava a veure'l, trobava l'oncle parlant per telèfon amb el seu antic company de lluita antifeixista.

 Per la meva part jo havia llegit alguns dels seus assenyats articles a les pàgines de les desaparegudes Tele-Estel, Gorg i Canigó. Aleshores, parlam de començaments dels anys setanta, dels anys de la transició, Gonçal Castelló, malgrat la seva vàlua, ja tenia seriosos problemes quant a una publicació diguem-ne "normal" de la seva obra. Ahir com avui (pareix que el temps no passa, i sempre hi ha els mateixos reaccionaris comandant!), l'obra d'escriptors d'ideologia i combativitat antifeixista era -i és!- menystinguda. Sí, molts de copets a l'esquena, algun homenatge escadusser a l'"històric lluitador". Però, a l'hora de la veritat, les seves obres no rebien el reconeixement que es mereixien, i cap editorial de les que oficialment "consagren" un autor va voler saber res de les seves novel·les, narracions ni llibres de memòries (que a hores d'ara encara no han trobat editor).

 La nostra relació s'intensificà a partir que vaig guanyar el Premi de Narrativa "Constantí Llombart" en els "Ciutat de València 1998" amb la meva obra Necrològiques. Obra que posteriorment seria editada per Amós Belinchón (València, 1988). El Premi, en plena orgia blavera i de persecució del català normatiu, em va ser lliurat per un jurat formar per Ferran Torrent, Joaquim Soler i Martín Quirós Palau. Uns dies després de fer-se pública la notícia, Gonçal Castelló em trucà emocionat, talment un jovenet de vint anys, tot content perquè havíem "vençut els blaveros". Per a ell, marginat sempre a la seva terra (com Joan Fuster, com Raimon, com tants d'altres), era una alegria saber que una obra en català normatiu havia pogut guanyar en plena època d'ofensiva blavera. No se'n podia avenir, i entre els seus amics va fer tot el possible per a rompre la murada de silenci que, com de costum, encerclava i encercla l'obra dels autors considerats "dissolvents" pel comissariat de torn.

 No solen abundar aquest tipus de felicitacions i d'ajuts. A partir d'aquell moment les nostres relacions i contactes s'intensificaren. Per telèfon m'explicà les dificultats que tenia per a publicar i, també, no en mancaria d'altra, em narrà la història de la marginació i persecució que patia quan enviava les seves novel·les a alguns dels nombrosos premis que es convocaven arreu dels Països Catalans. Quan l'escoltava, em semblava sentir relatar la meva pròpia història i la de tants d'altres companys i companyes marginats i silenciats per la reacció cultural. Novel·les com La llarga nit, de la qual m'envià l'original mecanografiat, van ser rebutjades en tots els premis de novel·la del país. I això en temps en els quals encara no s'havia afermat, com en l'actualitat, el control del comissariat postmodern i neoneucentista damunt la nostra cultura!
 Les anècdotes eren sempre les mateixes. Les "excuses" per a no donar-li un premi literari o les "acusacions" contra la seva obra eren els acostumats clixés de sempre: "desfasat realisme social", "guerracivilisme que a ningú no interessa", "escriptor d'accentuada ideologia comunista"... Bé, la cançoneta acostumada. A hores d'ara, no us penseu: els escriptors que tenim les mateixes idees que Gonçal Castelló patim els mateixos mals i res no ha variat al respecte. Igualment quan concursava Gonçal Castelló, de seguida que descobreixen, per la màquina d'escriure o el tipus de lletra de l'ordinador, per la temàtica de l'obra, que pot ser un llibre de tal o qual autor qualificat de "conflictiu" (diuen "conflictiu" al fet de no ser servil, al fet de no voler, amb la nostra obra, engreixar la superstructura ideològica del sistema), de seguida som desqualificats amb idèntics subterfugis i les mateixes ximpleries.

 La ideologia reaccionària, el menfotisme neoformalista i postmodern que ha provat de silenciar Salvador Espriu, Joan Fuster, Manuel de Pedrolo o Gonçal Castelló, continua més ferm que mai. I per això mateix, perquè teníem i tenim els mateixos enemics, de seguida congeniàrem. Bé; per això i per la seva personalitat encantadora.

 Aleshores jo li feia arribar els llibres que dificultosament aconseguien rompre el blocatge de servils i menfotistes, i ell m'enviava les obres que, enmig de mil problemes i dificultats, havia aconseguit editar. Em referesc, per exemple, a Sumaríssim d'urgència (València, Editorial Prometeo, 1979), que em dedicà amb aquestes sentides paraules: "A l'amic Miquel López Crespí aquests records d'un temps mai oblidat. Gonçal Castelló. Barcelona, 1986". Tampoc no podem oblidar A gat vell ratolí tendre (Barcelona, Editorial El Pont) i Vida i miracles d'Antoni Miró (Alcoi, Edicions Marfil, 1994).

 Malgrat les obres publicades, Gonçal Castelló, com em digué en nombroses ocasions, no va tenir prou sort ni  en els concursos literaris ni amb les editorials i, evidentment, molt manco en la promoció i difusió de la seva novel·lística, llibres de contes i reculls d'articles. Com a escriptor, tot s'ho va haver de guanyar a pols. Resten encara inèdites novel·les com La llarga nit (de la qual, ja ho he dit, serv, com autèntic tresor, un dels originals) i Les corrupcions, una novel·la que aconseguí quedar finalista en els famosos Premis "Octubre", en l'apartat de novel·la. I resten inèdites, com ja he dit, les seves memòries: Memòries d'un gandià, una obra en quatre volums i de 661 pàgines que l'autor no va poder veure editades en vida.
 No cal dir que, en unes altres circumstàncies, amb un suport adient de la crítica i dels mitjans de promoció cultural (suplements de cultura dels diaris dels Països Catalans, ràdio, televisió...) Gonçal Castelló s'hauria animat (i ja ho era d'animós!), i ben segur que ens hauria donat moltes més novel·les, llibres de contes o de memòries, ja que era un escriptor total al qual la literatura tenia corprès absolutament.

 Gonçal Castelló hagué de patir aquest menysteniment durant tota la seva vida. Cap a mitjans dels anys vuitanta, que va ser quan el vaig tractar més, era ben conscient del control eminentment conservador, neonoucentista diem ara, damunt de la nostra cultura. Però, home d'un humor que mai havia pogut ofegar ni el feixisme en els seus llargs anys d'empresonament, no es donava per vençut i sempre animava els que ens entestàvem a seguir el camí del compromís i el de la lluita per a una cultura nacional-popular catalana. El seu exemple resistent ens animà a continuar lluitant, sense defallença, per la República, la independència i el socialisme.

 Varen ser aquestes discussions, la constatació de la injustícia que es feia amb la seva persona i amb la seva obra, el que em decidí a fer-li una entrevista per a la revista El Mirall de l'Obra Cultural Balear. En principi, l'entrevista havia de sortir a les pàgines de cultura del diari Última Hora de Ciutat on, durant uns anys, m'havia encarregat de la secció titulada "L'ofici d'escriptor" i on ja havien sortit la majoria d'escriptors dels Països Catalans. La inesperada supressió d'aquestes pàgines va fer que l'entrevista sortís en el número  70 (setembre-desembre de 1994) de El Mirall (pàgs. 62-67).

 En l'entrevista, feta, dins les meves minvades possibilitats, per provar de rompre la murada de ciment armar amb la qual els exquisits proven de silenciar els home si les dones del tarannà creatiu i combatent de Gonçal Castelló, aquest deia, entre moltes altres coses:

 "- Em pots donar la teva opinió damunt els problemes de l'escriptor català?

 'El problema principal dels escriptors catalans és i ha estat els quaranta anys de manca d'escola catalana i persecució del nostre idioma, cosa que ni de bon tros no està solucionada encara. Hem de reconèixer que la majoria del poble dels Països Catalans és analfabet en la pròpia llengua i que, malgrat això, mai no s'havien venut tants llibres en català com ara, sobretot al País Valencià. Hem de partir de la base que abans de la guerra era impensable de trobar una llibreria amb totes les novetats catalanes, i avui a València ciutat n'hi ha almenys una dotzena, i també n'hi ha a tots els pobles de certa importància: a Gandia, per exemple, n'hi ha tres. Per altra banda, no hi ha la promoció que caldria de llibre català, la ràdio i la TV catalanes no s'esforcen massa a tenir un to cultural que afavorisca la lectura, no tenen cap espai periòdic dedicat a l'escriptor i la seua obra.

 '- Membre de les Joventuts Comunistes d'ençà el 1931, fundador de la FUE i de la UEAP... quina opinió et mereix la reforma del franquisme, aquest canvi aigualit que ens ha tocat en desgràcia?

 ' La transició ha estat una estafada al país. Després de quaranta anys de dictadura, el dictador morí tranquil·lament al llit fent bona la frase 'los generales mueren en la cama', i supose que per aquest motiu no hi ha hagut el trencament que calia. L'Estat espanyol es troba avui amb els mateixos problemes amb què es trobava a les acaballes del regnat d'Alfons XIII, és a dir, la revolució democràtico-burgesa, oprimides les nacionalitats. Espanya és una entelèquia que amaga el domini de la nació castellana sobre el mosaic de les altres que formen la península ibèrica. El Partit Socialista, que en el segon cognom porta l'apel·latiu d'Espanyol des del seu naixement amb Pablo Iglesias, ha estat sempre un element unificador igual que tots els altres partits castellans. Malgrat que en els seus estatuts s'anomenen federalistes, els socialistes són tan centralistes com l'AP de Fraga. El seu obrerisme és una trista còpia i traducció de la dilatada història de traïcions i revisionisme de la social-democràcia de la II Internacional. Per això no és gens d'estranyar el gir cap a la dreta que pren ara el PSOE, actualment en el poder.

 '- Ets un escriptor que fa literatura pel gust de fer-ne?

 - Jo no m'he considerat mai un escriptor que fa literatura pel gust de fer-ne. Els meus llibres sempre han estat motivats pel desig de despertar en el meu poble les preocupacions que a mi m'han colpit. Sóc d'una generació dominada per un clima polític de gran ebullició. Els meus nou anys de República i guerra són fets prou importants per marcar tota la meva producció literària. En canvi, la col·laboració periodística, sobretot al País Valencià, i també al Principat, és clar, ha estat encaminada a conscienciar sobre la realitat i la necessitat de reunificar els Països Catalans.

 '- Ens pots parlar del teu mètode de treball?

 - Com que els meus llibres, fins ara, són de vivències i records d'un passat que no convé oblidar, he consultat periòdics de l'època que m'han fet recordar fets que ja tenia un xic boirosos; prenc notes que em serveixen per redactar un primer esborrany a mà, després ho passe a màquina i finalment, un cop corregit, ho dicte a la meua dona i col·laboradora. De tota l'estructura de l'obra en faig una sinopsi per capítols que vaig desenvolupant poc a poc.

 'Els contes em surten fàcilment recordant personatges i anècdotes de la ja meua dilatada vida; guarnits amb detalls de la meua pròpia imaginació, són una recreació de realitats viscudes.

 'Mai no he intentat d'assajar estils literaris nous. Després de l´Ulisses de Joyce, mai no he fet com altres que han volgut imitar-lo. Els articles periodístics són comentaris o rèpliques, diuen que força punyents, de notícies polítiques que ataquen o ridiculitzen la nostra realitat de nació catalana.

 '- Arribam al final de l'entrevista. Has deixat res al tinter?

 - M'agradaria fer constar l' oblit en què tenen els nostres mitjans d'informació el millor novel·lista viu del País Valencià: em referisc a Enric Valor i Vives, gramàtic i lingüista per afegitó, d'una força narrativa excepcional. Recomane la lectura de les seues últimes novel·les, Sense la terra promesa i Temps de batuda, que, crec, són comparables a les millors de l'escola realista francesa i russa".