La novel·la catalana contemporània: Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera
Per Cecili Buele, exconseller de Cultura del Consell Insular de Mallorca
El Gall Editor, l'editorial de Pollença que tan encertadament dirigeix Gracià Sánchez, acaba de publicar Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera. Aquesta obra que ha escrit Miquel López Crespí -l'escriptor mallorquí de la vila de sa Pobla, geogràficament molt apropada a la del mossèn Costa i Llobera pollencí- presenta la figura d'aquest sacerdot, ja envellit, nomenat canonge de la seu Catedral de Mallorca, qui, a l'edat de seixanta anys, recorda en veu alta -per escrit- alguns pensaments, visions i records de la seva vida passada.
L'autor mostra Mn. Miquel Costa i Llobera, girant la ullada cap enrere, des que té ús de raó, naixent i creixent a Pollença, o estudiant a Barcelona, Madrid i Roma. Despullat, això sí, de tot quant l'ha cobert de glòria, honors, fama, veneració i respecte, al llarg de les seves sis dècades viscudes.
López Crespí vol fer saber, a qui llegeixi el llibre, les nits d'angoixa continuada que pateix mossèn Costa, l'alt grau de defalliment interior que sofreix, l'univers de dubtes permanents que l'embolcalla, l'origen secret de ferides i defalliments que esbrina durant hores i més hores en la foscor de la Seu, les reflexions que fa quan ocupa en silenci la bancalada del cor catedralici, la immensa soledat d'un home que vol fer l'estèril provatura de travessar el desert sense aigua ni camells!
L'escriptor remarca que, amb l'edat, augmenten les indecisions i els dubtes en l'ànim del protagonista, com les preguntes que no el deixen dormir tranquil. I li fa fer un bon recompte del passat. Alhora que el fa confessar públicament un bon caramull de misèries i febleses personals, el fa comparèixer al costat d'altres personatges que, d'una manera o una altra, influeixen en la seva trajectòria d'home, intensament lligat i dedicat a la poesia i a l'exercici pràctic del sacerdoci catòlic, apostòlic i romà.
Els cinc anys que passa a Roma, aplicant-se a l'estudi de la teologia, sota el mestratge d'insignes professors de la Universitat Gregoriana, acosten el jove Costa a l'art i la cultura de l'antiguitat clàssica, alhora que li refresquen allò que ha estudiat a Mallorca, Barcelona o Madrid.
L'autor del llibre fa tota la impressió d'haver aconseguit, amb molta cura i dedicació, posar-se dins la pell mateixa del protagonista. I això, d'una manera força admirable.
Defalliment, la novel·la que acaba de publicar Miquel López Crespí a El Gall Editor, ens permet realitzar un extens i profund viatge per les idees i esdeveniments que commocionaren la vida mallorquina i espanyola de finals del segle XIX i començament del XX. Al llarg de l'obra, l'autor apel·la sovint, i al·ludeix profusament, als diversos corrents de pensament que, a partir de la Revolució Francesa, es desenvolupen al llarg del segle XIX. L'autor no ens parla solament de l'anarquisme i el socialisme, idees que tenien en tensió tot el conservadurisme mundial i, també i sobretot, l'Església Catòlica. Miquel López Crespí, per la importància que tengué en la vida de Costa i Llobera, ens informa igualment del krausisme. Bastà a Costa un lleuger contacte d'estudiant amb la filosofia de Carl Cristian Friedrich Krause per restar tota la vida amb la por dintre del cos pensant si s'hauria "contagiat" d'idees tan agosarades.
Tot i que als Països Catalans aquest moviment no arriba a tenir especial ressò, el krausisme repercuteix d'alguna manera en l'ètica i la pedagogia, i representa un intent de renovació intel·lectual espanyola, pel caire moderat, i d'harmonització entre racionalisme i un cert esperit místic antieclesial però no ateu. Una ideologia que serveix de base al liberalisme espanyol i desemboca en el republicanisme, àdhuc en el socialisme democràtic.
Amb tots aquests ingredients, a mesura que hom s'endinsa en la lectura del llibre, s'adona de certes reflexions que l'autor posa en la ment del protagonista i que s'identifiquen, també, amb reflexions que l'autor mateix aplica a situacions concretes de la vida literària de qualsevol època. Els problemes que sacsegen Costa i Llobera, les contradiccions que reflecteixen les notes dels seus dietaris, el fan un autor d'un tarannà ben contemporani. És un escriptor ben allunyat de qualsevol dèria de trasbalsar el món o la societat amb la seva literatura com pensaven, per exemple, els romàntics francesos de la generació de Víctor Hugo o George Sand. El món de Costa i Llobera és tot un altre, arrelat amb força a la terra, Mallorca i la cultura catalana i als mites clàssics de Grècia i Roma. Costa i Llobera, i l'escriptor Miquel López Crespí ho ha sabut novel·lar molt bé; Costa s'aferra a la tradició grecollatina precisament per a combatre els "perills" que arriben de la França revolucionària. Potser ell no és del tot conscient, de la lluita titànica que porta per a provar de salvar la "bellesa" del sobtat atac dels bàrbars que vénen del nord; però posteriorment el noucentisme principatí, en el seu combat contra el modernisme, trobarà en l'obra i en la pràctica literària de Costa i Llobera armes essencials per a lluitar contra la "dissolució social" que pot portar l'avenç de determinat tipus de literatura
Aspecte essencial de la novel·la de Miquel López Crespí és l'acurada descripció del món cultural i literari català que envolta Miquel Costa i Llobera. I també la problemàtica personal d'un autor de vena com ho era el poeta de Pollença. Defalliment és una obra que ens sorprèn a cada moment, no solament per la brillant elegància del llenguatge emprat pel nostre autor. sinó també per la profunda labor d'investigació que ha portat abans Miquel López Crespí per a envestir la vida d'un personatge tan paradigmàtic. A Defalliment ens trobam un Costa preocupat per totes les qüestions que afecten l'escriptura. En els diversos capítols de la novel·la ensopegam contínuament amb un poeta preocupat pel paper dels autors clàssics i moderns en la conformació de la literatura contemporània. De gran força són també les acurades descripcions sobre els problemes que comporta editar un llibre, damunt la vanitat dels escriptors i la banalitat de l'evanescent glòria literària. En la novel·la ens trobam amb un Costa preocupat per a esbrinar com quedarà el seu poemari, demanant a l'editor informació sobre la qualitat del paper i l'enquadernació, la participació o no en els certàmens literaris.
Al costat d'aquesta seriosa aproximació a la vida i obra literària de Costa hi ha també un continuat descens en la més fonda intimitat personal de l'autor de "Lo Pi de Formentor". Si anam aprofundint en els diversos capítols de la novel·la que comentam ens adonam com mossèn Costa reconeix, per exemple, la pròpia ineptitud davant la tasca gegantina que li correspon a l'hora d'administrar la finca i les possessions familiars, Manifesta que no sap com s'ha de moure enmig de tantes responsabilitats. Contínuament cerca escapolir-se del maneig dels negocis de casa seva. Es confessa públicament completament negat per a les coses d'aquest món.
En realitat, el mossèn Costa lopezcrespinià veu ben clar que no ha servit mai per a portar endavant activitats auténticament pràctiques, com pot ser l'administració d'una possessió, el negoci d'exportació de l'oli i la fusta, el control i conservació del complicat bastiment d'obligacions, deures i atàvics costums que comporta ser un gran propietari mallorquí.
D'altra banda, i conseqüentment amb alguns dels seus comentaris, no arriba a valorar com pertoca els bons i singulars condicionaments materials que li fan possible una dedicació intensa a la redacció acurada dels seus escrits.
Com a contrast cridaner, al voltant de mossèn Costa, a més de les persones acostades a aquella família pollencina benestant, l'autor fa sorgir els personatges humils de la Mallorca pagesa de finals del segle XIX i començaments del XX. Miquel López Crespí ha volgut fer un gran fresc de la vida quotidiana d'aquella època. Els personatges que fan de rerefons a mossèn Costa són dignes representants dels escalafons més baixos de la societat pollencina, mallorquina, espanyola i europea d'aquell temps. Són, sense cap mena de dubte, malgrat només els trobem de resquitllada, evanescents enmig de les ombres que poblen els casals i possessions de Costa, els veritables coprotagonistes de l'obra lopezcrespiniana.
Al costat de les profundes digressions filosòfiques i literàries de mossèn Costa, ben al costat, s'hi troba la humanitat que ha fet possible la poesia i també, la vida mateixa de l'autor de Pollença. Són els al·lots que li porten les maletes, els cecs que cerquen a les palpentes signes, indicis que els permetin saber on es troben. Els criadets de la còmoda residència d'estudiants, aquells que serveixen el menjar a la taula dels senyorets mentre aquests discuteixen de Lamartine, Dumas o Hugo. Les dones de la neteja, amb el rostre interrogant quan veuen la blan cor de la tela d'en Costa tacada amb la sang que li han deixat ben marcada els seus cilicis. Arreu de les pàgines de Defalliment la presència ben visible de gent desvalguda, aixecant amb suor eternes arquitectures fetes sense plànols, seguint solament les indicacions dels vents i del sol. Gent senzilla del poble, que no ha après en cap llibre res de tot allò que sap. Habitants desvalguts, gent sense casa, folls i leprosos. Homes sense casa i sense amor, tapats amb quatre parracs. Homes sense nom i sense propietats, que s'aixequen cada dia morts de son i de gana per anar a treballar terres que no són ni seran mai seves ni dels seus fills. Humanitat sense propietats, que ha de sobreviure sense cap petita botiga i que només pot menjar llogant-se en una possessió de la contrada pel que vulguin oferir els senyors. Humils, veïns de Pollença o de qualsevol indret, que s'interroguen respecte a les injustícies de la vida. Humils habitants de la contrada, el ferrer, el mestre d'aixa, el pescador, el menestral. Pagesos que no saben llegir ni escriure. Pobres, amitgers i jornalers, anant i venint cap baix i en aparent humilitat. Una munió de gent que depèn de Can Costa per a la subsistència. Vells silenciosos, esperant la mort, asseguts en els freds bancs del pati de la Misericòrdia. Vells de mirada perduda... Indigents, menjats per les puces i per la brutor, demanant almoina a mossèn Costa pels carrers de Ciutat.
Sens dubte Defalliment és un curiós viatge a les entranyes d'un autor, en aquest cas de Miquel Costa i Llobera, però també i sobretot, una visió ben lúcida de la societat que l'alletà, el sostingué i, amb el seu treball callat i humil, l'ajudà a bastir una obra literària que encara perdura.
Palma, març de 2005
--------------------------------------------------------
L'autor parla de la seva obra
Defalliment: memòria de Costa i Llobera
La publicació de la novel·la Defalliment, una història que narra alguns dels aspectes de la vida de Miquel Costa i Llobera, llibre editat per El Gall, de Pollença, que dirigeix Gracià Sánchez, m'ha fet pensar en la influència que l'autor de "Lo Pi de Formentor" ha pogut tenir en la meva formació com a escriptor.
Normalment, almanco en el meu cas, quan inicies un projecte no fas abans cap mena d'autoanàlisi per a esbrinar els motius ocults pel qual t'has decidit per un determinat tema i no per un altre. La idea de novel·lar determinats aspectes de la vida de Costa i Llobera sorgí inesperadament, com a resultat -pens- d'una necessitat amagada a l'interior del subconscient de l'escriptor. Les anàlisis, quan les faig, referents als motius d'haver escrit un determinat tipus d'obra, les guard per a més tard, per a quan el llibre ja és al mercat. Aleshores, lluny de la febre creativa que el va ajudar a néixer, puc anar analitzant alguns dels aspectes concrets, procedents del subconscient, que, a poc a poc, al llarg de tota una vida, han anat conformant el desig intern de fer aquella novel·la i no una altra.
¿Per quins motius, fa uns anys, quan després de la publicació de les novel·les El darrer hivern de Chopin i George Sand (Proa Edicions, Barcelona, 2004) i Corambé: el dietari de George Sand (Pagès Editors, Lleida, 2004) em vaig decidir a portar endavant un nou projecte literari, em vaig fixar en la figura de Miquel Costa i Llobera? És justament ara, acabada la complicada tasca de recerca i la feina de redacció i quan ja tenc Defalliment a les mans, en el moment de fer la primera presentació de la novel·la i quan el llibre comença a ser comentat, que em començ a demanar pels motius secrets que m'han fet novel·lar la vida d'un canonge de la Seu, d'un home com Costa, admirable en la seva formació clàssica, home cabdal en la consolidació d'un català allunyat de corrupcions i barbarismes tan de moda en el seu temps (i, per desgràcia, també en el nostre!), però un sacerdot de provat tarannà conservador que, a primera vista, poc hauria de tenir a veure amb les provades concepcions republicanes, independentistes i marxistes de l'autor de la novel·la.
A hores d'ara, enllestida la feina, amb la novel·la Defalliment en el carrer, em deman, mirant enrere, quan vaig ensopegar per primera vegada amb Miquel Costa i Llobera. En quin moment vaig sentir el seu nom, per quins motius, on va ser exactament? Quins aspectes de la seva obra o de la seva vida copsaren la meva imaginació, quan jo era un infant? Quin és el motiu que, quan ja som a punt de fer els seixanta anys, em decidesc a retre aquest homenatge públic a un autor i una persona que, des d'una visió externa i superficial, pareix tan allunyada dels meus interessos vitals?
En el llibre Temps i gent de sa Pobla (Gelabert, sa Pobla, 2002) i, més concretament, en el capítol titulat "Sa Pobla, Miquel Costa i Llobera i el batle Verdera (Miquel Crespí i Pons)" he parlat d'aquell aniversari de la inauguració de l'Escola Graduada en el qual, amb nou anyets, vaig recitar "Lo Pi de Formentor". Pens que no és tothom que, en plena dictadura franquista, hagi pogut recitar públicament, almanco per a un públic de mestres i alumnes, un poema de la força i el vigor de "Lo Pi de Formentor".
Però la presència de Miquel Costa i Llobera dins la meva vida ve de més lluny. Amb els anys, parlant amb els padrins, vaig poder anar esbrinant les relacions existents entre el batle Miquel Crespí i Pons, el batle Verdera, i Miquel Costa i Llobera. També amb el polític i arquitecte Guillem Forteza i amb el rector de sa Pobla i director de la revista Sa Marjal, mossèn Joan Parera i Sansó, entre molts d'altres personatges de l'època.
Ho explicaré molt breument. Quan moriren els pares del batle Verdera, Isabel Maria Pons Bennàssar i Miquel Crespí Isern, és a dir els meus rebesavis, la meva família es mudà a viure a la casa que quedava buida. Era a començaments dels anys cinquanta i, el record del que hi vaig viure, les primeres experiències infantils, encara perduren en la meva memòria. Tots els records hi són presents, com si el temps no hagués passat, inexorable, i jo encara fos un al ·lotet que, despreocupat, juga a les golfes de la casa. Aleshores l'oncle, el batle Verdera, l'ànima de la construcció de l'Escola Graduada juntament amb l'arquitecte Guillem Forteza, ja havia emigrat a l'Argentina. Home de la famosa Unión Patriotica, malgrat certes concomitàncies regionalistes com ho demostren les seves amistats, l'arribada de la República va fer ensorrar molts negocis que tenia aparaulats amb comerciants propers al general Miguel Primo de Rivera.
El batle Verdera, abans de marxar a l'Argentina, d'on no tornaria mai més, havia tengut temps de construir-se un gran casal en el carrer de la Muntanya. Un casalot que encara existeix, presidit per les seves inicials, de què ja no podria gaudir. El casal, amb tots els mobles i llibres, restà en mans dels comerciants amb els quals tenia concertades algunes hipoteques. L´únic que se salvà de la desfeta varen ser alguns llibres i revistes que romanien, quan jo era un infant, a la casa dels pares del batle Verdera. I precisament aquell era l'indret on jo jugava de nin quan ens hi mudàrem a viure-hi. No cal dir que jo no sabia encara l'alt valor històric d'aquelles restes del que havien estat els interessos culturals d'uns regionalistes de dreta mallorquins. Em referesc a diverses edicions de mossèn Antoni Maria Alcover, a carpetes plenes de papers esgrogueïts amb articles de Guillem Forteza Piña, l'amic arquitecte que dissenyà l'Escola Graduada impulsada pel meu oncle quan va ser batle de sa Pobla. Parl també de les primeres edicions de Poesies de Miquel Costa i Llobera, editades el 1885 o De l'agre de la terra publicat el 1897. Els exemplars de la revista de mossèn Parera i Sansó, Sa Marjal, hi eren abundosos. N'hi havia un bon munt que, al·lotets de sis o set anys, ens servien per a jugar a vaixells que fèiem navegar a les piques de pedra picada del pati de la casa. Què sabíem, nosaltres, al·lotells de set o vuit anys, de les dèries i il·lusions regionalistes d'aquells homes de començament de segle! Un dia, l'oncle José i el meu pare, Paulino, que havien lluitat contra el feixisme en temps de la guerra civil, ens donaren una bona renyada per fer malbé unes revistes que, en la nostra ignorància, consideràvem que només podien servir per a jugar.
Sé que l'oncle José salvà algunes d'aquestes joies editades a finals del segle XIX i començaments del XX. Feinada inútil, evidentment, ja que, en una de les detencions que vaig patir en els anys seixanta, la Brigada Social, és a dir, la policia política del règim franquista, les agafà i mai no vaig poder recuperar res. Una pèrdua irreparable que, tants d'anys després, encara em dol com una ferida oberta. Imagín que, per a aquells sicaris, ensopegar amb llibres i revistes escrites en català, "la lengua de los separatistas", devia ser un pecat quasi igual o molt més greu que trobar-se amb un munt d'exemplars de Mundo obrero.
I és precisament ara, quan ja han passat cinquanta-cinc anys d'aquests records, que l'Ajuntament de Pollença, la Regidoria de Cultura que porta endavant l'amic Antoni Oliver i l'editor Gracià Sánchez, s'han entestat a publicar la novel·la Defalliment. És ara, deia, quan m'adon d'alguns dels misteris que, sense que ho vagis a cercar, van condicionant de forma imperceptible el teu món personal i cultural.
Potser va ser aquella lectura de "Lo Pi de Formentor" descrita en el llibre Temps i gent de sa Pobla (pàgs. 161-165) el que va condicionar la meva posterior dedicació a la literatura. El cert és que, a les tertúlies que l'oncle Miquel Crespí i Pons tenia a casa dels seus pares, en el carrer de la Muntanya de sa Pobla, tertúlies a les quals anaven Miquel Costa i Llobera, Guillem Forteza Piña, mossèn Joan Parera i Sansó, uns homes contradictoris, de diverses ideologies, anaven posant, cada qual a la seva manera i enmig d'un munt de contradiccions que ningú no negarà, els fonaments d'una ben concreta renaixença cultural. Una "renaixença" contradictòria, que res no tenia a veure amb els nostres conceptes de reconstrucció nacional, d'autodeterminació i construcció d'una nació lliure, sobirana i reunificada. Però que, malgrat aquestes mancances, prou conegudes, no ho discutirem, feren molt més per la nostra cultura i per la pervivència del català que molts dels polítics que hem conegut i coneixem aferrats a les mamelles i bons sous que dóna el poder .
Ben cert que la majoria de clergues i sectors de dreta que conreaven la nostra llengua ho feien des d'una perspectiva conservadora. Per a molts d'ells es tractava de servar algunes de les senyes d'identitat del nostre poble, arrabassades d'ençà del decret de Nova Planta. La llengua era una de les seves preocupacions essencials. I cada un dels contertulians, i molts més dels quals s'ha esvanit el nom, ho provava de fer a la seva manera: Miquel Costa i Llobera, mitjançant la poesia i els sermons en defensa del catolicisme militant (malgrat que d'una forma no tan abrandada i virulenta con ho feia mossèn Antoni M. Alcover); Guillem Forteza, que mesclava, de forma creadora, l'arquitectura tradicional mallorquina amb els corrents més moderns del racionalisme arquitectònic europeu bastint unes obres de qualitat inqüestionable; mossèn Joan Parera i Sansó, home reaccionari com n'hi havia pocs, però entestat a servar tradicions i costums de les Illes mitjançant la revista Sa Marjal, i l'oncle Miquel Crespí Pons, portant endavant la modernització de sa Pobla, bastint escoles, una infraestructura cultural que encara perdura en el meu poble, per tal d'elevar el nivell de formació dels poblers i pobleres. Cap d'ells era, evidentment, esquerrà. Els podem demanar més del que feren? Potser avui dia serien considerats tímids regionalistes, Costa i Guillem Forteza inclosos. Però si ens deixam d'etiquetes i ens fixam en els fets concrets, en els fonaments culturals que crearen amb llur dedicació, veurem que ajudaren a modernitzar la Mallorca caciquil del seu temps i, oracions i filípiques religioses a part, la realitat és que la cultura catalana en sortí enfortida. No podem dir el mateix de molts dels polítics que actualment ens malgovern i se'n riuen de la nostra cultura i senyes d'identitat. I la prova d'aquest enfortiment de la nostra cultura són els llibres i l'acció concreta de Miquel Costa i Llobera, els edificis i els llibres en defensa de la nostra cultura fets per Guillem Forteza, els volums de la revista Sa Marjal malgrat les filípiques contra l'Escola Moderna i les idees liberals, republicanes, socialistes o anarquistes. La construcció, en terres de la família Verdera de l'Escola Graduada que, com tothom sap, ajudà a bastir Miquel Crespí i Pons, el batle Verdera, seria la seva aportació a aquesta tasca de vertadera reconstrucció cultural.
Defalliment no parla solament de Miquel Costa i Llobera, com podria fer pensar una lectura apressada de l'obra. Defalliment, a part de ser un sentit homenatge a l'obra literària de Costa, vol ser també una indagació dels motius que el portaren a escriure els seus poemaris, un viatge imaginari al subconscient d'un autèntic escriptor. Un autor amb problemes i punyents contradiccions, com tenen tots els autors de vàlua que hi ha hagut en el món. Defalliment és també una cavalcada romàntica vers aquella Mallorca desapareguda, la Mallorca de Costa i Llobera, però també la de Guillem Forteza, la de Miquel Crespí Pons o Joan Parera i Sansó que mai més no tornarà, arrasada pel turisme i la postmodernitat que tot ho ensorra, cultura, idees, naturalesa, amb la força del seu alè enverinat. (Miquel López Crespí
