Vida Sindical: un dia vaig defensar un nazi

Llorenç Buades

A les darreries de la primavera del 2004, dos treballadors asturians m’exposaren els seus problemes amb l’empresa on treballaven. L’empresa, on jo mateix hi faig feina i som representant sindical des de les primeres eleccions sindicals democràtiques, tenia un pla estratègic que passava per la reducció de despeses salarials, o el que és el mateix, per la reducció de plantilla per la via dels acomiadaments.

Em va venir de nou que des d’Astúries optessin per recòrrer a mi , per a la seva defensa, perquè sabia que un dels dos era afiliat de CC.OO.  i abans era delegat sindical del mateix sindicat.  Per això mateix vaig plantejar que el més normal era que contactessin amb la seva secció sindical  i també amb el seu delegat electe que era aleshores un membre d’UGT.  Es justificaren diguent que el delegat d’UGT passava olímpicament del tema perquè ell ja tenia el dret sindical  d’assegurar-se el seu lloc de treball i comprenia perfectament les necessitats de reducció de personal a la seva sucursal. I també justificaren la seva opció pel fet que els de CC.OO. no els feien cas ni en la seva estructura de secció, ni tampoc en l’estructura de Comfia  CC.OO. a Astúries.

Així les coses, des d’una secció petita i distant com la nostra vaig mirar que podia fer per ells que ens servis al conjunt de la plantilla que es trobava en la mateixa situació, i vaig proposar una mobilització de la plantilla per tal de fer front a les pressions de l’empresa que proposava arribar a acomiadaments pactats individualment sota l’amenaça de l’acomiadament disciplinari o traumàtic. La meva proposta va prosperar, pel fet que aquest procés era el mateix a altres indrets, i alguns sindicats pensaven que era hora de moure’s.

Per tal de participar en la protesta, els sindicats majoritaris, van proposar concentracions de treballadors sense pancartes, qüestió que es va assolir al conjunt de sucursals, excepte a Balears, on vam sortir al carrer amb pancartes. El grau de mobilització va ser formidable a Balears, on els treballadors sempre han destacat per participar en totes les mobilitzacions necessàries, vagues generals, etc. Així que Balears i altres sucursals es van moure en solidaritat amb els companys.

La moguda va tenir el seu impacte, i vam aconseguir aturar en part el procés d’acomiadaments generalitzats. No obstant, al cap d’alguns dies l’asturià que no era de CC.OO. , Pedro Manuel de nom, em va dir que l’empresa li oferia l’única possibilitat de trasllat mitjançant la mobilitat geogràfica a Vigo, si volia continuar treballant. En cas contrari, l’opció era l’acomiadament.

Pedro Manuel tenia 42 anys i  la seva companya estava embarassada. Allò suposava el trencament de la unitat familiar amb el seu trasllat, en el moment que més necessari era la conciliació de la vida familiar i laboral, eufemisme que serveix per a rentar la cara a alguns sindicalistes, massa ferms partidaris dels pactes sense principis.

El fet és que Pedro Manuel va acollir-se al període vacacional per a reflexionar sobre el que havia de fer. Afermava que no estava en condicions de perdre el treball, i al final, va accedir a anar a Vigo. El vaig assessorar de manera que els resultats de la voluntat empresarial, fossin prou cars com per a mantenir-lo molt temps en aquella situació i pogués tornar a Astúries el més aviat possible.

Passat un temps vaig saber que estava de baixa laboral per depressió, i en acabar l’any vai veure que el seu nom ja no sortia als llistats de treballadors de l’empresa. Altres companys seus també havien tombat el coll amb les indemnitzacions corresponents.

Em va decebre una mica haver posat en marxa una mobilització per uns resultats tan magres en el lloc que havia encès la flama, però em vaig adonar que havien servit per a mantenir llocs de treball que eren qüestionats a altres indrets (Saragossa per exemple).

Així són les lluites. Si es lliuren es poden guanyar, i si no es lliuren es perden d’entrada.

Aquella d’Astúries l’havien perduda ells mateixos, i ho vaig sentir.

Mesos més tard, a la primavera de l’actual any de 2005, vaig saber que l’home que havia defensat, de nom Pedro Manuel, era un destacat militant nacional-socialista.

Així d’entrada no m’ho acabava de creure, però un bon dia vaig  accedir a veure el seu nom en el segon lloc de la candidatura d’un partit nazi a les eleccions europees. D’aquest mateix partit en formen part algunes persones que a les Balears han militat a ASI i que van tenir enfrontaments amb Rabasco. Combaten la immigració, defensen el racisme, i són a les antípodes de la meva ideologia.

Aleshores vaig pensar que Pedro Manuel va ser una víctima laboral de la mateixa estructura vertical de societat que propugnava. M’hagués agradat que la situació li hagués servit de reflexió  sobre aquest fet, però d’això tampoc en puc sentir gaire optimista, quan és molt corrent al món travelar en la mateixa pedra.