Memòria
històrica
1975-2005 Trenta anys de lluita sindical al sector de les Assegurances.(Primers apunts)
Llorenç
Em
va tocar treballar al departament de Sinistres de vehicles. El cap de
departament era Joan Chimelis, un germà del falangista Pau Chimelis.
A
l’empresa, els horabaixes hi treballaven guàrdies civils i militars per a
guanyar-se un sobresou. Alguns dels seus empleats eren batles del franquisme,
com a Bunyola o Sóller, i entre els col·laboradors i havia personatges del règim
com Gabriel Sampol Homar que va dirigir la Diputació Provincial. En la llista
d’agents hi figuraven noms coneguts del falangisme com Canuto Boloqui. També
els Anguera o els Estrades provenien del falangisme.
En
aquell ambient, no gaire propici, Eduard Baldú i jo, després de superar les
oposicions començarem l’any 1976
fixos, i juntament amb Joaquím
Marcos decidírem posar en marxa les Comissions Obreres.
Eduard
era fill d’un presoner de la guerra civil, i
tenia un oncle, dirigent de la UGT del metall afusellat pels feixistes al
cementiri de Palma. Joaquím Marcos era fill d’un presoner ugetista que havia
estat tancat a Illetes, i també a la meva família paterna i materna hi havia
represaliats de la guerra civil.
La
lluita sindical era la manera de fer efectiva la nostra militància al PCE a les
Illes, on havíem entrat de la mà d’un antic company de feina, Eusebi Riera
que era eventual també i que per la seva activitat política va ser
discriminat. En aquesta lluita però topàvem amb l’inconvenient d’haver de fer a la pròpia
empresa una política de denúncia del sindicat vertical més propera a la que
feia UGT que a unes Comissions Obreres que participaven de les estructures
d’enllaços i jurats d’empresa del sindicalisme franquista.
No
havíem participat de les eleccions del sindicalisme verticar i les
possibilitats d’actuació legals partien d’una situació molt arriscada. No
disposavem aleshores ni d’hores sindicals, ni de cap garantia legal contra la possibilitat
d’acomiadament, i només teniem possibilitats de de fer una labor sindical
clandestina.
Tampoc
teniem locals sindicals i ens haviem de reunir al pis de Jaume Vidal, un company
de la cèl·lula de Banca que era enllaç dins el sindicat vertical al Banc
Central. En aquelles reunions hi venien del Banc de Bilbao, Tomeu Salleres, del
Central, Maria Aina Vaquer, de la Banca March, Jaume Fuster, de l’Hispano ,
Pep Bernat, del Crèdit, Guillem de Sa Cabaneta, Xim Carré, que treballava a
una Caixa. També hi havia un company del Banc Condal que va morir en un
accident de circulació, i més tard, alguns companys d’oficines i despatxos.
Participàvem de la Coordinadora de Comissions Obreres i varem viure intensament
tot el procés de transformació del moviment sociopolític en sindicat. Varen
ser moments difícils, d’enfrontaments interns entre els corrents que
lideraven Francesc Obrador dins l’Hoteleria, amb els del PCE que liderava
Manolo Cámara, i amb menor mida amb els sectors del corrent unitari que
dirigien Pedro Garcia, Lluís Escuín i Antoni Montserrat,vinculats al Moviment
Comunista, o els del PTE que, amb Miquel Tugores i Mato impulsaven el Sindicat
Unitari. Més enllà hi havia les Comissions Obreres Anticapitalistes vinculades
a l’OEC que també tenien alguna presència a la Banca, i la CNT de Pep Lluís
Madico, del Crèdit Balear.
A
Assegurances no hi havia cap sindicat de classe quan ens decidírem a rebentar
una assemblea que amb motiu de la negociació del conveni havia convocat el
verticalista Joan Salom a un teatre sindical gairebé ple. Gabriel Vidal, un
company del partit i d’empresa que no formava part de les CC.OO. perquè es
dedicava a la militància cultural ens va ajudar també a tirar per avall
aquella assemblea on molts enllaços renunciaren als seus carnets. Era la fita
necessària per l’enfonsament del vertical, però insuficient per a obtenir
posicions de reconeixement legal dins l’empresa. Les campanyes de signatures
per a la formació d’un consell obrer unitari dins l’empresa mai no varen
ser reconegudes per la direcció. Havíem cremat el sindicat vertical però no
havíem aconseguit reemplaçar-lo amb el reconeixement
per part de l’empresa. D’altra banda el procés de reforma política
avançava molt més ràpid que el sindical que mancat del tot d’un marc legal
estava en una fase ascendent . No convenia al capital que aquell moviment agafés
volada.
Les
lluites obreres ascendents van impossibilitar la reforma del franquisme que
proposava Arias Navarro. Aquella era una gran victòria que ens donava coratge
per fer front a la nova reforma que impulsava el franquista Adolfo Suárez.
Record que a la cèl·lula de Banca i Assegurances i a les CC.OO. vam fer
molta feina per tal de fer front al procés de reforma. En aquella campanya em
van detenir quan repartia volants per carrer del Sindicat. Però al front del
govern civil hi era Ramiro Pérez Maura i la detenció va ser afortunadament
cosa d’hores.
Però
en general a Suárez el salvaren les direccions polítiques i sindicals
hegemonitzades pel propi partit que treballaven més per la possibilitat d’un
pacte amb el sector més aperturista del franquisme que per la ruptura democràtica.
Per
tal de trencar les possibilitats de constitució d’una Intersindical com la
portuguesa el règim de Suárez va maniobrar per tal d’afavorir la implantació
de la UGT,i les possibilitats de
forjar la unitat dels diferents corrents socialistes agrupats al PSOE històric,
al PSOE renovat , a la Federació de Partits Socialistes i al Partit Socialista
Popular de Tierno. Massa partits per tan poca militància.
També
s’impulsava una alternativa sindical sorgida dels sectors cinc-puntistes de
l’antiga CNT que havien volgut pactar amb el verticalisme franquista un nou
model sindical. Les seves publicacions arribaven als punts de venda, i hi
escrivien personatges provinents de la tradició llibertària com Heleno Saña i
Eduardo de Guzmán.
Aquella
situació va servir aleshores per a generar noves opcions sindicals com les
d’UGT que arribaren a l’empresa amb els germans Galceran i Ildefons Simó
que, era aleshores també locutor de Ràdio Popular,
i fora de l’empresa, Eugenio Losada que treballava de cap de
departament a la Mutua General d’Assegurances va fer tot el possible per
implantar la UGT de la mà de Barrero. Paco Leza, Andreu Isern i Massot van ser
durant molt temps els homes d’UGT a la Mutua General. I també l’UGT va
agafar volada dins Finisterre, amb Dorado i la que seria més tard la seva
esposa. També entraren més tard dins IMECO i a la Mutua Balear, però amb
problemes perquè els de la Mútua no volien entrar dins el sector
d’assegurances, i cotitzaven per a la branca de Sanitat.
La
USO es va implantar a la companyia Zurich per la via de López Salom, i l’únic
militant de la CNT conegut va ser Xavier Margais, també a Mare Nostrum.
Els
verticalistes intentaren sobreviure fundant el SIS, Sindicato Independiente de
Seguros, dins la General Espanyola, i també dins Mare Nostrum però sense èxit.
Nosaltres
des de CC.OO. ens expandírem a la Mutua Balear de la Rambla, i a empreses com
Nortehispana, la Mutua Cyclops, la Cap i més tard a la Unión i el Fénix.
El
Conveni que regia les relacions laborals a la branca d’Assegurances era de
caire estatal, i la alternativa al vertical es bastia mitjançant el sistema de
Coordinadores fonamentades en processos assemblearis que es formaven a cada
territori i enviaven els seus delegats a una Coordinadora Central on es
discutien les plataformes de negociació i s’intentaven posar en comú per tal
de poder negociar amb la patronal UNESPA i fer fora als elements privilegiats
del neoverticalisme del SIS que comptaven amb tot el suport i reconeixement
patronal. Però dins les Coordinadores també lluitaven els diferents partits i
les seves expressions sindicals per a situar-se en les millors posicions.
La
primera vegada que vaig anar a Madrid per tal de participar a una d’aquestes
coordinadores no coneixia Madrid ni qui em vendria a recollir. M’havien dit
que contactés amb Julio Setién, un home que amb el temps va ser diputat autonòmic
d’Izquierda Unida a la Comunitat de Madrid, però al final vaig anar a parar a
la casa d’un extremeny afincat a Madrid que treballava a una empresa petita
que es deia Multimar i era Marcial de nom. Aquest home, que jo no coneixia de
res m’esperava amb un determinat diari a l’aixella a una hora convinguda.
També era del PCE.
El
debat d’aquells dies es fonamentava en
les distintes tàctiques . Les assemblees eren el mecanisme d’articulació més
viu d’aquell moviment i bona part de les opcions sindicals havien posat al seu
ideari el caràcter assembleari i la voluntat de bastir la unitat a partir de la
pràctica assembleària. Aquell era un fet que donava poder als que havien fet
l’opció de participar de les eleccions del vertical, com les Comissions
Obreres o USO i que gaudien de la capacitat de convocar assemblees. En qualsevol
cas cal dir que es va magnificar la presència d’enllaços i jurats democràtics
dins el vertical . En alguns sectors n’hi havia però no a tots els sectors ni
molt menys. Així que els de CC.OO. que no haviem participat als processos
electorals ho haviem de fer com la UGT, és a dir, convocar assemblees fora de
l’empresa.
La
manca d’inserció en els organismes del sindicat vertical dins el sector
assegurador de Mallorca situava aquestes reunions fora de l’empresa i com que
els promotors de les diferents opcions sindicals no érem molts, intentàvem
arribar a acords per tal de fer assemblees conjuntes, d’empresa o de sector
que normalment es feien al Seminari Vell, lloc també habitual de reunió de les
Coordinadores de Sectors de les CC.OO.. Però aquesta no era l’opció normal
de la UGT que optava per dinamitzar les seccions pròpies i argumentava estar en
contra de les assemblees perquè no permetien un debat centrat, i es
fonamentaven més en necessitats agitatives. D’aquí que al temps que CC.OO.
pretenia la derivació del sindicalisme vertical en un sindicalisme unitari forçat
pel marc legal existent, i convertir els jurats d’empresa en consells
d’empresa o de fàbrica, la UGT i la CNT optaven per un model fonamentat en
les seccions sindicals i la capacitat d’aquestes de negociar directament dins
les empreses.
És
aleshores quan admesa la pluralitat d’opcions sindicals, les CC.OO. que eren
un moviment sociopolític es transformen a cop de timó de l’hegemonia del PCE
al seu sí en un Sindicat que es proclama de nou tipus, és a dir, que pretenia
mantenir-se com moviment sociopolític. I és en aquest moment de transformació,
quan es posen en marxa els primers carnets d’adhesió que es produeix el
trencament oficial d’aquell moviment sociopolític en diferents opcions
sindicals que segueixen els diferents corrents. A Mallorca el PTE (Partit del
Treball) de Miquel Tugores impulsa la Confederació de Sindicats Unitaris de
Treballadors (C.S.U.T) del que formen part Mato i Rafel Borràs. La ORT
(Organització Revolucionària dels Treballadors), inexistent a les Illes
impulsa el Sindicat Unitari (S.U.) però la seva operació d’arrelament a les
Illes no va prosperar. Les opcions sindicals del Moviment Comunista, el corrent
unitari, topen cada vegada més amb l’acusada hegemonia del PCE, i quan
l’aparell del partit imposa la direcció de Manolo Cámara a les Balears, per
la via del dirigent comunista Ariza, el sector hoteler hegemonitzat per Francesc
Obrador, Jesús Pérez, i Pericás trenca amb la Coordinadora i posa en marxa
l’ASUDTH, que amb el temps acabaria dins USO, i més tard amb el trencament
del sector d’ USO de Zufiaur, acabaria dins la UGT. D’altra banda al món de
l’escola el PCE tampoc pot imposar la seva hegemonia i sorgeixen per un costat
el STEI de Pere Polo, Paco Amaya, i un sindicat més petit vinculat per Mato a
la CSUT.
Les
CC.OO. entraven a la legalitat
sindical i com a sindicat amb molt menor pes del que tenia com moviment sociopolític.
La fràgil unitat entrava en la descomposició provocada per la necessitat que
tenien els partits d’hegemonitzar el moviment i guanyar capacitat de pacte.
Ara cadascuna de les forces sindicals anava a intentar estabilitzar-se i
l’enfrontament entre les distintes opcions permetia a Suárez maniobrar i
imposar una reforma política, i una transició pactada amb un component democràtic
molt feble. Felipe González i Santiago Carrillo només aspiraven a situar-se en
les millors condicions de pacte amb els franquistes i per arribar a aquesta
situació havien de sacrificar el moviment sociopolític generat en la dictadura
i refredar-lo per tal d’evitar qualsevol dinàmica que pogués posar
entrebancs al procés de reforma política. Això es va aconseguir de fet mitjançant
el retall de les possibilitats d’accedir a la legalitat per part de les forces
que es situaven a l’esquerra del PCE, i per la desestructuració del propi
partit que passaria d’un funcionament fonamentat en cèl·lules que responien
a la realitat de la militància quotidiana en agrupacions més amples. La conseqüència
era que el pes dels sectors obrers i sindicals quedarien per davall del control
dels elements més tècnics i millors situats per a pegar el salt cap a les
institucions. Aquest canvi operatiu va ser determinant per a posar en marxa els
Pactes de la Moncloa i desactivar el propi partit
per tal de situar-lo només en la perspectiva institucional.
I
va ser aquest element cabdal, el de la posada en marxa dels pactes de la Moncloa
i la desarticulació de la xarxa de cèl·lules el que va significar
l’abandonament del PCE
per part dels militants del sector assegurador. En el sector de Banca les
coses van anar més en un sentit del desencís, més personal i menys crític,
que va provocar l’espantada de gairebé tota la militància. La traició
estava servida però Carrillo era alabat pels poders fàctics pel seu sentit
d’Estat.