Suïcidi de l'Esquerra revolucionària

Lbc/agost de 2013

L'herència d'una esquerra revolucionària desballestada a partir dels 1980 va quedar al pas del segle XXI pràcticament reduïda al trotsquisme. Després del naufragi dels verds, ara lliberals conversos, només algunes organitzacions provinents dels diferents trotsquismes es situaven a l'espai alternatiu al capitalisme existent, però ben aviat algunes de les organitzacions s'han suïcidat per l'actitud dels seus dirigents, gens distintes de les actituds personals dels polítics institucionals. Aquest és el cas del trotsquisme escocès enfonsat per el debat que va seguir a l'anar de putes d'un dels seus dirigents, que va crivellar l'organització en dues. També és el cas del trotsquisme brasiler en la seva vessant majoritària dins el corrupte Partit dels Treballadors de Lula, que es va aferrar com una pegellida als càrrecs institucionals acceptant tot tipus de pactes amb la burgesia i empassant-se un munt d'atacs contra els drets de la gent treballadora. El NPA 2009, que era l'aposta renovadora de la LCR francesa, per tal de bastir una organització de masses , no només no ha superat els vots conseguits per l'aliança LCR-Lutte Ouvrière, sinó que s'ha enfonsat per l'oportunisme d'una part de la seva direcció en el suport a Melanchon i als estalinistes del PCF que donen suport al govern burgès d'Hollande. Una part substàncial dels ingressats del NPA 2009 i de la dreta "intel·lectual" de LCR volia fer carrera política institucional o treballar a l'ombra de les institucions burgeses, i aquest és el mal que sembla per ara inevitable i ens condueix a valorar molt més com el sistema capitalista i els seus valors es reprodueixen a qualsevol organització, per més que es digui alternativa o revolucionària. A punt del naufragi, els trotsquistes fan una lectura optimista de qualsevol cosa que es mogui o vagi a l'alça, de manera que Izquierda Anticapitalista deixa de banda als seus aliats naturals a Grècia que serien els d'Antarsya per fer costat al que puja , Syriza, un calaix de sastre massa plural per mantenir-se ferm en una situació com l'actual que reivindica claretat. El suport a Syriza és sense condicions, de la mateixa manera que s'aferren sense condicions a les pseudo-revolucions del món àrab, que no tenen res en absolut a veure amb la lluita pel socialisme i que no han aportat en absolut un avenç en la democratització de les tiranies existents que segueixen ben consolidades en el poder. Això per força hauria de qüestionar la inversió militant en suport de causes burgeses que fan les preteses organitzacions revolucionàries des de fa dècades, oblidant i marginant allò que hauria de ser el seu objectiu central, la lluita directa pel socialisme, proposta de futur que no s'atreveixen ni a esmentar, i allò que no s'esmenta no pot formar part de l'agenda de pròposits. Tot això em fa concloure que amb l'esquerra que tenim ara mateix, no hi ha lloc per al progrés i la millora de la humanitat. L'empirisme ha substituït al marxisme dins bona part de la pretesa esquerra anticapitalista que s'adhereix sense principis a qualsevol cosa que es mou. No es posiciona ni contra l'euro, ni per la destrucció de l'imperialisme europeu i dona suport fins i tot a les polítiques de rescat, com en el cas de Portugal. Tot plegat, és evident que aquest no és el camí.