9 d'octubre de 2010



Anomenem-la Olívia, encara que no és el seu nom real. El primer cognom, el que fa memòria del seu pare absent, potser el que volgueu, perquè Olívia vol, quan pugui decidir, canviar-lo per un més proper quan sigui major d'edat. Forma part, per poc temps, del món dels adolescents que poden ser penalitzats fortament Codi Penal en la mà i que al mateix temps careixen del dret de decidir. Ben aviat Olívia arribarà als 18 i serà major d'edat, però difícilment podrà decidir massa coses. La democràcia no permet als infants triar els pares i les mares naturals, que són els que són, ni tampoc permet als infants alçar massa la veu en relació als padrastres o madrastres que gairebé sempre s'imposen per part dels majors, agradin o no.
El pare d'Olívia va ser un d'aquells homes que vingué a treballar en la construcció del túnel de la carretera de Sóller i aquí va arrelar fins que la relació es va tòrcer, i ara exerceix d'insolvent en una pizzeria que explota a Galícia a nom de la seva actual esposa de la que té tres fills, sense passar pensió des de fa anys per al manteniment de la menor.
La mare d'Olívia és mallorquina, com la seva àvia materna, té un treball estable en la neteja municipal de la vila, i de la nova relació amb en Jep, Olívia té un germanastre de 2 anys. En Jep treballava de manobre, però des de fa temps és a l'atur no enregistrat oficialment i sense prestació, ni subsidi conegut (o això diu, tot i que disposa de doblers per a jugar a les màquines escurabutxaques). Ara és mantengut per la mare d'Olívia i viuen en el que era una caseta d'eines que el mateix Jep va ampliar sense llicència d'obres dins un oliverar, propietat del pare del Jep. No disposen de llum i extrauen la claror d' un generador i d'algunes plaques solars.
Jep prohibia a Olivia, que ara fa el segon de batxillerat, sopar i estudiar amb llum artificial i fins i tot l'aigua calenta per a rentar-se. En un d'aquells dies propers a l'inici de curs, una discussió de tantes va acabar amb un plat trencat de ràbia i amb el cos de l'adolescent colpejat. No era la primera vegada que Olívia era castigada físicament. La policia local i la guàrdia civil detingueren a l'agressor i cursaren l'expedient cap als jutjats de Via Roma a Palma. Els morats en el cos no serviren de res davant la declaració del manobre que anava acompanyat d'un advocat d'ofici, al temps que la mare, per dependència afectiva, deixava de fer costat a la filla. Tot i que se suposa que hi havia un fiscal en aquestes actuacions , el cas s'arxivà sense més.

Olívia no volgué tornar a casa després dels fets i anà a casa de l'àvia, que per pressions de la mare, poc després no la va voler acollir, així que tot i que no li agradés va acabar a S'Arenal, a casa de la mare del seu atlot, un adolescent de 18 anys que hagué de deixar d'estudiar després de cursar amb nota alta l'ESO per tal de perdre's en feines esporàdiques sense continuïtat . L'atlot,o xicot, com volgueu, comparteix vida familiar amb una mare que no treballa i viu de l'assistència social i un germà de 14 anys que és un exponent clàssic del fracàs escolar, i del risc de deriva cap a la marginalitat, particularment greu en les zones costaneres. El pare, també absent, resideix a Múrcia on treballa fora dels registres oficials i en conseqüència tampoc paga pensió per aliments, tot i que a vegades fa alguna tramesa puntual. Aquesta situació de penúria arriba al punt que la mare del xicot no pot pagar el gas butà i qualsevol despesa ( com l'ús del gas en la dutxa) es controli al cèntim. Olívia és una càrrega més, i no tenia intenció en cap moment de ser-ho, així que va dirigir-se als serveis socials institucionals.

Els Serveis Socials de la vila, la remeteren a l'Institut de la Dona; l'Institut de la Dona va respondre a Olívia que el cas no era de la seva competència i la remeté a General Riera 67 perquè era una qüestió de Menors, en mans del Consell Insular de Mallorca. En els serveis de menors del Consell li oferiren la possibilitat d'acolliment en un àmbit més aviat propi d'una institució penitenciària: durant quinze dies no podria sortir del lloc, per una qüestió d'adaptació al reglament; i després, en funció del comportament ja es veuria.. I jo em deman quin mal ha fet Olívia per haver-se de veure sotmesa a un règim de caserna ?
Olívia no és alcohòlica, ni drogodependent, ni immigrant, ni és una menor infractora, i no encaixa en cap dels programes d'acolliment actuals. Tampoc pot acollir-se als de Renda Mínima d'Inserció o altres perquè és menor de 25 anys, i no disposa dels requisits d'encaixament en una normativa rígida i gens útil per a gent com ella que no pretèn cap orientació laboral perquè sap el què vol: acabar el batxillerat, estudiar disseny d'interiors i treballar després en aquest àmbit. Només pretèn allò que precisa: menjar i sostre, però en la llibertat que gaudeix ara, encara que sigui empesa per les circumstàncies a treballar després de sortir de l'escola per a mantenir-se. Per això ha sembrat també les botigues i comerços de cúrriculums per tal de trobar feina a la tarda.
L'opció d'Olívia no és la submissió a un régim de tipus penitenciari, com no ho seria la de qualsevol persona amb una mica de seny, d'aquest que manca al món institucional, regit en aquest cas una progressia governamental que no té cap intenció de canvi, perquè la seva gestió és bàsicament continuïsta dels programes liberals.
Com que això és el que hi ha i res més, qüestió constatada pel que escriu, que ha fet les passes pertinents, visitant el Serveis Socials de l'Ajuntament de Palma i el Departament d'Urgències de Menors, no puc sinó dir que a Olívia només li resta com alternativa l'eventual solidaritat del carrer, perquè tenir feina amb més de 100.000 persones en atur és ara gairebé un luxe en aquest sistema capitalista podrit.

Malgrat la deixadesa judicial, l'agressió es va produir, perquè el primer d'octubre la mare visità a Olívia i en el patí de l'institut va dir davant altres companys de classe que era "normal" pegar als fills i va culpabilitzar a la menor de l'agressió posterior. Havia anat a l'institut per fer que Olívia tornés amb ella i Olívia va dir a la mare que l'estimava, però que no tornaria a casa si havia de conviure amb Jep. La mare plorà, li donà 50 euros i va partir.
Més tard, un dels seus oncles va proposar a Olívia que si feia companyia a una velleta francesa, aquesta estava disposada a cedir-li una habitació, i que la compensaria econòmicament si feia algunes feines domèstiques. Els dimecres surten de l'institut a la una i Olívia el dia 5 d'octubre va trucar a la mare per tal de dinar amb ella, recollir la roba i objectes que encara tenia a casa i poder anar després a parlar amb la velleta, però la mare va respondre que si no era per quedar-se que no hi tornés, i encara més, l'amenaçà d'enviar la Guàrdia Civil per fer que tornés. Olívia, en aquestes circumstàncies va decidir no anar a la vila, i per tal de no ser una càrrega per a la mare del atlot on viu, vingué a casa a dinar el mateix dimecres i dijous. Tornarà a casa a dinar altres dies.

No ha renunciat a veure la velleta, a la qual no coneix encara, però tampoc es fa massa expectatives. La seva aspiració seria tenir 150 euros mensuals per llogar-se una habitació i viure de manera independent, reivindicació que no cap dins els esquemes rígids del nostre sistema burocràtic-institucional, quan segurament l'acolliment tendria un cost més alt en la solució institucional en règim de caserna.

Allò que si em va dir Olívia és que la mare ara no li passarà ni un cèntim per tal de fer que torni a casa, i també va dir que si bé tenia dret a exigir dels progenitors suport per al sosteniment, de cap manera volia judicialitzar la situació. "No puc denunciar a ma mare".

No vull pensar que acabi dormint davant el caixer d'un banc, o d'ocupa i sigui reprimida per "incivisme" per les honorables institucions repressives governades per la progressia. Tampoc vull pensar que acabi en el món de les addiccions per tal de reunir el perfil que el burocratisme institucional exigeig per a poder obtenir un servei social. No vull pensar-ho, però no puc deixar de fer-ho.