LA TECNOCRÀCIA POLÍTICA CAPITALISTA NO ES RESIGNA I ES POSICIONA CONTRA LA VOLUNTAT POPULAR.
No hi ha dubtes. Un NO rotund, popular i d’esquerra ha triomfat contra els aparells burocràtics i polítics que en nom de la dreta, el centre i l’esquerra serveixen al capital. Només cal veure com s'ha imposat el NO als barris obrers i arribarem a concloure que aquells que s'equivoquen són els seus gestors polítics.
Raffarin ja ha dimitit, però no no ha fet Chirac, ni François Hollande, ni els que es diuen “socialdemòcrates” però són de fets liberals als Països Baixos, a França i a molts altres llocs d’Europa. Ni els que es diuen ecologistes o verds i no passen de la ximpleria ambientalista.Els comediants de la política, els vividors d’esquena dreta que s’atribueixen la voluntat popular n’han sortit malparats, i ara només tracten de fer valer el seu interès propi. Ara es veu com a la seva democràcia només hi caben ells, els tecnòcrates al servei de les multinacionals. Resulta ara que la gent a França i als Països Baixos s’ha equivocat. No, ells mai no s’equivoquen.
No s’equivoquen tampoc aquells que van de “progressistes”, defensen els posicionaments polítics correctes i escriuen al servei de Pere Serra, amb opinions que no tenen més raó que crear una opinió favorable al pensament del seu empresari. Aquells com Miquel Payeras que sense tenir-ne la més mínima idea identifiquen l’esquerra abertzale amb el nazisme, deformen la història social d’aquesta terra, i parlen d’un nou neo-luddisme quan desconeix el més elemental de la història del moviment obrer. O aquells com Ferran Aguiló que han passat de defensar la revolució sandinista a la defensa del liberalisme constitucional europeu.
Tampoc s’equivoquen els sindicats del sistema, aquells que a l’Estat Espanyol han demostrat que l’Europa dels mercaders és un bon negoci també per a la seva burocràcia.
Al menys a França han donat la batalla, i en canvi, sembla que a l’Estat Espanyol no tinguem en joc el mateix Tractat Constitucional. I allò més penós és que alguns dels antics companys de combat, avui buròcrates sindicals d’aquests sindicats cada vegada més groguencs, no han obert boca: ara només es defensen a si mateixos, la seva bona vida, el seu negoci. Han trobat la manera de viure esquena dreta,i a vegades encara es volen justificar.
En qualsevol cas, les victòries de França i Països Baixos són les nostres victòries, i allò millor és que aquells que no s’han arriscat a la consulta popular com la coalició PSD-Verds a Alemanya, que tampoc volen fer-se càrrec del seu fracàs, o el govern Berlusconi a Itàlia ja no tenen res a oferir perquè la seva credibilitat és mínima.
Tota aquesta gent no mereix viure de la política. S’han de fer fora per tal de fer possible un món més just.
Mendiluce, de revolucionari, a liberal
No hi ha massa diferències entre Mendiluce i Cohn-Bendit.
Mendiluce era un alliberat de LCR que l'any 1978 cobrava 9.000 pessetes al mes.Un bon dia va deixar el seu partit sense gaire explicacions, i com Rodríguez Aremberri , també antic militant trotskista,va participar de la menjadora del PSOE. Si Rodríguez Aremberri es va situar al front dels paradors de turisme i va passar a ser un empresari més promogut sense haver de competir, i com un càrrec de confiança, Mendiluce es va col·locar al parlament europeu en llistes del PSOE en el temps del felipisme, i va tenir la barra de voler potenciar els Verds als temps que cobrava els honoraris del Parlament Europeu per el PSOE. O es tractava només d'una maniobra dels mateixos dels PSOE per tal de montar un partit Verd a la seva mida ?
El fet és que Mendiluce va fracassar, però ara, quan ja no està en la franja de gent que cobra menys de 1500 euros al mes, va amb la seva condició social votar SI a la Constitució.