Plena ocupació, mínim salari, crític benestar

Joan Subirats

Les dades de l'últim informe del Consell de Treball Econòmic i Social de Catalunya (Ctescat) (www.ctescat.net) indiquen que la població autòctona està a la vora del que es diu "plena ocupació tècnica", amb un índex d'atur proper al 6%, amb un fort augment de la població activa, especialment de les dones. No indica l'informe, ni era aquesta la seva intenció, quin és el percentatge de la població activa a Catalunya que percep només l'anomenat salari mínim interprofessional (SMI). El que sí se sap és que la quantia d'aquest salari mínim a Espanya està molt lluny de la d'una gran part dels països de la UE i d'altres països desenvolupats com Canadà, EUA o Austràlia. Concretament, el salari mínim espanyol està ara situat en 570 euros al mes (uns 20 euros al dia, uns 8.000 a l'any), mentre que a Holanda i França supera els 1.200 euros al mes, a Gran Bretanya i Bèlgica passen de 1.100, i a Irlanda (el país que està només una baula per sobre d'Espanya en la classificació de l'Europa dels Quinze) i als EUA se superen els 1.000 euros mensuals. Només Portugal i Grècia acompanyen a Espanya en aquesta ressagada posició, encara que queda el consol de saber que estem un poc millor que Polònia i Hongria, i molt millor que a Rússia, on el salari mínim tot just supera el mig euro per hora.

El president José Luis Rodríguez Zapatero duu una notable ratxa de promeses suculentes, relacionades gairebé sempre amb l'any 2010 o més enllà. D'acord amb les seves previsions, arribarem a l'alçada d'Alemanya en renda per cápita, tindrem els aeroports més grans del continent i moltes més coses extraordinàries. No caurem en la temptació de parlar de les estadístiques i de les seves fal·làcies. Però cal recordar que entre el senyor Francisco González, president del BBVA, amb un sou declarat proper a 10 milions d'euros anuals (als quals cabria afegir incentius plurianuals), i els 40 euros diaris dels paquistanesos contractats per l'empresa Saman Memona -al seu torn subcontratada per Sacyr-Vallehermoso- que van morir fa uns dies en les obres de la promoció Mediterrani Residencial de Bac de Roda, de Barcelona, hi ha certa distància. Comentari demagògic? Cert. Però és un comentari que serveix per a recordar que la renda d'un país no indica ni com es reparteix, ni qui es queda amb la crema del sistema, ni qui renta els plats bruts del mateix. El salari mínim, com el seu nom indica, fixa el sostre del considerat raonable per a viure a compte d'un treball. El PSOE va prometre a l'accedir al govern en 2004, que la quantia d'aquest salari hauria de ser de 600 euros a final de legislatura. Aquesta quantia es fixa a partir de l'increment dels preus (IPC), la productivitat mitja nacional, l'increment de la participació del treball en la renda nacional i la conjuntura econòmica general. Si presumim de vuitena potència mundial, no s'entén que mantinguem un dels salaris mínims més baixos de la UE, tret que entenguem que és aquesta precisament la base essencial del nostre creixement: sol, maó i sous de supervivència. La veritat és que les coses no han anat bé en els últims anys. Si en 1981 el salari mínim representava el 45,6% del salari mig, en els moments actuals tot just arriba a el 35%. I seguim estant molt lluny del que fixa la Carta Social de Drets de la Unió Europea, que estableix que el SMI haurà d'equivaler al 60% del salari mig net de cada Estat europeu. En aquests moments Espanya té el seu SMI en el 47% d'aquest terme mitjà europeu.

 A més, convé recordar el que figura en l'informe del Ctescat esmentat i que apareix sempre en l'Enquesta Anual d'Estructura Salarial de l'Institut Nacional d'Estadística; és a dir, que entre les persones que reben el SMI a Espanya (més de quatre milions segons algunes xifres), les persones pitjor pagades i que sofrixen més l'atur són les dones, els joves i, sobretot, els immigrants. A Catalunya, l'atur declarat dels immigrants és el doble que el dels autòctons. El salari de les dones està prop del 20% per sota del dels homes, i gairebé sempre els contractes temporals (àmpliament majoritaris entre els joves) estan pitjor pagats que els indefinits. Però els liberals diuen que la culpa és precisament del salari mínim. Sense salari mínim els empleadores tindrien més incentius per a contractar. Llegeixo en un text de FAES (la fundació que presideix José María Aznar): "El puercoespín és un animal indefens excepte per les seves pues, el cérvol és vulnerable excepte per la seva velocitat. En l'economia també hi ha persones relativament febles. Els discapacitats, els joves, les minories, els quals no tenen preparació, tots ells són agents econòmics febles. Però igual que els ocorre als éssers en el món animal, (ells) tenen un avantatge sobre els altres: la capacitat de treballar per sous més baixos. Quan el Govern els arravassa aquesta possibilitat fixant sous mínims obligatoris, és com si se li arrenquessin les pues al puercoespín. El resultat és l'atur". Una predicció que contrasta amb les dades esmentades a escala europea.

No voldria concloure aquests comentaris sense esmentar alguna cosa encara més patètica en aquesta fugaç panoràmica sobre la fragilitat del nostre aparent benestar econòmic. En 2004 es va crear l'anomenat indicador públic de renda d'efectes múltiples (IPREM). Aquest indicador serveix com referència a Espanya per a calcular el llindar d'ingressos a molts efectes (ajudes per a habitatge, beques, subsidis per atur...). Dita d'altra manera, si la teva renda està per sobre del IPREM, quedes fora de moltes prestacions socials. Fins al 1 de juliol de 2004 s'usava el SMI, però a partir de llavors es desvinculen l'un i l'altre indicador. A partir de 2005, el creixement anual del IPREM ha estat menor que el del SMI. Ha anat creixent per sota de l'IPC (altre indicador polèmic, ara en fase de revisió). En aquests moments el IPREM no arriba a 500 euros. Per cert, ni se'ls ocorri preguntar-se què passa amb aquests indicadors quan es miren els seus efectes en diferents parts d'Espanya amb costos de vida molt distints. No l'hi aconsello. Els embargaria la tristesa.

 Joan Subirats és catedràtic de Ciència Política de la Universitat Autònoma de Barcelona.