Companyes i companys:

La Comissió 14 d'abril de Santa Maria em va encarregar que fes el parlament en l'acte de commemoració i reivindicació republicana, que cada any es celebra per aquesta data en el recinte del cementiri, on hi ha un petit monument que reivindica i honora la memòria dels veïns del poble assassinats per la barbàrie feixista. D'es d'aquí, el meu agraïment als companys santamariers per haver pensat en mi, per aquesta responsabilitat tan especial. Ahir diumenge es va celebrar l'acte, amb molta més participació que en anys anteriors.


A continuació reproduesc la meva intervenció.

Salut i república.

Pep Juárez


L’ESTACA PODRIDA


Fa devers quaranta anys, l’emblemàtica cançó de Lluís Llach ens convidava a tombar l’estaca de la dictadura franquista. Quatre dècades després, qui ho ha anava a dir, aquell missatge de l’avi Siset continua vigent. I és que, per ventura i malgrat que estava podrida, aquella estaca no va acabar mai de ser tombada del tot. I encara avui, amb la corda potser un pam més llarga, ens continua tenint a tots lligats.

El règim sortit del 78 va resultar una mena de continuació d’aquella odiosa estaca: va deixar intactes molts dels seus components estructurals: la mateixa piràmide de dominació econòmica, política i social, i al seu cim les mateixes cent grans fortunes. L'anomenada transició va esdevenir en transacció, pactada amb aquella dictadura residual. Una operació que semblava inspirada en “Il gattopardo”, la novel·la de Lampedusa duta al cimena per Visconti. Si recordau, el seu missatge polític és bastant significatiu: canviar les coses, amb l'objectiu que tot continuï de la mateixa manera.

El preu d'aquella transacció va anar a càrrec de la gent del poble. L’estaca, malgrat podrida, va continuar, I encara avui accentua, quaranta anys després, la repressió de les llibertats, personals i col·lectives, tot sota el miratge d’un sistema polític submís, amb un joc electoral trampós. A la punta de l'estaca es situa l’hereu polític del dictador, “a título de rey”. Aquest personatge, protegit constitucionalment respecte a les seves responsabilitats, desenvolupa unes funcions que, segons va caient el mur de protecció mediàtica, segons con s’esvaeix el vel de secretisme que fins ara ha envoltat la seva vida parasitària i una fortuna presumptament acumulada de manera delictiva, es destapa tot plegat un autèntic pou de corrupció, al servei propi i al dels lladres i especuladors que fan servir la monarquia com a agència d’intermediació dels seus bruts i fabulosos negocis.

Davant d’aquestes evidències, cada vegada és més gran la distancia de la gent del poble respecte a aquesta institució anacrònica, i dels seus titulars, la mateixa saga d’aquell llibre “Los Borbones en Pelota”, una visió pornogràfica dels germans Valeriano i Gustavo Adolfo Bécquer de fa cent cinquanta anys, sobre la cort de la rebesàvia de l’actual titular de la corona.

Però la caríssima factura d'aquest sistema la continuem pagant els mateixos. Ara, amb l'excusa de la crisi, el preu és insuportable: una reforma laboral esclavista; milions de persones aturades, excloses, empobrides, desnonades...un jovent sense present i sense futur; la meitat víctima de l'atur, l'altra meitat víctima de l'explotació, perdent la dignitat demanant l'almoina d'un lloc de feina, malgrat sigui a prop de la cabanya del Tio Tom.. Es perpetua i augmenta el robatori dels recursos i serveis públics, sense escrúpols, volent fer de cada persona, joves, grans, dones i homes, objectes de la repressió del sistema, i nínxols per al negoci privat.


Estem aquí, el dia que fa 82 anys de la proclamació de la II República, en primer lloc per honorar i reivindicar la memòria de totes aquelles dones i homes que lluitaren per la seva dignitat i la nostra, i que varen pagar amb la vida pròpia aquell anhel de llibertat. Del seu exemple, totes i tots nosaltres som i volem ser hereus. També volem reivindicar com a nostra la gent que, en el passat i en el present, patiren o pateixen presó, repressió, tortures, exclusió o exili, per no voler agenollar-se davant la ignomínia. La reivindicació de la llibertat republicana que ens aplega aquí cada 14 d’abril no és, com volen caricaturitzar els portaveus del règim, un exercici de nostàlgia. Ben al contrari, la nostra presència aquí parteix del convenciment de que, com diu la cançó, sense tombar l’estaca, mai no podrem caminar.

Per això, ara no podem caure en els mateixos errors que en el passat. La reivindicació republicana no pot limitar-se a un canvi d’institució, sense tocar els fonaments de l'actual dictadura, econòmica i política, d'allò que diuen els mercats. No podem conformar-nos amb al substitució d’una testa coronada per una altra titella que faci les mateixes funcions, malgrat estigui avalada per una pantomima electoral. Volem la República com a sistema solidari de llibertats, de dignitat de les persones humanes, de justícia, en harmonia amb totes les altres espècies del planeta, i del planeta mateix. La democràcia republicana ha de ser capaç d'acabar amb aquest sistema de minories privilegiades i majories excloses, des de l’horitzontalitat i la solidaritat.


Volem, en definitiva, omplir de sentit i fer realitat la definició de l'article 1 de la Constitució republicana de 1931: “República de treballadors de tota classe, que s'organitzen en règim de Llibertat i de Justícia” Companys i companyes, si estirem fort, per aquí i per allà, aviat caurà l’estaca, i ens podrem alliberar. Aquest 14 d'abril, peguem-li una forta estirada. Aquesta data ha de ser, per a totes i tots nosaltres, aquí i per tot arreu, un crit de llibertat. Companys, companyes, VISCA LA REPÚBLICA! Pep Juárez, 14 d'abril de 2013"