ARCARONS, J.; BOSO, À.; NOGUERA, J.A. i RAVENTÓS, D. (2005): Viabilitat i
impacte d’una Renda Bàsica de Ciutadania per a Catalunya
Barcelona: Fundació Jaume Bofill (de propera publicació).
David Cassasas
|
En uns moments en què la proposta de la
Renda Bàsica (RB en endavant) sembla obrir-se camí no només en àmbits acadèmics
i de l’activisme extra-parlamentari, sino també al si de la dita “agenda
política”, l’aparició d’una obra com la d’Arcarons, Boso, Noguera i Raventós
constitueix un esdeveniment de gran rellevància. A més, aquest estudi sobre la
viabilitat i impacte d’una possible RB per a Catalunya, realitzat sota els
auspicis de la Fundació Jaume Bofill, és un dels pocs llibres sobre la RB –si no
l’únic al nostre país- que, tot i articular-se al voltant d’un text unitari, on
opera en tot moment un mateix fil conduct
or,
són obra d’autors que conreen o provenen de disciplines tan diferents com la
filosofia política, l’econometria, la teoria social o l’anàlisi de les
polítiques socials: Jordi Arcarons és economista i catedràtic d’Econometria a la
Universitat de Barcelona; Àlex Boso és sociòleg i investigador de la Universitat
Pompeu Fabra; José Antonio Noguera és sociòleg i professor titular de Sociologia
a la Universitat Autònoma de Barcelona i Daniel Raventós és economista i
professor titular de Sociologia a la Universitat de Barcelona. Tots quatre són
membres de l’associació Xarxa Renda Bàsica (secció oficial de la Basic Income
Earth Network).
Aquest llibre, que és un ampli resum d’una recerca duta a terme des de mitjans
del 2003 i fins a finals del 2004, suposa una peça altament valuosa en dos
sentits molt definits. Primer, per la magnitud de la base de dades de la que
parteix. I segon, pel significat i implicacions teòriques i político-pràctiques
dels resultats als que arriba.
Pel que fa a la base de dades, cal assenyalar que els autors han tingut accés a
una destacable mostra, individualitzada, anònima i degudament estratificada, de
declaracions de l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques (IRPF) de
l’exercici del 2000 i per a l’àmbit de Catalunya. En concret, aquesta mostra es
composa de quasi 210.000 declaracions. Aquest nombre de declaracions representa
el 10 %, aproximadament, de les declaracions reals de l’IRPF realitzades a
Catalunya durant el període de referència –cal afegir que, donat que les
declaracions són de l’any 2000, va dur-se a terme la pertinent actualització de
les dades d’acord amb les de 2003, any on, com ha quedat dit, va començar la
recerca-. Addicionalment, cal fer constar que aquesta mostra pren en
consideració característiques socio-familiars dels ciutadans com ara l’edat,
l’estat civil, el nombre de descendents i d’ascendents a càrrec o la modalitat
de declaració -individual o conjunta-, entre d’altres.
Els resultats de la recerca mereixen una anàlisi més detinguda.
Els supòsits i els resultats
La recerca que aquí es consigna pren cos al voltant dels següents supòsits:
- Els autors proposen una RB universal pagada directament a cada persona de
forma incondicional. La població catalana inclosa en la proposta, doncs, és la
seva totalitat, és a dir, prop de 6,3 milions de persones. La quantia anual
d’aquesta RB seria de 5.414,4 euros per adult i, per menor, la meitat, 2.707,2
euros. Aquesta xifra, potser aparentment una mica estranya, poc rodona, era
l’equivalent al Salari Mínim Interprofessional vigent en el moment d’iniciar la
recerca, l’any 2003.
- La RB reemplaça qualsevol altre tipus de renda o pensió pública de quantia més
baixa. En cas que l’antiga percepció sigui més alta, la RB es complementa amb la
percepció de la corresponent assignació addicional.
- La RB queda exempta del pagament d’impostos. El primer euro a partir de la
citada quantitat, però, passa ja a formar part de la base imposable de l’IRPF.
Per altra banda, s’elimina qualsevol altra desgravació de l’IRPF, així com el
seu règim especial.
- El finançament de la RB proposada es basa exclusivament en l’IRPF. S’hagués
pogut optar, tal i com els mateixos autors fan constar, per altres fonts de
finançament -impostos com ara l’IVA o l’Impost de Successions, entre altres
possibilitats-, però les característiques de la base de dades de què els autors
disposaven feia de l’opció metodològica escollida no només la més rigorosa, sino
també la que podia oferir uns resultats més concloents i suggeridors.
Amb tot, cal destacar, com a element fonamental del treball que s’està
analitzant, que el model elaborat permet la realització d’un nombre
extraordinàriament alt de simulacions. Això és així, perquè contempla la
possibilitat tant d’un tipus únic de l’IRPF com de distints trams, així com de
diferents quantitats de RB -fins i tot, es pot incorporar també una RB per llar
o unitat de convivència-. Evidentment, el tipus únic pot ser de distintes
quantitats; el nombre de trams també pot variar; i, finalment, la RB considerada
pot suposar quantitats també força diferents. Ens trobem, doncs, davant
d’infinites possibilitats de combinació que fan del model elaborat una eina
d’enorme utilitat per a l’exploració de possibles escenaris futurs derivats de
la instauració d’una RB. Els mateixos autors ofereixen vuit exemples, per
diversos motius força diferents entre si, com una petita mostra d’aquestes
possibilitats.
Aquí es farà referència, a tall d’exemple, només a una de les vuit simulacions,
donat el seu especial interès, tant teòric com pràctic. Es tracta de la
simulació en què, amb un tipus únic, la RB proposada (recordem: 5.414,4 euros
anuals per a tota persona adulta i la meitat, 2.707,2, per a tota persona menor
de 18 anys) s’autofinançaria. Dit d’altra forma, la quantitat total de recursos
que recaptaria el nou IRPF permetria estendre aquesta RB entre tota la població
catalana, sense cap mena d’excepció. Aquesta simulació és la següent: un tipus
únic del 57’5% per a qualsevol renda superior a la RB –que, recordem, està
exempta d’impostos-, independentment de la seva font. Cal tenir en compte que el
tipus únic del 57,5% escup, en realitat, un tipus real força diferent segons el
decil o part de renda de la població que contemplem. D’aquesta manera, un 57,5%
pot semblar un tipus molt elevat, però, vistes més acuradament, es fa palesa una
situació on les coses són ben diferents: aquest 57,5% nominal, pel 10% més pobre
de la població, es transforma en un 269% negatiu, cosa que equival a dir que
aquesta part de la població rep 2,69 cops més renda que en la situació actual.
Per altra banda, correspondria al 2% més ric de la població catalana un tipus
real del 51,5%. Finalment, al setè decil –posem un darrer exemple d’aquesta
simulació- correspondria un tipus real del 13%. D’aquesta manera, doncs, la
reforma s’autofinança: amb el tipus d’impost indicat i la reforma de l’IRPF
proposada, la RB no hauria de ser finançada amb altres impostos.
Els efectes redistributius
Però, ¿qui hi guanya? ¿Qui hi perd? Una part important de la recerca està
dedicada a donar una resposta a aquests interrogants. Una resposta que, sens
dubte, resulta espectacular: el 40% de la població catalana amb menys renda hi
surt guanyant, mentre que el 20% més ric hi perd. Detinguem-nos-hi amb més
detall. La situació de les persones situades als quatre decils més baixos de la
distribució de la renda a Catalunya es veuria millorada. En canvi, la de les
persones situades als dos decils més rics empitjoraria. Pel que fa a la resta de
persones, és a dir, aquelles que es troben als altres quatre decils, els
intermedis, la introducció de la RB que els autors de l’estudi proposen no
conduiria a un resultat fàcilment predible: unes guanyarien i d’altres perdrien.
El que sí que es pot dir en relació a aquests decils intermedis, no obstant, és
que, en general, a major nivell de riquesa, major pèrdua, i viceversa.
Amb tot, el resultat global de la proposta apunta a que, aproximadament, el 70%
de la població catalana sortiria guanyant i el 30% hi perdria. Val a dir que la
categoria de “guanyador” o “perdedor” s’estableix, òbviament, en relació a la
situació actual. Així, una persona “guanyadora” és aquella que, amb la reforma
que proposen Arcarons, Boso, Noguera i Raventós, rep més euros –o que ha de
pagar-ne menys- que en la situació actual. Paral•lelament, una persona
“perdedora” rep menys euros –o ha de pagar-ne més- que en la situació actual.
Cal assenyalar, addicionalment, que les característiques del simulador dissenyat
pels autors de l’estudi permet també que cada persona pugui comprovar si forma
part d’aquesta majoria “guanyadora” o si, per contra, pertany a la minoria
“perdedora”. En una operació que dura escassos minuts i que exigeix omplir ben
poques caselles on es demanen dades com ara les rendes rebudes o la composició
del nucli de convivència, entre d’altres, s’obté una quantitat –negativa o
positiva- que indica si aquesta persona, després de la reforma, augmenta o
disminueix la quantitat de diners obtinguda –sempre en relació a la situació
actual- i quina és la magnitud d’aquest increment o decrement.
La redistribució de la renda a la que s’està fent esment queda també confirmada
pels indicadors estadístics emprats habitualment per mesurar els nivells de
desigualtat, com ara els índex de Kakwani o de Gini. Per exemple, la RB
proposada en aquest estudi –i en l’escenari o modalitat que aquí s’ha escollit
com a exemple- permetria passar d’una situació, com l’actual, en què l’índex de
Gini és de 0,4163, a una situació en què aquest índex es veuria reduït fins
arribar a un 0,2930.
Altres aspectes de la investigació
Aquest estudi, que aviat serà publicat per la Fundació Jaume Bofill, no es
limita a presentar la proposta de RB que ha estat analitzada. Si bé,
efectivament, la part del treball dedicada al finançament d’una RB a Catalunya
és la més innovadora, cal destacar que es troba acompanyada de tres parts més,
totes elles d’un elevat interès per al desenvolupament del debat sobre la RB al
nostre país. El capítol primer aborda la qüestió de les justificacions
filosòfico-polítiques de la RB, amb un esment especial a la fonamentació liberal
d’esquerres que ofereix la perspectiva de la llibertat real, per una banda, i,
per l’altra, a la republicano-democràtica, que ha comptat al nostre país amb un
bon nombre de defensors. Finalment, el primer capítol es tanca amb un repàs
d’algunes de les crítiques més freqüents amb què es troba la proposta de la RB,
crítiques que es responen detalladament.
Una altra part de la investigació, la corresponent a l’extens capítol segon,
està dedicada a un estudi en profunditat de l’encaix de la proposta de la RB en
el marc dels règims de benestar propis d’alguns dels països desenvolupats.
D’entre els molts temes tractats, convé subratllar l’anàlisi que s’ofereix dels
subsidis condicionats propis d’aquests règims de benestar, que es confronten als
sistemes de RB, així com l’estudi que es realitza de les mesures que, tot i que
en algun aspecte s’assemblen a la RB, en cap cas ho són tal i com aquesta ha
quedat definida a l’estudi.
Finalment, cal destacar, com una aportació altament reveladora de la valoració
que la proposta de la RB obté per part dels agents socials catalans, la darrera
secció del llibre, que inclou una bona colla d’entrevistes en profunditat als
sindicats majoritaris, a quasi tots els partits polítics parlamentaris –tots han
estat preguntats i alguns, molt pocs, no han donat resposta-, així com a
diverses associacions i entitats que, per distintes raons, juguen un important
paper polític i social a Catalunya i que han tingut alguna cosa a dir en relació
a la RB: l’Institut de Drets Humans de Catalunya, Ca la Dona o Justícia i Pau,
entre d’altres. Sens dubte, alguna de les respostes deixaran sorprès més d’un.
En qualsevol cas, totes elles tenen un interès inqüestionable.
Amb tot, el treball d’Arcarons, Boso, Noguera i Raventós destaca per la claretat
dels seus plantejaments. Tal i com s’ha suggerit, hom podria demanar-se per què
no s’han contemplat altres vies per a la implantació d’una RB, com ara el recurs
a altres figures impositives com a font de finançament. La virtut d’aquesta
recerca, però, rau, precisament, en el fet que ofereix un model sofisticat però
de comprensió eficaç i diàfana dels mecanismes fonamentals que cal posar en
funcionament per a la introducció d’una RB al si d’una societat com la catalana;
un model que, per altra banda, és perfectament extrapolable a altres espais
geogràfics i administratius. Per altra banda, els autors en cap moment neguen la
possibilitat que, a l’hora de dur a terme els passos necessaris per una eventual
implantació de la RB, sigui on sigui, es recorri a mecanismes addicionals.
Senzillament, aquesta és una qüestió que s’escapa dels objectius d’aquesta obra.
Fa ben pocs anys, els polítics que s’interessaven per la RB ens deien que “la
filosofia estava molt bé, però que calien números”. En aquesta investigació,
allò que no es troba a faltar són, precisament, els números. Ni el rigor de
l’aparell científic, tècnic i conceptual que els acompanya i dóna suport. Ens
trobem, en efecte, davant d’un treball que combina filosofia, economia i
sociologia de primera divisió. I això no és freqüent. Les persones que vulguin
llegir aquesta recerca així ho sabran valorar. Sigui com sigui, la discussió
està servida