És el capitalisme compatible amb la democràcia ?

Cercle de Gauche socialiste Montréal

15 juny 2009

per David Mandel

Professor de  l’Université du Québec à Montréal i codirector de l’École de la démocratie ouvrière en Russie i en Ukraine,  membre de la Gauche socialiste (secció québécoise de la IVª Internacional).

El  capitalisme es caracteritza per la propietat privada dels grans mitjans de producció i distribució, per la propietat concentrada en les mans d’una minoria social. Aquest fet atorga a aquesta minoria un enorme poder econòmic, que li permet determinar les condicions de vida i treball de la gran majoria social, de les persones assalariades ( i  també en gran mesura, de les persones autònomes i dels petits empresaris de la classe mitjana ). Aquesta minoria que posseix les grans fortunes pren les decisions importants que afecten al desenvolupament, al que es produeix, a la manera com es produeix, i al lloc on es produeix, en tant que els altres es subjecten a les conseqüències de les seves decisions. (La crisi actual manifesta clarament aquesta realitat.)  Situats en aquest nivell- el de la concentració del poder econòmic en mans privades- es produeix una contradicció greu entre el capitalisme i la democràcia.

L’esquerra social-demòcrata (« els progressistes »), que cerquen defensar els interessos dels assalariats, però sense posar en qüestió els fonaments del caìtalisme, pretèn que d’estat democràtic  permet regular el poder econòmic privat , limitar-lo i situar-lo en el marc dels interessos del conjunt de la societat. Pero l’experiència històrica rebutja aquesta pretensió i demostra que la regulació econòmica per l’estat (que es diu) democràtic es sotmet sovint als interessos de les mateixes empreses sota la covertura de la defensa de l’interès comú. És més, una gran part de les mesures de regulació introduïdes en resposta a la crisi dels anys 1930 i de la segona guerra mundial han desaparegut durant el darrer quart de segle sota la pressió del capital i sovint dels governs social-demòcrates.

Aquesta trista experiència de les tentatives de regular el capitalisme en el mar de l’interès comú és per si mateixa una conseqüència de la concentració del poder econòmic en mans privades. Aquest poder econòmic es tradueix en capacitat de xantatge polític, que agafa la forma d’una pèrdua de confiança del món dels negocis.Tot govern que pensa fer  reformes que tendrien com a conseqüència  limitar la llibertat i la rendibilitat del capital ha d’afrontar la perspectiva d’un retrocès de l’activitat econòmica, d’una baixada de les inversions, d’un ascens de l’atur, i, en conseqüència d’una baixada dels ingressos de l’estat. Aquesta perspectiva, la d’una crisi econòmica, basta per a fer renunciar a aquest tipus de reformes.

Avui, els governs dediquen milions per tal de restablir la confiança dels inversors, desfeta per una crisi creada pels mateixos inversors.  Al mateix temps, les empreses, amb el suport dels governs, emprenen el combat contra els salaris i els llocs de feina de la gent que treballa.  

Encara que constitueixin la gran majoria de la societat, la seva confiança compta poc, pèrquè els treballadors i treballadores no prenen les grans decisions econòmiques. Es pot parlar aleshores de democràcia quan el destí econòmic de societats al complet depenen de la « confiança » (de la certesa de poder treure beneficis) d’una minoria de la població ?

El fet que després d’un quart de segle tots els governs social-demòcrates, els uns darrere els altres, abandonéssin els seus projectes reformistes, no s’explica només per la corrupció dels seus dirigents. S’explica essencialment perquè el capital, ansiós de beneficis, ha esdevingut menys tolerant amb les despeses socials, despeses que no són productives per als beneficis.  Els governs, autotitulats  progressistes, però que accepten el  capitalisme com una fatalitat, no tenen més opció que la submissió. La regulació social conquerida durant els « trenta anys gloriosos », en la mesura en que ha estat veritablement social, ha estat el fruit d’una relació de forces favorable a la gent assalariada. L’experiència de la Depressió, la plena ocupació generada per la guerra, l’impacte de la lluita contra el feixisme—tot això va generar una creixen mobilització popular en favor dels drets socials que va arribar al seu cim a la fi dels anys 1960 i principis dels 1970.  Però aquestes lluites s’aturaren davant el qüestionament del capitalisme, del poder econòmic de la burgesia. Aquest fet va permetre a la burgesia, sostinguda pels efectes de la crisi econòmica de la meitat dels anys,  llançar una contre-ofensiva per tal de recuperar el terreny perdut i restablir els beneficis. La “mundialització » i el  « neo-lliberalisme » consagren en el nivell polític i ideològic aquest  affranchissement del capital de responsabilitat social.

Aquesta anàlisi no seria completa sense esmentar el poder ideològic (control de les idees) que la concentració de poder econòmic atorga a la burgesia. Els mitjans de comunicació de masses apartanyen als membres de la classe burgesa que a la vegada controlen la major part de la producció cultural i que influeixen cada vegada més en les orientacions de les universitats. Així i tot , l’estat dit democràtic podria  en teoria intervenir per tal d’ assegurar una major llibertat de premsa, de la vida cultural i intel·lectual. Podria afavorir la participació popular en la vida política mitjançant la reducció del temps de treball, assegurant la transparència del seu propi funcionament, generant entre els joves una educació ciutadana crítica, etc.

Però enlloc d’això, els governs en les societats capitalistes s’esforcen en marginar les classes populars, en ensopir-les, a fer-les indiferents als grans problemes que els afecten. Els governs ho fan perquè la seva tasca és veritablement complicada ; mantenir la confiança de la minoria que posseïdora, assajant al mateix temps, governar d’acord als interessos de gran majoria, de les classes populars. Aquesta tasca és complicada perquè els interessos dels dos grups són fonamentalment antagònics. Aquest és el motiu del « dèficit democràtic » que s’observa a tots els nivells, en totes les democràcies capitalistes. D’aquí vé el fet que els períodes d’expansió dels drets socials coincideixen  amb els períodes d’ascens de les lluites populars.

El balanç de l’experiència popular de la democràcia en la societat capitalista és el següent : els avenços han de ser arrencats des de la gran lluita, extraparlamentària més que parlamentària (perquè la parlamentària és impotent sense l’extraparlamentària)  I aquests avenços encara són parcials i precaris, si no s’inclouen en una estratègia que tengui per objectiu la socialització (democratització) dels mitjans principals de producció i de distribució. Una estratègia així ha de calcular la perspectiva d’un enfrontament polític que desbordi el marc de l’estat existent, perquè la història ens ensenya que la burgesia no reculerà davant res per tal d’evitar ser desposseïda dels seus privilegis.

La dimensió del desafiament fet en aquesta anàlisi ha de desanimar a aquelles persones que cerquen solucions simples al « dàficit democràtic » del  sistema polític . Però aquesta anàlisi té l’avantatge de ser realista.  

David Mandel, Daryl Hubert, Philippe Lemmi, Suzan Caldwell, José Bazin