Sobreviure o renèixer?

MIQUEL LOPEZ CRESPI


El títol d'aquest article és el mateix d'un treball escrit fa molt poc per Miquel Àngel Maria Ballester. En aquest article, el nostre bon amic encertava quan, parlant d'una hipotètica reedició de la coalició Progressistes, deia: «Si un eventual acord nacionalista i progressista neix com una aliança de perdedors, si el ciment unificador és la pura conveniència per evitar el naufragi i no quedar sense representació institucional, no li veig un futur gaire prometedor». En el fons aquestes paraules sintetitzen l'opinió de molts sectors de l'esquerra alternativa de les Illes, de molts col·lectius sindicals, pacifistes, ecologistes i antisistema que han encapçalat la resistència al neoliberalisme dominant durant aquests darrers anys. L'antic dirigent de la LCR i militant de la CGT Llorenç Buades ho ha deixat escrit en nombrosos articles que es poden trobar anant al web Ixent; Josep Juárez, el dirigent de la CGT, també ha expressat la seva opinió en aquesta línia.Tothom desitja que les futures «plataformes» que es puguin constituir siguin horitzontals, creades des de la base, donant el protagonisme a la societat civil. Malauradament el debat actual sembla no anar en la línia defensada pels sectors més dinàmics del moviment antimundialització. Cal dir que, en l'aspecte purament electoral, els més ràpids en aquests moments són EU i el sector dels Verds que ha aconseguit aïllar el projecte de moviment verd alternatiu i sense dependències que preconitzava Margalida Rosselló. Els articles de membres d'EU, PCE i excarrillistes com Pep Vílchez omplen les planes de tots els diaris de les Illes. L'antic secretari general del PCE carrillista, Pep Vílchez demanava aquesta aliança electoral en una carta titulada «Progressistes». Abans, Miquel Àngel Llauger havia mostrat el seu acord amb la direcció d'EU signant un altre articl e titulat «Un espai d'esquerra verda alternativa». Miquel Rosselló, precisava totes les condicions del projecte. Un article clarificador, tot sigui dit, en el qual ens feia veure com l'antiga aliança electoral amb els Verds només era una tàctica conjuntural per a passar posteriorment a la concreció de l'actual projecte.

Tot plegat no seria gens dolent si no fos solament una unió de circumstàncies per a salvar els mobles i, també, per què no dir-ho?, les cadiretes dels dirigents implicats en l'operació. Els militants dels diversos moviments i col·lectius ecologistes, pacifistes, sindicals i de defensa de la nostra cultura volen la unitat, efectivament, però una unitat per la base, una unitat que no tengui res a veure amb maniobres electoralistes.

Aquesta necessària unitat per la base és la que sempre es demana i mai no veiem concretada per part ni banda. Supòs que, en el fons, es tracta de dues concepcions polítiques realment antagòniques: aquelles que provenen de les burocràcies partidistes i aquelles altres que, com demanen homes i dones del tarannà de Llorenç Buades, Miquel Àngel Maria Ballester, Josep Juárez, Cecili Buele i tants d'altres militants i simpatitzants de l'esquerra alternativa, el que desitgen és enfortir el protagonisme de la societat civil. Enfortir la nostra societat enfront la desmobilització a què sovint aboca la política de les organitzacions enfeudades a la dreta o als partits majoritària de l'esquerra oficial, en cas la socialdemocràcia espanyola. Es tractaria de bastir un tipus d'aliances que servissin per a reforçar el protagonisme del poble, plataformes nacionalistes i d'esquerra útils, com escrivia Miquel Àngel Maria Ballester, per a «connectar de veritat amb les necessita ts i demandes socials» de la societat de les Illes. Que després es poden ampliar aquestes unions per la base a les cúpules renovades de determinats partits? Ningú no ho nega i, malgrat les provades contradiccions de l'esquerra de la moqueta, sempre hem donat un suport crític i actiu a determinats projectes progressistes que s'han fet des de la gestió del sistema, cas del nostre suport decidit a l'ecotaxa en la passada legislatura.

El nacionalisme d'esquerres es troba en un moment decisiu per a la seva supervivència i és el moment de de dir el que vol fer en el proper futur. Una posició que, efectivament, té a veure amb les eleccions de l'any 2007, però també amb la supervivència d'un projecte de defensa del nacionalisme d'esquerres.