Com era previsible, el partit més votat del Pacte de Progrés de Balears ha arribat a la conclusió que, les causes de la derrota de les forces del Pacte es fonamenten en la manca d’enteniment del partit i del pacte amb el poder econòmic, i en concret, amb els hotelers. Aquesta conclusió manifesta el que tothom sap, que el PSIB-PSOE no és el principal referent de la política dels empresaris. La gent del Passeig Mallorca i Jaume III , o la de Son Vida prefereix el PP amb molta diferència. La gent de Son Roca o Son Gotleu en canvi, prefereix el PSOE, tal vegada perquè encara no ha renunciat nominalment al "socialisme" i a la composició "obrera". Encara hi ha classes i classes de barris. Només quan les expressions de la dreta política són incapaces de governar o entren en descomposició, la dreta econòmica té al PSOE com a referent, i si no basta el PSOE, qualsevol altre partit de l’esquerra, comunistes inclosos. El món empresarial, i més en un lloc de serveis necessita més que res la pau social. Quan la pau social está més que agarantida per l’acció de la dreta mitjançant els pactes amb les centrals sindicals i la submissió de bona part d’allò que es pugui moure, com les entitats ciutadanes, a canvi d’una mica de ball de bot, fires d’abril i pa amb botifarra, s’ha d’anar per feina, és a dir per a possibilitar una major acumulació de la riquesa. El Pacte de Progrés no ha governat contra el capital, contra la gent de Son Vida o del Passeig Mallorca, però el PP hi governa més a favor i a més, hi posa faroles de luxe, i reserva l’ecològic llum d’oli pels llocs més pobres. El PP no ha patit cap crisi interna, i centralment ha gaudit gairebé sempre de les benediccions sindicals. A la "vaga general" va seguir per part dels sindicats l’aplaudiment de la capacitat de "rectificació" amb el nou ministre Zaplana. El Pacte de Progrés ha aparegut davant la ciutadania com un conjunt de forces amb interessos distints que tenia només la motivació d’accedir a la gestió del poder. Donar veu als sindicats o associacions en diferents instàncies socials en funció de representativitats que bona part de la ciutadania desconeix no és un fet determinant per la ciutadania, quan aquests sindicats o associacions no gaudeixen de gaire participació dels seus associats. Les més grans mobilitzacions socials, com les de la guerra, o la contracimera, s’han desenvolupat a partir d’una plataforma d’entitats on el PSIB-PSOE no hi era, i que aprofitava de rebot per motivacions electorals amb un important rebuig de la xarxa social. El PSM ha ajudat a posar molts rètols en català al petit comerç, però en cinc anys (i quatre del Pacte) aquest sector ha perdut 5.800 llocs de treball, i els botiguers segueixen votant al PP. Més que de polítiques socials actives s’han fet polítiques assistencials, i d’aquestes també en sap fer la dreta. La lectura de la derrota per part del PSIB-PSOE els avança cap al centre, cap a la tercera via, precisament en el moment en que Blair s’estavella. Aquesta tercera via cap a Son Vida, Jaume III i Passeig Mallorca no es pot fer de la mà de partits com Esquerra Unida i Els Verds. D’aquí que la primera lectura del PSIB-PSOE és donar la raó al PP en la qüestió de l’ecotaxa i flagelar-se per la seva política poc espanyolista i excessivament autonomista: un nou Pacte esdevé impossible, tot i que saben que sense Esquerra Unida i Els Verds és poc probable la possibilitat d’accés al govern autònom, i encara menys al de Ciutat. Les possibilitats d’autodesenvolupament del PSIB-PSOE podrien avançar amb l’accés del PSOE al govern central però molt limitadament, i a més resten batalles burocràtiques internes importants entre la majoria burocràtica dels socialistes de Palma i la direcció balear del partit, batalles que com la de Madrid no afavoriran el seu progrés. Tot i que com sòl ocórrer sovint, una OPA contra algún sector d’Esquerra Unida i algún sector de CC.OO. podria tenir un efecte positiu pel partit D`altra banda, molt s’ha de desenvolupar una força política com el PSIB-PSOE quan a indrets proletaris com S’Aranjassa o Sant Jordi (Palma) no arriba al 15% del vot a l’igual que a zones del casc antic de Ciutat com Monti-sion, Sant Nicolau, la Missió o Sa Calatrava, on el seu vot és inferior al d’EU-Els Verds. Podrà el PSIB-PSOE accedir a un govern només amb el concurs de forces nacionalistes moderades com el PSM o UM que, d’altra banda, observen ara mateix com el PSIB.PSOE cerca en Bono el mirall espanyolista de referència front a les vel·leïtats Maragallianes del passat període ?. Ara mateix, sembla que no. La política feta pel Pacte de Progrés no es pot definir en absolut com a una política d’esquerres. L’ecotaxa, el mascaró de proa del pacte tampoc és l’exponent d’un concepte tributari d’esquerra. El sector públic al qual han accedit les forces més "progressistes" del pacte, en els seus vessants sanitari i educatiu, s’han governat més des del continuïsme que per la innovació, el seu desenvolupament i la seva democratització. En especial el cas de la direcció de la Sanitat del Pacte, on Esquerra Unida hi ha jugat un paper important, ha destacat per governar-se amb mètodes de despotisme il·lustrat prou contestat per treballadors i usuaris. El cert és que el centrisme del Pacte de Progrés ens ha portat a la reacció conservadora que als 45 dies de govern ja es manifesta amb el retrocés lingüístic (ben manifests als autobusos de Ciutat on el castella és llengua única, i la instauració del bilingüisme al premis Ciutat de Palma), amb el suport del secretari general d’UGT, i una actitud molt tíbia de l’Obra Cultural Balear que ha fet pensar a més d’un en la pèrdua de subvencions institucionals. Haurà derivat l’Obra Cultural Balear cap al possibilisme pujolià pensant amb la possibilitat d’acords amb el PP ?

Molts s’ho hauran de fer mirar. El PSM per exemple, que ha ajornat el seu debat i la seva redefinició per tal d’afrontar sense disgusts la propera campanya electoral. Els Verds que hauran de valorar l’esclafit de les seves opcions de presentació en solitari a Menorca i Eivissa, i Esquerra Unida, molt sensible sempre a les mogudes promogudes per les escissions cap al PSOE. Esquerra Unida no pot tampoc deixar d’analitzar el fet que a Jaume III ( pisos dels vips) obtengui un 6,68% dels vots, i en canvi a Son Gotleu (barriada típicament proletària) només un 6,44%, o que a Cort ,centre de la ciutat, obtengui un 18% dels vots i només un 7,32% a Son Roca. És evident una pèrdua d’influència d’Esquerra Unida entre la població més modestament assalariada en tant que s’avança als eixamples i casc antic de la ciutat. Aquesta fuita de les arrels és considerable, i tal vegada compensable amb un pla de treball cap al món obrer que no està massa de moda, però que es indispensable per a una formació d’esquerra. Els Verds han de saber explicar a un treballador precaritzat de l’hoteleria o de la construcció de Son Gotleu, Son Roca o Son Ximelis que i com tenen dret a sobreviure en un món sostenible. És clar que el seu missatge mo hi ha arribat i en canvi si hi arriba la veu d’amenaça sobre la pèrdua de treball en l’escomesa de l’empresari.

Les urnes han dit que l’experiència de govern de l’esquerra ha estat lamentable, però el pitjor és que l’esquerra haurà de sobreviure la frustració de no haver pogut ni experimentar els trets més elementals d’una política al servei dels treballadors. No s’ha governat per a l’esquerra, i la dreta no ha girat el seu vot. Com més es centra l’esquerra, més deriva la situació cap a la dreta. És qüestió de física elemental.

Quan la política no es tanca en el món dels tecnòcrates, quan una altra manera de fer política es significa per fer de la ciutadania subjectes actius, el canvi social és possible. Si no s’ofereix la possibilitat d’accés a la democràcia directa on és possible i quan és possible (ho ha estat durant quatre anys), només suren els buròcrates, però res no pot canviar. Pocs decideixen molt, i en canvi molts veuen que perden massa temps per a decidir ben poc.

La necessitat de bastir un subjecte polític que respongui a principis tan elementals com la democràcia directa i l’autogestió com a eines indispensables per a transformar la societat és més que manifesta, perquè res del que hi ha ara s’hi assembla.

Ciutat 27 d’agost de 2.003.