Memòria històrica

La crisis del PCE a les les Illes i els prosoviètics del PCB-PCPE (Miquel Rosselló, Lila Thomàs, Francesca Bosch, Josep Valero...) (I)

 

La mateixa direcció històrica que havia ajudat a enterrar el leninisme i l'herència de la revolució d'octubre en la conferència del PCIB celebrada en el Poble Espanyol l'any 1978, ara, fent un gir de cent vuitanta graus, deia tot el contrari. Feia sis anys, sota vigilància del "comissari" carrillista Zaldívar (posteriorment un trànsfuga ben pagat pel PSOE), havien atacat a mort les concepcions marxistes i leninistes, definides com a "superades". Ara, Josep Valero, flanquejat per Miquel Rosselló i Francesca Bosch, deia tot el contrari. En l'informe contra l'eurocomunisme carrillista de dia 3 de juny de 1984 Valero diu: "Tal como señala Lenin en El Estado y la Revolución: '...circunscribir el marxismo a la teoría de a lucha de clases es limitar el marxismo, tergiversarlo, reducirlo a algo que la burguesía puede aceptar. Marxista sólo es el que hace extensivo el reconocimiento de la lucha de clases al reconocimiento de la dictadura del proletariado... [...]".

Les paraules sonaven bé, però, els revolucionaris que mai havíem combregat amb les rodes de molí de l'eurocomunisme... ¿podíem refiar-nos de les afirmacions d'aquells que havien estat l'avantguarda contra tota idea marxista, que encara no havien fet autocrítica dels seus crims contra el POUM, la CNT i tants revolucionaris independents? (Miquel López Crespí)

 

 

Per Miquel López Crespí

 

http://www.mallorcaweb.net/lopezcrespi/

 

 

La història de la degeneració i liquidació final del partit de Lenin i Trotski a mans dels botxins estalinistes es pot estudiar a El Partido Bolchevique de Pierre Broué (Editorial Ayuso, 1974); Stalin: una biografia política d'Isaac Deutscher...

Ni en temps de la transició ni abans mai no havia coincidit amb l'amic Miquel Rosselló. Històricament la gent de l'OEC (Mateu Morro, Antoni Mir, Jaume Obrador, Josep Capó, Maria Duran, Jaume Bueno, etc, etc) procedíem de l'herència del POUM i l'Oposició Obrera a la la burocràcia soviètica. Aleshores consideràvem que Santiago Carrillo s'havia venut als franquistes reciclats pel plat de llenties dels sous i les poltrones institucionals. Era l'últim capítol d'una llarga història de degradació, que venia de lluny. La història de la degeneració i liquidació final del partit de Lenin i Trotski a mans dels botxins estalinistes es pot estudiar a El Partido Bolchevique de Pierre Broué (Editorial Ayuso, 1974); Stalin: una biografia política d'Isaac Deutscher (Edició de Materials, 1967); Nuestra propia gente d'Elisabeth K. Poretski (Zero, 1972); Que juzgue la historia de Roy A. Medvédev (Destino, 1977); El año I de la revolución rusa de Victor Serge (Siglo XXI, 1972), en la imprescindible obra de Trotski La revolució traïda (de què hi ha diverses edicions en espanyol), en el Trotsky del citat Deutscher (Era, 1968-1970, tres volums), i en tot d'altres fonts valuoses.

Les "aportacions" del grup Carrillo-Pasionaria resten molt ben resumides en el llibre d'Aníbal Ramos (Arturo Van den Eynde) El proletariado contra la 'Unión Sagrada': anti-Carrillo, quan explica (pàgs. 21-22): "En un pasado reciente y de ningún modo enterrado, el asesinato político, la prisión, la calumnia, la tortura han sido los 'argumentos' favoritos de Stalin, de sus camaradas y de sus sucesores... Cuando, por ejemplo, el Mundo Obrero de los años 36 y 37 'argumentaba' contra el trotsquismo en España, apenas daba a la lucha literaria otra función que la de preparar a la opinión obrera para la entrada en acción de la GPU estalinista con sus argumentos de peso: provocación, secuestro, asesinato... Ese es el aspecto de las cosas que Carrillo elude siempre que vierte sus lágrimas de cocodrilo por los viles asesinatos de Andreu Nin, de Kurt Landau, de los trotsquistas Moulin y Wolf. Y, desde luego, el mal que ha hecho al marxismo, la huella sangrienta que ha dejado sobre el marxismo esta bota de la policía estalinista, ha sido infinitamente más perniciosa, más profunda y más duradera que la de las teorías revisionistas de los Berstein y de los Kautsky".

 

L'any 1978 hi hagué la ferotge campanya contra les idees socialistes d'Octubre en la qual participaren activament tots els que després marxarien del PCE per a entrar en el PCPE-PCB

L'any 1978 hi hagué la ferotge campanya contra les idees socialistes d'Octubre en la qual participaren activament tots els que després marxarien del PCE per a entrar en el PCPE-PCB prosoviètic d'Ignacio Gallego. Jo mai vaig militar en aquest "experiment" dels excarrillistes dels quals eren capdavanters eminents Miquel Rosselló, Francesca Bosch, Josep Valero i Lila Thomàs entre molts d'altres exeurocomunistes.

La ruptura dins del PCE (començada a principis de 1984) agafà una forta embranzida amb l'informe de Josep Valero al Comitè d'Illes del PCIB llegit el 3 de juny de 1984. En l'informe que ofiliza la ruptura dels eurocomunistes de les Illes i que enfronta el grup Valero-Rosselló-Thomàs amb el format pels seguidors de Manolo Càmara i en Pep Vilchez es fa una autocrítica dels greus "errors" polítics que s'ha comés contibuint a la consolidació del projecte de Santiago Carrillo (abandonament dels principis del socialisme científic, de la lluita per la Repúblcia i l'autodeterminació, minusvaloració de l'internacionalisme...). L'informe de Josep Valero en contra de la política del PCE és aprovat sense gaire discussió. En l'executiva del PCIB que romprà tots els vincles amb el PCE (aleshores governat per Gerardo Iglesias) hi ha en Miquel Rosselló (com a secretari d'organització) i Lila Thomàs com a responsable de política cultural. Francesca Bosch és nomenada directora de Nostra Paraula; Sofia Sintes es confirma com a responsable del PCIB a Menorca. Altres dirigents del partit de Miquel Rosselló que rompen amb el grup Càmara-Vilchez són: Guillem Mulet, Joan Serra, Sebastià Bauçà, Bernabé Muñoz, Agrícola Marí, Manel Domènech, Guillem Gayà...

La mateixa direcció històrica que havia ajudat a enterrar el leninisme i l'herència de la revolució d'octubre en la conferència del PCIB celebrada en el Poble Espanyol l'any 1978, ara, fent un gir de cent vuitanta graus, deia tot el contrari. Feia sis anys, sota vigilància del "comissari" carrillista Zaldívar (posteriorment un trànsfuga ben pagat pel PSOE), havien atacat a mort les concepcions marxistes i leninistes, definides com a "superades". Ara, Josep Valero, flanquejat per Miquel Rosselló i Francesca Bosch, deia tot el contrari. En l'informe contra l'eurocomunisme carrillista de dia 3 de juny de 1984 Valero diu: "Tal como señala Lenin en El Estado y la Revolución: '...circunscribir el marxismo a la teoría de a lucha de clases es limitar el marxismo, tergiversarlo, reducirlo a algo que la burguesía puede aceptar. Marxista sólo es el que hace extensivo el reconocimiento de la lucha de clases al reconocimiento de la dictadura del proletariado... [...]".

Les paraules sonaven bé, però, els revolucionaris que mai havíem combregat amb les rodes de molí de l'eurocomunisme... ¿podíem refiar-nos de les afirmacions d'aquells que havien estat l'avantguarda contra tota idea marxista, que encara no havien fet autocrítica dels seus crims contra el POUM, la CNT i tants revolucionaris independents?

 

En temps de la transició el PCE i els seus dirigents (els del PCIB inclosos!) feien públic el seu abandonament de qualsevol principi de transformació de la societat de classes (en la teoria i en la pràctica)

Tots aquells que havíem militat en organitzacions marxistes revolucionàries (OEC, MCI, LCR, POR...) sabíem a la perfecció l'abandonament de les idees socialistes d'Octubre, l'atac als continguts teòrics del marxisme, la criminalització de les ensenyances de Lenin quant a la destrucció de l'Estat burgès i la seva substitució per la classe obrera armada, pels consells de diputats obrers i pagesos; la liquidació de tot el llegat leninista endegada pels carrillistes, per aquells que ara, es reclamaven d'un "marxisme-leninisme" de manual (concretament, dels editats per l'Editorial Progreso de Moscou).

En temps de la transició el PCE i els seus dirigents (els del PCIB inclosos!) feien públic el seu abandonament de qualsevol principi de transformació de la societat de classes (en la teoria i en la pràctica). La política de "reconciliación nacional" amb la burgesia i el franquisme, els antipopulars Pactes de la Moncloa, la supeditació del PCE als plans de Suárez i el rei Joan Cales I (de fet, una subordinació total i absoluta al capital monopolista espanyol i a l'imperialisme ianqui i europeu) havia desprestigiat completament el PCE davant els nostres ulls i davant els ulls de les avantguardes antisistema de totes les nacions de l'estat opressor; com havia desprestigiat, de rebot, tots els dirigents que havien aplicat una política tan nefasta. Indiscutiblement entre aquests dirigents que havien seguit Santiago Carrillo destacaven els protagonistes de l'escissió del PCE a les Illes.

Quina història més tenebrosa, la del carrillisme espanyol! Als atacs contra les posicions revolucionàries en temps de la guerra civil (atacs que arribaven, com hem explicat una mica més amunt, fins al segrest, tortura i assassinat del dissident) hem d'afegir les brutors del grup de Carrillo en la postguerra: l'abandonament de la lluita guerrillera (sovint amb lliurament dels caps de la resistència a la policia); el reforçament dels sindicats verticals feixistes (CNS) en moments en què estaven amenaçats per les lluites obreres (sobretot d'ençà les grans vagues del 62-63 fins a la transició)... L'any 1956 ja havia representat la consolidació de la política del PCE de "reconciliación nacional" (amb la burgesia i el franquisme). Si coneixem a la perfecció aquest abandonament per part de l'estalinisme espayol de qualsevol defensa (tant teòrica com pràctica) de la lluita pel socialisme...

Per als revolucionaris que procedíem de l'OEC, el MC o la LCR era mal de creure aquella "reconversió" sobtada dels antics eurocomunistes en aferrissats defensors de les idees marxista-leninistes i republicanes.

Posteriorment a l'informe de Josep Valero (que quedava con a secretari general del PCIB i màxim responsable públic de la ruptura amb l'eurocomunisme) hi hagué la "moguda" de l'ocupació dels locals del PCE. Locals que cada grup en pugna reivindicava com de la seva propietat.

Aquest intent de controlar el local de Son Espanyolet acabà amb una denúncia de Miquel Rosselló contra l'actual senador per les Illes, Manolo Càmara, en el Jutjat de Guàrdia

En el reportatge titulat "La pautas de una semana movida" publicat en el número 12 de Nostra Paraula (juny de 1984) podem llegir un resum dels greus enfrontaments entre Miquel Rosselló i els "reformistes" (el grup Càmara-Vilchez). Els principals esdeveniments tengueren lloc en les "batalles" per "ocupar" la seu central del PCIB (en el carrer del Sindicat, damunt el bar Triquet) i a Son Espanyolet, on, per provar de conservar el local per al seu grup, Manolo Càmara i els seus amics (com denuncia Nostra Paraula) van rompre el pany de la porta. Aquest intent de controlar el local de Son Espanyolet acabà amb una denúncia de Miquel Rosselló contra l'actual senador per les Illes, Manolo Càmara, en el Jutjat de Guàrdia.

Vaig viure molt de prop aquests esdeveniments, ja que, sense ser militant del PCE, alguns independents d'esquerra tenguérem uns inicials contactes amb Miquel Rosselló, Francesca Bosch i Josep Valero per analitzar les possibilitats de crear un Ateneu Popular (que després tendria per nom Aurora Picornell) en vista a servar les tradicions marxistes i republicanes del nostre poble fetes malbé pel PCE i pel PSOE. En la idea de bastir aquest Ateneu (del qual vaig ser vicepresident) coincidíem amb l'amic Carles Manera (que aleshores ja col× laborava a Nostra Paraula), Isidre Forteza (un antic dirigent del MCI), el tinent Rafel Morales, en Manel Domènech, na Lila Thomàs i un munt l'il× lusionats companys i companyes entestats a recuperar les millors tradicions del moviment obrer fetes malbé en tots aquells anys anteriors de pactes de PCE i PSOE amb el franquisme reciclat i la burgesia. També vaig col× laborar en la revista Nostra Paraula. Ara, quan ja han passat tants d'anys dels esdeveniments que estic analitzant, record la companya Francesca Bosch feinejant en la redacció. Foren uns anys, els darrers de la seva vida, intensos. Una segona joventut. Tornava jove davant el paper imprès. Romania tot el dia a la redacció, arreglant els articles de companys que quasi no sabien escriure. Els corresponsals obrers! Imaginava les cobertes, els titulars. Periodisme marginal, el dels comunistes, a Mallorca. Tiratges reduïts. Dos o tres mil exemplars eren un fet extraordinari. Cercar fotografies adequades. Entrevistes a les jornaleres en vaga. Anar a les mines, als hotels. I no per a guanyar uns vots, obtenir un escó! Res més lluny de la seva imaginació!

 

El nou local del PCB-PCPE (i per tant la nova redacció de Nostra Paraula) va ser inaugurat el dissabte dia 11 d'octubre de 1986

La seu de Nostra Paraula era un món vivent, vibrant. Sense aturar la feina, hi fèiem la xerrada d'actualitat, enmig dels papers, el soroll de la premsa. Dibuixava les cobertes a mà. Per la redacció compareixíem sovint els pocs intel× lectuals mallorquins que mai no ens hem avergonyit de col× laborar amb grups que es reclamen del socialisme. Parl de l'amic Carles Manera -amb els seus articles damunt la situació d'Amèrica Llatina i el Tercer Món- i jo mateix, que, per continuar amb la tradició, ara que na Xesca havia trencat amb Carrillo (estam parlant de mitjans dels anys vuitanta), vaig considerar oportú ajudar-la en l'edició de Nostra Paraula. En certa manera no m'havia acostumat a la desaparició de Democràcia Proletària (la revista de l'OEC) i trobava necessària l'existència d'un publicació revolucionària a les Illes. Jo hi vaig col× laborar d'ençà el primer número, en la segona quinzena de febrer del 84, fins al 1988, malgrat que mai no vaig ser membre del PCB-PCPE, tot i el càrrec de vice-president de l'Ateneu Popular "Aurora Picornell". El primer nucli de redacció (en aquest febrer de 1984) el formàvem: en Federico Melchor, en Biel Bassa, na Francesca Bosch, en Miquel López Crespí, en Manel Domènech, en Josep Valero, n'Armando López Salinas, n'Isidre Forteza, en Carles Manera, n'Òscar (que amagava sota aquest pseudònim el tinent Rafel Morales) i na Lila Thomàs. Un parell d'anys més endavant, l'equip de Nostra Paraula va quedar reduït a la mateixa Francesca Bosch, en Josep Valero, en Manel Domènech, n'Òscar, na Lila i jo mateix. En Biel Bassa i na Carmen Vázquez s'encarregaven del disseny i la composició i hi feien de secretàries tècniques na Lluïsa Thomàs i na Magdalena Massanet. De primer, la redacció la teníem al carrer del Sindicat, 74, 1er. Posteriorment, amb la construcció del nou local del PCB-PCPE, aquesta mateixa redacció passà al carrer de Lluís Martí, 9, baixos. El nou local del PCB-PCPE (i per tant la nova redacció de Nostra Paraula) va ser inaugurat el dissabte dia 11 d'octubre de 1986. Francesca Bosch saludava (vegeu el núm. 55 de Nostra Paraula) aquesta inauguració escrivint: "Plantas, flores, rejas de hierro forjado, la fotografía de los fundadores del PC en Baleares, Marx, Lenin, banderas, alegría, entusiasmo de los camaradas. Ignacio Gallego estuvo con nosotros participando del éxito común y animándonos a continuar la lucha".