Debat Electoral: Els Progressistes
La nostra democràcia és tan esquifida que el debat electoral es converteix en un tema d’actualitat permanent. Aquest fa especial referència a l’oposició perquè sembla que al govern tot està molt ben fermat, ara per ara. Sembla que tenim un govern balear molt consolidat , amb molt poca oposició. A l’Ajuntament de Ciutat en canvi hi ha més oposició, de naturalesa fonamentalment mediàtica, i és la que es genera en els propis sectors de la dreta. Catalina Cirer no és la candidata d’El Mundo ni del Grup Barceló, enemics declarats del Grup Serra que la té entre els seus col·laboradors de premsa esportiva. És evident que Catalina Cirer no té el suport de tota la dreta.
Pel que fa a l’esquerra hi ha a Cort un precedent negatiu per a la reedició de la candidatura dels Progressistes i és el fet que Esquerra Unida-Els Verds i el PSM no tenen molt en comú respecte a la valoració de la política municipal. El vot dels pressuposts (l’abstenció del PSM) marca una fisura important entre les dues formacions, i la revàlida passada amb un excel·lent en la votació interna en favor del dirigent del PSM a Cort consolida una fractura que es produeix per primera vegada.
A Eivissa també s’han obert ferides noves entre les formacions progressistes al voltant de la política territorial. Tot plegat sembla que les coses no ajuden als qui fan l’opció en favor d’una aliança de progrés.
La progressió electoral i en implantació d’ERC no fa fàcil que en una eventual aliança de progrés vulgui ocupar el darrer furgó que tothom li assigna. Encara més, la fusió d’Els Verds en la Plataforma alternativa que impulsa Esquerra Unida és un element pertorbador en la manera en que s’ha desenvolupat per a bastir la unitat progressista.Tot i que ara mateix és més que dubtós que Margalida Rosselló pugui refer la situació i salvar la marca d’Els Verds, per manca de suports entre els seus companys de fracció, no és descartable la presència d’altres marques “verdes” en el panorama electoral.
En un PSM massa polaritzat en favorables i adversaris del projecte electoral progressista no es troba el moment per a iniciar un debat electoral, i el temps passa sense que es trobi la unitat necessària per a definir-se. Sembla que al final les coses es faran més per necessitat que per voluntat. En definitiva, passi el que passi, serà molt difícil acontentar a tothom.
Davant d’aquesta situació d’espera per part dels partits del projecte progressista, el PSIB-PSOE ja ha obert el debat electoral al voltant de Celestí Alomar o Lafuente. Al menys aquests mouen cartes.
També Esquerra Unida es mou. Hi perd per un costat els militants del Corrent Roig i Nanda Caro , i hi guanya per la dreta amb nous fitxatges com Nicolau Llaneras, o els nous companys de viatge que provenen del moviment ecologista. En qualsevol cas la Plataforma que vol impulsar Esquerra Unida-Els Verds, d’entrada no aporta gaires elements nous al joc electoral. Les incorporacions al projecte responen més a una qüestió mediàtica que a un fortaleixement real de l’organització des de la base. Són cares conegudes de gent que ha passat per la política en altres formacions, qüestió aquesta que agreuja les possibilitats d’aliança: a més figures mediàtiques corresponen menys llocs a repartir, més complicacions per a les aliances, més possibilitats de personalismes que enterboleixin el procés.
En aquest sentit, si el projecte és la unitat dels progressistes, no es pot fer de la necessitat virtut. S’ha d’anar en cura.
La unitat dels progressistes és necessària, però no es pot començar la casa per la teulada.
Al meu parer hi ha algun elements que enlloc de sumar resten suports. El primer d’ells és que Esquerra Unida vol rapinyar espais per la dreta, xuclant antics elements del PSOE i del món ecologista, al temps que perd suports de l’esquerra anticapitalista, i genera turbulències dins el món ecologista, on també hi tenen el seu espai els nacionalistes. La competència es genera entre les mateixes forces que en una hipotètica aliança haurien de complementar-se. I això que el PSIB-PSOE encara no hi ha ficat cullerada, perquè en el temps que resta, encara té la possibilitat d’engrescar el seu propi personatge verd, a l’estil del que va passar amb els Verdes de Francisco Garrido. Jugar en el camp de l’imatge comporta massa perills.
D’altra banda, el projecte d’enfortir-se amb gent dels moviments socials d’esquerra, com fa Esquerra Unida-Els Verds, per més que sigui legítim, sembla que no es fa amb l’horitzontalitat necessària. És massa descarat dirigir-se als activistes socials amb la casa montada sense que aquests hi intervenguin. Però, també entre els activistes dels moviments socials hi ha poca transversalitat i una excessiva parcialitat derivada d’experiències de relació insatisfatòries entre les diverses forces. Que un 66% dels militants d’Esquerra Unida es dediquin al món sindical no afegeix cohesió als del PSM que militen a la USO o al STEI, quan les pràctiques de relació sindical no són massa bones. D’altra banda el fet que un 66% de la militància d’Esquerra Unida ho faci als sindicats (especialment a CC.OO.) no afegeix ni una mica de valor a la relació amb els sectors sindicals anticapitalistes de la CGT, on l'opció balear per Llamazares ajuda poc. La manca de transversalitat comença en aquest cas per un espai en comú, però encara es fa tot més dificultós quan es tracta de la qüestió nacional. Pocs militants d’Esquerra Unida participen de la lluita per la llengua, o de les manifestacions del 31 de desembre. Comparativament hi ha més sensibilitat social dins la militància del PSM que sensibilitat nacional dins la militància d’Esquerra Unida-Els Verds. Definir un projecte en comú, significa al meu parer, començar en guanyar transversalitat des de baix, i no en començar la casa per la teulada.