Pot resultar estrany que en l'entorn d'una organització sindical s'abordi un tema com el de les paraciències i el postmodernisme. Per a entendre la motivació d'abordar aquests temes repassem un poc les activitats dels sindicats anarquistes de finals del segle XIX i principis del XX. Entre les seves activitats estava la divulgació de la cultura, entenent que una de les vies d'alliberament del proletariat és l'accés a la cultura. En un món on aquesta cultura estava reservada a la minoria dirigent, la creació d'Ateneus Llibertaris, encarregats de transmetre-la a món obrer, era un fet revolucionari. Podria creure's que avui aquest és un tema superat. Les raons per a això poden semblar evidents.

 En les societats occidentals existeixen uns mínims de formació a la qual les noves generacions tenen obligat accés. No obstant això la pregunta és: És aquesta una formació alliberadora del ser humà? La resposta és NO.

La formació que reben els estudiants està pensada fonamentalment per a la consecució de dos clars objectius: formar una “eina de treball” .Podem observar que cada vegada amb més intensitat es busca el “estudi útil” a nivell empresarial i es descarta la formació humanista i es busca crear nous consumidors.

 En l'actual societat tecnològica es requereix una mínima formació perquè es pugui ser consumidor d'una àmplia gamma de productes, però en cap cas es fomenta la visió crítica, la capacitat d'anàlisi perquè aquestes opcions no afavoreixen en absolut la submissió. Aleshores, el sistema educatiu, salvant els casos excepcionals derivats del voluntarisme del personal educador, genera persones amb un cert “vernís” cultural (que en alguns casos, com en el dels universitaris, pot ser important però no necessàriament profund) però freturós de capacitat crítica. Tot això unit a la capacitat manipuladora dels mitjans de comunicació, especialment la televisió, permeten a qui posseïxen el poder que la societat doni per vàlides coses que no resistirien la mínima anàlisi seriosa.

Amb tot considero totalment actual analitzar aquests temes. La següent pregunta que sorgeix és: Per quina raó la relació de les paraciències i el postmodernisme? i Què tenen a veure les paraciències amb el postmodernisme? Al llarg de la història de la humanitat la interrelació entre l'ésser humà i l'entorn ha suscitat dubtes i preguntes, no sempre fàcils de respondre. Les respostes a les mateixes han donat lloc als mites, les llegendes, les creences, la religió i la ciència. Moltes de les creences que avui englobem en les denominades paraciències van tenir un origen comú amb la ciència. Astronomia i Astrología, Química i Alquimia són dos exemples clàssics d'aquest paral·lelisme. També és cert que molts dels personatges històrics que van asseure les bases de les ciències eren practicants d’alquímia, astrologia i altres pràctiques adivinatories. No obstant això amb el temps la ciència va ser capaç d'establir un sistema capaç de racionalitzar la seva activitat, deixant obsoletes les altres pràctiques: el mètode científic, que es basa en dos eixos bàsics, la reproduïbilitat i la falsabilitat. En poques paraules, la reproduïbilitat és la condició de poder reproduïr els efectes d'un procés amb el requisit de mantenir els condicionaments del mateix.

La falsabilitat és la condició de poder sotmetre una hipòtesi a determinada prova de la qual prediem el resultat. Si aquest no es confirma, la hipòtesi queda desestimada. Si es confirma, la hipòtesi quedarà provisionalment confirmada. Cap destacar que en ciència la confirmació és provisional. Solament és necessari un resultat negatiu perquè una hipòtesi reiteradament confirmada es posi en dubte.

En les paraciències és justament al contrari. Ni es contempla la reproduïbilitat ni la falsabilitat. De fet és habitual utilitzar la fal·làcia “Si no pots demostrar que és fals, és que és veritable”. Però la indemostrabilitat, de fet, no demostra res. I qualsevol afirmació, per pelegrina que sigui, hauria de ser tinguda per certa.

Moltes són les causes que afavoreixen l'implant i extensió de les paraciències: el fonamentalisme religiós (Creacionisme, defensors de la terra plana), la necessitat d'un esforç considerable en l'aprenentatge de la ciència i la seva complexitat, la frustració que comporta la nostra vida diària per a la qual la fantasia de les paraciències són una vàlvula d'escapi, etc… I aquest ambient propici, inevitablement, es converteix en brou de cultiu per a l'aparició de qui, aprofitant-se de la credulitat dels altres, no dubten a manipular i enganyar a la gent en el seu propi benefici: adivinadors, remeiers, bruixots, astròlecs i un llarg etcètera.

Cabria esperar que els poders públics fossin crítics amb aquest tipus d'activitats, especialment puix que afecten negativament als ciutadans, però en una societat on l'important és el benefici, una activitat que, a l'any, mou milers de milions d'euros gaudeix de totes les benediccions dels poders públics encara que això ocasioni greus danys a la societat (no existeixen estadístiques – ningú té interès en això – sobre les persones que hagin sofert les conseqüències – incloent la mort – de ser sotmeses a suposats tractaments curatius proporcionats per remeiers, sanadors, homeópates, etc.).

Com es relaciona tot l'anterior amb el postmodernisme? Per curiós que pugui semblar el postmodernisme, com línia de pensament en molts casos ve a justificar la paraciència. És cert que no és aquest el seu objectiu ni apareix en relació a les mateixes, però els seus plantejaments es converteixen de fet en un suport ideològic suficient per a servir d'aval a aquestes paraciències.

Com neix el postmodernisme?

En la dècada dels 60 apareix un corrent denominat estructuralisme que es centra en el reconeixement de l'existència de sistemes supraindividuals, de diferent tipus d’estructures: econòmiques, històriques, psíquiques, lingüístiques, antropològiques o ètniques, que superen al propi individu i permeten que pugui ser estudiat a través d'elles. La base fonamental és que el llenguatge és un sistema tancat que constitueix l'únic mitjà disponible per a accedir a la realitat.

L'evolució d'aquestes concepcions dugué a bona part dels seus defensors al postmodernisme en la dècada del 70. Les conclusions a les quals arriba són que la ciència, la història, tota activitat cultural és una construcció social la connexió de la qual amb la realitat és arbitrària. Aleshores la racionalitat manca de valor i es defensen les elaboracions teòriques desconnectades de tota validació empírica (Jacques Derrida).

 En aquest ambient no pocs teòrics de la ciència, molt especialment alguns prestigiosos cultors de determinades modes psicoanalíticas del món francòfon, es van dedicar per anys a predicar  idees caracteritzades per un cada vegada més sospitós hermetisme. Usant un llenguatge suposadament erudit, amb freqüència incoherentment travessat per nocions de la matemàtica abstracta, però sobretot caracteritzat per la proliferació aclaparadora de paraules, es va anar edificant un sistema.

A títol d'exemple vegem un extracte d'un text de Jacques Lacan (Psiquiatra i influent autor en el camp del psicoanàlisi): “D'aquesta manera l'òrgan eréctil passa a simbolitzar el lloc del plaer, no com a tal, ni tampoc com imatge, sinó com la part que falta a la imatge desitjada: per això es pot igualar a l'arrel quadrada de -1 de la significació produïda més amunt, del plaer que restituïx pel coeficient del seu enunciat a la funció de falta de significant (-1)”

O aquest altre de Lucía Irigaray (filòsofa feminista belga) referida a l'equació de Einstein I=mc2: “És l'equació sexuada? Tal vegada ho sigui. Fem la hipòtesi afirmativa en la mesura que privilegia la velocitat de la llum respecte d'altres velocitats vitalment necessàries per a nosaltres. El que em fa pensar en la possibilitat de la naturalesa sexuada de l'equació no és directament el fet que sigui emprada en els armaments nuclears, sinó més aviat el fet que s'hagi privilegiat el que va més ràpid.”

En aquests exemples podem observar la suma de la utilització d'un llenguatge críptic o absurd, amb conceptes matemàtics que no vénen al cas i sense que existeixi la més mínima justificació per al seu ús. És bastant habitual que en aquests casos i entre els cercles, molts dels quals els  aplaudeixen (per no dir tots), que en realitat no saben perquè els aplaudeixen. Ningú  no s'atreveix a dir “Jo no ho entenc” perquè immediatament seria titllat d'estúpid i menyspreat en els cercles acadèmics afins a aquestes tendències. Però si ens fixem en els plantejaments del postmodernisme veurem les semblances amb les paraciències i com aquestes poden recolzar-se en els plantejaments postmoderns per a defensar la seva pròpia validesa.

 El rebuig de la racionalitat, de la importància de la constatació empírica i la consideració que la ciència no passa de ser una construcció social o com especifica de forma clara i rotunda Harry Collins (Professor de ciències socials – Universitat de Cardiff) "El món natural ocupa un minúscul o inexistent paper en la construcció del coneixement científic".