LA POLÍTICA ECONÒMICA I
SOCIAL DE LA UNIÓ EUROPEA
En
la construcció de la Unió Europea es podia triar entre la via de
l’harmonització fent convergir a l’alça les desviacions de la normativa
social dels diferents Estats o bé fer-ho a la baixa, com ha ocorregut
després de l’opció feta a partir de l’Acta Única de 1986. Els tractats
posteriors de Maastricht, Amsterdam i Niça segueixen la mateixa
filosofia voltant cap a uns principis que es caracteritzen per
l’expansió de la privatització dels serveis públics, rebuig de
polítiques industrials, pressupost europeu mínim, limitat al 1,27 % del
PIB, limitació dels fons estructurals, posada en marxa d’impostos
directes, moneda en comú definida per el Banc Central Europeu, i una
Carta de Drets Fonamentals que es fonamenta en la disminució dels drets.
Les èlits capitalistes,
i fins també l’Estat, com bé ho expressa Aznar amb la darrera reforma,
segueixen exigint a la gent en atur la cerca de treballs que no es
generen, i per això mateix surten a debat temes com la fi del treball,
la superació de la societat salarial, i la instauració d’una renda
universal bàsica per a la ciutadania, que possibilitaria debilitar per
part dels treballadors el pes que avui té sobre els salaris i les
condicions de treball la por a l’atur.
En qualsevol cas,
prioritzar els objectius del moviment sindical en l’obtenció d’una
renda bàsica universal significaria abandonar l’objectiu de la plena
ocupació que, és el que ha de centrar l’activitat sindical. I a més,
allò que cal definir és que s’entèn per plena ocupació a Europa, i que
evidentment no té res a veure amb allò que s’ entèn per “plena
ocupació” als EE.UU.
Actualment a Amèrica
Llatina el 84% de les noves ocupacions es fan en allò que es diu
“economia informal”, i que aquí es coneix com a treball negre. D’aquest
tipus d’ocupació és del que parlen els neoliberals quan diuen que
l’objectiu és la plena ocupació: una ocupació plena que es generaria
suprimint tot el conjunt de legislació social i fiscal, les prestacions
per atur, i el dret al treball.
La legitimació de l’ocupació a l’americana no és més que la legitimació de la misèria social.
Aquest concepte de
plena ocupació topa amb el sentit contractual d’ocupació que tenim a
Europa i que es fonamenta en el compliment de tot un seguit de normes
socials, fiscals i comercials que li donen legitimitat.
Allò que cal definir
com a “plena ocupació” és aleshores un treball prou bo, prou ben
remunerat, i protegit contra l’infortuni amb mesures d’estabilitat o
compensació i protecció social.
REPARTIMENT DEL TREBALL
L’increment de la
productivitat i la competitivitat, valorats de manera primària, actuen
en contra dels interessos dels treballadors si tenim present que allò
que al 1990 produïen 100 treballadors de les Illes, a l’ any 1997 es
podia fer amb només 57 treballadors., i si aquest increment de
productivitat i competitivitat no serveixen per extraure la lliçó
social més elemental: repartir el treball i la riquesa produïda.
CAPITALISME I ECOLOGIA, ANTAGONISTES
La degradació del
territori que entre els anys 1960 i 1990 s’especialitzà en l’ocupació
de la major part dels 92 km. de platges que tenim a les Balears, s’ha
accelerat als voltants de Palma (Marratxí, Calvià, Llucmajor, Bunyola),
i ha acabat interferint a tot el territori. Aquest és el més clar
exponent de la incompatibilitat de l’ecologisme amb el sistema econòmic
de mercat.
La globalització
econòmica té un impacte fonamental en el canvi climàtic, en les pluges
àcides, en la desfeta de terres fèrtils en favor de la motorització, i
en la pèrdua de la biodiversitat. I el nostre model, a Balears, es
fonamenta en dos aspectes que constitueixen el rovell, el nucli dur de
la crisi ecològica: el transport aeri i el transport per carretera.
La intensificació dels
intercanvis, afavorida per la globalització i les noves tècniques de
gestió, com el “just a temps” , i la proliferació de mobilitats
geogràfiques, juntament amb processos urbanístics caòtics són els
principals motors del creixement energètic. La situació de les
universitats o de les escoles fora del centre urbà de Ciutat , per
exemple, provoca una despesa energètica irracional que no es qüestiona.
La reducció de jornada,
l’increment de temps lliure, d’una societat amb més serveis socials i
amb un menor consum de bens industrials contribueix de manera essencial
a un menor creixement del consum energètic.
Les polítiques
insostenibles van relacionades amb l’activitat de les empreses i del
mercat. Dir que allò que es bo per un país és allò que es bo per les
empreses, com diuen els neoliberals, és una bajanada irracional. Que
sigui bo per les empreses promoure la mobilitat , que s’expressa en
l’increment de la sinistralitat, no és bo per al país, com no és bo per
a la humanitat un model de transport motoritzat que produeix 1 milió de
morts a l’any, 9 milions de ferits i 800 mil minusvàlids.
IMMIGRACIÓ I CREIXEMENT SOSTENIBLE
La reducció de la
població de les Illes és possible, salvant opcions detestables
d’eugenisme socio-ètnic, de manera humana, de manera natural. La manera
més natural de reduir la població és l’increment del benestar. L’alta
natalitat va lligada a la pobresa, i la baixa natalitat es relaciona
sempre amb el progrés econòmic i social i l’increment en l’educació i
l’autonomia de les dones. És comprovat que la reculada en l’edat del
matrimoni és un element decisiu per a la baixa fecunditat, i això no es
produeix mitjançant cap decret-llei, sinó de forma normal. A les
Balears ja fa anys que les taxes d’autoregulació de la natalitat
funcionen perfectament. Allò que no funcionen són un excés de
polítiques empresarials productivistes fonamentades en la
rendibilitat financera que introdueixen elements de distorsió sobre el
territori, i la població.
NEOLIBERALISME I EFECTES SOBRE EL MÓN DEL TREBALL I DEL CONSUM.
Per al neoliberalisme
no hi ha més Déu que el mercat, i l’objectiu del mateix no és la de
donar satisfaccions a les necessitats socials sinó la de produir
profits als inversors.
A les Illes, en set
anys i a fi del 1998, la productivitat s’ ha incrementat en un 90,57% ,
i en canvi l’ocupació en aquest període només es va incrementar un 10,
20%, i els salaris un 44,70 %. Aquest és un fet que manifesta les
mentides de les receptes dels economistes neoclàssics quan afirmaven
que majors beneficis significarien més inversions i més ocupació, i que
menors salaris significarien major ocupació de mà d’obra i menor recurs
a les màquines.
D’altra banda, les
baixes salarials no han desfet les formes de racionalització de
la gestió a les empreses. Aquestes mesures no han actuat cap a
l’increment d’assalariats, per barata que sigui la mà d’obra.
|