|
L'esquerra nord-americana ha
desaparegut de la contesa política en la recent campanya electoral, en
funció del suport a un candidat com John Kerry. Amb allò de “qualsevol menys
Bush” han recolzat un polític, amb millors formes, però gairebé tan dretà
com el propi president en assumptes de fons, i coincident amb ell, en la
campanya, en temes com la guerra, la complicitat amb Sharon, el protocol de
Kioto, el TPI (Tribunal Penal Internacional), o la restricció de
determinades llibertats civils.
Aquest abandonament de postulats polítics propis, de bona part dels sectors
alternatius nord-americans, és un dels fets que expliquen, no ja el
sentiment per una derrota, d'altra banda previsible (veure el meu article
publicat en el diari “Ultima Hora”, de Palma, l'11-9-2004), sinó el
desconcert afegit dels que es troben, després de l'aposta electoral fallida,
orfes de referents organitzatius i polítics. Són molts milers d'activistes
que s'han deixat la pell, denunciant els crims provats, els robatoris
manifestos i les mentides descarades de Bush i els seus col·legues. Un
esforç ingent que no mereixia acabar, sense més ni més, demanant el vot per
Kerry.
Bush no és l'únic assassí recolzat pels vots, generats en un context
electoral de manipulació i por. Sharon, al seu torn, aniquila la població
palestina indefensa amb l'aval de les urnes, com al seu dia Adolf Hitler, el
1933, va ascendir el poder guanyant unes eleccions. Amb aquests precedents,
resulta sorprenent que alguns confiïn en un hipotètic i sobtat atac de seny
de Bush que, a tall de ciència infusa, li pugui sobrevenir en la nova
situació. Aquesta idea només pot partir, com a coartada, des d'uns estaments
polítics, institucionals o governamentals que es preparen per retre
homenatge a la major fàbrica de terrorisme del món. La “conversió” tipus
Sant Pau no va amb els interessos bastards que mouen la guerra i la
geopolítica, i molt menys quan els delinqüents, amos del món, se senten
fortament avalats pels resultats electorals del passat dia 2.
Què fer ara? D'entrada, no
enganyar-nos. La situació, ja de per si dolenta, era susceptible
d'empitjorar i, per desgràcia, així ha succeït a partir del primer dimarts
de novembre: Bush és més perillós que abans de les eleccions. En el vessant
intern nord-americà, és més que probable la continuïtat de les polítiques
antisocials i l'extensió de les ja existents enormes bosses de pobresa i
exclusió social de milions de persones, alhora que s'accentua un autèntic
estat d'excepció inquisitorial contra les llibertats civils (amb mesures
tipus “Patriot Act”, i el control absolut del poder legislatiu i judicial
per l'extrema dreta). En l'exterior, a part de la intensificació de la
destrucció de l'Iraq i el robatori del seu petroli (mentre escric aquestes
línies es desenvolupa un atac nou i devastador sobre Faluja, amb el
pretext-mentida d'acabar amb Al-Zarqawi), el suport incondicional al
genocida Sharon i l'amenaça a tercers països de la regió, ja hi ha indicis
que apunten, amenaçadors, cap a Llatinoamèrica: Cuba, Veneçuela, el Brasil,
l'Uruguai, Argentina, i els moviments socials de Bolívia i l'Equador, es
troben a la renovada agenda de la doctrina Monroe, després del 2/11.
Però aquest inquietant panorama no significa que la ciutadania, els
treballadors, les organitzacions socials i polítiques alternatives, i el
conjunt de l'esquerra plural, ens hàgim quedat sense possibilitats d'influir
en el rumb dels esdeveniments. Cal recordar que una de les grans notícies
dels dos últims anys va ser l'aparició global de la ciutadania als carrers,
en protesta contra la guerra, el 15 de febrer de 2003, com a inici
d'intenses mobilitzacions. Només des de la independència de la societat
civil es garanteix l'eficàcia de la lluita per aquest un altre món possible,
i cada vegada més necessari.
Cal continuar la mobilització, i buscar noves formes d'organitzar
solidàriament les resistències al terror, la injustícia i la guerra, alhora
que s'avança en la coherència de projectes polítics alternatius. Entre les
iniciatives potencialment eficaces es troba la d'efectes econòmics, autèntic
taló d'Aquil·les dels senyors de la guerra. Encara no hem calibrat en la
seva justa mesura les possibilitats de la nostra inevitable condició de
consumidors. El boicot als productes de les empreses que es beneficien de la
guerra terrorista, que des de diferents entitats socials s'ha proposat, no
és, en absolut, una mala idea. Teniu una llista completa d'empreses i
marques nord-americanes, britàniques i israelianes al lloc
www.ixent.org/boicot.htm. Aturem la guerra, també des de la cistella de la
compra.
Pep Juárez,
Secretari general de
CGT-BALEARS
Novembre de 2004.
|
|