Eleccions a l’Iraq: el paper de l’esquerra
Llorenç Buades Castell
Aquests darrers dies surt a la premsa alternativa un debat que protagonitzen Gilbert Achcar i Alex Callinicos on s’intenta esbrinar el posicionament del moviment antiguerra davant les eleccions a l’Iraq. El debat parteix del dubte sobre si les eleccions en aquest cas són una conquesta de la població iraquiana o una manera més de legitimar l’ocupació dels EUA i els seus interessos.
D’entrada crec que el moviment antiguerra és massa gran com per voler definir una posició “ideal” d’aquest i em sembla que el més oportú és el que succeeix en realitat, i és el fet que al moviment antiguerra no li preocupen gaire les eleccions a l’Iraq. Aquestes eleccions de l’Iraq són legítimes pels partits que s’hi presenten i no ho són pels qui en fan boicot. Allò que és segur és que els que fan el boicot a les eleccions iraquianes no són favorables als ocupants. En canvi si és segur que entre els partits que es presenten a les eleccions hi ha forces col·laboracionistes amb l’imperialisme i altres que no ho són. Però dit això també s’ha de veure que ni el boicot millora la cara de bona part de les forces que el reivindiquen (parlem d’Al Qaeda per exemple, o altres), ni els que es presenten tenen gaire cosa que oferir des del punt de vista del progrés de l’esquerra. Ni els col·laboracionistes ni la major part dels resistents terroristes mereixen cap tipus de consideració positiva per part de l’esquerra mundial. L’esquerra ha de jugar el seu paper al marge d’emplaçaments entre formes de dominació horribles, i en aquest cas, no havent-hi res a guanyar el camí és combatre el caràcter poc democràtic de les eleccions, i combatre per igual el terrorisme dels ocupants i el fonamentalista.
No hi ha cap raó tàctica ni estratègica per a considerar interessants unes eleccions que poden tenir diferents objectius per a les forces reaccionàries i en les que l’esquerra només podria jugar un paper marginal.
Hi ha corrents de procedència estalinista que consideren positiu qualsevol forma de combat contra els ocupants, però partint del que ens ensenya la història no era el millor camí el de triar entre Napoleó o l’absolutisme. Si no tenim un referent clar dins una societat polaritzada en un sentit que no és el desitjable i anem a contrapeu, allò que importa és generar les condicions per a un canvi que no és pot simplificar amb tacticismes que no condueixen enlloc.
La marginalitat de l’esquerra en relació al procés que vivim pot convertir-se en canvi en un element alternatiu a partir de l’inici d’una acumulació de forces que vagi en el sentit de combatre la reacció, diguem-li exèrcits ocupants i col·laboracionistes, diguem-li partits religiosos des d’una perspectiva de classe que aquí i ara no passa ni per les eleccions ni tampoc per el boicot. Passa per defensar posicions pròpies, les de la gent treballadora, el seu desig de pau i d’una democràcia que no cal confondre amb les institucions que es posen en marxa.