AIGUA PER A PALESTINA
Un dels aspectes més cruels (i ja és a dir) de l’ocupació de Palestina és la sequera imposada a la seva població per part de l’estat d’Israel. Segons Shaddad Attili, cap de l’Autoritat Palestina per a l’Aigua, durant els 23 dies del darrer atac sionista a Gaza (1300 assassinats, 500 d’ells, nins i nines), els agressors van restringir directament les fonts de subministrament de l’aigua. La tercera part de la població de Gaza, unes 500.000 persones, es van quedar directament sense aigua, i encara hi ha al dia d’avui 50.000 palestins desconnectats de la xarxa hídricca, sense poder reparar les infrastructures, a causa del bloqueig que encara pateixen el milió i mig d’habitants de la Franja.
Amb la invasió de Gaza i Cisjordània, en 1967, Israel va declarar de la seva propietat tots els recursos de l’aigua dels palestins, violant també en aquest punt les lleis i convencions internacionals. Encara els palestins tenen prohibit l’accés directe al riu Jordà. L’autoritat israeliana de l’aigua, Mekorot, restringeix i dosifica la canalització d’aigua a més de la meitat de les llars palestines de Cisjordània. En general, la política de l’aigua de l’estat d’Israel suposa la perillosa salinització dels aqüífers de la ribera mediterrània (Gaza) i la dessecació del Mar de Galilea i del riu Jordà.
De terme mitjà, cada habitant d’Israel consumeix 340 litres d’aigua al dia, mentre que la població palestina només pot consumir 78 litres diaris, quan la recomanació de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) recomana un mínim de 100 litres per persona i dia. En termes globals, Israel utilitza el 90% d’aigua disponible, anant a les zones palestines el restant 10%, del qual només el 20% és apta per al consum humà. Tot això degut, sobretot, a la manca d’infrastructures, al vet israelià als projectes hídriccs de les autoritats palestines i la baixa qualitat dels pocs aqüífers, que la potència ocupant deixa a la seva disposició.
Més del 30% del PIB palestí prové de l’agricultura, però menys del 10% de les seves terres fèrtils gaudeixen d’irrigació. Per part israeliana, el 70% de les seves terres són irrigades, malgrat que només del 2% del seu PIB correspongui a l’agricultura. La construcció del “Mur de la Vergonya” ha suposat, a més, que els aqüífers occidentals quedin fora de l’abast dels palestins, el que ha contribuït que l’atur arribi fins al 67 % en la zona cisjordana.
La situació és especialment cridanera, per la dimensió de l’espoli, en el referent a les colònies jueves empeltades dintre el territori palestí. Segons dades de 2006, el consum d’aigua als assentaments de colons israelians era el doble, per persona i dia, que fins i tot el consum de la mateixa població israeliana. Els assentaments de colons no només estan situats en les terres més productives, sinó que també gaudeixen d’un consum d’aigua absolutament abusiu, incloent zones verdes i piscines.
El recent Fòrum Mundial de l’Aigua, celebrat a Istambul, ha posat de manifest altres detalls informatius d’aquesta dramàtica situació. Dels països riberencs del riu Jordà, Israel és l’únic que s’ha negat a signar la convenció de les Nacions Unides sobre l’ús compartit de les fonts transfrontereres d’aigua, perquè tant el Líban, com Síria i Jordània sí ho han fet, així com també, per part palestina, s’ha mostrat una disposició favorable, tot d’una que pugui conformar-se el seu Estat.
Hi ha, dons, una autèntica colonització de l’aigua a Palestina, que suposa una part importantíssima de l’agressió que pateixen els seus habitants des de fa més de seixanta anys. En una de les àrees del món amb menys recursos hídriccs, el robatori d’aigua que pateix la població palestina adquireix el rang d’estratègia bèl·lica. En un context mundial d’alarma ecològica per la desertització creixent, on la quarta part de la població mundial no té accés a l’aigua en condicions salubres, el que un poble, com el palestí estigui, a més, sotmès a un setge de sequera, fa inviable el seu futur com estat independent. Aquest és un altre dels motius pel qual els palestins han de comptar amb tota la nostra solidaritat.
Pep Juárez.
Març de 2009.