Novel·la, poesia i teatre (Memòries
1968-2008) El Tall Editorial (I) Per Miquel López
Crespí, escriptor L’Editorial El
Tall, que tan encertadament dirigeix el catedràtic d’Història Moderna de
la Universitat de les Illes Balears (UIB) Josep Juan Vidal, ha publicat
el meu llibre Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008), un recull
d’articles literaris que parlen d’aquests quaranta anys de conreu de la
literatura, de determinats aspectes del que s’ha anomenat "la generació
literària dels setanta". El llibre abans esmentat és una recopilació de
moltes de les reflexions literàries que he anat publicant aquestes
dècades en diversos mitjans de comunicació de les Illes i el Principat.
Per enllestir
els vint-i-sis capítols que formen el volum publicat pel Tall Editorial
m’ha servit moltíssim la consulta dels articles que he anat escrivint en
aquests quaranta anys de conreu de la literatura i el periodisme
d’opinió. Els articles -–literaris i d‘opinió política-- publicats
d’ençà l’any 1969 (data de l’inici de les meves col·laboracions a la
premsa i revistes de les Illes) en els suplements de cultura d’Última
Hora i Diario de Mallorca; els anys de portar endavant la secció
d’entrevistes amb escriptors dels Països Catalans a Última Hora i a la
revista de l’Obra Cultural Balear El Mirall; el material publicat a la
secció "La columna de foc" que, a Última Hora, coordinava Josep M.
Llompart; la recuperació de les meves col·laboracions a Cort o en aquell
interessant experiment que va ser la revista rupturista Lavativa; els
treballs publicats durant anys a Diari de Balears i, posteriorment a les
revistes Llegir, Sa Plaça, Quatre Illes, La Nau, L’Estel, Arrels; els
més de mil articles d’actualitat política i cultural publicats a Diari
de Balears i El Mundo-El Día de Balears; la recuperació de molts
treballs publicats (alguns amb pseudònim) a les revistes clandestines de
l’oposició antifeixista –Democràcia proletària, La Voz de los
Trabajadores... --, en la revista del PSM Mallorca Socialista... tot
plegat, repetesc, m’ha servit, juntament amb l’extensa bibliografia
consultada i estudiada en aquestes quatre dècades d’escriure i
col·laborar en els mitjans de comunicació, per anar bastint els capítols
que conformen Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008).
És evident que
resulta prou complicat provar d’encabir quaranta anys de records en el
petit espai d´unes tres-centes pàgines. Quan en el subtítol del llibre
especificam "Memòries 1968-2008", el que volem dir és que el lector
trobarà una aproximació a les principals idees que condicionaren la
nostra forma d’entendre el fet literari en aquell temps. Les pàgines de
què disposam no donen per més. I, ja que comentam aquesta qüestió, cal
dir que, evidentment, l’autor, si el destí ens ho permet, té la intenció
de continuar aprofundint en aquestes quatre dècades d’activitat cultural
i literària. I, pel que fa
referència a determinats aspectes derivats del nostre compromís polític
antifeixista, el lector haurà de cercar una informació més extensa en
llibres com L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editorial,
Palma, 1994), Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona,
2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc,
Lleida, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a
Josep M. Llompart (Edicions Cort, Palma, 2003) i, més recentment, en el
volum Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Palma,
2006). Novel·la, poesia
i teatre (Memòries 1968-2008) comença amb un capítol dedicat a la
influència del Maig del 68 damunt la generació literària dels setanta.
Els especialistes en l’estudi de la literatura catalana m’han situat en
el que s’ha denominat "Generació literària dels anys 70" i en la qual
l’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB)
Pere Rosselló Bover en el seu llibre Els moviments literaris a les
Balears (1840-1990) (Palma, Documenta Balear, 1997) inclou: "Baltasar
Porcel, Antoni Serra (1936), Miquel A. Riera (1930-1996), Gabriel Tomàs
(1940), Antònia Vicens (1941), Gabriel Janer Manila (1940), Maria
Antònia Oliver (1946), Carme Riera (1948), Pau Faner (1949), Llorenç
Capellà (1946), Miquel Ferra Martorell (1940), Guillem Frontera (1945),
Biel Mesquida (1947), Guillem Cabrer (1944-1990), Miquel López Crespí
(1946), Jaume Santandreu (1938), Guillem Vidal Oliver (1945-1992), Jaume
Pomar (1943), Joan Manresa (1942), Pere Morey (1941), Sebastià Mesquida
(1933), Xesca Ensenyat (1952), Valentí Puig (1949), Antoni Vidal
Ferrando (1945), Antoni Marí (1944), etc.". Com explica l’autor del
llibre: "Aquests narradors, alguns dels quals apareixen cap als anys
seixanta, acaben amb el monopoli tradicional de la poesia dins les
lletres mallorquines. Alguns d’ells són els primers de la nostra
història a poder dedicar-se a les lletres de manera professional". Però... com érem
a finals dels anys seixanta del segle passat, en aquell mític 1968, amb
el record del qual s’inicia el llibre que comentam? Ho anava pensant a
mesura que redactava els articles del llibre Novel·la, poesia i teatre
(Memòries 1968-2008). Possiblement mai no podrem saber com érem a finals
dels seixanta sense aprofundir en les influències culturals i polítiques
que marcaren aquells anys d´aprenentatge. L´any 1967 Editions Gallimard
de París publicava el llibre Traité de savoir-vivre à l´usage des
jeunes générations, la famosa obra de Raul Vaneigem que
condicionaria completament el Maig el 68 i les avantguardes de finals
dels anys seixanta juntament amb La societat de l´espectacle, de Guy
Debord. Són llibres que arriben a les golfes de les llibreries de
Barcelona i Palma i que compram, evidentment d´amagat de la Brigada
Social. Llibres cabdals com aquella edició de La revolució traïda de
Trotski que nosaltres llegim en una traducció a l´espanyol de Jorge
Aberlardo Ramos, La revolución traicionada (Buenos Aires,
Editorial Proceso, 1964). I, també, l´imprescindible obra editada –a
París l´any 1968! -- pels treballadors de Laminación de Bandas de
Exevarri Nuestra huelga. Una obra de què he parlat en més d´una
ocasió i que demostra a la perfecció com era de lluny el nou moviment
obrer de l´estat de qualsevol pràctica reformista com les que, en altres
estats europeus, la socialdemocràcia i el neoestalinisme dels PCs
portaven la classe obrera i el poble. Partits que, com escriurien els
estudiants i obrers de París en el Maig del 68, eren "els condons de la
Revolució". Són tres llibres
prou significatius, entre molts d´altres d´història, filosofia, assaig i
literatura, sorgits quan manquen uns mesos per a l´esclafit del Maig del
68, just en els anys de més potència i projecció exterior de la
Revolució Cubana, de la lluita del poble del Vietnam contra
l´imperialisme ianqui. Quasi la
totalitat d'escriptors mallorquins del que s'ha anomenat la "fornada
dels anys setanta" ens hem alletat amb el material sortit de l'Editorial
Moll. I no es tracta solament de la Gramàtica normativa o del Vocabulari
mallorquí-castellà, de les Rondaies, de les xerrades radiofòniques, o
del paper de "Llibres Mallorca" en els anys seixanta i setanta.
L'Editorial Moll ens fornia d'altres llibres, bàsics per a la nostra
formació com a ciutadans i ciutadanes d'una terra trepitjada pel
feixisme. Pens ara mateix en l'imprescindible llibre de Josep M.
Llompart La literatura moderna a les Balears, que Moll va editar l'any
1964, i en tots aquells llibrets de la col· lecció "Les Illes d'Or" que
ens permeten conèixer les arrels més profundes de la nostra cultura.
Record la importància cabdal que per a la nostra formació d'escriptors
tengué poder fruir, en plena dictadura franquista, enmig de tants
silencis i prohibicions culturals, de llibres com Comèdies, I de Pere
d'A. Penya, La minyonia d'un infant orat de Llorenç Riber; L'Hostal de
la Bolla i altres narracions, de Miquel S. Oliver; Cap al tard, de Joan
Alcover; Aiguaforts, de Gabriel Maura, Flor de card, de Salvador Galmés;
Els poetes insulars de postguerra, de M. Sanchis Guarner, L'amo de Son
Magraner, de Pere Capellà; L'hora verda, de Jaume Vidal Alcover o Un
home de combat, de Francesc de B. Moll. Precisament Un home de combat,
una apassionada biografia de Mn. Alcover, ens permetia copsar
l'existència d'un Moll escriptor de primera magnitud. Com deia Josep M.
Llompart en La literatura moderna a les Balears: "Tractant-se de l'obra
d'un lingüista, no ens ha de sorprendre la perfecció de la seva prosa.
Però a més de la bellesa que li donen la claredat i l'ordre, l'estil
literari de Francesc de B. Moll és càlid i cordial, humaníssim; flueix
sense esforç, amb persuasiva senzillesa, lliure de tot enfarfec. Això fa
que la seva biografia alcoveriana sigui d'una amenitat insuperable i
s'apoderi completament, des de les primeres pàgines, de l'atenció del
lector". Record que el
primer article literari que vaig publicar l’any 1969 portava per títol
"El compromís polític de l’escriptor". La meva obsessió era, com de
costum, el necessari compromís de l'intel·lectual amb la societat,
l’experimentació literària en la recerca de formes més adients amb
l’època i la sensibilitat del temps que ens havia tocat viure. No podia
entendre, en plena lluita per la llibertat, l'existència de l'escriptor
fora del combat per una societat més justa i solidària, en lluita per
l’alliberament nacional i de classe, revoltat contra els dictats del
mandarinat cultural. Són els anys en què escric les primeres obres de
teatre experimental: Autòpsia a la matinada, Premi de Teatre Ciutat de
Palma 1974, Ara, a qui toca?, Premi de Teatre Carles Arniches d’Alacant
l’any 1972, Les Germanies, Premi Especial Born de Teatre 1975 a
Ciutadella i els esborranys del que més endavant seran Atzucac i
Homenatge a Rosselló-Pòrcel que obtingué el Premi de Teatre de la
Diputació d’Alacant el 1984... És el temps en què vaig enllestint la
majoria de narracions que conformaran els llibres A preu fet, Premi de
Narrativa Llorenç Riber 1972 i La guerra just acaba de començar, Premi
Ciutat de Manacor 1973. Aquests dos darrers llibres serien publicats a
l’Editorial Turmeda. També serà l’època en què aniran congriant-se els
elements que serviran per anar bastint molts dels reculls de narrativa
que aniran sortint durant els anys vuitanta i noranta. Especialment
Diari de la darrera resistència (1987), Necrològiques, Premi Ciutat de
València de Narrativa 1988, Paisatges de sorra, Premi Joanot Martorell
de Narrativa del País Valencià el 1986 i Notícies d’enlloc, Premi de les
Lletres el 1987. Sense oblidar molts contes experimentals del llibre de
narrativa juvenil Històries per a no anar mai a l’escola (Barcelona,
Editorial Laia, 1984). En La cultura a
Mallorca (1936-2003), un altre llibre, igualment excel·lent, de
l’escriptor i catedràtic Pere Rosselló Bover, aquest situa moltes de les
coordenades culturals i polítiques des de les quals començam a escriure
aquesta fornada de narradors illencs. Els capítols "Anys de
clandestinitat i de persecució de la cultura catalana (1936-1962) i "Els
anys de recuperació de la cultura catalana (1962-1975) situen a la
perfecció els fonaments del que serà la nostra formació catalanista i
progressista a mitjans dels anys seixanta i setanta. El llibre
Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008), aquesta petita
aproximació a quatre dècades de conreu de la literatura i el periodisme
d’opinió, comença, com hem indicat en un altre article, sota
l’"advocació" del Maig del 68. 
Record la passió d´aquells dies plens d´esperances i d´il·lusions com si fos ara mateix. Mai no hauríem imaginat les tones d´oportunisme i de cinisme que, amb el temps, caurien damunt les idees de llibertat, socialisme i autodeterminació de les nacions oprimides. En aquells anys --embarcats en l'extraordinària aventura de voler canviar el món érem ja plenament conscients que la futura revolució havia de servir --a més d'alliberar la força de treball de l'esclavitud assalariada-- per a alliberar tota la creativitat del poble ofegada per la implacable divisió burgesa del treball (uns neixen per a dedicar-se al treball físic, per a ser dirigits; altres neixen per a ocupar-se de les activitats intel.lectuals, per a dirigir). Aleshores els partits d'aquesta esquerra empegueïda de lluitar contra el capitalisme no qüestionaven cap aspecte de la dominació burgesa dels esperits i les consciències. Els mateixos que no desitjaven un art crític amb la situació establerta, un art al servei de l'alliberament social i cultural de la humanitat, també blasmaven, per a fer-los oblidar, els inicials aspectes antiautoritaris de les grans revolucions del segle XX (el Mèxic Insurgent de John Reed, 1917 a Rússia --el mateix Reed en féu la més meravellosa i objectiva crònica històrica que mai s'ha fet d'un esdeveniment històric en el llibre Els deu dies que trasbalsaren el món-- les insurreccions consellistes d'Alemanya i Hongria els anys 18-19; la Comuna de 1934 a Astúries; la guerra contra el feixisme a la península ibèrica; el despertar de la Xina sota el comandament de Mao Zedong; l'alliberament de les colònies a ran de l'exemple del disset a Rússia; la revolta hongaresa de 1956 contra la burgesia "roja" estalinista) restaven completament silenciades i ocultades pels historiadors afins als règims del socialisme degenerat de l'Est o del funcionariat cultural al servei de la superstructura ideològica capitalista. ¿Què fer per a impedir arribar un dia al Món feliç de Huxley, al Nosaltres de Zamiatin o al 1984 d'Orwell? ¿Què fer per a impedir que l'art, la cultura, la psicologia, esdevenguessin, en mans del poder establert, els nous sistemes per a dominar el poble sense necessitat dels fusells i la repressió sagnant a l'estil de Franco, Pinochet o Videla? La televisió, la feina dels intel.lectuals promocionats pels grans mitjans de desinformació.... ¿seria la nova policia, els "cans guardians del sistema" dels quals parlava Paul Nizan abans de caure combatent contra els nazis en els anys quaranta? Walter Benjamin, en el seu estudi sobre Baudelaire i les influències de les grans ciutats (París concretament) damunt els artistes, havia deixat escrites genials intuïcions. Els tècnics de la manipulació de les consciències diuen que un poble que veu una mitjana de cinc hores diàries de televisió esdevé dòcil com un xotet a les indicacions del Poder. Es votarà a qui digui el "Gran Germà" orwel.lià per a la pantalla; es consumiran els productes que surtin per la televisió; es llegiran els llibres que recomanin els programadors de les consciències. Fa unes dècades... ¿es podia imaginar un control més barat i eficient de la societat? Fer intervenir la policia, apallissar manifestants, matar de tant en tant un obrer enmig del carrer, només es farà contra col·lectius marginals (àrabs, sud-americans sense contracte fix, obrers acomiadats i sense possibilitat d'indemnització o jubilació anticipada). Fins i tot les grans centrals sindicals, amb bona part de les seves direccions pagades per l'Estat, pacten contínuament amb la patronal o amb els representants d'uns estats que ja no volen enderrocar per a instaurar la societat justa i sense classes dels evangelis o del Manifest Comunista. Les grans masses de treballadors que resten fora del sistema productiu, els milions d'aturats que cobren puntualment l'assegurança d'atur, no exigiran mai més un canvi de sistema, un art nou, una forma diferent, més participativa, de fer política o d'entendre el món i la natura. Altra vegada ensopegam amb Gramsci i la seva anàlisi del paper dels intel·lectuals orgànics del sistema. ¿Qui deia que el component revolucionari del marxisme estava superat? ¿Qui afirmava que Kafka no era realista? En La colònia penitenciaria... ¿no sentim els gemecs, els crits, la desesperació, totes les humiliacions d'una humanitat crucificada a Hiroshima, Gernika, Auschwitz, Grozni o Sarajevo? ¿Qui parla encara de l'art per l'art? ¿Ens arribaran a fer creure que la cendra és la norma del foc? Lukács defineix a la perfecció aquesta necessitat del realisme a superar les troballes dels novel.listes burgesos o aristòcrates del segle XIX --i pens concretament en Tolstoi i Balzac, ben coneguts i estudiats tant per Lenin (el primer) com per Karl Marx (el segon)--. Lukács ens en parla extensament a Realisme crític i avantguarda quan defineix els conceptes cabdals de la decadència cultural burgesa. És evident que, quan Karl Marx o Vladímir Ilitx Lenin recomanaven a les noves generacions d'autors revolucionaris l'estudi d'aquests clàssics, encara no coneixien les aportacions d'un Joyce, un Moravia o un Faulkner, per posar uns exemples. n dependència. Tampoc no podíem ni imaginar els pactes de la transició –la restauració borbònica-- entre el franquisme reciclat i l´esquerra de la moqueta el cotxe oficial.
Molts d’altres aspectes de la lluita per la renovació de la literatura i el teatre i que informen sobre la situació cultural i política d’aleshores els podem trobar en els capítols "Contracultura i subversió en els anys setanta i vuitanta" i "Narrativa experimental en els anys setanta i vuitanta". La militancia partidista ens havia robat molt de temps. Provàvem de reiniciar algunes de les experiències literàries deixades de banda en els anys més durs de la repressiò feixista, quan érem detinguts i torturats per la Brigada Politico-Social del règim. En els reculls de narracions escrits a finals dels seixanta i publicats a començaments dels setanta, pens ara mateix en obres com A preu fet (Palma, Editorial Turmeda, 1973) i La guerra just acaba de començar (Palma, Editorial Turmeda, 1974) --que guanyà el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor 1973 (atorgat per un jurat compost per Bali Bonet, Antoni Serra, Manuel Vázquez Moltalbán, Guillem Lluís Diaz-Plaja i Josep Melià)-- ja hi havia un intent de fer una mena de narrativa experimental i subversiva. Fer la llista dels clàssics que m’alletaren en els anys de formació seria molt llarg i el lector podria arribar a pensar que som un pedant amb voluntat de lluïment. Però si indic les meves preferències per James Joyce, Blai Bonet, Franz Kafka, els surrealistes, la novel·la del boom d’Amèrica Llatina –Alejo Carpentier, Juan Rulfo, Gabriel Garcia Márquez, Lezama Lima, Carlos Fuentes, Julio Cortázar--, les lectures sobre els surrealistes i futuristes, els impressionistes alemanys de l’època de la República de Weimar, la ruptura dins de la novel·lestíca espanyola que significà l´obra de Juan Goytisolo, Luis Martín Santos, Juan Benet, Caballero Bonald i tants d’altres, copsarem de seguida per on anaven els meus interessos. No hem d´oblidar tampoc tota la càrrega subversiva que representà la lectura del freudisme, i sobre tot dels pensadors marxistes i situacionistes. Ja no podíem fer una narrativa, un teatre, una poesia com en el passat. El món era diferent; els escriptors catalans de Mallorca també. La situació econòmica variava amb l’embranzida turística i un cert alleugeriment econòmic produït pels nous oficis i possibilitats que obria la construcció d´hotels, la societat de serveis que començava a arrelar-hi amb força. La ideologia de molts joves escriptors dels anys setanta mudava amb els nous components culturals que oferia una societat més avançanda. Hauríem de parlar també de les influències del cinema modern, de la importància dels clàssics –Eisenstein, Godard, Fellini, Dziga Vertov, Buñuel, Víctor Erice, Fassbinder, Orson Welles, Ingmar Bergman, Robert Bresson, Bernardo Bertolucci, Roberto Rossellini... – en la formació de l’ètica i estètica dels nous autors illencs. Ens era impossible escriure des de l’òptica dels predecessors, de molts d’aquells pulcres sacerdots o rendistes provinents de les classes dominants. No hi teníem res a veure, ni idològicament ni com a classe. Proveníem d´un altre món i per tant, com era lògic, escrivíem des d’unes altres coordenades culturals. És una època de ruptura i, per això mateix, ni la forma d’escriure ni els temes tractats en novel·la i teatre són el mateixos que el que desenvolupen els autors provinents d´una societat rural, aferrada a les tradicions del segle XIX. Miram d´emprar un llenguatge directe, innovador, que introdueixi en la literatura catalana contemporània temes considerats "tabú" fins aquells moments: l’alliberament sexual, la lluita política clandestina, l’experimentalisme textual amb una utilització potser fins i tot exagerada del col·lage... A nivell particular el que no vaig provar d’experimentar, perquè ho considera massa vist, massa refrit dels dadaistes i futuristes de començaments del segle XX, era el joc amb els caràcters tipogràfics... Em seduïa molt més la provatura en els nous temes a tractar, la irrupció subversiva de problemes quotidians que haurien atemorit els doctes conservadors de l’Escola Mallorquina i que, segurament, mai no haurien estat considerats "literatura" en les seves tertúlies al voltant del braser. Igualment que mai no consideraren "poetes" a Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat Papasseit i Jaume Vidal Alcover, per dir solament uns noms entre molts d’altres. Obres com La guerra just acaba de començar o Notícies d’enlloc provaven d’experimentar igualment amb les formes d’escriure assimilades dels clàssics contemporanis. És una època que llegim molts autors nord-americans. Record ara mateix el noms, essencials per a nosaltres, de John Updike, Mary Mc Carthy, Malcolm X, James Baldwin, Allen Ginsberg, Jack Kerouac, Bernard Malamund, Artur Miller, Susan Sontag, William Burroughs, Truman Capote, Carson Mac Cullers... Transgressió textual, però també transgressió i subversió ideològica. El teatre esdeveia "antiteatre", seguin els indicacions d’Artaud, els situacionistes, les experiències del Living Theatre, i tot plegat vestit amb la vestimenta de Bertold Brecht, Peter Weiss unit als suggeriments de Meyerhold i Piscator. En narrativa, els contes esdevenen una reflexió sobre la mateixa literatura, sobre els premis literaris i les dificultats per sobreviure del jove escriptor català contemporani. Sexe, polìtica, literatura, revolució, experimentalisme... Ho podem trobar en els primers contes de Notícies d’enlloc. Basta llegir "Suicidi de diumenge", "Una estranya amant", "L’important és participar", "Genteta de ciutat" o "100 milions contra l’agressió" per tenir a l’abast aquesta mescladissa de formes d’escriure i temes que no tenen res a veure amb el que s’havia escrit fins aleshores. La narrativa ens serveix per a teoritzar amb el lector sobre la situació política, sobre la lluita cladestina, del paper de l’escriptor i la literatura en la societat contemporània... És "literatura", un dietari especial o un manifest cultural rupturista? El cert era que pensàvem que la tradició literària anterior ens havia de servir per bastir la nova literatura que pensàvem que necessitava la societat del segle XX. No ens sentíem identificats ni en la forma d’escriure ni en molts dels temes plantejats per la narrativa del passat. Consideràvem que si érem revolucionaris en la nostra pràctica quotidiana, és a dir, militants d’organitzacions antifeixistes i anticapitalistes, també ho havíem de ser en la pràctica literària. I per això mateix els experiments textuals i ideològics en La guerra just acaba de començar (narrativa), Autòpsia a la matinada (teatre), Notícies d’enlloc (narrativa), Homenatge a Rosselló-Pòrcel (teatre), Necrològiques (narrativa), Atzucac (teatre), Foc i fum (poesia), Les Germanies (teatre), Ara, a qui toca (teatre), Premi Carles Arniches de teatre en català a Alacant...
