El marxisme català: intel·lectuals oblidats

 

Per Miquel López Crespí, escriptor

 

 

A partir de les eleccions del quinze de juny de 1977, qui no tengués representació parlamentària era obligat a desaparèixer engolit per la marginalitat més absoluta. "Intel· lectuals" de baixa categoria, servils sense escrúpols, s'encarregaven -i s'encarreguen encara!- de la feina bruta de demonitzar els grups o persones autènticament revolucionaris. Eren ridiculitzades les idees de progrés, justícia social, socialisme i independentisme. Tot això, combinat amb la lluita activa (portada endavant per la socialdemocràcia, les restes del carrillisme i les burgesies espanyola, catalana i basca) contra el marxisme, l'anarquisme, el leninisme, l'independentisme... o el cristianisme de tendència socialista i anticapitalista, anà creant un concret panorama de desolació contra el qual lluitaren activament Arturo Van den Eynde i els seus companys. Els sectors més dinàmics que encara lluitaven contra el sistema eren deixats de banda (lluites d'Euskalduna, Altos Hornos del Mediterráneo, Astilleros de Cadis... i mil tipus d'accions semblants), tot esperant que els lluitadors més actius perdessin la fe en la victòria de la seva justa causa. Les centrals sindicals majoritàries, amb fortes subvencions estatals per a sous d'alliberats, boicotejaren mobilitzacions de solidaritat, expulsaren els grups més antisistema dels seus delegats mentre els dirigents d'aquests aparells ja institucionals signaven pacte rere pacte en contra dels interessos dels treballadors. Milers i milers de treballadors i treballadores, d'estudiants de totes les nacions oprimides de l'estat, eren induïts (a les bones o a les males: la policia no deixà mai d'actuar de forma brutal contra el poble) a oblidar les idees i principis igualitaris i antifeixistes tot obligat-los (mitjançant un fort bombardeig ideològic des del mitjans dits de "comunicació") a centrar-se només en la vida privada, en el consum com a forma "superior" d'existència, en el "descompromís". Arribava l'època del pelotazo, més que res en temps del PSOE; del redescobriment de "la España eterna" per part dels "socialistes" de mentida que ens acabaven d'entaforar en el bloc imperialista i agressiu de l'OTAN.

El domini total i absolut de l'oportunisme polític més bestial s'aferma amb la transició (la restauració de la monarquia borbònica i els pactes de la suposada oposició amb el franquisme i la burgesia) i durant els anys posteriors. La fi del socialisme degenerat a l'URSS i altres estats dits "socialistes" (aquells on regnava el brutal poder de la "burgesia" roja i el més bestial capitalisme d'estat) servia per a bastir una campanya contrarevolucionària mundial a la qual s'aferraven amb ungles i dents els reaccionaris de totes les tendències. Ens apropàvem als temps actuals, a l'època de la mundialització més bestial i absoluta del capital i de l'imperialisme (alguns li diuen, en expressió errada, la "globalització"). Davant aquesta situació Arturo Van den Eynde escriu Globalització: la dictadura mundial de 200 empreses, que publica Edicions de 1984. Les preocupacions socials i col× lectives de les organitzacions marxistes, independentistes i antisistema eren sovint ridiculitzades. Els grups i partits que encara resistien la gegantina onada d'oportunisme que tot ho envaïa (barroeres lluites pel poder, per la poltrona, per la nòmina institucional deixant de banda dècades d'història de lluita esquerrana) eren presentats sovint com a utòpics o, més d'una vegada, com a actius "agents de la dreta", il·luminats que no tocaven amb els peus a terra.

En el Petit vocabulari polític de marxisme (Barcelona, Edicions de 1984, 1998), pàgs. 107-108, Arturo Van den Eynde definia l'oportunisme amb aquestes paraules: "És oportunista sacrificar els objectius més importants del moviment obrer per treure'n un avantatge momentani.

'El llenguatge polític postmodern enalteix l'oportunisme i el confon sibil· linament amb el simple 'sentit de l'oportunitat'. Són coses diferents. El sentit de l'oportunitat és necessari en qualsevol tàctica política. Una força política cerca sempre la línia de conducta que li permeti treure tot el partit possible d'una determinada situació, d'una determinada relació de forces entre els diversos partits i les diverses forces socials. Només és oportunista quan vol aconseguir aquest avantatge momentani, aquest petit guany, aquesta millora, en perjudici de coses encara més importants, com ara l'hostilitat de la classe dels treballadors emvers els capitalistes, o l'agrupament dels obrers avançats en un partit realment comunista.

'És oportunista aquell qui, cercant un petit triomf avui, compromet les possibilitats d'un gran triomf revolucionari demà o demà passat".

Però l'obra teòrica, memorialística i periodística d'Arturo Van den Eynde no abarca tan sols els llibres que va poder publicar.

Hauríem de pensar en tot el caramull d'articles, informes, documents de tot tipus, anàlisis de partit, els més diversos programes que va elaborar al llarg de la seva vida de militant. És, doncs, en la premsa de les organitzacions on va lluitar, dins les diferents revistes i butlletins, en els articles signats per Aníbal Ramos i, moltes vegades, amb pseudònim, on es podria anar reconstruint l'autèntica obra política d'Arturo Van den Eynde.

Els companys i companyes del POR haurien de revisar a fons les col·leccions de La Aurora, fundada l'any 1974; de L'Aurora (1981-1993); Força Obrera (des de 1994); Bandera Comunista (publicació teòrica trotsquista, des de 1975) o Correspondencia Internacional (des de 1994) per a poder reconstruir el pensament revolucionari, les aportacions a la teoria i a la pràctica quotidiana de la revolució socialista fetes per Arturo.

Particularment crec que l'obra periodística i teòrica del nostre company de lluites va ser prou important i s'ho paga recuperar els treballs del seu dirigent històric: és un deure que el POR té amb els seus amics i simpatitzats, amb la classe obrera i el poble en general.

I aquí caldria fer-hi una precisió, reflexionar una mica sobre el caràcter i autèntic tarannà intel· lectual d'Arturo Van den Eynde. Precisament si l'haguéssim de criticar seria, més que res, per actuar massa sovint dins els límits de l'activisme pur, per estar sempre a l'avantguarda, físicament, en primera línia, de qualsevol lluita del proletariat i les classes populars d'ençà dels anys seixanta, que és quan comença la seva militància activa.

Aquest activisme, aquest voler estar sempre i en tota ocasió amb el poble en la vaga, en la lluita contra la repressió, en la unitat internacionalista contra l'imperialisme, al costat dels estudiants i les nacions oprimides, amb tots els sectors explotats, potser va ser el que el va fer descurar una mica el treball de redacció i elaboració contínua de les seves experiències de militant i de dirigent obrer. Pensam que hauria estat extremadament útil a la causa anticapitalista tenir a l'abast les experiències teòriques i pràctiques de la seva intervenció política en tots els camps de la lluita de classes.

Els llibres que hem esmentat al començament d'aquest capítol (L'Anti-Carrillo, Ensayo General, Globalització i Petit vocabulari polític de marxisme) tan sols són un petit exemple del que Anibal Ramos hauria pogut fer si no hagués estat sempre al front de la batalla.

Parlant del llibre Globalitzacio. La dictadura mundial de 200 empreses (Barcelona, Edicions de 1984, 1999), Roberto Robaina, dirigent del MES del Brasil, va escriure a L'Aurora (número. 30 de maig del 2003): "La seva activitat internacionalista incansable, la seva companyonia, la seva intel·ligència aguda, la seva cultura, que tràgicament no podrem compartir més, va ser immemsament valorada per un grapat de militants aquí, al Brasil, militants obstinats en la construcció del MES, corrent polític que l'Aníbal, feliçment, ens va donar l'orgull d'acompanyar amb viu interès i suport sense reserves. El seu llibre sobre la globalització, per exemple, tot i no ser el primer sobre el tema, va ser sens dubte el millor acostament marxista sobre l'assumpte. I quan deixem el nostre pesar no podem deixar de repetir les paraules de Mandel quan Moreno va morir l'any 1987: 'A pesar de la mort els revolucionaris no abdiquen. Proclamen la permanència de la vida, de la lluita i de la revolució'".

Pensem que no ens trobam davant un intel·lectual convencional, d'aquell, tan abundós ara i en el passat, al qual bastir "la seva obra immortal" és per damunt la lluita per la llibertat del seu poble, per damunt el necessari combat per l'alliberament nacional i social. Arturo Van den Eynde ha estat, d'ençà els primers anys de militància antifeixista i anticapitalista, el primer a redactar el full clandestí, el primer d'anar a repartir-lo per tallers i barriades suburbials... Sempre a l'avantguarda de la manifestació, intervenint en les assemblees, venent la premsa obrera a la sortida de fàbriques, facultats i barriades populars, el primer a portar el megàfon en la manifestació, a cridar les consignes per la república, l'autodeterminació i el socialisme.

Arturo Van den Eynde, com tots aquells revolucionaris anònims que no engreixen les nòmines de l'esquerra oficial, de les institucions gestionades per exfranquistes i oportunistes de tot tipus, era el que anava a comprar el paper o la roba per a la pancarta, el que corregia els fulls malgirbats que arribaven a la redacció de La Aurora des dels més diversos fronts de lluita (pagesia, món estudiantil, dona, món obrer...) i, analitzant el que s'esdevenia, muntava la revista (hi hagué un temps en el qual La Aurora sortia de forma setmanal).

A tot aquest treball de militant, tot aquest activisme concret, hauríem d'afegir la feina que porta bastir una organització revolucionària, anar a les reunions de partit, ser a l'indret on es requereix la seva paraula, redactar els informes per a la lluita, combatre les posicions dretanes i derrotistes durant prop de trenta anys, teoritzar, treure conclusions de la pràctica, consolidar el que s'ha conquerit, reforçar fronts, companys en crisi, treure experiències de les derrotes i, sobretot, no defallir mai en el combat contra el capitalisme i l'imperialisme.

Si hom reflexiona una mica podrem fer-nos una idea de l'abast de la feina pràctica, de revolucionari professional, d'Arturo Van den Eynde. Tot això comporta, a part de normal desgast físic i psíquic (són pocs el que lluiten contra la vida contra el sistema!), unes fortes repercusions dins la vida personal de les persones sotmeses a aquest nivell d'intervenció política.

Només al final de la seva vida va provar d'exercir la seva carrera d'arquitecte. Ell va viure tots aquests anys de forma quasi espartana (diners per a un entrepà, per a un llibre i prou) amb el reduït sou d'alliberat que li pagava el POR. I del poc que cobrava, encara donava alguna cosa per al company més necessitat, per a aquell full volander imprevist!

En actual època d'oportunisme, menfotisme polític, en el reialme dels hereus d'Alfonso Guerra i del general Franco, dels crims d'Estat del GAL, dels Roldán de torn... la vida i l'obra d'Arturo Van den Eynde esdevé un exemple de claror extraordinària digne d'imitar.

Crec, com deia una mica més amunt, que aquest activisme permanent, aquesta presència permanent en tots els fronts de combat, és el que va fer que ara no puguem comptar amb una obra publicada més extensa. Malgrat que ara ja no hi ha res a fer, record que un dia li vaig dir que no es deixàs portar tan sovint pel simple activisme, que pensàs en el futur, en la transmissió de les idees revolucionàries als futurs lluitadors antisistema.

Sovint, quan sortia un llibre seu (o meu), en solíem fer un comentari. Ell era ben conscient del que li deia i, en teoria, es demostrava d'acord amb els meus suggeriments. Una vegada li vaig recordar aquell exemple de Lenin en el Què fer?. En la batalla contra els "economicistes", aquells revolucionaris russos que només consideraven "lluita de classes" el combat per un kópeck més. Els economicistes mitificaven l'obrer "normal", sense consciència socialista, aquell que encara no havia passat per la necessària escola del socialisme.

Lenin els indicava el seus errors i es mostrava partidari, allà on es trobàs un treballador conscient, alliberar-lo del "treball embrutidor" per tal d'aconseguir fer-lo un autèntic militant marxista. Jo li deia que repartir fulls subversius a la sortida d'una fàbrica ho podia fer qualsevol, qualsevol revolucionari amb consciència sindical i obrera, evidentment!, però redactar llibres semblants a L'Anti-Carrillo només ho podia fer ell.

Em donava la raó, però sempre era una raó teòrica, mai portada a la pràctica. Va continuar fins a la mort amb el seu frenètic activisme militant. Les necessitats concretes de la lluita el feien tornar a la reunió, al muntatge concret de La Aurora o de Correspondencia Internacional, a organitzar la propera manifestació contra l'imperialisme, en solidaritat amb tal o tal lluita. Com de costum, els llibres, les experiències fetes teoria revolucionària que ens hauria pogut llegar, no es redactaren o resten disperses, en embrió, en els milers de fulls clandestins, en els articles de La Aurora que el POR haurà de publicar com més aviat millor.

 

http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

http://www.nodo50.org/ixent/miquelopez.htm Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)