Argentina: Les cares són noves, les estratègies també
Autor: Laura Vales
Data: 12/12/2004
Font: Pàgina 12
Es van projectar amb els difícils conflictes recents,
que van acabar en augments i en millors condicions de treball . Són d'una
diversitat ideològica que abans hagués acabat malament: CGT i CTA, esquerra
partidària, independents i peronistes. Però van mostrar que poden treballar
junts.
Qualsevol esperaria
que fossin una bossa de gats. Dels 21 integrants del cos de delegats del
subterrani porteny, set són militants desencisats dels partits d'esquerra, dos
pertanyen al PO, dos provenen del sindicalisme ortodox de l'UTA, un és del
Moviment Socialista dels Treballadors. La resta són peronistes i independents.
Com va poder sobreviure a l'Argentina aquesta barreja, que ens tenia més
acostumats al curtcircuit que a la unitat? La direcció del sindicat telefònic no
es queda enrere. El seu secretari general, Osvaldo Iadarola, és membre de la CGT
d'Hugo Moyano; el segon, Claudio Marín, de la Central dels Treballadors
Argentins (CTA), mentre que el secretari de premsa, Sergio Sosto, és del Partit
Obrer.
Tanmateix, telefònics i treballadors de subte es van mostrar en aquestes
setmanes com a exponents d'una nova conflictivitat. Van parar i, amb mètodes
infreqüents -preses d'edificis, bloqueigs en les vies, escracs (forma de lluita
que promou la denúncia social mitjançant concentracions davant la casa,
l’oficina,etc)- van guanyar un augment als grups econòmics més poderosos del
país. Són la novetat de l'espatllat món del treball. Vénen de processos
d'organització interna lents i poc visibles.
Telefònics
La Federació d'Obrers i Empleats Telefònics (Foetra Buenos Aires) és un cas
diferent. Per començar, es tracta d'un sindicat amb fortalesa institucional, no
d'un cos de delegats.
A la direcció hi conviuen tres sectors: un bloc peronista, un front CTA-PO i
l'agrupació Nova Proposta Telefónica, on hi ha socialistes, radicals,
intransigents, etc. Es van unir en el '97 com a oposició a Julio Guillán,
dirigent que en els '90 es va convertir al menemisme.
Hi ha avui característiques noves en la vida sindical?, pregunta Página/12 a
Claudio Marín (CTA). "Sí. Per exemple, en el rol que té ara el plenari de
delegats", diu ell, i tot seguit es corregeix: "Bé, no inventem la pólvora, així
ha estat sempre, encara que crec que avui s’està jugant un paper nou. Perquè el
plenari no és una formalitat sinó que té contingut polític real".
Davant la pregunta, Osvaldo Iadarola (CGT) se submergeix en els mateixos dubtes.
De 57 anys, iniciat a la política en els temps de la resistència peronista, tot
això li porta el record d'altres temps. "Hi ha més participació, però em costa
veure-ho com a una novetat. Ara, per exemple, tenim un bon grup de joves, els
que van entrar a les telefòniques com a passants. Però en la CGT dels Argentins
també hi havia pibes, hi havia estudiants.
I abans també
hi va haver divisions, com ara.
La CGT i la CGT dels
Argentins, les 62 Organitzacions i les 62 “de Pie”... El que em sembla és que es
va involucionar molt amb el cop del '76 i amb el govern de Menem".
El que és clar és que ha augmentat el nombre de militants. Foetra té 7 mil
representats. Marín calcula que el 10 per cent són activistes: hi ha 350
delegats i una xifra similar participa de la vida gremial.
A l'edifici Costanera de Telecom, Carlos Artacho, de 28 anys i integrant de la
nova fornada de delegats, s’explica: "En altres gremis, la direcció s’imposa al
cos de delegats. Aquí són elegits pel vot i tothom està habilitat per votar, no
fa falta ser afiliat per fer-ho. Això, i les lluites dels últims anys van
recompondre la confiança".
Més militància
Com en el cas dels subtes, els telefònics han donat batalles fortes amb poca
visibilitat. El primer que van aprendre és que Telefónica i Telecom es movien en
forma pendular: "Primer ens colpejava una i quan ens recomponíem ens colpejava
l'altra. Si Telefónica manava 200 acomiadaments, quan acabava aquest conflicte
ens arribaven els telegrames de Telecom, diu Iadarola.
En el 2001, el gremi es va fer càrrec de la situació dels passants. Els va
ajudar a organitzar-se i va acompanyar una sèrie de conflictes amb escracs i
preses d'edificis, que es van guanyar, de manera que en l'actualitat no hi ha
precaritzats.
En l'últim pla de lluita, amb el qual van guanyar l'augment del 20 per cent, van
combinar diverses modalitats de lluita. Van començar amb assemblees en el lloc
de treball, després van fer una gran mobilització i finalment un dia de talls de
carrer. "Però la mesura principal va ser la permanència en el lloc de treball.
Fèiem assemblees amb què vam enfortir la gent i alhora li vam dir a l'empresa
'mirin que som en els llocs de treball, que aquest lloc és un espai nostre'. No
era una presa, però tampoc deixava de ser-ho. Això va desesperar a les empreses
i va portar Telefónica a cometre un gran error, perquè va militaritzar el
conflicte. Van intentar ficar-se a l'edifici República amb gent armada i de
civil. Va ser un element que va desequilibrar la baralla al nostre favor, perquè
políticament l'empresa va quedar molt descol·locada".
"Ara, si un ho pensa bé, el que vam fer no va ser cap altra cosa per reprendre
la vella vaga de braços caiguts, en lloc de fer una vaga dominical. És nou? No
és nou, però s'està aplicant amb una altra participació i en una altra
conjuntura política. Es pot fer si tens una quantitat d'activistes que el
recolzen, perquè si no l'empresa et trenca, va i li diu a la gent 'vos laburás'
i et destrossa".
Subtes
Per explicar la història dels subtes és necessari remuntar-se deu anys enrere,
al període que va del '94 al '97, quan la vida gremial a Metrovías estava regida
per la por de perdre la feina. Els acomiadaments eren una mesura freqüent del
grup Roggio, fins que una vaga va donar la volta a la situació.
Va ser el febrer del '97. En els anys inicials de la desembarcada de la
concessionària, alguns havien intentat millorar les condicions de treball, sense
sort. "Armàvem agrupacions clandestines, érem grups que moltes vegades ni ens
coneixíem entre nosaltres", diu Roberto Pianelli. De nou després de tres anys un
acomiadament en una línia va ser rebutjat amb una mesura de força massiva. Els
cinc ramals del subte es van paralitzar. Sorpresa per la situació, Metrovías va
enviar més de 200 avisos d’acomiadaments, però l'atur es va mantenir i l'empresa
va haver de retirar-los. També va resituar l'acomiadat en un altre lloc.
L'episodi va significar un trencament en la vida interna. "A partir d'allà
l'empresa no va poder continuar utilitzant els acomiadaments com a eina per
atemorir. Van haver d'adequar-se al fet que si enviaven un telegrama, el més
probable era que paressin les cinc línies i s'aconseguís la reincorporació", diu
Pianelli.
La novetat estava vinculada a la renovació del cos de delegats, un procés que es
va donar en oposició a la dirigencia de la Unió de Tranviaris Automotor. En el
'96 hi havia només 3 delegats disposats a impulsar lluites. En el '98, després
de frenar els acomiadaments, eren cinc.
Una de les tasques dels delegats rebels va ser la de vincular la gent: a
Metrovías estan escampats al llarg de les estacions, els tallers i el metro, pel
que és natural que els treballadors no es creuïn. Els delegats van per les
estacions fent circular la informació i es recolzen en la realització
d'assemblees per aconseguir consensos.
Fan reunions
per línia i també per sectors.
Dos fronts
Quan van començar a tirar-se a les vies per bloquejar-les? Ja en el '97 ho van
provar, encara que el mètode va quedar al congelador perquè la Justícia va obrir
processos penals contra els manifestants. Durant un temps van tractar de cridar
l'atenció sobre el problema de ser als túnels, on l'oxigen és escàs i el soroll
de les màquines perjudicial. Van fer algunes accions de propaganda: un dia, per
exemple, tot el món va anar a treballar amb bata. Vam aconseguir coses menors,
com que l'empresa posés bidons d'aigua potable per al personal.
En el 2000 els delegats rebels ja eren majoria. Aquell any van tenir la primera
baralla no per defensar l'ocupació sinó per drets laborals. Els Roggio van
intentar treure el lloc de guarda als vagons; hi va haver una aturada d'una
hora, a conseqüència del qual la firma va acomiadar 300 persones. També per
primera vegada el conflicte va tenir de manera oberta dos fronts: els empresaris
i la burocràcia de l'UTA, ja que el cos de delegats va rebutjar l'acord entre el
sindicat i l'empresa.
Amb la vaga i els 300 telegrames, el Govern va dictar la conciliació
obligatòria. Metrovías i els dirigents de l'UTA es van trobar en el Ministeri de
Treball. "Ens vam ficar de cap en la reunió. Dintre hi havia Funes de Rioja
(l'advocat de la Unió industrial) i altres representants de Metrovías. Recordo
que en tenien uns cel·lulars minúsculs, últim model, i nosaltres caminàvem amb
un maó. Teníem la barba crescuda, veníem de passar la nit sense dormir. Vam
encarar a Funes de Rioja: 'Vagin comprant el casc, perquè quan acabi la
conciliació obligatòria els cremem l'empresa.' Els tipus ens miraven
horroritzats", recorda Pianelli.
Deu anys
A començaments del 2002 van presentar en la Legislatura un projecte de llei per
declarar insalubre el treball en els subtes i reduir la jornada laboral a 6
hores. Eren els mesos del piquet i cassolada, i els del subte van aprofitar el
riu regirat. Pocs legisladors podien caminar pel carrer sense trobar-se un
escrache, pel que no va ser estrany que els diputats (fins i tot alguns coneguts
per les seves actituds conservadores) acceptessin gustosos una invitació per
recórrer els túnels, envoltar-se de treballadors i fins i tot fer del projecte
una causa pròpia.
La Legislatura va sancionar la llei, però el cap de Govern porteny la va vetar.
Una nova sessió va intentar ratificar-la, sense assolir els dos terços dels vots
necessaris. Aquell dia van passar per la sessió 800 treballadors. Hi va haver
incidents i des de llavors només es pot entrar al recinte amb una invitació
especial. El camí legislatiu va quedar tancat, per la qual cosa van presentar
una denúncia perquè la Policia del Treball comprovés que les condicions eren
insalubres.
En els mesos següents, els tècnics van baixar als túnels subterranis a prendre
mesures de soroll i d'oxigen. Podria semblar un tràmit en el plànol estrictament
científic, però en els fets va requerir d'una nova mobilització interna, perquè
els treballadors diuen que més d'una vegada l'empresa manava a apagar les
màquines en el moment del mesurament i es negava, o enviava la gent a casa seva
el dia en què havia de ser sotmesa a una audiometria. Finalment, els exàmens van
mostrar que les condicions eren insalubres i la jornada laboral va ser reduïda a
sis hores.
Havien passat
10 anys des dels primers moviments.
El setembre es van
realitzar les últimes eleccions, que els delegats rebels van guanyar amb el 80
per cent dels vots.
Dimarts passat, quan els treballadors del subte van tornar a tirar-se a les vies
per frenar la sortida d'un tren, havien pres diverses decisions. En principi que
només s'arriscarien els delegats, per delimitar el problema de les denúncies
penals. En segon lloc, als llocs crítics van estar acompanyats per dirigents
d'altres gremis i per piqueteros. Encara que algunes interpretacions lleugeres
tracten de mostrar als treballadors llevant de l'escena als desocupats, la
veritat és que en els gremis fa estona que s'estan fent polítiques d'unitat.
Hi ha una mostra amb els treballadors del subte, que van llançar una campanya
nacional per la reducció de jornada laboral com a resposta a la desocupació. La
campanya planteja que amb una jornada legal de sis hores es poden generar
immediatament dos milions 500 mil nous llocs de treball. En el projecte estan
treballant al costat d'organitzacions de desocupats, amb les quals fan tasques
de difusió, anant a universitats o a un barri per explicar la proposta. A
Metrovías, quan els 1200 empleats van passar a complir sis hores, l'empresa va
haver de crear 500 nous llocsde feina.