NOTES SOBRE EL PLA D’OCUPACIÓ DE LA CAIB 2005-2007

Llorenç Buades Castell.

La posada en marxa del Pla d’Ocupació 2005-2007 després de la signatura d’un acord per el desenvolupament dels plans d’ocupació locals el 17 de novembre de 2004, mereix la nostra valoració. L’acord va ser signat per les institucions del govern autonòmic i consells insulars, les corporacions municipals superiors als 20.000 habitants , les mancomunitats, la PIMEB i la CAEB, CCOO i UGT, i s’inscriu en el marc de les polítiques neoliberals que genera la Unió Europea. La seva voluntat emana del contingut de l’article 125 del Tractat de la Unió, i del Consell Europeu de Lisboa que volgué definir les polítiques a seguir en el deceni 2000-2010 per tal de bastir un model econòmic més dinàmic i competitiu.

El document que introdueix el Pla d’Ocupació, editat per la Conselleria de Treball i Formació parteix de la constatació de l’evolució negativa de les dades de la nostra comunitat en relació al decreixement en el PIB en relació a altres territoris i a la mitjana espanyola. Constata el mal, que es concreta en el pas de tenir un 22 % sobre la mitjana espanyola l’any 1998 a tenir-ne només un 4,35% l’any 2004.

A partir d’aquest fet, pren nota d’alguns simptomes que són aquests i que comentem seguidament:

         --Evolució negativa deguda al “dinamisme demogràfic” representat per l’increment d’un 16,2% en la població respecte del 12,7% en l’últim lustre.

         --Caiguda de la productivitat.

         --Debilitat de la demanda externa.

         --Apreciació de l’euro.

         --Moderació de les despeses del consum

         --Penetració de productes de baix cost.

         --Empenta d’altres destinacions turístiques més competitives i amb menors preus.

         --Menor despesa en Investigació i Desenvolupament.

         --Menor percentatge d’inversió pública.

         --Escasa qualificació dels treballadors nouvinguts.

El document entra alhora a considerar els símptomes sense referir-ne les causes. Allò que vull destacar aleshores és allò que no diu el text. La primera  causa que hauria de referir és l’entrada en crisi d’un model fonamentat en el monoconreu turístic, enllaçat amb la seva derivant constructora que el va fer possible i el va saturar, com el fong que es desenvolupa sobre l’arbre fins que s’imposa i el mata.

Aquest model en crisi es basteix en l’extremada dependència de les economies insulars en relació a països en crisi, particularment Alemanya, però també Gran Bretanya, on les poblacions que són els nostres turistes veuen com els seus guanys es redueixen mitjançant l’aplicació de polítiques d’austeritat i de retalls de drets socials que impliquen una reducció del poder de consum. Aquesta reducció del poder de consum suposa que el primer que es qüestioni es allò prescindible, el turisme,i que es cerquin destinacions més barates o sistemes com el tot inclòs que els compensin .Les destinacions més barates són possibles, perquè els empresaris balears les fan possibles, des del moment que decideixen posar hotels al Carib,1 a la costa africana 2 i altres indrets que tanen l’avantatge de no haver patit l’efecte negatiu de l’activitat constructora sobre l’entorn, tot i que van pel mateix camí. Els nostres “honorables” empresaris, doctorats o pretendents a ser-ho per la UIB, tenen més consciència de les necessitats de benefici propi que de “patriotisme”, tot i que algun es dediqui a finançar experiments ultradretans espanyolistes.Han decidit no posar un euro més a les Illes 3i encara pretenen arrodonir el negoci derivant els hotels en habitatges 4

La crisi social  a Alemanya o al Regne Unit ha fet incentivar la construcció a Balears, com un medi d’inversió i estalvi, al temps que ha generat una competència d’ocupació residencial alternativa a l’hotelera. La construcció, el fong, representat per les segones residències i urbanitzacions, s’ha imposat aleshores a l’arbre, i ha generat noves necessitats constructores dels accesos a les mateixes (carreteres, autopistes) de gran impacte territorial5. Aquest model ha servit també per generar expectatives de feina en els immigrants amb un efecte de reclam 6, al mateix temps que les  institucions han prioritzat l’obra pública en favor del benefici privat, de l’especulació, al servei dels seus càrrecs i les seves famílies.7

La construcció és el sector més dinàmic,perquè és el més rendible per a les institucions i per als especuladors.8 En canvi l’increment salarial del sector de la construcció va ser del 2,8%  i la inflació el supera ara mateix en un punt.

 Durant l'any 2004 es van fer 13.776 visats d'obra nova a Balears (3.304 unifamiliars), 1.570 reformes i 1.056 ampliacions. Els projectes de construcció visats pel Col·legi d'Arquitectes de Balears augmentaren un 36'4% el 2004.

La moneda única, no ha permès d’altra banda maniobrar amb efectes proteccionistes com es feia abans amb la pesseta, i tots els sectors pateixen aquest fet, però encara més els industrials. El sector del calçat, pell i tèxtil ha perdut 7.744 llocs de feina a Balears i ara es troba en 2.911 treballadors. 9. D’altra banda, els productes mallorquins derivats de l’agricultura, la ramaderia i la pesca  no troben més que una comercialització anecdòtica molt afectada per l’impuls institucional a unes grans superfícies i supermercats dominats per les grans cadenes que sovint marginen els productes autòctons.(El Corte Ingles, Alcampo,Carrefour,Mercadona...) 10

Dels productes de baix cost i de la feblesa del consum.

En relació a la penetració de productes de baix cost, s’ha de dir que aquests molt rarament competeixen amb productes de la terra. Per posar un exemple, durant els primers quatre mesos de 2005  s'han importat a les Balears 2.620 tones de productes xinesos per un valor de 9,11 milions d'euros. Cap d’aquests productes fa malbé a la producció pròpia de les Balears. Altra cosa és que els xinesos monten les seves pròpies xarxes de distribució.Aquest és el problema dels botiguers balears gairebé sempre capgirats a la dreta ,inconscients dels seus interessos. Volen proteccionisme quan donen suport i voten el neoliberalisme  més extremat.

La raó de la venda dels productes xinesos en comptes d’altres que, tampoc són de la terra, és el seu menor cost. La seva qualitat pot ser menor però un fet que reconeix l’informe de la Conselleria de treball és la feblesa del consum (moderació de les despeses del consum), i la feblesa del consum té les seves raons en els salaris baixos. L'increment salarial mitjà pactat el gener a les Illes Balears era del 2,54% quan la inflació arribava al 3,20%, i el 50% dels convenis col·lectius signats l'any 2004 a les Balears es van pactar per sota de l'IPC, i l’any 2005 segueix en les mateixes perquè el conveni de la construcció es va signar amb un augment del 2,8 quan la inflació és ara mateix d’un punt més el de la sanitat privada és d’un 2,40% . Els salaris a les Illes Balears són més baixos que la mitjana estatal i ja és dir, perquè a l'Estat espanyol,durant cinc anys el salari mitjà només ha crescut un 0,1% anual, segons l'euroíndex laboral d'Adecco.En canvi,el salari real de la Unió Europea ha crescut en els últims cinc anys un 5,5% de mitjana.

.

 Les pensions són  més baixes que les mitjanes de l’Estat, de manera que les persones jubilades a les Balears reben una pensió mitjana de 615,94 euros, un 10,6% menys que les estatal, unes pensions de viudetat que van un 9,7% per davall de les estatals i que es situen en 412,21 euros.A les Illes Balears a finals de març l'hora es pagava a 10,21 euros quan el cost laboral per hora treballada és de 10,42 euros per hora a Grècia i de 27,62 euros a Alemanya. El 66'68 per cent de les famílies de les Balears té dificultats per arribar a final de mes d'acord amb els seus ingressos nets mensuals, i tot això es produeix en el marc d’una economia que té la mitjana d’hores treballades més alt de tot l’Estat l’any 2004 (1680,7) segons el butlletí d’estadístiques laborals (MTAS).

Un habitant mitjà de les Balears dedica 8,3 anys del seu sou a l'adquisició d'un habitatge de 70 metres quadrats i en tant que els increments salarials no arriben a l’increment de l’IPC, l'obra nova a les Balears s'ha encarit  fins als 2.065 euros per metre quadrat, quasi un 15 per cent més que l'any anterior. Així les dones joves de Balears dediquen el 77,4% del seu salari a la compra de vivenda i un 62,7% els joves. No tenen un cèntim per sortir de marxa, però l’esquerra de la cadireta els persegueix per la pràctica del botelló. Per posar un exemple, unes 60.000 persones adultes de Ciutat no tenen casa pròpia ni possibilitats de llogar-ne, i viuen amb els seus pares.

De l’ocupació de les dones

La taxa espanyola d'ocupació de les dones, amb un 46%,  és la quarta més baixa de tota l'Europa ampliada. La taxa d'activitat de les dones està situada a Balears en el 50,51 per cent, i en conseqüència,superior a la mitjana estatal, però això no es cap consol quan l’accés al treball es fonamenta en la necessitat d’uns ingressos que es fonamenten en la baixa retribució del conjunt familiar, en la màxima explotació horària de tot l’Estat, i en les seves conseqüències, que s’expressen en la negació de l’atenció dels fills, i en el seu fracàs escolar . Aquest és  el preu de la supervivencia marcada per la submissió de les persones a les “necessitats del mercat”.  La directiu 3 de l’informe dels signants del pacte per la preocupació  és ben explicit: és la persona la que s’ha d’adaptar a la feina i en conseqüència no és la feina la que s’ha d’adaptar a la persona. És impresentable que CCOO i UGT puguin estar d’acord amb aquest discurs, però quan els poders unten les corrioles tot val.

La taxa d’ocupació de les dones és un motiu d’orgull per a les institucions, però cal analitzar les coses com són. Si l’accés al treball de la dona comporta una explotació suplementària, poc favor es fa. El fet és que les dones en molts casos, són mes presents al món del treball quan els salaris són tan baixos que no permeten la supervivència. Portugal és un exemple d’ocupació femenina massiva per tal de compensar els baixos ingresos familiars. A les Balears no cal fer de la major incorporació de la dona al treball falses valoracions progressistes. Les dones són al mercat del treball pel fet que ens trobem en un model econòmic de serveis i perquè el sou annual de les dones a les Balears és un 24,51 per cent més baix que els dels homes. Les feines dels serveis (sempre menypreades i minusvalorades) són des del punt de vista masclista més adaptades a la “naturalesa femenina”. També el fet que la mà d’obra masculina sigui més barata que a la resta de l’Estat fa que només la suma de dos salaris garanteixi la supervivència.

Un excés d’hores treballades que no ajuden ni a repartir el treball existent, ni a fer-les més productives, ni a conciliar la vida familiar. És més, són causa directa del fracàs escolar.

 Sumar dos salaris per sobreviure comporta massa hores de dedicació, a vegades molt properes al capitalisme liberal del segle XIX que criticaven els clàssics del marxisme. És un fet  determinant del que dic el que, amb una eonomia fonamentada amb un 38% dels treballadors fixos discontinus de Balears que no arriba als 6 mesos de contracte es treballin el màxim d’hores a Balears rspecte de tot l’Estat Espanyol. Durant l'any 2004, al voltant de 174.000 contractes a Balears varen ser de duració inferior als 3 mesos. El 87'3% dels nous contractes de 2005 a les Illes Balears són temporals i un 19,5% dels contractes fets a Balears té una durada igual o inferior a un mes. D’altra banda un 38% dels treballadors discontinus no arriben als sis mesos de contracte. En aquestes condicions fer 1696 hores anuals de mitjana (la més alta de l’Estat Espanyol) és un autèntic disbarat. L’excés d’hores afegeix presència a les empreses però no afegeix productivitat. Però és l’unic recurs quan els salaris van molt per davall la mitjana estatal, quan les condicions contractuals són molt precàries. A partir de la constatació d’aquest fet resulta del tot lògic que els treballadors visquin dia i nit a l’empresa i deixin de banda les seves responsabilitats familiars en l’educació dels fills i filles.

 Tot això condueix a l’existència del major índex de fracàs escolar i social. , Quan tota la família  treballa tantes hores, és més difícil l’atenció a l’educació dels fills i filles. Tot és fa més complicat en un món de l’ensenyament que condicionat pel productivisme externalitza els deures en les hores extraescolars en l’àmbit familiar, al temps que pares i mares fan el possible perquè ls problemes dels seus fills restin en l’àmbit escolar, delegant les seves funcions. Quan un 7,7% de l'alumnat d'educació primària repeteix curs a les Balears, tres punts per damunt de la resta de l'Estat., ens ho hauriem de fer mirar.11

En aquest sentit, el discurs de la Conselleria de Treball és hipòcrita. Ens proposa conciliar la vida familiar i laboral després de fer-la impossible mitjançant les pràctiques liberals del tot obert a qualsevol hora, del tot al punt  i del tot treballat a l’hora que sigui necessària (per al patró). Ajustar la persona a la feina (com indiquen els signants de l’acord), i no la feina a la persona, no es pot conciliar amb les necessitats familiars. Dir que es defensa la conciliació de la vida familiar i laboral després de trencar les regulacions i els límits horaris de treball, és mentida. Són mentiders i interessats. El  fracàs escolar deriva per una part  de l’absència familiar, condicionada per la feina (o el mercat)  en relació a l’educació de fills i filles. Però la responsabilitat dels pares no dilueix la responsabilitat social.. És el model social imposat el que genera situacions com l’educativa que suposen un autèntic fracàs social.

Tenim un 31,8% dels joves entre 16 i 19 anys que ni estudien ni treballen. Una taxa d’ociositat que és la segona en tot l’Estat Espanyol i que de seguir per aquest camí ens pot abocar a situacions com les viscudes a França. Però amb tot això, estableixen en el document una directiva  que diu que convendria allargar la vida laboral per damunt els 65 anys. Volen limitar encara més l’accés dels joves al treball ?. No han après res de les revoltes com la de Clichy?

Productivitat ,competitivitat, flexibilitat, mobilitat.

Des de fa anys una gran part del món sindical ha incorporat en el seu discurs i en la seva práctica les reivindicacions de la patronal i les han fetes seves. Enlloc de proposar un programa solidarista, enlloc de treballar en favor d’una societat més igual han incorporat el discurs de la desigualtat, perquè la competitivitat és fonamentalment desigualtat. Res hi ha més llunyà d’una pràctica solidària que la competitivitat , la mateixa que  fonamenta una societat jerarquitzada i desigual. El sistema econòmic no té per objecte les persones (el document de la Conselleria parla de capital humà), sinó els guanys d’algunes persones mitjançant l’explotació de la mà d’obra. Quan es demana un increment de la productivitat en el discurs econòmic neoliberal tot va adreçat a millorar l’explotació de la gent assalariada en favor dels patrons, a intensificar les condicions d’explotació i aquest no pot ser de cap manera el programa d’un sindicat. La feina del sindicat passa per posar elements de racionalitat sobre el que es produeix, en favor de qui es produeix, i la manera en que es produeix. Però això així de simple sembla molt llunyà a molts “sindicalistes” d’avui. Actualment repeteixen punt per punt les reivindicacions dels patrons.

Tot el document de la Conselleria volta en torn d’aquests objectius i bàsicament atribueix als nouvinguts, als immigrants la desqüalificació professional i la caiguda de la productivitat. El document no aporta cap data per sostenir aquesta declaració, llevat d’unes taules que fan referència als nivells generals d’estudis. N’hi ha prou amb una simple aplicació de les taules que aporten per veure que les lectures que es fan no són prou documentades. Posem-ne alguns exemples: diuen que Marratxí té un 3,8% de gent assalariada estrangera, i en canvi hi ha un 20,1% de la gent assalariada que no arriba ni al títol d’EGB. En el cas de Manacor amb xifres del 12,2% de persones estrangeres ocupades ens trobam amb un 39,01 % que tampoc arriba a l’EGB. Aquesta relació és del 12,2% i un 31,5% a Maó, d’un 12,5% i un 38,8% a Inca, d’un 12,5% i un 28,6% a Palma. En canvi ens trobam que Formentera on els estrangers ocupats són el 21,7%, només hi ha un 20,4% de les persones ocupades que no arriben al títol d’EGB, o a Sant Joan de Llabritja on els estrangers són el 23,7% de les persones ocupades, i els que no arriben al títol d’EGB només són el 19%.

Respecte de la necessitat d’incentivar la mobilitat (directiva 10)  i la flexibilitat, sobra en el document. Tenim una societat on la flexibilitat ha arribat a extrems que posen en risc la salut de les persones, on la rotació es manifesta com un obstacle per l’aprenentatge12, per a la formació, i a més constitueix un element diametralment oposat a la productivitat que pretenen. Dir com fa el document que  volen afavorir la flexibilitat que permeti millorar la qualitat i seguretat de la feina pel que respecta a la reordenació del temps de treball, és poc menys que intentar vendre bikinis a Alaska.

El millor element per a la productivitat és la seguretat en el treball, la constància, i la veterania, un valor poc apreciat pels nostres neoliberals.13

Balears no és una comunitat ben tractada ni amb el PSOE, ni amb el PP.

Balears se situa a la cua en inversió de l'Estat i els ciutadans reben la meitat : 236'91 euros respecte dels 427,94 de mitjana estatal.

A Balears hi ha un total de 150.517 pensionistes i la pensió mitjana és de 552,75 euros, un 9,6% inferiors a l'estatal.

L’atur crònic es manifesta amb la xifra total d'aturats  que durant l'agost es va situar en 29.248 persones inscrites a les Illes, però a més hi ha les no inscrites . No estan inscrites perquè senzillament resulta molt difícil cercar treballs inexistents. Les institucions pretenen que sigui el treballador el que cerqui o generi (directiva 8) allò que elles no ofereixen, tot i que el treballador té constitucionalment el dret a treballar, i és obligació de les institucions generar les condicions per fer-ho. Però no ho fan.

Cada vegada es generen menys llocs de treball en les empreses públiques, i tot el que queda s’expressa en el document en una declaració d’intencions que obliga a poc: donar preferència a les persones aturades de llarga durada en les contractacions de les corporacions locals o dels organismes autònoms per realitzar obres i serveis d’interés social subvencionades.

Les persones aturades no són culpables de la seva situació, ho és en canvi un sistema legal que permet l’acomiadament injustificat a l’empresari. En aquest cas la labor dels sindicats hauria de ser la de combatre qualsevol acomiadament i exigir la modificació d’una llei que condemna a l’atur a la víctima en tant que empara al culpable. Semblen en canvi més preocupats per allò que expressa la directiva 9 d’una manera bastant confusa: establir mecanismes de control de les activitats declarades dels treballadors inscrits.

Respecte de les mesures contractuals, cal demanar-se quines mesures poden emprendre per tal de “fomentar l’adequat ús de la subcontractació” (directiva 3), quan allò necessari és abolir-la.14 o la bona intenció d’afavorir l’adequat ús dels diferents tipus de contractes” quan la xifra d'assalariats amb treball estable però amb contractes temporals se situa al voltant de 3,8 milions persones a l'Estat Espanyol. Bones paraules i paper mullat.

 Per acabar, en el seu conjunt, els propòsits del pacte no passen de ser  pura retòrica, com aquella que fa referència a la voluntat d’arribar a una taxa d’ocupació del 70%. Perquè, si per generar ocupació entenen fer un contracte d’un o dos dies, com els que es fan actualment, l’objectiu és molt fàcil d’assolir, però formarà part més d’una comèdia tràgica que de la necessitat de donar respostes al que necessiten els treballadors i treballadores.

Particularment allò que es veu al carrer, és que ben poca gent sap de l’existència d’aquests acords i de la seva utilitat pràctica. Allò que voldria la gent és que les institucions i corporacions signants de l’acord es preocupéssin més per generar ocupació elles mateixes, que per donar receptes de molt poca utilitat.

 Són 155 milions d’euros que els signants de l’acord gestionaran en tres anys, una xifra molt petita si la comparam amb les necessitats, però molt grossa si no es fa un bon ús de la mateixa,i al final sempre ens queda la percepció que es podrien fer més coses i més bé del que es fan.