Llorenç Buades Castell
Si haguéssim de destacar una característica fonamental del pensament de l’esquerra al llarg del temps, aquest seria sense dubtes la reivindicació de la igualtat. Si no hi ha igualtat entre les persones les llibertats són desiguals.
L’esquerra és significa en la batalla per la igualtat en drets i en la lluita per la propietat col·lectiva dels medis de producció de béns i serveis per tal de fer possible aquesta igualtat.
Si s’analitza allò que fa l’esquerra actual, aquí i arreu del món, haurem de convenir que ni de manera tàctica ni de manera estratègica l’esquerra defensa aquests trets fonamentals de la seva identitat. Hi ha alguna esquerra institucional en el món actual que quan és a un govern municipal practiqui una política d’apropiació col·lectiva ? I en el autonòmic o l’estatal ?
La resposta és no i de manera massiva. L’esquerra actual és de manera molt majoritària ben lluny en els seus programes i encara més en els seus fets de la seva raó de ser, i aquesta referència a l’esquerra institucional és a l'esquerra política i també a la sindical. Per aquestes esquerres, buides de tot contingut, el medi, la institució, s’ha convertit en la seva finalitat i per tal de mantenir-se en ella es fan càrrec de la gestió de la beneficència pública.
En aquesta responsabilitat moltes vegades no milloren l’eficiència de les xarxes tradicionals de la dreta per a l’assistència pública, xarxes que a vegades tenen una experiència major i més positiva del col·lectivisme (per exemple el religiós).
En un món que ha canviat per a pitjor, on la despossessió és més gran que mai perquè també hi ha més habitants, més assalariats, més pobres, i més miserables que mai, és d’una inconseqüència terrible que l’actualitzar el discurs de l’esquerra vagi sempre en el sentit de convertir-se en una esquerra nominal al servei de la dreta. Una esquerra que es caracteritza per privatitzar qualsevol cosa a l’abast és un autèntic frau, i sostenir-la és un disbarat.
L’esquerra ha fracassat
És cert que l’esquerra com a projecte transformador de la societat ha fracassat, en les seves vessants reformistes (socialdemocràcia) i revolucionàries (socialisme soviètic), i en un tret comú es caracteritzen per haver bastit sistemes públics, on en teoria s’expressava la propietat col·lectiva , però que en qualsevol cas no eren sentits ni viscuts per la població com a propis. Encara ens queden coses del sistema públic de manera cada vegada més residual, on per desgràcia es compleix amb total encert el dit del nostre president del PP Jaume Matas quan diu que “allò que és comú és de ningú”. Majoritàriament la població no és sent propietària de la cosa pública, encara que moltes vegades sigui útil o imprescindible i això per raons tan simples com la impossibilitat de decidir sobre la seva activitat. Fins i tot per a molts lluitadors anti-sistema, la cosa pública és una cosa llunyana, i expressen la seva rebel·lia amb incoherència fent malbé al patrimoni públic.
L’esquerra sempre verticalitzada i burocratitzada, ha fet molt poc per obrir les empreses públiques a la participació de la gent interessada, començant pels seus treballadors. Les propies organitzacions de l’esquerra han patit sempre greus carències democràtiques internes de manera que són les seves directives les que habitualment decideixen. Els militants de base es senten moltes vegades més identificats com a instruments per a l’execució de les polítiques decidides en les seves directives que com a subjectes de les mateixes. L’adhesió pesa més que la capacitat d’iniciativa. És a dir, el militant de base es sent desposseït i desigual respecte dels seus directius.
El militant de base sent moltes vegades que la seva capacitat de decidir és molt petita i que no compensa l’aportació personal que hi fa.
De quina manera una esquerra així pot motivar o generar entusiasme pel canvi, quan la pròpia organització es sentida com a útil però aliena ?
Quins mecanismes articula l’esquerra per evitar la despossessió dels propis militants ?
La democràcia com a propietat
La situació a l’Est d’Europa ens manifesta de manera prou clara que en l’antic sistema de dominació, la clau no està en esbrinar si es tractava d’un sistema fonamentat en el capitalisme d’estat o en el socialisme burocratitzat, font encara de divergències entre grups de l'esquerra radical, sinó en els efectes per a la gent que el patia: la gent no sentia allò com a propi, i d’aquí la poca oposició al desmantellament del sistema públic. Fins i tot la gent quan es manifesta com en el cas d'Ucraïna és a favor del que desmantellarà més ràpidament el sistema de dominació burocràtic. Aquesta és la realitat.
Per a la gent tenir allò que tenia és igual que no tenir res.
A vegades, com a l’antiga DDR poden enyorar alguns serveis que els donava l’Estat, però són ben conscients que ells, els treballadors, no eren l’Estat.
Però a més, aquell Estat amb la seva planificació centralitzada i burocratitzada els privava de la possibilitat d’escollir entre propietats menors, de consum. Són els mostradors d'Occident els que
han derrotat els sistemes de planificació burocràtica.
La democràcia importava i importa als treballadors en la mesura en que és sinònim de la possibilitat d’accés a béns de consum, a la possibilitat de consumir i d’accedir a “propietats” on puguin decidir, contra la propietat dissolta del col·lectivisme. L’accés als electrodomèstics , al cotxe és la prioritat del pobre immigrant que viu a una barraca de la ciutat. Es senten partíceps i en democràcia en la mesura en que tenen alguna cosa en “propietat”, que l’han poguda escollir en el mercat i on puguin decidir.
Aquest pensament no és només el fruit de l'individualisme propi del sistema liberal, sinó el resultat d'experiències col·lectives frustrants (per començar les partidàries i associatives) que potencien el replegament de la persona a la cerca d'una autonomia pròpia.
Els treballadors immigrants per exemple no es senten massa impactats per la manca d’accés al vot o als drets polítics. El canvi social al que aspiren és a obtenir el dret a la ciutadania per a formar part d'aquest món desigual que els enlluerna, i a partir d'aquí i des d'una situació més precària que ningú el seu objectiu és trobar un lloc d'accés al consum.
Prefereixen això a la seva manera de viure al seu país d’orígen, tot i que moltes vegades viuen objectivament pitjor, i no entenen gaire les lluites de l’esquerra contra allò que consideren el desenvolupament: cotxes, autopistes, construcció, que moltes vegades és el que els possibilita el treball. Aquest sentiment una mica primari és el mateix que poden tenir i segurament tenen molts dels paletes. En alguns pobles la major part dels paletes són del PP. És el partit que els "dona" la feina amb el seu desenvolupisme insostenible.
La lluita per la democràcia participativa és una lluita d'avantguarda entre una multitud que rebutja el compromís, però a la vegada és l'únic camí per els qui pretenem un canvi social que, no som molts.
Sabem que la major part dels treballadors no creuen en la possibilitat de grans canvis col·lectius, tot i que expressen la seva necessitat de millora personal confiant en la sort de les apostes. Saben que és la seva única possibilitat de canvi perquè no hi ha més opcions.
Els treballadors no confien en grans possibilitats de canvi perquè tampoc hi ha motors del canvi en la vida política, sindical i associativa. No hi ha programes, ni intencions de transformar res més enllà de l'assistencialisme, però encara hi ha una avantguarda molt atomitzada que manté les seves lluites més per conviccions que per esperances, i cada vegada més al marge dels aparells burocràtics de les organitzacions polítiques i sindicals que més que incentivar a la militància l'allunyen.
Quan el propi partit, associació o organització social que pretén un canvi és un intrument aliè al soci, quin model social es pot concloure ?
Es seriós per exemple que dirigents polítics incombustibles (la política és el seu modus vivendi) de forces que es pretenen alternatives i transformadores ridiculitzin en la premsa als seus companys que han decidit abandonar com els de la Corrent Roja a Balears diguent que "només són quatre i passen dues vegades com a les pel·lícules de romans" per tal de semblar que són més ?
Allò millor que pot passar a aquestes falses esquerres és que desapareixin del mapa per tal de generar
des de zero una esquerra real, que sigui internament un model social d'allò que es proposa com a objectiu social. Una esquerra que sigui capaç de generar un programa de canvi des d'una base social que a la vegada senti que el projecte és "propi" i no aliè, on les decissions col·lectives no vagin en sentit oposat a l'autonomia individual, i on l'etiqueta d'esquerra respecti la denominació d'orígen i sigui una esquerra real i no una esquerra nominal i instrumentalitzada per a resoldre la manera de viure de quatre espavilats.