Miquel López Crespí en el seguici de l'OEC
MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ
La transició i l'oblit de la lluita guerrillera
El "maquis" antifranquista (i II)
L'assassinat d'Andreu Nin i de Camilo Berneri
L'inici de la transició: l'atemptat contra l'almirall Carrero Blanco
La lluita de classes en els anys 70
La transició i la memòria de la Revolució d'Octubre: el FLP, l'OICE (OEC), la LCR
El Primer de Maig en els anys seixanta i setanta
La debilitat del PCE illenc en els anys seixanta
La lluita anticapitalista i antiimperialista mundials en els anys seixanta i setanta
Els darrers assassinats de la dictadura franquista (27 de setembre de 1975)
1976-77: els franquistes i la burgesia dirigeixen el procés de reforma
Foto del primer Congrés de la Federació d'Assegurances de CC.OO. Hi participaren Eduard Baldú, Joaquím Marcos i Llorenç Buades, delegats de les Illes Balears
Any 1976:punt àlgid de la lluita popular contra la dictadura
Les comunistes de les Illes (OEC MCI) i el "Grup per l'Alliberament de la Dona".
El paper de la socialdemocràcia (PSOE) en la lluita de classes
La consolidació de la divisió sindical
Carrillo al Coliseu Balear. Foto d'Eduard Baldú
El Pacte Social de la Moncloa (I)
El Pacte Social de la Moncloa (i II)
La provada inoperància de l'Assemblea Democràtica de Mallorca
1978: la campanya contra el leninisme (el IX Congrés del PCE)
Primer Congrés de la Federació d'Assegurances de CC.OO. Carles Blanco (LCR) al centre de la mesa.
L'Assemblea Democràtica de Mallorca no vol lluitar per la llibertat dels presos polítics
Les eleccions del 15-J i els comunistes de les Illes
La lluita per l'autodeterminació i la república en temps de la transició
La transició i el procés autonòmic a les Illes (I)
La transició i el procés autonòmic a les Illes (II)
L'abandonament de la lluita per l'autogovern
La lluita per una Constitució autènticament democràtica
1978: Per la independència dels Països Catalans (I)
1978: La lluita per la independència dels Països Catalans (i II)
El PSM l'any 1978: per l'autodeterminació i el socialisme
Desmobilització popular, desencís, involucionisme
Les Comissions Obreres Anticapitalistes (COA) (tornar)
A diferència dels militants obrers del PCE les traballadores i treballadors d'OEC, les COA (Comissions Obreres Anticapitalistes), els estudiants o veïns de les Plataformes Anticapitalistes d'Estudiants o de Pobles i Barris, no solíem fer mai propaganda del nostre partit.
Per posar un exemple del que això significa, hem de dir que, quan el PCE parlava de Camacho, el primer que destacava era, de seguida, la seva militància dins d'aquest partit. A Palma succeïa igualment. Record que a començaments dels setanta, quan algú xerrava d'en Cámara se'n deia sempre "un destacat membre de la direcció del PCE". Els quadres obrers del carrillisme, estassin on estassin, el primer que feien era recalcar sempre que eren membres del PCE i així, malgrat fossin pocs, de seguida capitalitzaven cap a les seves sigles qualsevol "moguda" social.
Nosaltres fèiem totalment el contrari. Preocupats d'ajudar a consolidar les organitzacions obreres i populars que anaven sorgint arreu de les Illes, el que volíem era bastir el protagonisme directe de la classe obrera i el poble treballador (que havien de ser els agents principals de la futura revolució socialista per la qual lluitàvem). Mai, a no ser d'una necessitat especial, ens hagués passat pel cap anar amb les sigles d'OEC fent proselitisme en les assemblees obreres que ajudàvem a organitzar, o vagues que, sense que quasi ningú ho sabés, muntaven els militants i simpatitzants de l'organització (OEC).
Aquesta dinàmica, que amb el temps potser fos una de les nostres principals debilitats polítiques -oblidar la tasca de construcció d'un partit revolucionari-, era connatural a la nostra manera d'entendre la política. Per a nosaltres, el partit no era un fi en si mateix; simplement era un instrument per a ajudar els sectors explotats de la població a prendre consciència dels seus problemes i necessitats.
La feinada en el moviment obrer i popular era immensa en aquells anys de començaments dels setanta quan encara estava tot per fer. Homes i dones com Guillem Coll, Jaume Bueno, Albert Coll, Antonio Muñoz, Antoni Pons, Margarida Chicano, Rafael Capó, Maria Durán, Antoni Perelló, Francesca Velasco, Antònia Pons, Jaume Obrador, Gaspar Jaume, Maria Vílchez, Francesc Mengod (completament impossible anomenar les desenes de responsables del moviment obrer i popular d'OEC!) eren la columna vertebral de la resistència antifeixista i anticapitalista.
Entre els estudiants (Mateu Morro, Salvador Rigo, Joan Ensenyat, Margarida Seguí, Àngels Roig, Gabriel Matamalas, Josefina Valentí, Salvador Arias, Mateu Ensenyat, Antoni Mir per anomenar només alguns dels més coneguts dirigents de les Plataformes Anticapitalistes) succeïa quelcom de semblant al que s'esdevenia dins del moviment obrer: tothom coneixia la feinada d'aquests homes i dones, però cap senyal especial palesava que fossin membres d'un partit comunista (en aquest cas l'OEC). Més encara: nosaltres, en aquell temps, malgrat ser una de les organitzacions revolucionàries més grans de l'Estat (superior de molt al MC, el PTE, l'ORT o els trotsquistes del PORE o les Lligues -LC i LCR-), afirmàvem ben convençuts del que dèiem que només érem una de les moltes organitzacions que havien de confluir per a arribar a constituir, en el seu moment, l'autèntic Partit Comunista dels Treballadors (PCT).
La diferència essencial entre els membres de l'Organització d'Esquerra Comunista i els que seguien les directrius del PCE era essencialment aquesta (a part de la divergència radical existent entre ambdues línies polítiques: l'una de pactes amb la burgesia (Carrillo) i l'altra, de combat per una autèntica democràcia obrera i popular).
Ells, malgrat fossin només un militant sense gaire incidència dins les lluites de les masses -fos a fàbriques, barris o pobles-, de seguida feien propaganda del PCE, de la famosa i claudicant "reconciliació nacional" o dels fantasmals organismes "unitaris" (tipus de l'Assemblea Democràtica de Mallorca, per exemple) que de tant en tant els feia muntar la seva direcció.
Sense voler desmerèixer l'heroisme de molts dels militants anònims del PCE, era evident que llurs direccions no tenien gaire respecte per les noves experiències de democràcia directa, d'anticapitalisme, de coordinació obrera, que sorgien tant a la sabata com a hostaleria. Dins els estudiants ja tenien uns altres militants que s'encarregaven de blasmar contra la lluita en favor de la República o el socialisme entès com a poder dels treballadors. El llibre que més recomanaven els Antoni M. Thomàs, Ignasi Ribas, o Pep Vílchez era -indubtablement descontextualitzat i sense tenir res a veure amb la situació que s'esdevenia a les Illes i a la resta de l'Estat- L'esquerranisme, malaltia infantil del comunisme, de Lenin. El qual, per altra banda, OEC coneixia a la perfecció i utilitzàvem en els nostres seminaris de formació. Era l'única obra del màxim dirigent de la Revolució d'Octubre que feien llegir a dojo (abans del congrés que blasmà contra Lenin i el leninisme). Cap a mitjans dels anys setanta, ja eren considerats "herètics" pel PCE el Què fer?, La Revolució proletària i el renegat Kautski, L'Estat i la Revolució, La lluita contra el reformisme dins del moviment obrer, i mil obres més de Lenin. Desconeixien (entre molts d'altres clàssics del pensament marxista contemporani): El capitalismo tardío d'Ernest Mandel (Ediciones Era, 1972); Miseria de la economía (I i II) de J.G. Beramendi i E. Fioravanti (Edicions 62, 1974); Introducción a la economía política de Rosa Luxemburgo (Siglo XXI Editores, 1974); Historia y consciencia de clase de Georg Lukács (Grijalbo, 1975)...
La direcció carrillista s'estimava molt més recomanar les ximpleries de Carrillo, com per exemple Eurocomunismo y Estado, o els indigests informes que feia per al Comitè Central que controlava, que no pas els llibres dels clàssics del marxisme i del pensament revolucionari català i internacional.
D'aquesta manera, el PCE sovint capitalitzava nombrosos esdeveniments combatius que havien estat encapçalats per membres d'altres partits o simplement per treballadors sense organitzar. Ja dic que la negativa a substituir el protagonisme del poble fou una de les causes que impediren que els treballadors coneguessin més a fons la política de les organitzacions que no acceptaven la reforma propugnada pel franquisme, la divisió sindical o la impossibilitat de l'autodeterminació.
Però, i això en el seu moment ens va fer feredat, després de tants d'anys de portar endavant una política revolucionària que no tenia res a veure amb els pactes i conxorxes del PCE o del PSOE (signatura dels antiobrers Pactes de la Moncloa, abandonament de la lluita per la República...), cap al març de 1978, vàrem constatar que la gent, el poble... confonia els militants històrics de l'OEC amb afiliats al partit de Santiago Carrillo! Allò era terrible. I puc assegurar que aquelles cartes que anaven sortint als diaris de Ciutat ens feren veure una trista realitat: en negar-nos a capitalitzar amb la nostra propaganda les vagues i reivindicacions (la qual cosa feia sempre el PCE sense cap mena d'escrúpols), ens trobàvem que, poca gent coneixia l'organització i, de rebot, les nostres lluites no havíem servit per anar bastint un fort partit dels revolucionaris. El poble creia que la feinada que havia fet l'OEC, el mateix MCI, independents de qualsevol tendència esquerrana -tots pecàvem del mateix, treballar per a la revolució sense pensar a treure'n profit partidista!- era obra exclusiva... del PCE!
Malgrat que la carta publicada dia 15 de març de 1978 al diari Última Hora pugui ser la d'un feixista pagat per la patronal inquera (o un patró amagat rere l'anonimat) -sospitosament, només signa anomenant-se "Un trabajador de Inca"- era evident que reflectia un estat d'opinió generalitzat entre bona part de la població d'aleshores: tot el que hi havia en el món de reivindicatiu era obra dels comunistes. Cal dir que amb això darrer no s'erraven gens ni mica. Efectivament, les assemblees, les coordinadores de fàbriques, hotels, instituts o barris, el combat en defensa de la llibertat, per l'amnistia, pel socialisme, contra els assassinats i tortures de la dictadura, eren obra (majoritàriament) de l'esforç de molts autèntics comunistes i revolucionaris independents. El que no era cert és que tots -ni molt manco!- fossin afiliats al PCE de Santiago Carrillo.
Abans de reproduir aquesta carta cal matisar algunes coses. En primer lloc, que la revifalla del moviment obrer a Inca i Lloseta a començaments dels setanta fou obra especialment dels grups -alguns dels quals provinents de les Joventuts Obreres Catòliques (JOC)- propers al nostre company Guillem Coll i camarades d'OEC que li feien costat; segon, que en aquella època no hi hagué mai contactes a Inca entre OEC i PCE (parlam a nivell oficial, de partit a partit, no entre lluitadors de base). Les reunions de les quals parla l'anònim comunicant devien ser d'obrers de Comissions Obreres Anticapitalistes (les COA). Evidentment, tampoc, ni molt manco el mateix Guillem Coll!, no era "responsable del PCE en Inca y jefecito de los comunistas locales". Ara bé, només el fet que això fos el que pensava algun sector de la població, ja indicava el grau de confusió que hi havia i com -i això era el que vertaderament ens preocupava- tota la feinada dels companys obrers que seguien Guillem Coll passava com a treball d'organització obrera muntada pel carrillisme.
La carta que comentam (UH, 15-3-78), i bastant significativa, per cert, deia així: "Sr.Director: Le escribo estas líneas para hacerle participe de una preocupación que cada vez es más extensa entre una mayoría de trabajadores de la piel de Inca.
'Me refiero exactamente al problema que representa para nuestra ciudad y nuestra industria el que uno de los mayores sindicatos de la comarca (el comunista CCOO) esté en manos de un grupo de 'folloneros' y agitadores profesionales del PCE y de es organización de la extrema izquierda radical que se llama OEC.
'Muchos de los trabajadores de Yanko nos acordamos perfectamente de las reuniones secretas entre miembros del PCE y OEC de Inca con sus respectivos jefecitos llegados de Palma para dirigir el cotarro.
'Manolo Cámara, líder máximo de los comunistas de Palma y jefe de CCOO, junto con sus ayudantes: José Vilchez (miembro del PCE), Aina Gomila (comunista expulsada de todos los hoteles de El Arenal por sus continuas huelgas e incitaciones al paro), Guillem Coll, responsable del PCE en Inca y jefecito de los comunistas locales, etc, etc. Todos ellos, en lugar de preocuparse por nuestro puesto de trabajo, lo único que hacían era ir de fábrica en fábrica para ver si podían conseguir que todos los trabajadores nos pusiéramos en huelga. Al no poder conseguirlo optaron por darla por terminada.
'Después de la huelga de Yanko somos muchos los trabajadores que hemos roto el carnet de CCOO, pues no queremos vernos manejados por un grupo de fanáticos políticos comunistas que para nada piensan en el bien de la comarca y su industria, sino sólo piensan en sus planes oscuros organizados desde Palma o quién sabe donde.
'Me gustaría que tanto Cámara como Coll o cualquiera de los jefes de CCOO se atrevieran a dar la cara públicamente, pues los trabajadores de Inca tenemos muchas cosas que decirles. Creemos que -como siempre- darán la callada por respuesta, pero sepan que por nuestra parte estamos dispuestos a aportar las pruebas que sean necesarias para explicar al pueblo sus mangoneos".
¿Com s'havia pogut arribar a tal grau de confusió dins del moviment obrer? A l'OEC no ens ho acabàvem d'explicar. Els camarades d'Inca, Manacor, Lloseta, Ferreries, s'Arenal o Santa Maria del Camí, per posar-ne uns exemples a l'atzar, feia segles que distribuïen fulls de les COA, l'OEC, etc. Democràcia Proletària, igualment que l'òrgan central del partit, La Voz de los Trabajadores, eren repartits regularment des de feina una pila d'anys entre els treballadors. Bastava recordar, entre moltes d'altres campanyes, la realitzada per tots els fronts obrers de l'OEC (a Inca i Lloseta, sota la concreta direcció de Guillem Coll) quan, durant tot l'hivern del 76, es varen fer assemblees i reunions pugnant per evitar la divisió dels treballadors en diverses centrals sindicals. La Coordinadora de les Illes de les COA (Comissions Obreres Anticapitalistes), en article signat per Rafael Capó i altres membres del front obrer, explicava des de Democràcia Proletària (núm. 1, octubre 76): "La unidad en la lucha reivindicativa ha sido una de las principales conquistas de nuestra clase en estos largos años de opresión.
'Por ello, dentro del proyecto reformista que tienen planteado las clases explotadoras, intentando doblegar el protagonismo de las clases trabajadoras en la lucha por imponer el ejercicio de nuestras Libertades Políticas, uno de sus ataques fundamentales es destruir la UNIDAD DE LA CLASE. ¿Cómo? Imponiendo LA PLURALIDAD Y DIVISIÓN SINDICAL.
'Todo lo que se está haciendo para construir sindicatos de afiliados, es trabajar para dividir a la clase obrera, porque la pugna que se abrirá entre las diversas centrales sindicales por afiliar en cada una al máximo de trabajadores hará que nos encontremos en cada localidad, fábrica o sección con las diversas partes de los trabajadores afiliados a diversos sindicatos, siguiendo directrices y caminos distintos"
La Coordinadora de les Comissions Obreres Anticapitalistes de les Illes (CCOOAA) feia una crida a tothom per a anar bastint la futura Central Única dels Treballadors (CUT) que servís per a fer front al capitalisme.
Per això, les COA (organització obrera assembleària impulsada per l'OEC) demanava (al núm. citat): "LLAMAMOS a que se construyan instancias unitarias (Comités de Alianzas) que agrupen a todas las organizaciones sindicales o consejistas y a todos los luchadores identificados en esta lucha hacia la UNIDAD, la UNIDAD OBRERA, y la CENTRAL ÚNICA DE LOS TRABAJADORES, en base a cinco puntos que hoy serían el programa básico que de una manera más consecuente puede oponerse contra la división sindical y sobre el que se construye la CUT.
1º.- LUCHA POR LA UNIDAD
2º.- DEMOCRACIA OBRERA DIRECTA.
3º.- POR LA AUTOORGANIZACIÓN ESTABLE Y CENTRALIZADA DE LA CLASE
4º.- LIBERTAD DE PROPAGANDA E INDEPENDENCIA POLÍTICA DE LAS DISTINTAS ORGANIZACIONES DE VANGUARDIA.
5º.- POR LA HUELGA GENERAL POLÍTICA.
Que jo recordi, la direcció del PCE no va atendre mai aquesta mena de proposicions unitàries, i, seguint el camí que marcaven el franquisme reciclat i la burgesia, anà consolidant la divisió dels obrers -la qual cosa interessa moltíssim a la dreta i a la patronal.
Possiblement els militants de base del partit de Carrillo no tenien la culpa de la nefasta política antiunitària que propugnaven els estalinistes. Potser que molts, amb bona fe, cregueren que ajudant la consolidació de la divisió sindical, s'ajudava (!) el moviment obrer. No en són responsables els militants que creien de bona fe lluitar en defensa dels seus interessos. La responsabilitat història per haver ajudat a liquidar la unitat obrera existent en temps de la dictadura correspon únicament als sectors dirigents del carrillisme.
El paper de la socialdemocràcia (PSOE) en la lluita de classes
A les Illes, el paper del PSOE d'ençà el final de la guerra civil és quasi inexistent. Els mateixos dirigents (Fèlix Pons, Emilio Alonso, etc) ho reconeixen en el llibre L'oposició antifranquista a les Illes, escrit per Bartomeu Canyelles i Francisca Vidal i editat per Moll l'any 1977.
A partir de 1974 "hi ha un cert nombre de persones d'ideologia socialista" (pàg. 14 del llibre esmentat). Tan sols en data tan tardana com el 1975 signen la instància demanant al Comitè madrileny del PSOE el reconeixement oficial.
La debilitat orgànica de la socialdemocràcia palmesana (els nuclis del PSOE es reduïen a Ciutat) era tan evident que per aquests anys (1974-75) els dos petits grups d'amics que es reclamaven de les idees d'aquest partit no es coneixien. Tampoc no mantenien contactes ni, molt manco, havien sortir al carrer a fer cap acció antifeixista conjunta. La cosa no anava més enllà d'unes trobades per a prendre cafè.
Les dues colles d'amics que no es coneixien eren la d'Emilio Alonso i Pere Bordoy (tendència "oficial") i la de Félix Pons i López Gayá més moderada.
L'escriptor Antoni Serra descriu aquesta extrema debilitat política en el seu llibre Gràcies, no volem flors (pàg. 109), quan explica: "Evidentment, per devers el 74, els socialistes encara no havien donat senyals de vida. Ens arribaven notícies poc concretes, això sí, que Emili Alonso intentava coordinar una mínima estructura relacionada amb el PSOE. De fet, però, per a nosaltres no hi havia més socialistes que Andreu Crespí, el vell professor represaliat i home de gran prestigi, amb el qual, molt de tant en tant, solíem mantenir qualque entrevista a la seva casa del barri de la Seu".
En el mateix llibre d'en Bartomeu Canyelles i na Francisca Vidal, quan els demanen quins són els fets principals protagonitzats pel partit diuen (pag. 15): "El fet culminant d'ençà de la refundació ha estat la vinguda a Mallorca de Felipe González", i més endavant afegeixen "la participació a l'homenatge a la memòria de Llorenç Bisbal, les entrevistes mantingudes amb Areilza, el grup Tácito (Marcelino Oreja) i Garrigues Walker. I també l'organització d'una conferència a les facultats de Dret i Filosofia i Lletres (Pablo Castellanos i Bustelo)".
La misèria total i absoluta de la socialdemocràcia palmesana fineix amb l'afirmació que ja eren "prop d'un centenar, sense arribar-hi, quasi tots a Ciutat" (pàg. 17). Hi "estan contents" (pàg. 15), perquè són "membres fundadors de l'Assemblea Democràtica de Mallorca". A Menorca "hi ha una agrupació" (pag. 18) i "a Eivissa no hi ha cap nucli" (pag. 18).
En els anys més tenebrosos de la dictadura el PSOE va anar quedant reduït a un partit de vells exiliats sense gaire contactes amb la realitat de l'estat ni amb la punyent problemàtica de la lluita de les nacions oprimides per l'oligarquia espanyola. La vella direcció anà perdent qualsevol mena de vinculació orgànica amb el poble treballador. Ja hem vist com, a Mallorca, el PSOE, com a partit d'autèntica acció antifeixista, era una ficció total.
A l'exili, només l'ala esquerra del PSOE encapçalada per Julio Álvarez del Vayo (futur President del FRAP -Front Revolucionari Antifeixista i Patriòtic), que va ser expulsada del partit seguint les "indicacions" de l'imperialisme ianqui, es negà a fer de comparses en la maniobra de reforma del franquisme que teledirigia la Trilateral.
Fernando Jáuregui i Pedro Vega, en el seu llibre Crònica del Antifranquismo (II) parlen també (pàgs. 326, 327, 328, 329...) de la debilitat congènita de la socialdemocràcia espanyola. Segons aquests autors, les primeres Joventuts Socialistes de Madrid, l'any 1969 -abans no hi havia res- estan formades per: "Rogelio Alonso, Enrique Moral, dos trabajadoras de Tabacalera y Telefónica, respectivamente, y un joven obrero de Standard". Més endavant afegeixen: "Tan sólo funcionan organizaciones semejantes en Asturias, Euskadi y Sevilla", "aunque esta última un tanto libre respecto a las JJ.SS `oficiales', cuya cabeza está en Toulouse".
Enrique Moral, un estudiant madrileny que l'any 1969 viatja a Tolosa de Llenguadoc per a connectar amb el PSOE, és l'únic membre del PSOE en tot el món universitari. I ja érem a l'any 1969!
En el mateix llibre que ens ocupa (Crónica del Antifranquismo) i a la pàgina 328, podem continuar constatant aquesta contrastada debilitat orgànica de la socialdemocràcia en temps de la dictadura. Hi llegim: "La organización del PSOE en el interior es muy precaria. En la margen izquierda del Nervión, en Vizcaya, existen colectivos de trabajadores afiliados a UGT, inmigrantes de tradición obrerista. También en Asturias existe un cierto núcleo ugetista, de menor importancia que el vasco".
De Sevilla anomenen n'Alfonso Guerra, en Felipe González, en Guillermo Galeote (és a dir, el grup d'en González) i poca cosa més. De la força del PSOE a Madrid val més no parlar-ne. Fa autèntica feredat comprovar la seva inoperància per a la lluita activa per la llibertat (si exceptuam les caigudes de militants en la immediata postguerra).
En la mateixa obra, els historiadors abans esmentats ens informen que a la capital d'Espanya només hi ha "un grupo de veteranos que consume su militancia repartiéndose y comentando El Socialista en la trastienda del bar La Villa de Narcea, no lejos del parque de la Fuente del Barro" (pag. 329).
A Mallorca, ja ho hem escrit al començament de l'article, fins a finals del 74 -i es pot dir fins poc abans de les primeres eleccions- no hi ha senyals de vida de la socialdemocràcia illenca. Però el PSOE -com ho seria també el PCE- són grups necessaris per a portar endavant els pactes amb els franquistes reciclats. Si com a partits no existeixen, se'ls ha de donar la publicitat oportuna perquè puguin "arribar al poble". I aquesta serà la feina que faran els mitjans de comunicació oficials a partit de la mort del dictador.
A començaments dels setanta, la socialdemocràcia alemanya inverteix grans quantitats de diners per a ressuscitar el PSOE. Basta que recordem el gran nombre de "partits socialistes" que hi havia en els dos o tres anys anteriors a la mort del dictador. N'hi va arribar a haver desenes i desenes (alguns estudiosos diuen que... setanta!). Tants que, en un determinant moment, els amos que pagaven propaganda i viatges (els alemanys) digueren: Prou! i els obligaren a la unificació. Basti recordar el cas més conegut de Tierno Galván i el seu PSP. De cop i volta finiren les subvencions per a presentar-se a més convocatòries electorals i per a pagar els préstecs bancaris. L'home es veié forçat a la unificació.
Si llevam el cas de Tierno Galván, el cert és que l'ajuda no era gens desinteresada per part de Willy Brandt o de la Trilateral. Simplement es tractava de crear els partits que allunyassin el poble d'una autèntica lluita antifeixista i anticapitalista i que, de rebot, desfessin les aspiracions a la independència de les nacions oprimides).
Al caliu dels diners i de la possibilitat d'obtenir poltrones si hom feia una bona feina de bomber de les lluites populars, anaren sorgint tota la colla d'oportunistes que hem anat coneixent aquests darrers anys. Em referesc als Barrionuevo, Majó, Narcís Serra, etc.
El primer que feren els nous aspirants al poder fou donar porta als seus antics dirigents (que, per cert, per la seva provada inutilitat en el combat antifranquista ja s'havien desprestigiat tots sols). Ens referim a Rodolfo Llopis i la camarilla que tenia a Tolosa. La colla que feia costat a Felipe González (els Guerra, Hertzog, Solana, etc) consumaren el cop d'estat en el XII Congrés que es va celebrar a Tolosa l'any 1972. L'assalt a les oficines del PSOE (69, Rue du Taur) la consumaren Pablo Castellano, Múgica Hertzog i altres "renovadors del pensament socialista". Una renovació, tot sigui dit, que ens portà fins als GAL, el més sagnant terrorisme d'estat que s'hagi conegut en les darreres dècades, a l'OTAN i els "afers" de Filesa, Roldán, Mariano Rubio, Conde, etc, etc.
A ran de la victòria del cop d'estat dels "renovadors" contra la vella direcció del PSOE, dels sindicats alemanys dirigits pels socialdemocràtes (especialment el DGB), així com de la Fundació Ebert (institució del mateix partit socialdemocràta alemany), de diversos sindicats nord-americans de la CIOSL i d'algunes ambaixades europees instal× lades a Madrid, comencen a sortir fons i "ajuts" que obren pas al "nou" partit reformista. Les mobilitzacions contra la dictadura a partir dels setanta són cada vegada més fortes i es tracta d'anar creant els instruments i organitzacions que impedeixin un final pro-socialista i revolucionari a l'atzucac del feixisme.
Les lluites obreres a nivell de l'estat augmenten any rere any. Igualment, molts tipus d'accions revolucionàries violentes que atemoreixen el règim i la burgesia perquè fan preveure una possible revolució social a l'Estat espanyol, amb una independència no gens hipotètica de les nacions oprimides per l'imperialisme. A nivell de simple reivindicació econòmica, V. Pérez Díaz, a Clase obrera, partidos y sindicatos (pàg. 27) recull aquestes dades del Ministeri de Treball franquista: "Miles de jornadas perdidas en 1964: 141; en 1966: 184; en 1968: 240; en 1969: 559; en 1970: 1.092; en 1971: 859; en 1972: 586; en 1973: 1.081; en 1974: 1.748; en 1975: 1.815; en 1976: 12.593; en 1977: 16.641; en 1978 (hasta el 30 de septiembre): 10.485".
Així mateix hom pot constatar a nivell estadístic l'augment continuant de detencions d'antifeixistes si comprova el nombre de sumaris oberts pel TOP (Tribunal d'Ordre Públic franquista). Les dades també fan ben patent una espiral cada vegada més accentuada de la lluita popular (malgrat que aquesta lluita no correspongui a l'activitat dels partits i sigui sovint espontània i sorgida de la pròpia base popular).
Els sumaris oberts pel TOP eren els següents: 1970: 1.358; 1971: 1.361; 1972: 1.695; 1973:2.065; 1974: 3.382; 1975: 4.317; 1976: 5.300.
Hem de tenir en compte que en el primer any d'exercici del TOP només (!) s'havien tramitat 281 sumaris. Per tant, quan la socialdemocràcia i la Trilateral es decideixen a promocionar el PSOE, ja sabien el que feien. Els darrers cinc lustres ens ho han demostrat a la perfecció.
L'operació d'anar bastint un PSOE socialdemocràta que, juntament amb un PCE partidari de la reconciliació amb els franquistes, tenallessin el moviment obrer, continuà i es completà en el Congrés de Suresnes, França, a l'octubre de l'any 1974.
Willy Brandt i els seus homes ajudaren decisivament en la victòria dels "sevillanos", que es feren amb la Comissió Executiva d'aquest nou PSOE "renovat". Per a enganyar millor els treballadors (les lluites a nivell d'estat augmentaven dia a dia), "Isidoro" (Felipe González), ajudat per Alfonso Guerra, Enrique Múgica, Francisco Bustelo, Luis Yáñez, Javier Solana, Nicolás Redondo, Pablo Castellano, etc., afirmava, sense gens ni mica de vergonya, que el PSOE aspirava a "la radical transformación de la sociedad capitalista en sociedad socialista". Posseïts per la més barroera demagògia, afirmaven, davant la lluita ascendent de les nacions oprimides per l'estat imperialista espanyol, que "el PSOE defiende el reconocimiento del derecho a la autodeterminación de todas las nacionalidades ibéricas" i es pronunciaven "por la construcción de una República Federal de las Nacionalidades que integran el Estado".
Així mateix, aquesta colla d'oportunistes que ens mantindrien en el bloc agressiu de l'OTAN, asseguraven, cínics, que eren "hostiles a todo imperialismo, poder hegemónico y división del mundo en zonas de influencia, así como a la existencia de bloques militares".
En tres anys, totes aquestes falses promeses quedaren arraconades davant la possibilitat de compartir sous i poltrones amb els franquistes reciclats (els Fraga, Suárez i cia).
En definitiva, la pràctica de consens i de claudicacions per part dels partits obrers reformisies (PCE i PSOE) servien per a consolidar l'Estat capitalista espanyol, i adaptarien el nou model polític que sorgia de la reforma del franquisme als interessos de la burgesia dominant. Com digué el president del govern d'UCD, Adolfo Suárez: "El Estado así es hoy mucho más fuerte que antes, y el Estado así seguirá siendo y se fortalezerá mucho más en el próximo devenir" (discurs pronunciant per Suárez al Ple del Congrés el 22-VII-1978).
En aquell procés de canvi del període franquista a un nou tipus de dominació de la classe capitalista sota formes democràtiques, la burgesia aconseguí -entre molts d'altres avantatges-:
1. La classe dominant, mitjançant la Constitució, organitzava eficaçment l'Estat per a fer front a la crisi de la societat capitalista, garantint la seva supervivència.
Consolidava la Monarquia en el cim de l'Estat, inqüestionada i inqüestionable en el procés constitucional. La Monarquia va ser considerada per tots els partits del consens un poder "no subjecte a responsabilitat", immune per tant a la lluita política. El partits del pacte anaren consolidant una Monarquia amb poder per a intervenir en la tasca política, per tal d'assegurar l'estabilitat del poder burgès al marge del Parlament.
S'atribuí a l'Exèrcit, mitjançant la Constitució, funcions decisives, i sense cap control democràtic, de garant suprem de l'ordre constitucional i la unitat de l'Estat.
2. La Constitució pactada no reconeix la realitat plurinacional de l'Estat espanyol i, per tant es nega a les nacions el seu dret a l'autodeterminació. En contrapartida, es qualifica Espanya com a "nació única i indivisible". La regionalització de l'Estat no és sinó un instrument per a fer més fort i eficaç l'Estat.
3. Assegurava -i assegura!- la constitucionalització de l'Economia capitalista, impossibilitant així que un possible govern d'esquerra porti a terme, sense contradir la Constitució, transformacions socials i econòmiques.
4. Es limiten els drets essencials dels treballadors. La Constitució consensuada entre franquistes i "esquerra" preveu constitucionalment els estats d'excepció i setge -amb supressió de drets fonamentals- sense cap mena de garanties. Ja era prevista una llei antiterrorista en la línia aplicada per d'altres estats europeus. Sota el pretext de l'"antiterrorisme" les noves lleis "democràtiques" esdevenen instruments per a la consolidació i reforçament de l'Estat capitalista.
5. Limita al màxim les formes de democràcia directa. No es reconeixen altres formes d'expressió de la voluntat política si no són les manifestades mitjançant els partits polítics i els sindicats, que l'esquerra reformista convertia i ha convertit en aparats subordinats del poder, limitant la lluita popular -en aquella època- als acords de la Moncloa o canalizant-la a reforçar la confiança en el Parlament.
6. Es reforçaven els aparats ideològics de dominació burgesa: família, escola, església catòlica, etc. i es perpetuava la concepció masclista de la societat.
Tot un "programa", el reformista, enfocat en crear il× lusions de falsa neutralitat de l'Estat. Negació (la del PCE i PSOE) a enterrar definitivament el franquisme i instaurar un règim autènticament rupturista amb el tenebrós passat contra el qual lluitava el poble.
La consolidació de la divisió sindical
El nacionalisme illenc (PSM) i el sindicalisme
Cap a l'estiu de 1977, al cap d'anys i més anys de lluita en favor de la coordinació dels consells de fàbrica i veïnals (els organismes assemblearis del tipus de les lluites de Vitòria) que en els darrers temps del franquisme s'havien anat estenent per tot l'Estat; després d'impulsar quasi en exclusiva el combat per la unitat de classe obrera enfront la patronal (en defensa de la Central Unitària de Treballadors i que nosaltres anomenàvem CUT); una part majoritària de l'OEC decideix entrar dins CC.OO. per a provar de reforçar-ne el caràcter assembleari i de moviment socio-polític que comença a perdre's sota la influència nefasta del PCE al si del moviment obrer. Alhora es vol ajudar els sectors d'esquerra que feia temps lluitaven dintre de CC.OO., i reforçar així les tendències unitàries enfront els partidaris de la divisió sindical.
En aquelles alçades de la transició era evident la intenció de les direccions del PCE i PSOE d'utilitzar els seus militants dins CCOO i UGT per a consolidar la divisió dels treballadors. Era un dels punts del pacte amb els franquistes reciclats: debilitar les experiències més avançades del poble, crear simples sindicats reivindicatius (i a voltes ni això!) allunyats de qualsevol intenció unitària i anticapitalista; destruir les experiències consellistes, marginar i expulsar els diferents col× lectius que des de dintre de CC.OO. i d'UGT no acceptaven la reforma del franquisme i volien anar més enllà: uns, fins a la República Federal, com el PTE, el MCI, el PCE(ml) i el FRAP; altres, fins al socialisme i la instauració del poder dels treballadors, com l'OEC, la LCR, el PORE, etc.
Un comunicat de l'OEC publicat dia 4 d'agost de 1977, deia: "La nostra tàctica sindical s'estableix després de la profunda anàlisi que hem fet en la VIII Conferència del partit. Es veu la necessitat d'adequar a les Illes els esforços en defensa d'un sindicalisme de classe i revolucionari que tanqui el pas al pacte social [el terrible pacte de la Moncloa impulsat especialment pel PCE i que tant de mal va fer als treballadors!] propugnat per la burgesia i centrals sindicals que d'una manera o altra col× laboren amb ella.
'És aquesta valoració la que ens fa veure en les CC.OO de les Illes, i especialment en les seves tendències més combatives, la possibilitat d'unir esforços amb aquests lluitadors per anar fent feina junts consolidant un sindicalisme pro-consellista, assembleari i de democràcia directa. Cal que no substitueixi als treballadors (afiliats o no) en la negociació sindical i lluiti sempre pels interessos de la classe obrera de les Illes sense claudicacions. Per tant, en la nostra decisió d'entrar dins CCOO (per a reforçar l'esquerra sindical) no hi ha cap canvi d'estratègia revolucionària. Es tracta de lluitar per a les mateixes coses -unitat obrera contra el pacte social- des de les noves perspectives que marca l'actual situació política".
Malgrat que a nivell general de l'Estat, i concretament a les Illes, els debats per a disoldre les COA (Comissions Obreres Anticapitalistes) que impulsàvem els comunistes d'OEC) i entrar dins les CC.OO. teledirigides pel PCE va anar bé, hi hagué, emperò, alguns sectors que criticaren aquesta decisió i no hi estigueren d'acord. Aquests companys deien que, coneixent l'esperit sectari i manipulador del carrillisme, aquest acabaria consolidant la divisió de la classe obrera, marginant els corrents d'esquerra del sindicat. La destrucció de tot el que hi pogués haver-hi de mobilització antisistema dins CC.OO. aniria per etapes. Aconseguit el que hem dit anteriorment, més endavant s'expulsaria -i així succeí-, i marginaria els homes i dones més revolucionaris de la classe obrera.
S'ha de reconèixer que els nostres "dissidents", els comunistes i simpatitzants de l'OEC que no volgueren treballar amb els carrillistes, han tengut raó, vista l'actual política neo-liberal dels dirigents sindicals. Molts d'aquests personatges, pel que hem vist aquests darrers anys, només aspiraven a aconseguir avantatges materials: bons sous, subvencions estatals, viatges, llocs de prestigi dins l'administració capitalista, etc, etc...
Però amb l'entrada dels nostres militants obrers dins CC.OO., el que volíem precisament era frenar el procés de divisió permanent que rebia la benedicció del franquisme reciclat, de Washington i Bonn (que teledirigien el procés), Felipe González, Santiago Carrillo, Fraga Iribarne, Jordi Pujol i els sectors més reaccionaris de l'oligarquia parasitària espanyola, catalana, basca i gallega. Tots units en contra del protagonisme unitari dels treballadors!
Hem de tenir en compte que en aquells moments decisius de la reforma -si exceptuam les experiències unitàries de les coordinadores de fàbrica o barri que es donaven arreu de l'Estat-, el cert és que cada partit, creient que feia el millor, anava treballant el seu propi espai sindical, fent proselitisme per a les seves sigles, sense oferir mai una proposta d'autèntica unitat obrera tipus CUT (Central Única de Treballadors) -que era la proposta del POUM, l'OEC, etc.
Cap a l'any l976, quan la burgesia encara romania atemorida per la impressionant demostració d'unitat demostrada a Vitòria, l'ampli moviment dels treballadors començava a estar dividit entre un nombre bastant elevat d'organismes d'acció obrera. Si deixam a part l'eixam infinit de coordinadores de fàbrica que hi havia en aquell moment, hem de recordar que hi actuaven: les CC.OO. (Comissions Obreres), dins de les quals els carrillistes formaven la columna vertebral i esdevenien els agents dels pactes amb la burgesia dins del moviment obrer; la CNT de tendència llibertària; els grups que encara romanien actius de les HOAC (Hermandad Obrera de Acción Católica); la JOC (Joventut Obrera Catòlica); el Moviment Obrer Autogestionari (MOA); l'Oposició Sindical Obrera (OSO), que era el front sindical del FRAP; les COA (Comissions Obreres Anticapitalistes), juntament amb les Plataformes Anticapitalistes de Barris i de Centres d'Ensenyament que impulsàvem els comunistes de l'OEC; la Unió General de Treballadors (UGT), impulsada pel PSOE; i la Unión Sindical Obrera (USO).
No hem d'oblidar tampoc els sindicats pagesos i l'especial rellevància que tengué a Mallorca el naixement de la Unió de Pagesos, fundació en la qual participaren els militants de pobles de l'OEC.
A nivell de les diferents nacionalitats de l'Estat hi havia també altres organitzacions que no tenien obediència estatal, com, per exemple, al País Basc ELA-STV (Solidaritat de Treballadors Bascs) i més endavant el famós SOC a Andalusia (el Sindicat d'Obrers del Camp).
Davant aquesta situació una mica caòtica de dispersió de forces obreres i populars, els comunistes de l'OEC decidírem (no sense problemes i contradiccions) entrar a reforçar els corrents més esquerrans i combatius de CC.OO. Ara, segurament ens ho pensaríem més de dues vegades, abans de prendre decisió tan arriscada.
En aquell moment (estam parlant del començament de la reforma, 1976-1977), dins CC.OO. es donava un fort debat de línies entre reformistes i sindicalistes de tendència pactista i socialdemòcrata d'una banda, i els revolucionaris, de l'altra.
A causa que feia molts més anys que els carrillistes s'havien llançat damunt l'original moviment socio-polític que foren al principi les Comissions Obreres, la tendència majoritària era la que impulsava el PCE. Per exemple, en aquella època els carrilistes feien la vida impossible dins CCOO a dirigents obrers com Molano i Linde, militants del PTE. I tot era per a aconseguir transformar l'inicial moviment socio-polític en un simple sindicat d'afiliats tipus eurooccidental. Els comunistes de l'OEC érem especialment perseguits pels membres més sectaris del PCE que, sense gens d'escrúpols, abans de l'entrada dins del sindicat, ens feren mil travetes a més d'acusar-nos -com sempre han fet d'ençà l'assassinat d'Andreu Nin i l'extermini de poumistes i cenetistes a ran dels Fets de Maig de 1937- de feixistes i agents de l'imperialisme.
Un dels ideòlegs del carrillisme i de la tàctica i estratègia reformistes dins CCOO era aleshores Nicolás Sartorius, i totes les posicions polítiques que comentam les va deixar ben escrites en nombrosos articles i conferències, i especialment al seu opuscle Las Comisiones Obreras, de la col× lecció "Qué son" (Editorial la Gaya Ciencia, 1976). Llegir aquestes curioses relíquies del pactisme proburgès i promonàrquic de Micolás Sartorius refresca la memòria als que no volen recordar. I es poden veure ben clarament les intencions de divisió obrera i de conversió del moviment socio-polític anticapitalista de les inicials CCOO en un simple sindicat reivindicatiu sense cap relació amb la lluita contra la burgesia o de defensa dels Consells Obrers i la democràcia de base -que era la pràctica corrent del moviment obrer en aquelles circumstàncies. Cal dir que els estalinistes mai no amagaren les seves intencions i en una data tan llunyana com el 1968 ja propugnaven la forma sindical com la més adequada per al moviment obrer. En la Declaración de las CCOO de Madrid ante la crisis actual (gener de 1968), en l'apartat dedicat a les reivindicacions dels treballadors (recollit a la pàg. 17 de l'opuscle de Nicolás Sartorius Las Comissiones Obreras), llegim: "Convocatoria urgente de un congreso de trabajadores en el que la voluntad soberana de los mismos decida las formas de nuestro futuro sindicato". Això ja ho proclamaven els carrillistes nou anys abans de la nostra entrada dins CCOO!
Una altra tendència (minoritària) era precisament la que impulsaven partits com el PTE (que a les Illes dirigia Miquel Tugores, el "Tugui") i l'ORT.
La tercera tendència (la qual volien reforçar amb la seva incorporació a CCOO els militants comunistes de l'OEC) era l'anomenada unitària (perquè volia lluitar precisament en favor de la unitat obrera). Quan l'OEC entrà a reforçar amb la seva gent aquesta tendència esquerrana i antipactista, estava formada per militants del Partit Socialista Popular (PSP) de Tierno Galván, del Moviment Comunista (MCI), la Lliga Comunista Revolucionària (LCR), el PORE (Partit Obrer Revolucionari d'Espanya), HOAC i JOC. L'agost de 1977, s'hi sumà la major part de la militància de l'Organització d'Esquerra Comunista (OEC).
El MCI i el PSM recolliren amb el temps bona part del contingut de lluita unitari i antiburocràtic del pensament de l'OEC; i les ponències del IV Congrés del PSM (Inca, desembre de 1978) en són una prova evident. La crítica als pactes antipopulars (tipus Pacte de la Moncloa) que signaven els majoritaris (PCE i PSOE) era ben clarificadora en la línia d'ajudar a bastir organitzacions de classe autònomes dels partits i amb capacitat de lluita reivindicativa davant la patronal.
En la seva "Anàlisi de la situació actual" (a Mallorca), (pag. 2 del document aprovat pel IV Congrés del PSM) s'afirmava: "A l'àmbit sindical veim que de fet les Centrals majoritàries (CCOO i UGT) pràcticament s'han imposat per damunt les altres. Molt poques han estat les mobilitzacions per qüestions laborals. Les centrals majoritàries es presenten clarament com a corretja de transmissió dels respectius partits polítics (PCIB i PSOE) i dins CCOO cada vegada s'intensifica més la lluita del PCIB per eliminar els sectors d'esquerra i l'intent de burocratitzar el sindicat. De totes formes la capacitat mobilitzadora de les referides centrals és molt reduïda, cosa que quedà prou demostrada a la manifestació anti-terrorista que convocaren darrerament, manifestació de clar caire electoralista i que no reuní més de 1.000 persones".
L'onze d'abril de 1977, la monarquia borbònica, la burgesia espanyola, els sectors reformistes del franquisme d'acord amb els EUA, legalitzaven el PCE. Quan a la nit trobàrem en Jaume Vidal Amengual i un grup d'amics seus, militants del PCE, celebrant l'esdeveniment, uns companys de l'OEC els felicitàrem, malgrat les nostres importants diferències polítiques. Els membres del PCE estaven radiants, feliços. Fins i tot cridaren: "Aviat legalitzaran l'OEC!". Beguérem unes copes plegats. Jaume Vidal Amengual sempre ha estat un home seriós, lliurat en cos i ànima, primer a la lluita per la llibertat, més endavant feinejant en el camp cultural (segurament és l'home que més sap de cinema a les Illes). Però amb el temps, passada l'alegria de la legalització, tots sabríem encara més coses de les brutors dels pactes Carrillo-franquisme i de la "unitat sagrada" del PCE amb la monarquia de Juan Carlos i la burgesia espanyola.
Nosaltres - l'OEC- no vèiem tan pròxima una possible legalització. Els partits comunistes que no acceptàvem la reforma érem sistemàticament silenciats i marginats. Premsa, ràdio i televisió no en volien saber res, de comunistes i republicans. Per a nosaltres, els militants d'OEC, aquella havia estat una setmana ben moguda. Record accions de propaganda per s'Arenal, amb Antònia Pons i altres companys i companyes. Repartides de fulls i revistes de les COA (Comissions Obreres Anticapitalistes) amb Domingo Morales i els camarades del front obrer per Llucmajor, Inca i Lloseta. Aquella nit estava ben cansat. Mentre parlava amb Jaume Vidal i els altres amics, pensava que els carrillistes tenien molta més sort que nosaltres. El PCE, com tots ja havíem imaginat, seria l'únic partit amb etiqueta de "comunista" que es podria presentar legalment a les eleccions del 15-J. Els diverses organitzacions comunistes existents ens hi hauríem de presentar camuflats sota la ficció d'unes agrupacions d'electors. Al Principat, l'aliança entre AC, POUM i OEC s'anomenava FUT (Front per la Unitat dels Treballadors). A les Illes, on hi havia implantació ni d'Acció Comunista (AC) ni del POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista), ens presentàrem sota la disfressa de FTI (Front de Treballadors de les Illes). Nosaltres (l'Organització d'Esquerra Comunista) no seríem legalitzats fins passat l'estiu del 77, quan ja la reforma s'havia anat consolidant. La banca només oferí préstecs, milions de pessetes, als partits del consens amb el franquisme reciclat. Tan sols qui acceptà la monarquia, la unitat d'Espanya i el manteniment dels aparats d'Estat heretats del franquisme, pogué participar-hi amb un mínim de possibilitats. Premsa, ràdio i TVE jugaren fort a favor de PCE, AP, PSOE i UCD, que -juntament amb les organitzacions nacionalistes de la burgesia basca i catalana- eren els partits amb el suport del capitalisme internacional -la Trilateral- i l'imperialisme nord-americà.
L'OEC -a part de no estar legalitzats- no rebérem ni una pesseta de cap banc. A Mallorca, la campanya la férem amb dues-cents mil pessetes -ajut econòmic dels militants. Els partits d'ordre abans esmentats funcionaven -per a pagar propaganda- amb desenes i centenars de milions. La dreta (UCD), per exemple, a més dels diners de la banca, disposava d'una immensa maquinària d'intervenció: la xarxa administrativa del règim (i de la majoria de mitjans de comunicació).
La victòria d'UCD era d'esperar. Igualment el relatiu enfonsament del carrillisme també es veia venir. La burgesia ja tenia, amb el PSOE, el partit que en els propers anys havia de servir per a portar a terme una de les reconversions econòmiques més dures i antipopulars de tot Europa. El PCE ja s'havia cremat molt fent acceptar als seus militants tot el que els havia fet acceptar (el dia de la legalització, Carrillo els va fer admetre com a pròpia la bandera de Franco, entronitzant-la en la primera reunió legal que feia el Comitè Central del PCE d'ençà la guerra civil).
Fent tornar monàrquics uns militants fins aleshores republicans; atacant la lluita de classes i rebutjant l'herència revolucionària de Lenin i els grans clàssics del socialisme; destruint el que restava de partit dels treballadors per a convertir el PCE en un simple front electoral sense cap mena d'unió amb el comunisme; propiciant -com es veuria de seguida- la signatura de munió de pactes antipopulars -Pacte de la Moncloa- que carregava damunt l'esquena del poble el pes de la crisi capitalista; desgastat per haver estat anys i més anys lluitant contra les experiències més avançades del moviment obrer -la democràcia de base, el consellisme, la unitat obrera enfront la divisió sindical; defensant la "sagrada unitat d'Espanya" que consagraria aviat la Constitució; lluitant aferrissadament per fer oblidar l'heroica lluita guerrillera dels 50 i 60 contra el feixisme, les tortures i assassinats de la dictadura contra el poble de totes les nacions de l'Estat (qüestió tabú per al carrillisme)... el PCE poca cosa podia fer ja per a la burgesia que no hagués fet en els darrers temps. La legalització que els oferia
el darrer cap del Movimiento era el pagament que el sistema donava pels seus inestimables serveis a la causa de la consolidació de la reforma del sistema.
Tant per a la monarquia com per al capitalisme, comptar amb un PCE domesticat era una necessitat urgent que venia de molt lluny. Lluís Maria Xirinacs ho explica a la perfecció en el seu llibre La traïció dels líders (volum II). Ara ja no són un secret per a ningú, els contactes Carrillo-Juan Carlos-Suárez. D'ençà el 1977 s'han escrit multitud de llibres de memòries i ja és un lloc comú saber dia a dia com va anar el pacte entre el franquisme reciclat i la pretesa oposició. Sorprenentment, el rei Juan Carlos en persona conta que fou el primer de connectar amb Santiago Carrillo en vista a la futura legalització del PCE, ja en l'any 1974, quan encara només era príncep i quan tot el règim hi podia estar radicalment en contra.
Són divertides les temeroses frases que sobre aquesta qüestió n'iniciaren la confidència a José Luis de Vilallonga, dinou anys després.
- "La veritat és que no sé si t'hauria d'explicar això. Encara avui és un tema tan delicat... Hi ha gent que quan s'assabenti que jo ja pensava legalitzar el Partit Comunista essent encara príncep d'Espanya... Diran... no ho sé... Diran que em disposava a enganyar-los... a trair-los" (Arreu, p.2).
Explica [pàgs. 218-224 de La traïció dels líders (II)] que conegué Nicolae Ceaucescu, president de la Romania socialisto-degenerada, a les festes commemoratives del xa de l'Iran a Persèpolis. Aleshores el líder romanès li digué que coneixia molt bé Carrillo, estiuejant a Romania.
Hom se n'adona com, finalment!, funcionà la política de reconciliación nacional [amb els sectors liberals del feixisme i el capitalisme]. D'ençà l'any 1956, el PCE s'havia especialitzat a llançar missatges envers uns hipotètics sectors democràtics de la dictadura. No res de bastir un partit de classe, un partit marxista i leninista en camí d'anar agrupant l'avantguarda més combativa dels treballadors, la pagesia, la intel× lectualitat antifeixista.
Com a oient i corresponsal de l'emissora de Carrillo (Ràdio Espanya Independent), record a la perfecció les continuades prèdiques democràtico-burgeses d'allò que, en teoria, hauria d'haver estat una emissora comunista al servei d'un canvi radical de la societat d'explotació capitalista. Però la política de Carrillo havia trobat un bon oient: el futur rei d'Espanya, el príncep Juan Carlos. Tot un èxit de la política de col× laboració de classes tenir per seguidor el futur rei d'Espanya, malgrat mai no funcionàs la famosa Huelga Nacional General Pacífica!
Per no perdre el fil dels esdeveniments seguirem punt per punt la magnífica descripció que Lluís Maria Xirinacs fa d'aquests primers contactes del PCE amb els enviats personals de Juan Carlos.
"A la primavera de 1974 convocà [el príncep] 'un amic molt íntim' -creiem que es tractava de Manuel Díez Alegría, ambdós de pura corda pro-ianqui- 'i de qui no diré el nom, puix que no crec que li agradi veure's barrejat públicament en aquesta història'. Li féu l'encàrrec de sondejar només verbalment Carrillo, en el més absolut secret. No li agradava la missió. 'Li vaig explicar que era l'únic en qui podia dipositar tota la meva confiança', va dient el rei. El juny del 74, via Europa, volà el missatger a Bucarest. Endebades lliurà una carta de presentació del príncep d'Espanya. Fou detingut durant dos dies. Finalment, el rebé Ceaucescu. De viva veu li féu avinent que comuniqués al seu amic Carrillo que el futur rei d'Espanya legalitzaria el partit comunista si Carrillo confiava en ell i no s'hi oposava. El missatger tornà quinze dies després d'haver partit".
Gregorio Morán ens conta encara moltes més coses de les que en el seu moment havia confessat el rei a Vilallonga. Vejam què diu d'quest afer l'ex-ministre d'Afers Estrangers del PSOE: "Quan el tinent general Manuel Díez Alegría, aleshores cap de l'Alt Estat Major, féu un viatge a Romania, no suficientment explicat al Generalíssim, fou destituït fulminantment. Ningú que conegués Díez Alegría i les coordenades intel× lectuals i polítiques en què es movia un cap de l'exèrcit, no fóra capaç d'imaginar-se aquest home enfilant contactes amb forces antifranquistes en l'estranger i menys encara amb Santiago Carrillo i el Partit Comunista" (Arreu, p.2).
Totes aquestes provatures, contactes, missatges, cartes, etc., servien per a anar perfilant el tipus de transició que finalment es faria a l'Estat, sota la direcció política total i absoluta del gran capital i dels aparats d'Estat i personal heretat del franquisme.
En el llibre de José Luis de Vilallonga (El Rey, p. 105 i ss.) podem anar seguint, punt per punt, el desenvolupament del fulletó que portaria, l'abril del 77, a la legalització del PCE.
"Un mes o dos abans que Juan Carlos d'Espanya fos definitivament nomenat cap d'Estat (1975), un ministre romanès entrà clandestinament a l'Estat espanyol, ajudat pels comunistes. Fou avisat l'intermediari a Madrid i finalment es veié amb el príncep. Ceaucescu responia: 'Carrillo no mourà un dit fins que no sigueu rei. Després caldrà concertar un termini, no gaire llarg, perquè es faci efectiva la vostra promesa de legalització'".
El rei digué a Vilallonga: "Vaig respirar tranquil per primer cop des de feia temps. Carrillo no llançaria la seva gent al carrer".
Ben cert que el carrilisme feia tot el possible per a controlar el poble i que aquest no posàs en qüestió cap de les herències del franquisme (aparats d'Estat repressius, monarquia, unitat d'Espanya, sistema capitalista, etc).
A Mallorca, la direcció carrillista manava donar la mà a la policia armada que ens apallissava i aplaudia, servil, la política de no remoure el passat d'assassinats i tortures del feixisme.
A Madrid, després de la sangonosa matança d'advocats laboralistas (Atocha, 23/24-I-77), el PCE, al posterior enterrament dels advocats, ordenà el silenciament dels crits espontanis de "España, mañana, será republicana", "Fascistas, vosotros sois los terroristas", i féu fent estripar -mitjançant el seu servei d'ordre- totes les banderes republicanas que els militants i sectors populars, espontaniament, havien portat a la manifestació.
A poc a poc, el pacte secret monarquia-carrillisme s'anava concretant en la pràctica. Encara mancaven quatre mesos perquè Carrillo entronitzàs públicament la bandera de Franco en totes les seus del PCE, fent callar i expulsant els militants republicans i marxistes-leninistes. L'ala més corrompuda i podrida de l'estalinisme, somniant poltrones, l'escalfor del poder, anava tirant al fems, ara la bandera de la revolució socialista, ara la republicana o la de la llibertat de les nacions oprimides; més endavant arribaria el torn al leninisme, al tipus d'organització per cèl× lules... en la desfeta, el PCE es fonia com un bocí de sucre dins un tassó d'aigua, només en olorar sous institucionals, poder personal.
Però la legalització -som a començaments de 1977- encara no s'ha esdevengut. El termini pactat amb Ceaucescu per a "normalitzar" el PCE, "no gaire llarg", fou d'un any i mig. Xirinacs diu (pàg. 219 del llibre La traïda dels líders): "Arias no era de la corda del Rei. I Carrillo esperà, amb Arias pacientment i amb Suárez d'una faiçó intel× ligent i ardida". Els pactes, a partir d'ara, es faran amb el franquisme reciclat, directament. La línia directa amb la monarquia borbònica s'establiria així: Juan Carlos-Suárez-José Mario Armero. I quan un pensa que aleshores -i ara també!- el carrillisme acusava els partits autènticament comunistes de ser agents del franquisme! Fa feredat comprovar tanta putrefacció política en uns dirigents!
El rei, Suárez i Carrillo -mitjançant Armero- ho pactaren tot a partir de setembre de 1976. Establits els contactes permanents amb la monarquia, esdevingut el PCE peça clau -momentània- per a acabar amb el republicanisme a l'Estat i amb qualsevol força política autènticament comunista o revolucionària, "Armero presenta [escriu Xirinacs a les pàgs 219-224], de seguida, unes quartilles de Carrillo a Suárez en les quals li feia avinent que no volia 'girar la truita', que calia un govern provisional de reconciliació nacional de la dreta, el centre i l'esquerra. Si no es podia fer immediatament (que fàcilment renuncià Carrillo a un govern provisional!), exigí al govern Suárez que legalitzés tots els partits (també, ben fàcilment, renunciaria a això), que fes eleccions a corts constituents i que, mentrestant, governés per decret-llei d'acord amb l'oposició (condició igualment oblidada). També demanà un passaport per tornar a l'Estat espanyol acollit a la llei d''amnistia' del juliol. Això ho explicà Alfonso Osorio, que contra Suárez veia impossible la legalització del PCE mentre fos vigent l'article 172 del codi penal tot just reformat (14-VII-76), que vetava el pas als partits 'que, sotmesos a disciplina internacional, pretenguin instaurar un règim totalitari', expressament inclòs a suggeriment d'Osorio per evitar la legalització del PCE. Osorio patia el contagi de l'anticomunisme visceral característic de la gent de la CIA".
A partir d'aquests estrets contactes, la iniciativa de la reforma del règim aniria a parar completament a mans de Suárez i els reformistes del règim. L'antic aparat franquista (exceptuant els quatre nostàlgics del búnker) jugà tot el que volgué amb l'oposició. Dividí i enfrontà els diversos grups. S'assistí llavors a l'espectacle vergonyós de veure com destacats membres dels organismes unitaris (especialment PCE i PSOE) negociaven en secret amb Suárez per a mirar de perjudicar el soci. Carrilllo fou el que s'oferí més a la baixa, molt més a la baixa que Felipe González! I, com no podia ser d'una altra manera, en un determinat moment, el PSOE -saltant-se les promeses unitàries de la Platajunta- també abandonà Carrillo.
Vejam què diu Xirinacs, al respecte: "El 8 de desembre, en el seu congrés, Felipe González va dir públicament: 'No farem tota la nostra lluita en funció de la legalitat del Partit Comunista'.
Començaven aleshores -d'acord amb Suárez- les provocacions de Carrillo per a fer veure als militants que ell, el Secretari General, lluitava aferrissadament per la legalització del PCE. Foren els dies de la perruca -Carrillo entrà clandestinament a l'Estat disfressat amb una perruca. Després féu una conferència de premsa clandestina. Ara ja era a l'Estat. Els contactes amb el règim serien directes, sense necessitat d'intermediaris. A la pàgina 22 de La Traïda... podem llegir: "...Suárez... contra el parer del seu vice-president Osorio, celebrà, el diumenge 27 de febrer [1977], una reunió directa, també secretíssima, amb Carrillo en el xalet d'Armero. A part d'Osorio, només la coneixien el Rei i Torcuato Fernández Miranda. Vuit hores. El resultat? Carrillo acceptava la bandera vermella i groga (renunciava a la bandera republicana) i la monarquia borbònica. Cap de les dues coses no eren encara acceptades pel PSOE. Franco ens imposava la monarquia i eternitzava la seva victòria sobre la legalitat republicana.
'En aquest afer, el poble ni hi tindrà res a dir. La Itàlia postbèlica (1945) havia estat consultada i votà república. Què haurien votat els pobles de l'Estat espanyol si haguessin estat consultats? Però Carrillo no es parà aquí. Prometé, com ho havia fet anys abans a Juan Carlos, que no hi hauria vagues generals i que defensaria la unitat d'Espanya. Més papista que el Papa. Morán comentà que disgustaren a Suárez les contínues expressions de Carrillo: 'Si Déu vol', 'que Déu ens ajudi'. Encara més. Carrillo pregà a Suárez que no deixés enverinar els conflictes. Ell s'oferia com negociador, com a 'fre de les agitacions'.
'Ací, al meu entendre, va consumar-se la traïció del PCE de Carrillo als pobles de l'Estat espanyol i a la classe treballadora".
Una baixada de pantalons total i absoluta. La direcció carrillista es venia pel plat de llenties d'un parell de poltrones institucionals, per uns quants sous dins de l'administració. Tota la sang vessada pel poble en la lluita per la llibertat només servia ara, en mans d'un PCE promocionat per tots el poders de l'Estat, per lloar el sistema. La direcció carrillista es conformava en fer de criats del gran capital.
El Pacte Social de la Moncloa (I)
El 25 d'octubre de 1977 era signat a Madrid el Pacte social de la Moncloa. Els màxims responsables polítics de portar endavant uns acords tan contraris als interessos dels treballadors són: Adolfo Suárez, Felipe González, Joan Reventós, Josep Maria Triginer, Manuel Fraga, Enrique Tierno Galván, Juan Ajuriaguerra, Miquel Roca, Leopoldo Calvo Sotelo y Santiago Carrillo.
El llibre De los pactos de la Moncloa al AES, editat el gener de 1989 per la Confederación Sindical de CC.OO. (Secretaría de Formación y Cultura), conté un pròleg ben aclaridor del que significaren els Pactes de la Moncloa per al moviment obrer i sectors populars. Tengueu en compte que aquesta autocrítica radical no la fa cap "esquerranista", cap "trotsquista" o "maoista". Ben al contrari, està escrita (octubre de 1988) per un dels responsables màxims de CC.OO -en aquell temps, secretari d'Acció Sindical. Un home, suposam, que en el seu moment blasmà contra els "perillosos esquerranistes" que llavors criticàrem l'endarreriment que significaven els Pactes amb el Govern de la dreta i la patronal. Ara, constatant l'abisme d'abjecció, de misèria, de retall de prestacions socials, d'atac als interessos més vitals de la classe obrera de tots els pobles de l'Estat, Agustín Moreno, un dels antics responsables de portar aquesta nefasta política a la pràctica escriu, fent seves les conclusions d'una anàlisi publicada a Monthly Review l'any 1977:
"Los Pactos de la Moncloa fueron los de mayor contenido doctrinal y repercusión pública y política. Constituyeron un amplio repertorio de medidas de política económica y social tendentes a neutralizar la crisis y los desequilibrios tradicionales. De ahí que combinasen medidas coyunturales y estructurales" (pàg, 12 del llibre esmentat).
Més endavant Agustín Moreno, seguint la mateixa Monthly Review (Aguilar, S., Aponte, A. y Vidal Villa, J.M. "Un pacto para dos crisis: El Pacto de la Moncloa"), situa bastant encertadament el nucli de la qüestió, el significat real d'aquest atac brutal contra els interessos dels treballadors. El dirigent de CC.OO explica: "Los objetivos reales de los Pactos de la Moncloa son:
'- La remisión forzosa de los salarios reales para lograr una distribución funcional de la renta en beneficio del excedente empresarial.
'- Disciplinar a la clase obrera a nivel laboral y dividirla a nivel sindical y a nivel político. Se trata de impedir las movilizaciones y de formar un proletariado no combativo, pero sí organizado, que desvíe su combatividad a la participación pasiva en elecciones generales, etc.
'- Alcanzar una paz social pactada que signifique un freno al proceso de politización y toma de concienca de clase iniciado con las luchas de 1961 y que convirtió a la clase trabajadora de España en una de las más combativas de Europa.
'- El saneamiento complementario de la economía a través de la flexibilidad de plantillas (posibilidad de despedir al 5%, contratación temporal) y la eliminación de las empresas improductivas (quiebras, suspensiones de pagos).
'A cambio de esto, los partidos de izquierdas reciben concesiones progresistas de dudosa viabilidad en sanidad, vivienda, educación, etc".
Els revolucionaris no haguérem d'esperar tants d'anys com Agustín Moreno o altres dirigents dels sectors d'esquerra de CC.OO. per a saber que el Pacte de la Moncloa era una nova claudicació del PCE.
Dins l'OEC, a les Illes hi hagué postures enfrontades. Uns, els més "possibilites", pensaven (igual que els socialdemòcrates del PSOE o els carrillistes) que, fent a la burgesia determinades concessions, se'n podrien treure alguns avantatges. Amb el temps, els que hi estàvem en contra tinguérem raó. El document signat per UCD i tots els altres partits amb representació parlamentària (especialment per PCE i PSOE) era un programa per a ajudar el capitalisme a sortir de la crisi econòmica d'aquells anys. S'admetia la pèrdua del poder adquisitiu dels treballadors i igualment s'acceptava l'augment de l'atur sense cap contrapartida efectiva.
En definitiva, malgrat la demagògia emprada per Felipe González y Nicolás Redondo, per Santiago Carrillo y Camacho per a fer empassolar a la gent els "grans avantatges" que significaven els pactes, el cert és que el capitalisme espanyol mantenia intacta -i augmentava- la seva quota de beneficis a costa de la congelació dels salaris.
Agustín Moreno, el dirigent de CC.OO. que fa autocrítica pel suport del carrillisme i CC.OO. al Pacte Social de la Moncloa, escriu en la introducció al llibre De los Pactos de la Moncloa al AES:
"La aplicación de los Pactos fue muy polémica. La ausencia de una comisión de seguimiento dificultó su cumplimiento. Hubo fuertes críticas a los incumplimientos por parte de los sindicatos y de los partidos de izquierda. Los principales puntos incumplidos fueron: Seguridad Social (no se dió entrada a los sindicatos en los órganos de gestión); empresa pública (Estatuto de la empresa pública y participación de los trabajadores y control parlamentario, etc.) empleo (creación del INEM y participación de los trabajadores en las oficinas de Empleo); vivienda y urbanismo, política enérgetica, pesquera y de comercialización".
Vists amb la perspectiva històrica que donen els anys, el que ara destaca amb una claredat meridiana són els significats polítics del Pacte. L'OEC (Organització d'Esquerra Comunista), els altres partits comunistes (LCR, PORE, POUM, MCI, etc) destacàvem massa, potser, els aspectes purament econòmics de la traïda al poble. No vol dir que no fos així. L'atac que els Pactes significaven al poder adquisitiu dels treballadors era brutal, i hi ha economistes que afirmen (amb números damunt la taula) que els efectes encara es deixen sentir en l'actualitat. Però, portats pel nostre permanent economicisme (creure que la lluita de classes contra la burgesia era tan sols econòmica, oblidant els aspectes culturals, ideològics i polítics) no tenguérem prou en compte que aquell acte (la signatura dels Pactes) era la peça clau d'una nova "cultura" dins del pensament de l'esquerra. Parlam de la "cultura" del consens. La constitució ordida entre PCE, AP, PSOE, CDC, UCD i PNB (1978) no s'hagués pogut portar endavant sense haver controlat i desviat la combativitat revolucionària dels pobles de l'Estat. Fins i tot en els congressos dels partits d'esquerra més reformismes (PSOE) els militants de base demanaven la República Federal!
El PCE portava dècades d'avantatge dins d'aquesta línia, amb la seva pràctica política proburgesa i afavoridora de la unió amb el franquisme reciclat.
Llavors (octubre de 1977) es tractava d'implicar en aquesta pràctica carrillista d'entesa amb el franquisme tot el poble, sumant-hi els altres partits d'esquerra.
Com explica molt bé el dirigent de CC.OO. Agustín Moreno: "Los Pactos de la Moncloa tienen en su haber el establecimiento del consenso político que permite la elaboración de la Constitución Española de 1978" (op.cit., pàg. 14). I la Constitució espanyola barrava -i barra encara!- el pas vers objectius autènticament democràtics com pot ser la república com a forma d'Estat (els partits del consens acceptaren sense excepció la monarquia borbònica que ens deixava per herència Franco). La Constitució no reconeixia -ni reconeix!- el dret democràtic a l'autodeterminació (dret reconegut per les Nacions Unides) i prohibeix expressament una possible federació de comunitats autonòmes (atac directe a la construcció política dels Països Catalans). La constitució consensuada consagra l'economia de mercat capitalista, impedint, en cas d'una hipotètica victòria electoral de partits autènticament d'esquerra, l'avenç cap a una societat més justa i sense classes socials. L'exèrcit espanyol resta com a òrgan que garanteix la "sagrada unidad de España" i el que tutela, en definitiva, tot l'engranatge actual.
Aquests continguts polítics -que aleshores no havien estat assumits per una bona part de la població- era el que pretenia fer empassolar la cultura del consens.
Indubtablement, els Pactes de la Moncloa varen ser la columna vertebral de l'actual sistema polític. Domesticar els treballadors per a després cenyir-los al jou de tot el que hem dit abans.
Ni la direcció del PCE de les Illes ni la de CC.OO. feren res contra els Pactes de la Moncloa (com tampoc, un any després, feren res a favor de la República, l'autodeterminació ni el socialisme). Els comunistes d'OEC, companys d'altres partits revolucionaris, ens fèiem creus diàriament en veure la capacitat de traïda als interessos populars del partit de Carrillo. Allò era de veure i no creure. Ara s'atacava i rebutjava l'herència socialista del proletariat i sectors explotats pel capitalisme; ara s'acceptava la bandera de Franco, la que havia guanyat la guerra als republicans i nacionalistes, i la col× locaven presidint la seu; ara clamaven a favor dels Pactes socials amb la patronal i atacaven el poder adquisitiu dels treballadors; l'altre dia acceptaven "la sagrada unidad de España" sense dir ni piu. Al contrari! Acusaven de "col× laborar amb el franquisme" els comunistes que lluitàvem pel socialisme. Era de bojos constatar totes les girades de casaca, canvis de política, pactes i renúncies del PCE i la socialdemocràcia!
El Pacte Social de la Moncloa (i II)
L'OEC de seguida (llevat alguns sectors interns que hi veien certs aspectes "positius") es va mobilitzar contra el Pacte social de la Moncloa en defensa aferrissada dels interessos de la classe obrera i sectors populars. D'ençà de la mort del dictador la situació política s'havia agreujat enormement. No sols existien (i de forma permanent) les mobilitzacions dels treballadors; Euskadi, Catalunya, Galícia, bullien d'efervescència nacionalista, republicana i anticentralista. El pla imperialista-burgès de "renovar alguna cosa per a no modificar res del franquisme" estava en perill si no es "domesticava la classe obrera i els pobles de l'Estat", com diu Agustín Moreno, de CC.OO., en el llibre (De los Pactos de la Moncloa al AES) que hem comentat en el capítol anterior.
Fa poc, el diari El País (fascicle número 10 de la seva història de la transició) escriu des d'una òptica ben diferent de la nostra, però que situa molt bé quin era l'estat mental de la burgesia en aquells moments dramàtics (gener de 1976), quan encara no s'havia consolidat el model occidental de democràcia burgesa i l'Estat espanyol podia derivar cap a una federació de repúbliques socialistes no controlades per l'imperialisme mundial: "En el mes de enero de 1976, Madrid es sacudido por un movimiento huelguístico sin precedentes, que pronto se extenderá al resto de España. Los efectos de la primera crisis del petróleo, que habían llegado en el otoño de 1973, se empiezan a notar con dureza: descenso de los beneficios de las empresas, aumento del déficit externo, de la inflación y del paro, disminución en el crecimiento de la economía, frenazo de la inversión privada, etcétera)".
En un llibre escrit per quatre militants del PCE (Madrid en huelga. Enero 1976) es pot copsar ben clarament quina era l'explosiva situació de l'Estat en el començament de la reforma política.
Escriuen els militants carrillistes Víctor Díaz Cardiel, Juan Francisco Plá, Alfredo Tejero i Eugenio Triana:
"Durante dos meses, Madrid ha sido el escenario de un movimiento huelguístico que ha afectado a prácticamente todas las ramas de la producción y a numerosos servicios públicos. La ciudad se ha quedado prácticamente sin taxis, sin metro, sin correspondencia. Las manifestaciones se han sucedido en todos los puntos de la capital y de la periferia industrial. Durante semanas, decenas y miles de trabajadores se han venido reuniendo a diario en asambleas en las que discutían el curso de su acción... decenas de conflictos estallaban y se apagaban sin que la huelga dejase de crecer. El sindicato oficial se veía desbordado con convocatorias lanzadas desde sus propios órganos comarcales y provinciales".
En el llibre d'Editorial Zero Las luchas autónomas en la transición democrática escrit pel Colectivo de Estudios por la autonomía obrera i publicat l'any 1977 podem llegir (pàgs. 12-13): "'Que la crisis no la paguen los trabajadores', vino a ser la idea de fondo que estuvo presente en todas las luchas y, como consecuencia, el rechazo del pacto social. Para unos, lo que se imponía era 'las libertades', frase mágica. Para otros, el Gobierno Provisional. Para aquellos el proceso Constituyente, etc., etc... Para todos la amnistía general y total, tanto política como laboral.
'En este contexto, las luchas obreras se extendieron de unos sectores a otros, dándose un amplio ejercicio de la solidaridad obrera, económica. Lucha contra los despidos, por la readmisión de todos, por la libertad de detenidos, apoyo y sostenimiento de las reivindicaciones, huelgas, etc...
'Las luchas tienen una base Asambleísta. Bien es cierto que no todos defienden la Asamblea de la misma forma. El abanico va desde los que tienen la Asamblea como mero marco de información y refrendo de líderes, hasta los que defienden que la Asamblea se debe ir constituyendo como órgano soberano... las luchas en las que predominan las características de organización asambleístas, son al mismo tiempo las más firmes y decididas en la oposición a los planes capitalistas, y las más combativas en la decisión de extenderlas y generalizarlas a los otros sectores del movimiento obrero".
La burgesia... i el mateix PCE (també el PSOE) havien d'aturar tot aquest esperit combatiu si volien portar endavant la reforma del règim, la consolidació de la monarquia, la "sagrada unidad de España", etc. El País diu (Memòria de la transición. pàg. 165): "Los acuerdos de la Moncloa abrieron la transición económica". I el màxim responsable en qüestions econòmiques (era vicepresident d'aquests temes), l'economista Enrique Fuentes Quintana, accepta l'opinió que el Pacte social de la Moncla ajudà a crear el clima de pau social i tranquil× litat política que es necessitava per a aprovar la Constitució sense entrebancs, i significà la primera mesura seriosa per a evitar la constant pèrdua de beneficis de la patronal (s'anà aturant l'ampli moviment de vagues revolucionàries d'aquells anys). Com diu aquest economista: "O pactábamos o la Constitución podía quedar en entredicho".
Els comunistes de l'OEC refusàrem els pactes dinou anys abans que Agustín Moreno i els crítics de CC.OO., que ara en qüestionen la validesa i denuncien el paper nefast que tengueren per als treballadors. Pel desembre de 1977 les publicacions internes d'OEC (instruccions per a quadres de direcció i militants), la premsa del partit, analitzàvem aquestes conseqüències negatives. "Es tracta de congelar els salaris per aconseguir així un augment dels beneficis empresarials. És un vertader pla d'estabilització capitalista oferint, tan sols, alguns hipotètics avantatges vaporosos i inconcrets.
La revista "Servir al Pueblo", portaveu del Moviment Comunista, en el número 86 (de la segona quincena de novembre de 1977) comenta: "La firma del Pacto de la Moncloa ha marcado un importante viraje en la situación del Estado español.
'Por un lado, consagra una política para hacer frente a la crisis económica sobre la base del aumento de los dividendos capitalistas y del fenómeno de la inversión privada, dando por buenos el aumento del desempleo y la reducción del poder adquisitivo de las clases trabajadoras.
'Estas medidas, de las que hemos hablado ya abundantemente en estas páginas, han sido interpretadas por la clase obrera como una agresión injustificable contra sus intereses más elementales. De ahí que las reacciones contra el Pacto de la Moncloa se hayan multiplicado en todas las naciones y regiones".
De seguida els nostres camarades, es pot dir que la major part de l'esquerra revolucionària i el nacionalisme no-burgès, adoptaren resolucions i feren anàlisis molts semblants. Silenciats per la premsa oficial, comptant únicament amb els recursos dels militants foren repartits diaris de les respectives organitzacions, impresos milers de fulls clandestins, es feren aferratines, es pintaren cartells per a col× locar a places públiques, carrers, estacions de metro i autobús, col× legis i facultats universitàries... Anàvem contra corrent. Però els revolucionaris sempre hem nedat contra corrent!
Amb la LCR, el POUM, el MC, realitzàvem sovint accions conjuntes, tant a les Illes com a la resta de l'Estat. CNT i PORE eren igualment actius en el combat contra la "sagrada unió" de l'esquerra oficial amb el capitalisme. El PCE(ml) tampoc no restà aturat davant l'embranzida antipopular de la burgesia i els seus aliats reformistes. La LCR (Lliga Comunista Revolucionària, que pertanyia a la IV Internacional) escrivia contra els pactes en fulls que repartíem per obres, hotels, instituts i mercats. En els articles explicatius contra el Pacte Social de la Moncloa que sortien en la revista Combate (portaveu de la LCR) s'analitzava la situació econòmica de l'Estat espanyol, la inflació salvatge (d'un 30%), que colpejava els salaris, els controls dràstics que volia imposar el Govern (amb consentiment de PCE-PSOE), la pèrdua de poder adquisitiu dels salaris que la signatura comportaria (i va comportar!). Per posar-ne un exemple: si en aquells moments la inflació era valorada en un 30% anual (amb tendència a l'alça), els Pactes de la Moncloa posaven uns límits als augments salarials d'un 22%. La qual cosa, per qui tengui dos dits de front, volia dir que d'un cop els treballadors perdien entre un mínim del 8 i un màxim del 10% del seu poder adquisitiu.
Només aquesta mesura -sense comptar les altres- implicava un ajut de 400.000 milions de pessetes per als empresaris.
El Pacte també feia possible que setanta-un productes bàsics per a l'alimentació i subsistència diàries del poble, pugessin de preu sense permís del Govern ni cap control.
S'analitzava igualment l'atur que suposaria la signatura d'aquell compromís amb el capital. Els economistes independents donaven les xifres de tres-cents mil aturats més cada any i amb una tendència a l'augment permanent. Els 100.OOO milions destinats a obres públiques i subsidi d'atur (40.OOO i 60.000 milions respectivament) no podien solucionar un greu atur de més d'un milió i mig de persones.
Igualment la disminució de l'aportació empresarial a la Seguridad Social no feia més que augmentar els beneficis empresarials, que després no revertien en escoles, hospitals, més llocs de treball, etc.
El pressupost que assignava el Pacte als aturats només podia cobrir uns sis-cents mil aturats i aturades amb un miserable salari de quinze mil pessetes mensuals. Els revolucionaris ens demanàvem... ¿què es farà del milió de treballadors i treballadores que resten sense assegurança?
Llegim en un número de la Voz de los trabajadores (diari de l'OIC a nivell estatal): "El objetivo esencial [del Pacte] es alcanzar una racionalización y transformación del modelo productivo y de desarrollo capitalista en beneficio particular del gran capital finaciero e industrial. Para consolidar ese tipo de economía de mercado tipo occidental se necesita: acabar con la combatividad de la clase obrera, aplicar una drástica congelación salarial, un reforma fiscal antiobrera, medidas que vayan en camino de regularizar el despido libre. Se trata, en definitiva, pese a que lo oculten las direcciones del PCE y del PSOE, de un autentico plan de estabilización contra la clase obrera y el pueblo".
Una altra qüestió que preocupava als comunistes (de l'OEC) era comprovar que es preparaven per a liquidar políticament totes les conquestes aconseguides pels treballadors en els deu darrers anys de lluita. I, concretament, allò que burgesia i reformisme volien fer era acabar amb les experiències de democràcia directa (les assemblees i les coordinadores d'assemblees, consells i comitès de fàbrica amb poders reals) per tal d'anar implantant un sindicalisme pactista, hipotecat a l'Estat i a la patronal (a causa de les subvencions que rebria pel seu constant ajut a la consecució de pactes favorables a la patronal), que en cap moment qüestionàs la monarquia, la "unitat d'Espanya" i l'economia de "lliure mercat". Nosaltres, al contrari, lluitàvem per aconseguir que el futur sindicalisme fos revolucionari, anticapitalista, capaç de lluitar per l'autodeterminació de cada nacionalitat oprimida per l'Estat. Aquest sindicalisme de classe hauria de recolzar-se no en buròcrates sindicals pagats per l'Estat, sinó, ben al contrari, hauria d'estar bastit sobre els consells i comitès sorgits de la més autèntica democràcia directa. Volíem que la burgesia reconegués legalment els consells i comitès. Que aquesta nova forma de sindicalisme fos reconeguda.
Es tractava també d'evitar la divisió sindical fomentada per PCE i PSOE. L'objectiu era anar concretant una poderosa Central Unitària de Treballadors que pogués fer front a les envestides de la patronal i de l'Estat imperialista. Amb el temps hem comprovat que els partits signants dels Pactes de la Moncloa el que volien precisament era tot el contrari.
Malgrat que intel× lectualment sabíem del paper de bomber de la revolució que arreu del món feien l'estalinisme i la socialdemocràcia, encara ens faltava comprovar-ho en la pràctica de cada dia, a Mallorca, dins les nostres fàbriques, barris, hotels i facultats.
1978: la campanya contra el leninisme (el IX Congrés del PCE)
El dinou d'abril de 1978 s'inaugurava a Madrid el IX Congrés del PCE (el primer en la legalitat d'ençà el final de la guerra civil). Aquest congrés seria conegut arreu com el de la campanya antileninista del PCE, ja que s'hi consagrà oficialment el rebuig de l'herència d'octubre, el leninisme i la lluita pel socialisme (entesa com a combat pel poder dels treballadors). Alhora les burocràcies provincials del carrillisme també varen fer els seus congressos "regionals" (el PCE, amb l'acceptació de la "sagrada unidad de España", no podia -ni pot!- parlar de congressos "nacionals"). A Madrid la camarilla que decidí abandonar públicament tota vinculació amb el marxisme revolucionari (la lluita de classes com a motor de la història) era el grup històric procedent de la guerra civil i de l'extermini de l'esquerra revolucionària (recordeu els sagnants Fets de Maig de 1937 a Barcelona). La direcció era formada per Santiago Carrillo, Pasionaria i la vella guàrdia dels Simón Sánchez Montero, Ignacio Gallego, Marcelino Camacho... I els més joves: Nicolás Sartorius, Pilar Bravo, Zaldívar, Jordi Solé Tura... Abans, el 22 de gener, el Comité Central ja havia anunciat la seva intenció de portar endavant aquesta campanya contra les idees del socialisme i del comunisme (la consagració oficial de l'històric revisionisme pràctic de l'estalinisme espanyol).
És el mateix any de la publicació del famós pamflet de Santiago Carrillo Eurocomunismo y Estado, llibret que pretén teoritzar la conversió a l'antileninisme dels partits que ja en el 1935, en el V Congrés d'una Internacional depurada d'elements revolucionaris, donà carta d'existència al combat contra la ideologia marxista i leninista. Eurocomunismo y Estado vol ser una "aportació al debat de les idees" quan no deixa de ser un refrit mal fet, sense cap ni peus, de les més endarrerides concepcions revisionistes de la història del moviment obrer (Berstein i Kautsky passats per aigua): la defensa total i absoluta de l'Estat capitalista contra els moviments antisistema, la mitificació cínica de la democràcia burgesa (amb totes les seves mancances) com el màxim a què pot aspirar la classe obrera i les nacions oprimides per l'imperialisme.
El "debat" dels Santiago Carrillo i tota la plana major del revisionisme europeu (amb Berlinguer i Marchais a l'avantguarda) ens feia copsar la putrefacció absoluta dels hereus de Stalin. Recordava la famosa frase de Trotski abans de ser assassinat a Mèxic (precisament per un membre del PCE-PSUC, Ramon Mercader!): "Stalin no revisa Marx i Lenin amb la ploma, sinó amb les botes de la GPU [la policia política estalinista]". Aquestes preteses "modernitzacions" del pensament socialista feien riure (si no feien plorera). Sabíem que l'estalinisme feia les aportacions a la teoria marxista amb les bales dels seus assassins (recordem tots els revolucionaris bolxevics, anarquistes o treballadors d'esquerra sense partit executats d'un tret al cap a la Lubianka de Moscou, morts a qualsevol camp de concentració simplement per haver volgut servar les idees de l'octubre roig). La història de la degeneració i liquidació final del partit de Lenin i Trotski a mans dels botxins estalinistes es pot estudiar a El Partido Bolchevique de Pierre Broué (Editorial Ayuso, 1974); Stalin: una biografia política d'Isaac Deutscher (Edició de Materials, 1967); Nuestra propia gente d'Elisabeth K. Poretski (Zero, 1972); Que juzgue la historia de Roy A. Medvédev (Destino, 1977); El año I de la revolución rusa de Victor Serge (Siglo XXI, 1972), en la imprescindible obra de Trotski La revolució traïda (de què hi ha diverses edicions en espanyol), en el Trotsky del citat Deutscher (Era, 1968-1970, tres volums), i en tot d'altres fonts valuoses (especialment en la història encara inèdita de Ferran Lupescu Els dies d'un nou planeta: crònologia d'història soviètica (novembre 1917-març 1939). Una obra que també convé citar és Lenin y las naciones, de Javier Villanueva, publicada a Madrid per Revolución el 1987.
Les "aportacions" del grup Carrillo-Pasionaria resten molt ben resumides en el llibre d'Aníbal Ramos (Arturo Van den Eynde) El proletariado contra la 'Unión Sagrada': anti-Carrillo, quan explica (pàgs. 21-22): "En un pasado reciente y de ningún modo enterrado, el asesinato político, la prisión, la calumnia, la tortura han sido los 'argumentos' favoritos de Stalin, de sus camaradas y de sus sucesores... Cuando, por ejemplo, el Mundo Obrero de los años 36 y 37 'argumentaba' contra el trotsquismo en España, apenas daba a la lucha literaria otra función que la de preparar a la opinión obrera para la entrada en acción de la GPU estalinista con sus argumentos de peso: provocación, secuestro, asesinato... Ese es el aspecto de las cosas que Carrillo elude siempre que vierte sus lágrimas de cocodrilo por los viles asesinatos de Andreu Nin, de Kurt Landau, de los trotsquistas Moulin y Wolf. Y, desde luego, el mal que ha hecho al marxismo, la huella sangrienta que ha dejado sobre el marxismo esta bota de la policía estalinista, ha sido infinitamente más perniciosa, más profunda y más duradera que la de las teorías revisionistas de los Berstein y de los Kautsky".
Recordam l'assassinat de bolxevics (la vella guàrdia del 17 fou exterminada de rel) només per a "situar" el paper del PCE en la lluita (ja antiga) contra l'herència de la Revolució d´Octubre. El combat contra el marxisme revolucionari i les idees de l'Octubre Roig (poder dels treballadors, control obrer damunt la producció...), ja es fa fer evident en temps de la guerra civil (1936-1939) amb l'atac contra les conquestes revolucionàries dels treballadors en el primer any de la guerra. Els estalinistes espanyols del PCE-PSUC varen ser l'avantguarda en la lluita contra les col× lectivitzacions agràries a l'Aragó, País València i Catalunya, oposant-se a la mateixa idea de revolució socialista. Els homes de Carrillo i Líster s'encarregaren de la feina bruta de desarmar i militaritzar les milícies obreres antifeixistes, d'acabar amb el control obrer de les fàbriques autogestionades i amb tota mena d'experiència popular de democràcia obrera. La fase final (maig de 1937) va ser ja la de l'extermini físic de les avantguardes (principalment del POUM i de la CNT-FAT) que volien mantenir aquestes conquestes revolucionàries del començament de la guerra. Vegeu (entre molts d'altres estudis): Las colectividades de Aragón, de Félix Carrasquer (Laia, 1986); La CNT en la Revolución Española, de José Peirats (Reudo Ibérico, 1971, tres volums); Durruti: el proletariado en armas, d'Abel Pax (Editorial Bruguera, 1978); La Revolución Española, de Stanley G. Payne (Argos Vergara, 1977); Revolución y contrarrevolución en España, de Joaquín Maurín (Ruedo Ibérico, 1966); Revolució i contrarevolució a Catalunya (1936-1937), de Carlos Semprún-Maura (Dopesa, 1975); El corto verano de la anarquía: vida y muerte de Durruti, de Hans Magnus Ensensberger (Grijalbo, 1976); Los amigos de Durruti, los trotsquistas y los sucesos de mayo, de Frank Mintz i Miguel Peciña (Campo Abierto Ediciones, 1978); Mi guerra civil española (Destino, 1978) i Homenatge a Catalunya, ambdos de George Orwell...
A nosaltres, el militants de l'OEC, ja no ens venia de nou l'abandonament de les idees socialistes d'Octubre, l'atac als continguts teòrics del marxisme, la criminalització de les ensenyances de Lenin quant a la destrucció de l'Estat burgès i la seva substitució per la classe obrera armada, pels consells de diputats obrers i pagesos. Tampoc al POUM, al PORE o la mateixa Acció Comunista, a la CNT, a cap organització anticapitaliusta no els venia gens de nou quan, després de totes les renúncies de la transició, el PCE es decidia a fer públic el seu abandonament de qualsevol principi de transformació de la societat de classes. Als atacs contra les posicions revolucionàries en temps de la guerra civil (atacs que arribaven, com hem explicat una mica més amunt, fins al segrest, tortura i assassinat del dissident) hem d'afegir les brutors del grup de Carrillo en la postguerra: l'abandonament de la lluita guerrillera (sovint amb lliurament dels caps de la resistència a la policia); el reforçament dels sindicats verticals feixistes (CNS) en moments en què estaven amenaçats per les lluites obreres (sobretot d'ençà les grans vagues del 62-63 fins a la transició)... L'any 1956 ja havia representat la consolidació de la política del PCE de "reconciliación nacional" (amb la burgesia i el franquisme). Si coneixem a la perfecció aquest abandonament per part de l'estalinisme español de qualsevol defensa (tant teòrica com pràctica de la lluita pel socialisme... ¿per què s'aguditzà precisament el 1978 l'atac contra el leninisme i les idees anticapitalistes i antiimperialistes d'Octubre?
1978 és l'any d'aprovació de la Constitució consensuada entre franquistes i reformistes d'esquena del poble. La Constitució té moltes mancances democràtiques. Entre abstencions i paperetes amb el "NO" hi ha deu milions de ciutadans que no la volen enfront els quinze milions que l'aproven després d'una campanya bestial de propaganda on són silenciades les veus que volen explicar determinats caràcters antidemocràtics d'aqueixa llei. Els comunistes (OEC en aquest cas) sabem de la importància fins i tot de les llibertats burgeses per a organitzar el poble, per a assolir noves cotes més elevades de drets per als treballadors; però precisament perquè ens consta aquest valor (que Carrillo no ens havia d'ensenyar, cínic) és per això mateix que volíem una Constitució burgesa àmpliament democràtica, que reconegués alguns trets essencials de les lluites històriques de l'antifeixisme, el republicanisme i els pobles nacionalment oprimits. Ni això no volia el PCE, amb la seva acceptació de la monarquia, l'estat imperialista, l'economia de mercat i la tutela de l'exèrcit sorgit de la victòria feixista en 1939! En aquests moments capitalisme i reformisme volen acabar ja definitivament amb els culpables somnis revolucionàries de les dècades anteriors. El fantasma de Gasteiz (les coordinadores de fàbriques en lluita, el poder dels consells obrers, la unitat per la base mitjançant la democràcia directa...) encara és present en la majoria de lluites obreres de la dècada 1970-1980; vegeu els imprescindibles Luchas autónomas en la transición democrática, escrit pel "Colectivo de Estudios por la Autonomía Obrera", editat per Zero el 1977, i Franquismo y lucha de clases: una aproximación histórica (1939-1975), de Juanjo Cruz, Josep Maria Pou, Joan Puig i Pep Subirós, publicat per CEDOS l'any 1977). Ja no basta que les naixents burocràcies sindicals de CC.OO. i UGT accelerin el desmuntatge dels organismes de democràcia directa en acció: manca de suport a les vagues i mobilitzacions "no aprovades" pels nous dirigents sindicals; contínues expulsions de membres díscols, de delegats provinents dels diversos grups revolucionaris encara existents (OEC, PORE, MC...) o dels diferents corrents estalinistes no carrillistes (PTE, ORT, PCE-ml)... La publicació del pamflet de Santiago Carrillo Eurocomunismo y Estado, l'any 1978, pretenia consumar, en el camp de la teoria, el que en la pràctica del moviment obrer aconseguien els seguidors del carrillisme. Si a la fàbrica, l'hotel, la universitat, el barri o l'institut s'estava provant de liquidar la unitat obrera i popular, l'exercici de la democràcia directa i la coordinació de sectors en lluita, ara el PCE (amb una direcció provada en dècades de traïdes) havia d'acabar amb les últimes restes de la història del moviment obrer de l'Estat: la memòria de la Comuna d'Astúries i de les Aliances Obreres dels anys trenta, per exemple. Contribuint a anihilar el contingut revolucionari del leninisme, proclamant el "fracàs" d'Octubre sense explicar el procés d'extermini de l'avantguarda bolxevic i anarquista del disset, ajudaven el capitalisme a desorganitzar la classe obrera, a liquidar la resistència als plans de la reforma. Haver consagrat una constitució amb greus mancances democràtiques que revalidava la monarquia imposada pel general Franco; que no reconeixia el dret dels pobles a l'autodeterminació; que barrava el pas al socialisme (en oficialitzar el capitalisme, tot lligant de peus i mans un hipotètic govern d'esquerres)... encara no era prou per al sistema. Ara, el capitalisme, l'imperialisme, demanava al PCE el "darrer esforç": calia soterrar per sempre les idees marxistes, la possibilitat mateixa de situacions com les de la transició (possibilitat factible mentre subsistís el marxisme, el leninisme). El futur havia de ser burgès. Per això la propaganda feta a Santiago Carrillo per premsa, ràdio i televisió. Atacar Lenin, blasmar contra obres cabdals com el Què fer, L'Estat i la Revolució, La revolució proletària i el renegat Kautsky, L'imperialisme, fase superior del capitalisme, etc., etc., ja no era obra de nazis i falangistes (o dels intel× lectuals orgànics de la burgesia) com en el passat més recent: ara la feina bruta la feien els membres de la direcció del PCE. L'anticomunisme visceral del IX Congrés del PCE (el de la campanya contra Lenin per l'abril de 1978)) és una d'aquestes darreres batalles de la transició contra tot el que, tant en la pràctica com teòricament, havia aconseguit la classe obrera (vegeu Anti-eurocumunismo de Carlos Llorens Castillo, València, 1981). Eurocomunisme y Estado consagra la democràcia formal com a el "màxim" possible en el món alhora que ataca rabiosament l'experiència d'Octubre i emmascara l'essència sempre violenta de l'Estat. Com explica A. Van den Eynde en el seu Petit vocabulari polític del marxisme (Edicions de 1984, pàgs. 55-55): "L'estat és una força organitzada dins el país, dins la societat. És un conjunt d'institucions organitzades per les classes privilegiades de cada societat per mantenir estable, en ordre, en pau, la seva dominació de classe. Aquestes institucions són les lleis, els parlaments, els ajuntaments, els exèrcits, les policies, els tribunals, les presons, els ministeris, oficines de tota mena, bancs, també empreses i servicis, amb els respectius locals, fons, mobiliari, jerarques i empleats. Però l'essència d'aquesta estructura, l'essència de l'estat, està en la força que amb el garrot a la mà manté 'en ordre' la societat dividida en classes, esquinçada per l'explotació i l'opressió. L'estat, en essència, és l'organització de la violència de la classe dominant sobre el conjunt social per tenir-lo a ratlla".
És ben "curiosa" la mitificació de l'Estat burgès que fa el PCE (entès com a entitat abstracta protectora de l'interès "general" dels ciutadans), dels pactes que, a "España", serveixen per a assumir alegrament les herències més pesants del franquisme i del capitalisme justament quan la burgesia, tant en el marc de l'Estat com al món sencer, perfecciona els seus instruments de dominació político-militar. Hi ha lleis d'"excepció" arreu per anar finint amb les victòries populars ateses en el món després del maig del 68 (recordeu el triomf del poble de Vietnam sobre l'imperialisme ianqui). Tot l'enrenou de la campanya carrillista contra el leninisme i els principis socialistes d'Octubre anava estretament lligat a atènyer la consolidació del nou règim sorgit de la reforma del franquisme. Els atacs concrets contra les llibertats –les lleis d'excepció– s'ajuntaven estretament als pamflets de Carrillo (i resolucions de congressos del PCE) contra les idees revolucionàries. Cada acte de la campanya antileninista de 1978 s'ha de relacionar amb els esdeveniments del moment quant a la tasca de consolidar el règim nascut a conseqüència dels pactes entre el franquisme i l'oposició. Ho explica perfectament el citat Aníbal Ramos en El proletariado contra la 'Unión Sagrada' (Crítica Comunista, 1980).
La provada inoperància de l'Assemblea Democràtica de Mallorca
Les diverses "instàncies unitàries" de les Illes -que no eren tals "instàncies unitàries", car no incloïen, per exemple, els trotsquistes illencs, els consellistes de l'OEC i les Plataformes i Comissions Obreres Anticapitalistes, la CNT o multitud de grups cristians antiburgesos- es dedicaven més que res a una feina de tipus intern o, les més actives, a fer rituals recollides de firmes. Eternes discussions bizantines parlant del sexe dels àngels però res d'efectiu en la mobilització del poble.
El març de 1972, a Palma es va constituir una anomenada Taula Democràtica que pretenia lluitar per les llibertats polítiques. Més endavant, arran del diktat carrillista de constitució de les Juntes, es muntà un fantasmal organisme unitari dirigit per aquest partit. S'ha de tenir en compte que d'ençà la proclamació de la política de reconciliació nacional amb els vencedors de la guerra civil i l'abandonament de qualsevol relació amb el leninisme (ni que fos verbal), el PCE de Santiago Carrillo feia tot el que podia per controlar el moviment popular i escapçar-lo de qualsevol component veritablement anticapitalista i revolucionari.
Anys endavant, amb l'acceptació de la monarquia reinstaurada pel general Franco i amb la negativa que la Constitució reconegués el dret d'autodeterminació de les nacions oprimides, quedava ben demostrat on volien arribar, de veritat, les presteses "instàncies unitàries" tutelades pels carrillistes.
Un grup de pressió cultural, amb una certa transcendència pel que fa a la recollida de firmes per problemes puntuals (contra l'actuació de l'Ajuntament respecte al Parc del Mar) fou el conglomerat reunit entorn del nom Tramuntana.
El grup estava composat en la primeria per persones com Josep Melià, Antoni Alemany, Carlos Usúa, Fèlix Pons, Antoni Tarabini, Lluís Matas, Ferran Porto, Manuel Mora (home d'honradesa fora mida), Ramon Esteban, Bartomeu Garí, Francesca Bosch, Miquel Rosselló i Pere Morey, entre d'altres.
Tramuntana, com a grup d'opinió, decidí publicar una sèrie d'articles a Diario de Mallorca i, entre discussions internes, articles a la premsa i les recollides de firmes, passà a millor vida quan fou substituïda per la Junta Democràtica de Santiago Carrillo.
El franquisme reciclat continuava endavant amb la seva ofensiva de reformar-se per a romandre en el poder. Josep Melià, aleshores mà dreta d'Adolfo Suárez, escrivia en el llibre ¿Qué es la reforma política? (La Gaya Ciencia, 1976): "Suárez ha comprendido perfectamente que su papel consiste en desbloquear el sistema constitucional franquista. En quitarle su rigidez, su carácter pétreo e inflexible. En hacer posible la redacción de un texto constitucional único, ajustado a las necesidades de una Monarquía constitucional" (Pag. 36).