LA MENTIDA DE LA REFORMA LABORAL

tornar 

Com firaires de bestiar en plaça de segona, Fidalgo, Méndez, Cuevas i Zapatero s’obstinen en vendre’ns el mul borni pel costat de l’ull sa. Cert és que la nova Reforma Laboral, signada el passat dia 9 de Maig, conté algunes millores, com l’extensió del subsidi d’atur als majors de 45 anys sense càrregues familiars, la pujada de prestacions del Fons de Garantia Salarial, o l’increment de les partides en matèria d’inspecció i Servei Públic d’Ocupació. Però aquests avanços parcials (que només intenten maquillar el resultat final) es revelen totalment insuficients per aturar l’actual epidèmia de precarietat, i empal·lideixen al costat de la importància estratègica de la columna vertebral del Pacte, i veritable objectiu del mateix: l’abaratiment general de l’acomiadament.

 

En virtut d’aquesta nova Reforma, el contracte ordinari indefinit utilitzat fins a ara, que estableix una compensació per acomiadament de 45 dies per any treballat, queda en situació residual, perquè en el seu lloc es generalitza la modalitat de contractació de foment “de l’ocupació”, que fixa la indemnització per acomiadament en 33 dies/any. Si tenim en compte que el contracte de 33 dies ve funcionant des de fa nou anys, i no ha aconseguit reduir la temporalitat, actualment en el 34%, no ens cap el menor dubte que l’acomiadament s’abaratirà, però la temporalitat seguirà sense reduir-se de manera substancial. Aquest pacte, a més, ha estat ordit sense informar, ni de bon tros consultar, a ningú, ni tan sols als propis afiliats dels sindicats signants. Amb el sigil que requereixen els grans negocis, els signants legalitzen, donant nous terminis, l’enorme frau empresarial en matèria de contractació, i no entren (seria massa insolència?) a establir mesures de control sobre les contractes i subcontractes, autèntiques fonts de precarietat i sinistralitat. I segueixen consentint la pràctica de tràfic de mà d’obra, les ETT’s.

 

I els patrons? En un any d’una mitjana de beneficis per sobre del 20% (48,3% en el cas de la Banca), se’ls injecta altra enorme dosi de doblers públics, a força de bonificacions i subvencions. Valgui com exemple la previsió, per a 2006, de 2500 milions d’euros addicionals en bonificacions empresarials a la Seguretat Social que, si els afegim als 17.453 milions d’euros que ja se’ls han bonificat des de 1998, suposen, des de llavors, un total de més de 3,3 bilions (amb B) de les antigues pessetes. A canvi d’aquests extraordinaris regals, quins compromisos adquireixen les patronals amb aquesta nova Reforma? Cap ni un. Ni compromisos, ni obligacions que posin límit als abusos, a les il·legalitats, a l’explotació. Llavors, per què ara hem de tenir fe en una sobtada conversió, de l’instint depredador de molts empresaris, a favor de l’estabilitat laboral dels seus treballadors, i del respecte dels drets laborals? Ens volen explicar, els directius de CC.OO. i UGT, com s’impedirà que molts empresaris cobrin les subvencions i continuïn tractant als treballadors com articles d’usar i llençar?

 

Però el desastre de la precarietat no ha vingut caigut del cel. És el resultat lògic de dècades de pau social enganyosa, negociada en cercles de poder on, amb la complicitat de la burocràcia de CC.OO. i UGT, s’ha anat despullant als treballadors de la seva condició de subjectes socials portadors de drets i, contra la necessària justícia distributiva, se’ls ha convertit, cada vegada més, en simples objectes d’explotació. Inicialment va ser a través dels “pactes de rendes” (Pactes de la Moncloa, vigència 1977-1978; Acord Marc Interconfederal, AMI, 1980-81; Acord Nacional d’Ocupació, ANE, 1981-82; Acord Interconfederal, AI, 1983, i Acord Econòmic i Social, AES, 1984-85-86). En conjunt, entre 1977 i 1986, va haver un descens dels salaris reals en no menys del 9% (dades de les pròpies CC.OO., 1989). Mentrestant, les grans empreses, amb la banca al capdavant, batien any rere any els seus propis rècords de beneficis.

 

Després van venir les reformes “laborals”, pactades o consentides, com instruments de saqueig progressiu de drets laborals, especialment a través de successives modificacions de l’Estatut dels Treballadors. En la primera reforma, de 1984, es va legalitzar la contractació temporal massiva; en la segona (1994), els contractes-escombraries, els de temps parcial, les ETT’s, els acomiadaments arbitraris, l’extensió de la mobilitat funcional i geogràfica, etc.; en la tercera (1997) es van pactar acomiadaments barats (l’al·ludit contracte amb indemnització de 33 dies/any), i en “el decretazo” (2001-2002) se li va regalar a la patronal la seva antiga pretensió d’eliminar els “salaris de tramitació” en els casos d’acomiadament. Mentrestant i paral·lelament, des de 2002 està vigent l’anomenat Acord Interconfederal per a la Negociació Col·lectiva (AINC) on el G-4 (CC.OO., UGT, CEOE i CEPYME) ens fica la mà dins la butxaca, any rere any, mitjançant pujades salarials en els convenis inferiors a l'IPC, i augments de la productivitat.

 

Qui es demani per la causa de l’activa col·laboració de Méndez, Fidalgo i les seves colles, amb el sistema neoliberal, té molt a mà la resposta: aquests no combaten l’engranatge capitalista actual, per la senzilla raó que formen part del mateix. Darrerament van ampliar el seu full de serveis amb el suport entusiasta a un Tractat constitucional europeu, on els drets laborals i socials brillaven per la seva absència, i també van pactar el Reglament de la vigent Llei d’Estrangeria, racista i discriminatòria cap als treballadors immigrants. I amb semblant historial, que ja dura gairebé trenta anys, què podem esperar d’ells? Què fan comptes de vendre en pròxims acords? Per ventura el retard de l’edat de jubilació? Potser anul·lar, o emmanillar, la negociació col·lectiva?

 

Front aquest model de sindicalisme elitista i col·laborador amb el poder, entre tots i totes tenim la imperiosa necessitat de recuperar les nostres pròpies arrels com treballadors, de solidaritat, de suport mutu, d’instint de classe. Aquesta reforma laboral, i tota la mentida mediàtica que l’acompanya, ha de ser denunciada. Hem d’exigir responsabilitats, també per part dels qui, des de dintre de CC.OO. o d’UGT, s’han sentit ignorats, utilitzats i estafats. L’alternativa futura només podrà ser si obrim el camí al sindicalisme lliure i horitzontal, recuperant la confiança en la seva dignitat i utilitat, i en el protagonisme dels treballadors.

 

Pep Juárez, secretari general de CGT-BALEARS. Maig de 2006 .