Memòries.

Del orígens de l’actual carrer Hiroshima a Ciutat

 Llorenç Buades Castell

El record d’Hiroshima es fa present cada estiu per a commemorar un dels actes més criminals de la història. En aquella acció totalitària, perquè totalitàries van ser les seves conseqüències, es va veure el llautó d’això que en diuen democràcia nord-americana i que no ho és. No va ser el poble nord-americà el que va decidir la matança, però si va ser la totalitat d’Hiroshima la que va pagar les conseqüències sense distincions. Es va socialitzar la mort a partir dels criteris d’una minoria de dèspotes nord-americans que es feien passar per demòcrates. Aleshores les víctimes ja van ser col·laterals en la seva totalitat, perquè els il·luminats del govern nord-americà havien decidit que tots els japonesos eren criminals, perquè el seu govern era criminal.

Aquella època de terror a gran escala no va tenir com agents exclusius a Hitler i Stalin. El record de Nagasaki, Hiroshima o Dresden, és també l’expressió de la barbàrie que en nom de la democràcia s’imposava al món,. Aquestes “democràcies” encara provoquen l’holocaust de milions de persones mortes per la fam, les guerres, i els crims generats al servei del capitalisme “democràtic” i políticament correcte.

  Hiroshima és també el nom d’un carrer de Ciutat que em porta els records de la meva lluita dins el Grup d’Acció per la pau i el desarmament, grup al qual vaig proposar personalment la iniciativa de demanar el canvi de nom del carrer Falangista Sastre Juan a Hiroshima. Aquella proposta meva, va ser acceptada i el govern municipal a Cort ho va acceptar també, de manera que, avui puc considerar el canvi de nom i tot el que representa com una victòria del Grup d’Acció on hi militaven persones valuoses com Domingo Morales, Montse, Magdalena Massanet, Isidre Forteza entre altres.

  La placa d’Hiroshima serví aleshores per a canviar el nom d’un sublevat contra la República per la causa de la pau, del rebuig a l’armament atòmic, per la denúncia del perill nuclear. Al menys és un bon record de les nostres lluites, de les mobilitzacions al Puig Major contra les bases nord-americanes i contra l’Otan, de les manifestacions i cadenes humanes realitzades a Ciutat, de l’activitat contra la presència de vaixells de guerra a la badia, de les conferències als instituts, de les reunions nocturnes al Casal del carrer Montenegro. I ho és també d’un moviment que s’havia iniciat amb la creació del Comitè Anti-Otan a Ciutat que ens reuniem poc abans i després del 23 F a la seu d’Esquerra Mallorquina, amb mestre Joan, amb en Mesquida, el Che, en Xesc Delgado, i molts altres lluitadors i lluitadores.

  Aquella militància, aquella lluita, ha caigut víctima del desencís provocat per les pràctiques institucionals que des de l’esquerra serveixen més per a dinamitar els moviments que per activar-los, i per això el carrer és ara dels feixistes que agredeixen immigrants, dels integristes que es manifesten contra els drets humans més elementals,dels reaccionaris en general.

  Ara, l’Otan no és qüestionada, la presència militar a Afganistan és acceptada, el revisionisme pro-nuclear avança de la mà d’antics verds que cerquen polítiques realistes. I per això, tenim allò que tenim. Remuntar la situació significa abans que res passar el fregall i netejar de brutors l’esquerra política i social que fa possible aquests retrocessos.