Els Verds, una nova manera de fer política, deien, han demostrat ser ben tradicionals en les seves maneres, externes i internes, i han acabat amb un partit petit i dividit que no pot satisfer a ningú, ni als que han guanyat la marca per aproximar-se a Esquerra Unida, ni als que volen tornar al projecte fundacional. La proposta fundacional dels primers verds era ben distant de convertir-se en un apèndix de les socialdemocràcies o dels hereus dels estalinismes, però aquesta proposta fundacional ha desaparegut d'Europa, on hi tenim una majoria de Verds pro-nuclears que apliquen polítiques desenvolupistes i competitives, contràries als interessos dels treballadors, i voten si a la Constitució Europea del capital i la guerra.

El PSM en el seu darrer congrés ja obviava qualsevol referència d'esquerra en el sentit de respondre a la causa emancipatòria de la gent treballadora. El seu viatge cap al centre i el pactisme amb el PP o UM a alguns municipis qüestionava la seva ubicació política. I allò que quedava d'esquerrà--qui no recorda les ponències del seus primers congressos ben escorades a l'esquerra-- pot ser tengui amb les desercions de Mateu Morro, Cil Buele o Pep Suárez, l'acta de defunció. El darrer debat, el de les aliances ,queda sense resoldre's, i no afegeix res a la mancança de continguts d'esquerra.

Esquerra Unida vol el model d'Iniciativa, que amb el nom d'Esquerra Verda és el mirall dels dirigents actuals -- abans en tenien altres de miralls, com el del PCUS breznevià--, i després, van ser anguitistes i crítics dins els sindicats, fins que trencaren amb Anguita per fer cas a les pressions mediàtiques i van convertir-se en avaladors de Llamazares.. Tot és una evolució massa increïble. Caldria que enlloc de cercar tants de fars, o més aviat, corregudes  oportunistes es  retrobéssin a si mateixos a partir d'un debat propi, i no d'una aposta feta pels seus dirigents abans de la seva assemblea, que anunciava una aprovació a la búlgara de les seves propostes amb un 90% dels vots. Però resulta que Iniciativa té un mal model i aquest s'expressa amb les seves distàncies dels moviments socials i divergències en el projecte. El fet que Romeva, partidari del SÍ a la Constitució Europea hagi de defensar el NO expressa més que res la manca de projecte comú.

I és el que pot passar aquí: Cámara ,Benedicto, Borràs, Grosske, són de CC.OO. i diuen SI a la Constitució Europea o són d'Izquierda Unida i diuen NO ?. O juguen a totes les cartes ?.. Una formació ha de transmetre claretat en les seves propostes, i no jugar amb un ciri a la Sang i un altre ciri al Dimoni Cucarell....

Tot plegat sembla que es tracti d'una cursa oportunista per agarantir llocs a les institucions, i aquests llocs serveixen per a fer no res, si en parlem en funció de la transformació social, com es va posar de manifest després de l'experiència del pacte.

Per cert, on és el debat sobre la política del Pacte, sobre allò que s'havia de fer i no es va fer, sobre el desencís generat i les seves raons ?. Si es tracta de triar entre mals menors, entre polítiques a l'estil de Bush o Kerry val més no posar-se en marxa.

És necessària una esquerra, però una esquerra 100% esquerra, que es deixi d'aplicar polítiques neoliberals quan són sindicalistes, i en diguin estar en contra quan són polítics. Una esquerra que lluiti per posar l'accent en dinàmiques d'apropiació col·lectiva, amb l'expansió d'un sector públic que ha de fonamentar-se en el protagonisme actiu dels seus treballadors i dels afectats . Una esquerra que ho sigui de veritat  no pot fonamentar-se en polítiques d'expropiació col·lectiva com fa ara Iniciativa a Parcs i Jardins de Barcelona, o com ha fet Esquerra Unida a l'Ajuntament de Còrdova.

En tenim prou d'esquerres nominals que no responen a l'esquerra transformadora i anticapitalista. L'esquerra necessària ha de sortir dels treballadors combatius i del  moviments socials,  i no de maquillatges.