El 13 de maig els preus de les accions en Borsa de Valors de Colòmbia van sofrir la major caiguda diària en la seva història (-6,17%). La baixa acumulada en dues setmanes, des del 27 d'abril, de l'índex IGBC de preus de les accions, va assolir -21,5%. Una mostra del que pot ocórrer abans de 2 anys, de la caiguda de l'apogeu especulatiu que, com es diu popularment a Colòmbia, "va "pujar com a palma i caurà com a coco".
L'IGBC va pujar un 340% de novembre de 2001 a abril de 2004: Així l’aconteixemnt del 13 de maig, encara que estremiria a qualsevol Borsa, sembla amb prou feines un accident a Colòmbia, considerant la mida de la bombolla. Però potser s'han valorat les empreses colombianes en un 340%? Segons xifres oficials la producció ha augmentat la centena part del que han pujat les accions. La caiguda és inevitable en condicions d'especulació tan extremes.
La bombolla de l'IGBC és amb prou feines una de les que s'ha inflat. El motor del procés especulatiu està en l'endeutament del govern mitjançant títols de tresoreria (TES) amb alts interessos, que atreuen inversors internacionals. Dòlars es converteixen en pesos que compren TES, que paguen interessos més alts que els dels Estats Units o Europa; això revalúa el pes i la taxa d'interès real és fins i tot més alta per a l'inversor estranger, que decideix així reinvertir els seus interessos en més especulació amb TES o accions.
Els analistes van atribuir la caiguda del 13 de maig als remors d'alça de les taxes d'interès en els Estats Units. Indubtablement aquest és un factor clau per desencadenar l'explosió de la bombolla. Els capitals oreneta migren veloços i en massa. Es va arribar a veure, en petit el que podria ocórrer: ningú no voldria comprar més TES, només desfer-se d'ells i de les accions colombianes; el govern no tindria com respondre pels interessos i tot es tornaria una catàstrofe econòmica.
Però per què apugen les taxes d'interès internacionals? En part és efecte de la mateixa reactivació econòmica d'occident, que al seu torn va ser impulsada per la guerra de l'Iraq. Però especialment es deu que la reactivació s'estavella amb el fet evident de què Estats Units no pot complir els seus objectius a Iraq, la resistència iraquiana creix, els negocis de la "reconstrucció" s'han empantanegat, els preus del petroli han pujat en comptes de baixar.
La guerra va causar tant entusiasme, que petits èmuls colombians de Cheney i Rumsfeld es van delectar amb un documentat estudi de l'expresident de la Borsa|B de Bogotà, Carlos Caballero Argáez, que va demostrar com la despesa militar contribueix a la reactivació colombiana. Si a l'Iraq cauen llamps|, a Colòmbia es veuen els llampecs. Ara han de seguir la guerra també a Colòmbia i tot depèn dels TES, dels bons "yankees" (del deute extern) i de les aportacions d'Estats Units per al Pla Colòmbia i, si les coses no funcionen a Iraq, la catàstrofe és inevitable.
Tot hauria sortit perfecte si, com va anunciar la primera ministra de Defensa d'Uribe, el govern destrueix a les guerrilles en 18 mesos. Però ara el president busca la seva reelecció per a derrotar definitivament el terrorismo en uns altres 4 anys. Per a les finances de l'estat tal termini és fatal. Allisten l'enèsima reforma tributària basada en imposts al consum d'aliments; alces del preu de la gasolina i les cotitzacions de les assegurances mèdiques; nou augment de l'edat de jubilació; i disminució dels diners transferits per la nació als governs locals.
A més de portar a l'extrem l'al·lucinant bombolla especulativa iniciada al final de l'anterior govern, aquest va culminar una reactivació de la producció, aconseguint que deixés de baixar i després que augmentés al voltant del 4% anual. La indústria va reportar fins i tot un augment del 7% en els últims 12 mesos. Tot a costa de la reforma laboral que va treure els centaus de les butxaques als treballadors, va reduir els seus ingressos i consum en forma dràstica, i va fer proliferar ocupacions de mala qualitat, "subocupacions" que fan que les taxes de desocupació baixin i pugin ràpidament 17 - 13 - 17 -15%. També, mitjançant privatitzacions i liquidacions d'empreses de l'estat, instituts agraris i hospitals.
Una dada que resumeix l'uribisme és aquesta: mentre la construcció d'habitatge per a estrats mitjos i alts, el 2003 va créixer 26%, l'àrea culminada d'habitatge social va ser inferior en 20% a la del 2002. En comparar amb 1999 l'àrea per a construcció d'habitatge sumptuari va pujar 250% mentre que per als estrats de baixos ingressos va baixar 25%. A més, els desembolsos de crèdit per a habitatge social van caure 2,5% mentre que per a l'habitatge diferent d'aquest sector van créixer 13%. És un govern dels rics, pels rics i per als rics
Anys de terror contra sindicats i camperols van permetre imposar les mesures d'Uribe, però ara davant l'espectre de la crisi fiscal i financera, tot això sembla haver estat poc. Necessiten més mesures, a les quals se'ls agrega la dosi major que exigeixen els caps de Washington, que volen imposar el tractat de "lliure comerç" bilateral TLC. Per imposar aquestes mesures Uribe avança una llarga cadena de reformes constitucionals antidemocràtiques.
Però els treballadors no es deixen aixafar. Si el maig la Borsa va advertir, els treballadors van clamar. Vaga de 35 dies dels treballadors petroliers. Vaga i enfrontaments de 8 dies a la regió al nord de Medellín. 14 mil treballadors bananers estan en vaga. Mil treballadors de les empreses públiques de Cali van ocupar l'edifici de l'empresa 4 dies, contra la privatització. La Convergència camperola, negra i indígena va aprovar una mobilització nacional abans d'acabar l'any. L'1° de maig les manifestacions sindicals van ser multitudinàries i amb consignes polítiques contra la reelecció d'Uribe i les seves reformes constitucionals. El 18 de maig van parar a tot el país 500 mil treballadors de l'estat, contra el TLC, i a Cartagena una gran manifestació va denunciar l'inici allà de les negociacions del tractat amb els Estats Units.
La manifestació de Cartagena va ser reprimida brutalment per terra i aire. El ministre de Defensa va dir que si estigués vigent la reforma constitucional, els congressistes i líders sindicals que van promoure la protesta "serien tots presos". Paramilitars que han "cessat el foc" van massacrar a 30 indígenes en la Guajira i a 13 camperols a Arauca. Maig ha estat una profecia del dolent i bo per venir: Lluites decisives després del final de la bombolla especulativa.