La lluita contra la marginació literària: Presentació del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, 2003)

 

 

Miquel López Crespí

 

 

 

Dia deu de setembre de 2003, en el marc de la Diada de Mallorca, juntament amb el president de l'OCB, Antoni Mir, el professor de la UIB i històric dirigent del PSM Sebastià Serra, i el poeta i investigador Ferran Lupescu, Maria Antònia Munar, presidenta del Consell de Mallorca, presentà el meu llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003).

En aquest llibre el lector pot trobar informació referent a l'obra i a les meves relacions político-culturals amb Josep Massot i Muntaner, Josep M. Llompart, Mateu Morro, Gabriel Janer Manila, Miquel Mas Ferrà, Antoni Vidal Ferrando, Joan Soler Antich, Antoni Mir, Víctor Gayà, Llorenç Capellà, Joana Serra de Gayeta, Pere Rosselló Bover, Miquel Ferrà Martorell; estudis referents a Miquel Costa i Llobera, Joan Parera Sansó, el cinema franquista, les revistes progressistes dels anys seixanta i setanta, la poesia xinesa, el teatre modern a Mallorca, la història de l'OCB i del moviment hippi d'Eivissa i Formentera a finals dels seixanta, observacions sobre les novel× les L'Amagatall (Sa Nostra, Ciutat de Mallorca, 1999), Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors, Lleida, 2000), Estat d'excepció (Pagès Editors, Lleida, 2001), La novel× la (Res Publica Edicions, Eivissa, 2002), l'obra de teatre Acte únic (Universitat de les Illes Balears, Ciutat, 2000) i referències a Eusèbia Rayó, Antoni Serra, Miquel Julià, Rosa M. Colom, Jaume Adrover, Frederic Suau, Llorenç Villalonga, Gabriel Alomar, Guillem Ramis, Damià Pons, Francesc Moll, Tomeu Fiol, Pere Morey Servera, Miquel Àngel Riera, Blai Bonet, Baltasar Porcel, Joan Guasp, Olga Xirinacs, Andreu Sotorra, Jaume Fuster, Jaume Santandreu, Gracià Sánchez, Llorenç Buades, Mateu Joan Florit, Cecili Buele, Sebastià Serra, etc, etc.

Avancem que, al cap de més de trenta anys d'intensa activitat literària i de col× laboració en la premsa dels Països Catalans, les carpetes amb el material per a enllestir diverses aproximacions al nostre fet cultural (literari, polític, etc.) són prou abundoses, com molt bé podeu imaginar. Però l'editor demanava tan sols dues-centes pàgines i, en tan breu espai, no es pot publicar tot el que hem investigat i escrit referent, per exemple, a Jaume Vidal Alcover, Marià Villangómez, Llorenç Villalonga, Miquel Àngel Riera, Jaume Fuster, Jaume Santandreu, Gonçal Castelló, Damià Huguet, Bartomeu Rosselló-Pòrcel o Josep M. Palau i Camps, per citar uns noms. Les aproximacions a la vida i obra de tots aquests autors (i molts d'altres) les deixam per a unes altres conjuntures, per a quan les editors tornin ser tan amables que ens demanin altra volta material referent en aquestes qüestions.

L'autor, el país, el món cultural, es troben en una determinada situació i és des d'aquesta situació especial de la lluita cultural que he ajuntat els materials que conformen el primer lliurament del que hauria de ser una llarga història que tengués per títol precisament Literatura i compromís polític.

Com informava Diari de Balears en primera pàgina, la Diada d'enguany ha estat dedicada a la defensa del català. Dia tretze de setembre de 2003, un dia després de l'acte oficial de la Diada de Mallorca, l´únic diari en català de les Illes escrivia: "La presidenta Maria Antònia Munar féu ahir una encesa defensa de la llengua pròpia en el discurs que pronuncià a la Misericòrdia a l'acte central de la Diada de Mallorca. (...) Durant la celebració s'honorà la memòria de Francesc de Borja Moll. A la imatge, Aina Moll, filla del filòleg, agraeix l'homenatge devora Munar". I, en la pàgina cinc, destacava l'acte de nomenament de Francesc de Borja Moll com a fill adoptiu de Mallorca. L'encarregat de glosar la figura del gran lingüista va ser el doctor Josep Antoni Grimalt que, com escrivien els periodistes, "...aprofità per demanar als governants que assumeixin la seva responsabilitat, deixin de banda possibles 'demagògies' i també 'prejudicis' i que 'facin complir les disposicions legals existents per defensar la llengua'. De la mateixa manera, també els instà que si 'la consciència els impedeix complir aquest fi no posin traves als que se senten cridats a servir la causa'. Fins i tot advertí que 'tard o d'hora la història us jutjarà'".

Aina Moll, la filla del gran lingüista i gramàtic va ser l'encarregada de recollir la distinció atorgada pel Consell Insular de Mallorca. Distinció que li va ser lliurada per Maria Antònia Munar.

Però tornem a la presentació de Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart. Record que les diverses intervencions dels participants s'anaren produint, com és normal, dins la "lògica" d'aquesta mena de presentacions. Antoni Mir ressaltà el paper essencial de Josep M. Llompart en la tasca del nostre redreçament nacional social alhora que recordava els seus anys al capdavant de l'OCB; també demanà a les institucions més implicació en la normalització lingüística. Sebastià Serra féu una anàlisi molt correcta del contingut del llibre i parlà de la importància d'aquesta mena d'assaigs per l'ajut inestimable que representen per als historiadors futurs. El poeta i investigador Ferran Lupescu volgué situar l'obra de l'autor en el marc general de la nostra literatura i es referí a les lluites de diversos corrents oficialistes en aquests darrers anys per barrar el pas a la consolidació d'una autèntica literatura nacional-popular catalana. Ferran Lupescu ja havia escrit el pròleg a Literatura mallorquina i compromís polític; un pròleg molt documentat on fa un magnífic i punyent repàs al que ha estat el nefast control de determinats elements retardataris en el bastiment i consolidació de la nostra cultura d'ençà la restauració borbònica i els pactes entre la pretesa oposició i el franquisme reciclat.

Com molt bé explica el prologuista, situant prou certerament l'obscura època que ha tocat viure a l'escriptor català d'esquerres, aquest neoformalisme filonoucentisa amb incrustracions postmodernes ho empastifa tot. En la pàgina tretze del llibre afirma: "Un neoformalisme bastit amb voluntat elitista i sobre uns principis típicament carques: és la branca literàrio-cultural d'aqueixa ideologia dretana-postindustrial-involucionista amb què s'identifiquen tots els partits del règim i amb què hom ha homogeneitzat l'anomia del nostre poble mitjançant un forçament de la societat altament traumàtic. N'ix un producte banalitzador, literàriament eixorc i infrastucturalment excloent, quan no persecutori, que es consum en el seu buit, es gira d'esquena al país real, provoca un divorci greu entre l'escriptor i el seu poble i contribueix a desprestigiar la nostra cultura i la nostra llengua, en projectar-ne una imatge, obscenament falsa, d'artifici oficialista pretesament sobreprotegit contra una altra cultura que fóra la realment viva, popular, espontània, jove i moderna, exlusivament expressada, és clar, en espanyol, francès o italià, segons el fragment de mapa que toque`s a cada catalanet".

Els llibres de determinats autors considerats "dissolvents" per aquesta tribu postmoderna són sistemàticament silenciats pel comissariat neonoucentista. És per això que, amb una presentació en el Consell Insular de Mallorca i en el marc de la Diada, provàvem de rompre aquest blocatge inquisitorial i aconseguir que el nostre poble s'assabentàs de la publicació d'aquesta obra. A hores d'ara, i en el termini d'uns dos o tres anys, ja eren més de quinze les obres meves silenciades pels mitjans de comunicació amb comissaris dretans i neofornalistes en les pàgines de cultura. La tàctica, per una vegada, semblà que funcionava.

Diario de Mallorca, en crònica de Lourdes Duran de dia onze de setembre de 2003, i sota el titular "El Consell rinde homenaje a López Crespí: Maria Antònia Munar presentó 'Literatura mallorquina i compromís polític', un volumen de memorias del autor sobre la literatura de la isla desde su óptica de escritor antifranquista", escrivia: "Acompañado por Encarna Viñas, viuda de Josep M. Llompart, Bonet de ses Pipes, de Mònica Pastor, viuda de Guillem d'Efak; Joan Moll, Cecili Buele y Bernat Pujol, entre otros, el escritor Miquel López Crespí presentó institucionalmente Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart. El autor estuvo apadrinado, en un acto celebrado ayer en el salón de plenos del Consell de Mallorca, por su presidenta, Maria Antònia Munar; Sebastià Serra, Antoni Mir i el poeta Ferran Lupescu".

M'havia costat una mica decidir-me a presentar el llibre en aquestes circumstàncies. Però, com ja he explicat, no hi havia forma d'aconseguir que determinats diaris i mitjans de comunicació se'n fessin ressò de la publicació per part d'Edicions Cort de Ciutat. Mesos després de la seva edició, les pàgines de cultura de diversos mitjans de comunicació no havien fet la més mínima menció, ni que fos a tall simplement informatiu, de la seva sortida al mercat. Quina "objectivitat" i "professionalitat" en el tractament de la nostra cultura!

M'adonava que les campanyes de silenciament patrocinades per certs sectors del poder i pels reaccionaris de sempre que malden per controlar la nostra cultura continuaven essent efectives. El blocatge contra els autors considerats "dissolvents" continuava més ferm que mai. Cap escletxa de llibertat. Cap bri d'objectivitat. Cap ajut envers els intel× lectuals que, d'ençà fa més de tres dècades, lluitam activament pel nostre redreçament nacional i social. Pertot arreu pàgines i més pàgines promocionat escriptors enriquits en el servei al règim. Cada dia estam assistint a la promoció i enlairament d'"intel·lectuals" de dubtosa condició, la majoria de dretes, especialistes en la demonització contínua de l'obra i la persona de, per posar alguns exemples paradigmàtics, Joan Fuster, Gabriel Alomar, Andreu Nin, Gonçal Castelló, Josep M. Llompart, Pere Quart, Salvador Espriu o Vicent Andrés Estellés. Alhora que es promociona l'escriptor no conflictiu, el servil, el dretà, també al seu costat constatam com aquest suplements s'omplen de pretesos "estudis seriosos" referents a qualsevol escriptor espanyol de poca categoria. Per cap ni banda cap notícia de la vida i obra dels nostres, cap informació d'aquelles novel× les, poemaris, obres de teatre, llibres de memòries o d'història considerats "inferiors" per aquest barroer comissariat d'anar per casa.

De tota aquesta problemàtic en parl precisament en Literatura mallorquina i compromís polític. Concretament en els capítols "Escriptors mallorquins a Barcelona: per la unitat territorial i cultural dels Països Catalans" (pàgs. 153-158), "En defensa dels escriptors catalans" (pàgs. 159-162) i en "Els problemes de l'escriptor català" (pàgs. 181-190).

En el capítol "Els problemes de l'escriptor català" de Literatura mallorquina i compromís polític fem una anàlisi del problema de la necessària professionalització de l'escriptor català i, a tall informatiu, es parla dels primers articles i primeres reunions d'escriptors mallorquins que l'any 1969 i 1974 fèiem a Mallorca; articles parlant de la problemàtica dels nostres autors que sortien publicats al diari Última Hora, Diario de Mallorca; les trobades i rodes de premsa en els baixos de la Llibreria Tous que a començaments dels setanta dirigia Antoni Serra. Són els anys en els quals faig feina amb Frederic Suau en aquell agosarat experiment de lluita cultural que va ser la Llibreria L'Ull de Vidre i, igualment, de l'edició dels meus primers reculls de narracions a l'Editorial Turmeda. De tot això n'he parlat en els llibres L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (Lleonard Editor, Ciutat de Mallorca, 1994), Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000) i No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc). Igualment s'hi parla de l'esquarterament de Catalunya, de l'aïllament de l'autor català en "cledes" aïllades les unes de les altres, aïllament fomentat des de totes les instàncies del poder (abans franquistes; avui autonomistes).

Unes setmanes abans de concretar la presentació amb la presidenta del Consell de Mallorca i amb els amics Sebastià Serra, Antoni Mir i Ferran Lupescu, recordava tota aquesta concreta problemàtica de l'escriptor català. A part de les nombroses campanyes rebentistes en contra meva, els silenciaments concrets damunt la meva obra, els atacs que, en el moment més inesperat surten per ací per allà per provar d'anihilar l'esperit de resistència dels nostres escriptors i de qui signa aquest escrit en particular, pensava també en tants i tants bons amics, grans escriptors, homes i dones compromesos amb la nostra terra i que són diàriament estigmatitzats (si no silenciats) pel comissariat de tots conegut. Aquesta és una situació quasi insostenible per a un autor que, com qualsevol escriptor, vol donar a conèixer la seva obra al potencial públic lector dels Països Catalans.

La nostra literatura no té la presència pública que li pertoca: la major part és usurpada per la literatura espanyola, que, damunt, segueix avui una deriva cada cop més dretana. Hi ha poc espai per als nostres autors. Són relativament pocs els reconeguts, i entre aquests n'hi ha de ben valuosos, és clar. Però la mala fe dels comissaris neonoucentistes i postmoderns es fa evident només que reflexionem una mica. Mentre enlairen i promocionen mediocritats de tot tipus talment es tractàs de vendre sabó o un producte de depilació, servils de tota mena i condició, "intel× lectuals" recomanats pels grans grups de pressió mediàtics i econòmics, fan que desaparesquin dels diaris, ràdio i televisió els millors dels nostres autors. Molts noms dels quals surten en els en els capítols que he ressenyat un poc més amunt.

Mirava els prestatges amb els poemaris, novel× les, llibres d'assaig i teatre, llibres d'història local (en definitiva la feina de tota una vida dedicada a la literatura) silenciats pel mandarinat. Recordava recitals de poesia dels quals no sortí ni una retxa en els mitjans de comunicació, les conferències que "mai no varen existir", les presentacions a les quals prohibiren acudir als col× laboradors del diari, aquells premis literaris que tampoc varen merèixer que se'n parlàs en les seccions de cultura alhora que qualsevol ximpleria, qualsevol premiet d'un amic era situat a les màximes alçades imaginables. I el fet concret que denunciam, aquest control sobre els autors considerats "dissolvents", no ens passava solament a nosaltres: el llistat de "represaliats" per neonoucentisme i postmoderns és interminable i són molts pocs els que se salven de la cremadissa general.

 

Parlava amb els amics, amb alguns companys de ploma, provant de trobar sortides per a vèncer el cercle de ferro que ordeix la mediocritat regnant, la púrria de ressentits i envejosos que es pensen "genis", qui sap quin Kafka o James Joyce reencarnats. Discutíem de com aconseguir que la premsa informàs de l'aparició d'una novetat editorial catalana. Una cosa que hauria de ser tan senzilla i que, a la nostra terra, com tothom sap a la perfecció, esdevé una complicadíssima epopeia. Avui dia s'ha perdut tota mena de vergonya. La lluita per enlairar els endollats i marginar els escriptors d'esquerra o, simplement, aquells que no són de la colla dels "controladors", esdevé un espectable llastimós i miserable. Ha desaparegut la més norma ètica. Allò tan normal que és informar el lector de forma objectiva de l'aparició d'un llibre, d'una novetat editorial sigui qui sigui el seu autor, ja fa anys que ha desaparegut de les nostres contrades. La mentida i la manipulació informativa esdevenen llei d'aquesta jungla. Tot plegat demostra, evidentment, la lluita de classes en el camp de la literatura de la qual dóna àmplia informació Ferran Lupescu en el pròleg de Literatura mallorquina i compromís polític.

Torn a repetir el meu cas personal, exemple paradigmàtic del que escric: més de quinze llibres publicats en els darrers anys silenciats completament, llevat d'alguns d'atacats de forma indigna pels gasetillers a sou de qui comanda!

Per tant, es tractava d'aconseguir de rompre aquest blocatge de la reacció cultural. La possibilitat, apuntada per algú, de fer un ocasional "front nacionalista" (OCB, PSM, UM i l'independentisme) em seduí de seguida. Potser dins d'aquesta línia es pogués trobar la fórmula d'aquesta quadratura del cercle: informar, simplement informar d'una novetat editorial catalana.

La idea es va anar consolidant i, a poc a poc, com a participants i convidats s'hi afegiren altres forces polítiques i culturals (per exemple, va ser simptomàtica la presència de Cecili Buele, el combatiu militant d'Esquerra Republicana de Catalunya que, en la passada legislatura va ser conseller de cultura del Consell Insular de Mallorca i diputat del PSM-Entesa Nacionalista).

Les circumstàncies objectives de continuat silenciament em feren decidir-me. Vaig pensar que, com deien els amics, potser seria un bon mitjà de rompre el blocatge reaccionari que, dins la Diada de Mallorca, totes les forces abans esmentades fessin la presentació de Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart. Cap dels convidats a participar en aquest acte cultural s'hi va negar. Tots, la presidenta Maria Antònia Munar, el president de l'OCB Antoni Mir, l'històric dirigent del PSM Sebastià Serra i el poeta Ferran Lupescu, s'avengueren a fer la presentació del llibre. Vés a saber, pensava, si aquesta vegada podríem vèncer, malgrat fos per un dia, el cercle de silenci i mentides que propaguen contínuament els mercenaris de la intoxicació i la desinformació!

La presentació va ser dia deu de setembre, a la sala de sessions del Consell de Mallorca. Jo mateix no m'esperava tanta gent, tants d'amics ni tants mitjans de comunicació com hi eren presents a les dotze del migdia, quan començà l'acte. "Vaja", vaig pensar, "aquesta vegada podrem informar el nostre poble de l'aparició d'un llibre en català!".

El món universitari era representat, a més de Sebastià Serra, per Antoni Marimon i Josep Antoni Grimalt. Igualment hi vaig poder veure destacats membres de les direccions i militants dels diversos partits nacionalistes (PSM, UM, ERC...) i d'organitzacions culturals mallorquines, entre els quals hi havia Joan Antoni Salas, secretari d'organització del PSM i Dolça Mulet, consellera de cultura del Consell de Mallorca, al costat de membres d'ERC com el citat Cecili Buele i de la direcció de l'Obra Cultural Balear, com Maties Oliver. També hi hagué representació de les delegacions de l'OCB de pobles, membres de diverses organitzacions sindicals i professionals, personatges del món de la comunicació i l'art, entre els quals caldria destacar Joan Pericàs, periodista, excel× lent poeta i director de la revista Llegir, a més de diversos amics i amigues.

Fins aquí algunes dades de la presentació feta en el saló de sessions del Consell de Mallorca. Presentació que transcorria, com ja he dit, dins els canons de la més estricta normalitat.

Pel que fa al parlament de Maria Antònia Munar, he de reconèixer que tenia al respecte una certa prevenció. Què podia dir un polític de dreta, malgrat que amb els seus vots hagi donat suport i facilitat l'accés al poder a l'esquerra oficial durant quatre anys en el Govern de les Illes i, abans, en el Consell de Mallorca?

Com és ben sabut, l'esquerra oficial havia pogut governar gràcies a la benvolença de Maria Antònia Munar. Fins els posteriors pactes amb el PP, Munar representava, per a la majoria de teòrics del Pacte de Progrés, un element bàsic del conglomerat esquerrà-centrista (en paraules d'aquests mateixos teòrics) que havia de transformar la realitat de les nostres Illes.

L'esquerra nacionalista que governà amb Maria Antònia Munar, el PSOE, Izquierda Unida i el Verds que donaven suport a l'experiment i, posteriorment, mercès als vots d'UM, constituïren el primer govern progressista de les Illes, elogiaven el paper centrista d'UM en la conformació del Pacte de 1999. Tot eren flors i violes entre PSOE, PSM i UM. Munar i UM servieb, deien, per a bastir no se sap quina estranya via a la transformació de la nostra societat (hi queda constància escrita en una paperassa immensa!). Aliada estratègica del PSOE en la pinça contra el PSM, tothom callava davant les seves iniciatives polítiques. N'hi ha que afirmen, davant tan d'entreguisme, que fins i tot l'actual derrota electoral de l'esquerra oficial vendria donada per aquesta submissió quasi total a UM.

Posteriorment, quan dia vint-i-cinc de maig el Pacte perdré les eleccions, en un intent de reeditar la coalició amb Maria Antònia Munar, el PSOE, en boca de Francina Aremengol, oferia... el setanta-cnc per cent del programa "socialista" per a servar sous i cadiretes. Un espectacle dantesc de forassenyat oportunisme polític al qual, no en mancaria d'altra, s'afegiren els màxims dirigents d'Esquerra Unida, Manolo Cámara, Eberhard Grosske i Miquel Rosselló. Munar se'n reia davant tant oportunisme per a servar les cadiretes. Finalment, com era d'esperar, pactà amb qui li va oferir més. L'oferta del PP superà aquesta vegada el que li havia donat el PSOE en la legislatura 1999-2003.

De cop i volta, quan Marià Antònia Munar començà la presentació del llibre, vaig recordar que justament era l'autor de l'obra a presentar, és a dir, qui signa aquest article, aquell que més l'havia criticada en tots aquests anys de poder compartit entre l'esquerra oficial i UM. Mentre l'esquerra oficial cobrava les seves substancioses nòmines marcant el pas que indicava Maria Antònia Munar, o viatjava de forma gratuïta arreu del món fruint de tota mena de privilegis, només un parell d'intel× lectuals crítics i independents ens atrevírem, jugant-nos materialment la pell, a criticar les mancances polítiques que constatàvem.

Mentre l'àmplia gamma d'intel·lectuals orgànics del poder, les desenes d'alts càrrecs que durant vuit anys han cobrat substanciosos sous i s'ha passejat arreu amb cotxe oficial, només l'autor del llibre (i algun valent company de viatge, com podia ser Llorenç Capellà per dir un nom) havia fet un seguiment acurat i fortament crític amb les diverses actuacions de Maria Antònia Munar. Els altres, els intel·lectuals orgànics del Pacte, els que podien cobrar per obra i gràcia de la bona voluntat de Maria Antònia Munar, trobaven (i ho deien per escrit i de viva veu) que la presidenta del Consell de Mallorca era la representant més assenyada del centrisme illenc. Ara, quan a conseqüència de la seva derrota electoral ja no cobren, fan un altre cantet. Oportunistes, camaleons graduats en totes les universitats del menfotisme, ara xerriquen que "tornaran a les essències esquerranes". A bones hores vénen amb aquests propòsits de modificar la seva actitud! Qui els creurà a partir d'aquests moments, quan la jugada s'ha vist tan clara?

Pensava en tot això quan ja estava assegut a la taula de la presidència del Consell de Mallorca, al costat de Sebastià Serra, Ferran Lupescu i Antoni Mir. I al cap de poc sentia la presidenta, en la seva intervenció dient, a poc a poc, remarcant amb intenció cada una de les paraules que pronunciava: "Miquel López Crespí és el periodista i escriptor que més m'ha criticat".

I, com si fos una pel·lícula o un d'aquells boirosos somnis que tens en la nit, em venien la cap les crítiques que, davant el que considerava -i consider encara!- errors d'UM i de la presidenta, li havia fet des del mitjans de comunicació, des de les pàgines d'opinió de El Mundo-El Día de Baleares. Recordava tots aquells nombrosos treballs de crítica severa, sense concessions de cap tipus.

Fer recompte de tot el que he escrit referent al control, pactat amb el PSOE i a vegades sense pactar!, que exercia UM damunt el Pacte de Progrés, les claudicacions d'aquells partits davant les sorprenents iniciatives polítiques de Maria Antònia Munar, ens ocuparia molt d'espai. En el moment de la presentació, que és del que parlam, recordava els titulats "Munar contra Benestar Social" (25-IX-91); "Reivindiquem la dignitat de l'esquerra" (17-IX-01); "Munar i els càrrecs polítics al Consell (I)" (9-IX-01); "Munar i els càrrecs polítics al Consell (i II) (10-IX-01); "Les mancances de la moratòria de Munar" (20-VII-01); "UM s'hauria de centrar" (15-X-01); "Fomentar el joc no és progressista" (21-X-01); "La hipoteca del president Francesc Antich" (3-X-01); "Munar no vol escoltar" (15-XI-01); "Operació Chenoa" (13-II-02) o "Estimar o no estimar Mallorca" (7-III-02). Aquest és un mínim resum del que he escrit situant, des d'una vessant progressista, les mancances i errors de la política munarista.

Si haguéssim de nomenar un article fort, d'aquests sense cap mena de concessions, podríem parlar, per exemple, d'aquell que analitzava de forma detallada (vaig estar tot un estiu estudiant els decrets de Maria Antònia Munar en el Butlletí Oficial!) els beneficis econòmics que portava a UM la gestió del Consell. L'article, llarg i dens i que vaig publicar en dues parts en El Mundo-El Día de Balears amb el títol "Munar i els càrrecs polítics del Consell", és una de les crítiques més punyents que mai s'han fet a un dirigent polític mallorquí. No en parlem d'aquell titulat "Operació Chenoa" o la denúncia dels fets protagonitzats pel conseller de Medi Ambient, el senyor Miquel Àngel Borràs, un personatge que es construí un xalet en uns terrenys declarats "Àrea Natural d'Especial Interès". Aquesta denúncia pública va ser publicada en El Mundo-El Día de Baleares el set de març de 2002.

Maria Antònia Munar, polític d'excel× lent memòria, començava la presentació de Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge Josep M. Llompart, precisament amb aquestes paraules: "Miquel López Crespí és un dels periodistes i escriptors que més m'ha criticat". I, per acabar d'arrodonir aquest sospitós i problemàtic inici, afegí: "...i es defineix com a marxista".

"Bé", vaig pensar, "ara comença la descàrrega de l'artilleria pesant".

 

Els escriptors nacionalistes d'esquerra ja estam prou acostumats a tota mena de campanyes rebentistes en contra nostra per part de l'innombrable exèrcit d'oportunistes i aprofitats que hem hagut de patir durant tots aquests anys de lluita contínua en defensa de la República, l'autodeterminació i el socialisme. Qui no recorda la campanya de pamflets, calúmnies i mentides en contra meva i de la meva obra que ordí l'excarrillisme illenc l'any 1994? N'he deixat constància escrita en el llibre Cultura i antifranquisme que publicà Edicions de 1984 de Barcelona, l'any 2000 (vegeu el capítol "Els mallorquins, de Josep Melià, en la lluita per la llibertat", pàgs. 87-98).

Per a sorpresa meva (encara hi ha coses que em sorprenen!), la dreta munarista (qualificada de centrista per l'esquerra oficial durant els vuit anys que han gaudit dels les substancioses nòmines del poder) no va caure en cap de les provocacions a què ens tenen acostumats certs representants, evidentment els més sectaris i dogmàtics, dels que usurparen el nom de l'esquerra autèntica en temps de la restauració borbònica. Recordem, per fer memòria, com són tractats els dissidents polítics, els intel× lectuals crítics i no conformistes, per aquest sector pijoprogre que ha fet malbé la nostra experiència de reformes. Em referesc al vergonyós cas del processament de l'escriptor d'ERC i membre de l'AELC Jaume Santandreu al qual el doctor Josep M. Carbonero demana deu milions de pessetes. Així és com certs sectors de prepotents senyorets pijoprogres tracten els nostres intel× lectuals! Una vergonya, tot plegat!

He de reconèixer que anava errat.

La presidenta del Consell de Mallorca, en presentar Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart va dir, dins un absolut respecte a l'autor, al llibre i a les idees d'esquerra que hi són exposades:

'Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) és un dels escriptors més guardonats de les lletres catalanes i ha publicat més de quaranta llibres de narrativa, poesia, teatre, memòries, novel× la i assaig (L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970, No era això: memòria política de la transició, Acte únic, Rituals, Estat d'excepció, Breviari contra els servils, etc). També ha col× laborat amb centenars d'articles a diversos mitjans de comunicació escrits (Diario de Mallorca, Última Hora, Diari de Balears, El Mundo-El Día de Baleares, El Mirall...).

'Vos he de dir que aquest escriptor i polític pobler manté un compromís important per la llibertat del nostre poble i per la defensa del català. Podem considerar-lo un escriptor rebel i, amb afecte, vos diria d'ell que és un escriptor guerriller i insubmís, tenint en compte la seva condició marxista (...) Va manifestar en nom de tots els presents la voluntat de més autogovern, de més ús social de la nostra llengua, de més reconeixement de la pluriinsularitat, de més mitjans de comunicació en català i de més reconeixement del català a Europa. És per aquesta raó que és per mi un honor poder fer la presentació d'aquest llibre. L'autor aporta dades que serveixen per descobrir la realitat dels nostres lletraferits més compromesos. Mitjançant un llenguatge directe, converteix l'obra en una eina de consulta per a lectores i lectors que desitgen descobrir una realitat de Mallorca que encara desconeixen i que poden o no compartir, però que els ajudarà a comprendre els compromisos polítics dels seus literats mallorquins.

'Miquel López Crespí és un dels escriptors més guardonats de les lletres catalanes en totes les seves vessants, poesia, narrativa, novel× la, assaig, teatre... Com a polític, és un dels qui més m'han criticat a través dels seus escrits d'opinió publicats als mitjans de comunicació de Mallorca. He de dir, emperò, que aquestes crítiques em serveixen per enfortir, rectificar o continuar les tasques que haig de dur a terme com a Presidenta del Consell de Mallorca, evidentment, amb la voluntat de millorar i no pas de caminar cap a la marginació política. Així doncs, malgrat les dificultats d'un procés polític de vertader compromís amb el destí de Mallorca, finalment vencerà la força de la raó per damunt de la raó de la força perquè el poble sap que li convé i que és ell mateix qui pot decidir el nostre futur.

'Els capítols que conformen l'obra es fan curts tot i que serveixen per fer un exercici de memòria històrica nacional i per recuperar els autors mallorquins dedicats a la lluita constant per la vertadera cultura i llengua de la nostra terra i aquells que han contribuït a eliminar l'estigma mallorquí de l'autoodi.

'Literatua mallorquina i compromís polític és un personal punt de vista que ens acosta a una part de la història dels nostres escriptors. Crespí se serveix de la seva biografia per donar un context particular a cada capítol i submergeix el lector, en aquest cas lectora, dins d'un passat únic. Aquest llibre és la història de com la política ha influït els nostres literats i com han fet ús de la seva ploma per crear consciència política al llarg del temps.

'Llegint-lo descobrim les injustícies dels falangistes, els sotracs i les penúries d'alguns escriptors per fer-se escoltar i el silenci que durant anys ens ha sotmès el franquisme. Gràcies a aquestes pàgines, coneixem la persecució dels nostres escriptors intel× lectuals que es jugaren la feina i la llibertat per defensar els drets humans i la nostra llengua, entre aquests, Josep M. Llompart va ser el puntal que l'encoratjà per seguir escrivint i per presentar-se a diferents premis, d'aquí ve l'homenatge.

'El llibre és un recorregut pel passat que permet entendre la lluita per la llibertat cultural del temps franquista fins als nostres dies. Passant pel cinema, la poesia, la novel× la, el teatre -no se'n deixa cap-, fa una immensa crítica i repassa amb nostàlgia un temps que ja no tornarà. Perquè la lluita encara no s'ha acabat, tot i que avui en dia han canviat els objectius. Encara hem de seguir fent feina per dignificar i promoure la tasca dels nostres escriptors, artistes i intel× lectuals contemporanis.

'Queda molt per fer a Mallorca i per als mallorquins i, per això, no podem enyorar un temps passat de feina clandestina ni mitificar uns anys de resistència política, sense continuar la lluita diària per la cultura o sense que els institucions oficials -que tant de rebuig generen a López Crespí- continuïn implicant-se. És feina dels intel× lectuals però també de les institucions que ens governen seguir lluitant per la llibertat cultural i lengüística. Perquè la cultura viva significa treballar per Mallorca. Vol dir fer i no dir. Suposa construir el nostre futur.

'Literatura mallorquina i compromís polític insta a recuperar l'encís de la cultura popular versus la cultura de les classes dominants mallorquines. (...) Sense embuts i sense omissions explícites, diu les coses a la cara i amb valor. López Crespí parla de la revista Triunfo com un eix fonamental per a la democràcia, de la seva estada a la presó de Palma, dels inicis de de l'Obra Cultural Balear (una iniciativa de Francesc de Borja Moll que serà homenatjat pel Consell de Mallorca en la Diada d'enguany) i de la seva feina per fomentar la llengua i la cultura autòctona. En definitiva, és un escriptor apassionat.

'Miquel no oblida reflectir, per altra banda, els problemes dels escriptors mallorquins per traspassar la línia de la mar i per assolir un públic més ampli. Els escriptors mallorquins tenen dificultats per representar Mallorca fora de la nostra illa i per poder viure de la seva feina. Els nostres autors teatrals, poetes i novel× listes han sofert el menyspreu constant per ser considerats autors d'una literatura regional i de segona. Precisament, des del Consell de Mallorca sempre hem volgut que es faci sentir la veu dels nostres mallorquins. Es tracta d'això, de posar la nostra cultura al nivell que es mereix mitjançant el compromís amb el poble. Volem un món literari allunyat del provincianisme que tan durament critica Miquel López Crespí i alçar la nostra literatura a un alt nivell.

'Recoman la lectura del llibre a tothom, ja sigui per obtenir noves dades o reprendre les oblidades sobre la nostra cultura, com per fer-ne una lectura crítica de les seves opinions agosarades i provocadores de tot tipus de sentiments. De ben segur que qui llegeixi el llibre no en quedarà alié. Esperem que obres com aquesta serveixin per conscienciar el poble de les malifetes que hem patit i per mesurar la importància d'aquest escriptor compromès amb el país".

 

Abans de la intervenció de la presidenta del Consell de Mallorca, el poeta Ferran Lupescu havia analitzat la meva obra en el marc de la cultura catalana contemporània i situat, de forma sintètica, alguns trets dels meus llibres i del meu compromís amb la lluita pel nostre redreçament nacional i social. Digué el poeta i investigador Ferran Lupescu: "La funció del meu parlament, que vol ser breu, no és tant parlar-vos de l'obra concreta que presentem, com mirar de situar el conjunt de l'obra de Miquel López Crespí en el marc de la literatura catalana actual, amb algunes reflexions concomitants.

'Caracteritzaria l'obra de Miquel López Crespí entorn de quatre punts bàsics: primer, la veu personal, fresca i intensa, tan característica, en què es conjuguen múltiples influències ben païdes i en què hi ha alguna cosa d'expressionisme líric amb rerefons d'avantguarda clàssica; segonament, l' òptica essencialment humanista i noblement cívica amb què s'acosta a la realitat, tan lluny de la palinòdia moralista com de l'alienació entotsolada; tercerament, la gran diversitat formal i temàtica, així com d'enfocaments, perspectives i tons, en què, dialècticament, es desplega aquesta veu i aquesta òptica que hem definit com a palesament unitàries. Per fi, la multiplicitat de gèneres que conrea el nostre autor: poesia, conte, novel× la, teatre i assaig. Sense oblidar la publicística, tot seguint una tradició venerable dels millors mestres de generacions anteriors. De fet -ja ho dic al pròleg de l'obra que ens reuneix aquí-, entre els intel× lectuals que col× laboren avui a la premsa, en Miquel és tal vegada 'el més llegit de Mallorca, i el més influent; sorprèn que no se'l disputin diaris i revistes a cop de taló'.

'Tot plegat respon, per damunt de tot, a la necessitat vital d'escriure. O, per a expressar-ho dialècticament, tot plegat és al servei d'una necessitat vital: dir la realitat; dir-se a un mateix. Dir la realitat individual i col× lectiva. La vivència més íntima encabida en un món concret. La conflictiva experiència social que és el marc i la pre-condició de tota opció de llibertat. Una panoràmica multifacètica del nostre món vista específicament des d'aquest nostre país dissortat. Amb tota la rica gamma de matisos que això implica. Vet aquí l'aventura a què ens convida l'obra de Miquel López Crespí; una obra (ho he dit alguna volta) 'ja ingent i encara en ple curs d'elaboració'.

'L'obra literària necessita vitalment de la crítica i de l' anàlisi, és clar; però, en darrera instància, ha de defensar-se tota sola davant el lector. Per exemple, com a font de gaudi estètic. En aquest sentit, vull reiterar (disculpeu-me la insistència a autocitar-me) que Miquel López Crespí ha produït autèntiques obres mestres en camps com la narrativa curta, i que 'una bona antologia dels seus contes constituiria un dels volums de narrativa més importants de la literatura catalana contemporània'.

'Inevitablement, tota obra d'art mínimament autèntica és xopa de la personalitat, la cosmovisió i els valors del seu autor. És per això que l'obra de Miquel López Crespí denota una cosmovisió progressista, d'esquerra. nacional-popular, i, per tant, conflictiva. Diguem, doncs, que l'obra de Miquel López Crespí no ha rebut el reconeixement públic que mereix. Això és, en part, i com en altres casos, perquè la intercepten corrents oficialistes de determinat signe estètico-ideològic. Per exemple, una mena de noucentisme ressuscitat, però d'escàs ressò social, aquesta volta. Per exemple, una postmodernitat més o menys autista. Irònicament, en nom d'un pretesa 'puresa' literària unilateralment identificada amb el conservadorisme hom aplica criteris extraliteraris per a desqualificar autors d'ideologia adversa, l'obra dels quals esdevé automàticament 'poc literària', per 'política', si no per 'pamfletària'. El truc és vell i, segons sembla, productiu: només fan política els altres. A aquestes alçades hauríem de saber que tota obra d'art és política. Per acció o per omissió. Des de l'opacitat que proporciona el compromís amb un statu quo que es pretén 'natural'. O des de l'explicitació que provoca trencar el sentit comú establert. D'altra banda, no és pas la temàtica de l'obra literària, ni menys encara la seva òptica ideològica, el que estableix el valor literari d'una obra: cal fer-ne la valoració en termes estrictament o principalment artístics. I són aquests termes els que avalen l'obra de Miquel López Crespí.

'Anys enrere ironitzava un autor estato-unidenc: 'A la República Democràtica Alemanya es pot escriure qualsevol cosa, però no es pot publicar res; a la República Federal d'Alemanya es pot publicar tot, però no es pot escriure res'. Bé. En aquesta era de despensament mundialitzat cal reivindicar, encara, un concepte tan elemental com la llibertat de creació; llibertat que no es limita a l'estricte moment creatiu, sinó que abasta la comunicació de l'obra feta. Cal bastir un espai de llibertat per a la literatura catalana en què es manifesti lliurament tota l'àmplia diversitat d'opcions i tendències realment existent. Cal sustentar aquesta llibertat en la crítica exigent i el debat honest, tan intensos com calgui, i, per això mateix, renunciant a dirigismes i exclusions. Cal posar les bases per a normalitzar la recepció social de la literatura catalana entre el nostre poble, de manera que hi recuperi el paper que li correspon com a literatura per antonomàsia. Deixem de perdre el temps en estèrils baralles internes per a controlar el gueto: les diverses energies s'hi neutralitzen mútuament, mentre l'espai públic i el consum popular resten ocupats molt preferentment per una altra literatura; l´única que té al seu servei un espai comunicatiu sobreprotegit; l´única no connotada, perquè 'los nacionalistas són los otros'. Lluny d'això, la catalanitat (la mallorquinitat, en el cas que ens ocupa) ha d'ésser una opció de futur per a tot el poble que viu en aquesta terra.

'Permeteu-me acabar convidant-vos a llegir Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart. Hi teniu un recorregut crític per diversos aspectes de la cultura creativa catalana que es desenvolupa avui a Mallorca. Com és habitual en la seva assagística, Miquel López Crespí no us decebrà; ni per la informació factual, ni per l'agudesa del judici".

La intervenció del professor i historiador Sebastià Serrà anà enfocada a destacar la importància, al seu paper, de Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart com a eina de treball per als futurs investigadors de la nostra història més recent.

Per la seva banda, el president de l'OCB havia obert el foc, just abans de Lupescu, amb una intervenció centrada en la memòria de Llompart i en les tasques de defensa de la llengua; igualment ressaltà el paper d'alguns dels meus llibres "com a crònica de la literatura de resistència a Mallorca" destacant la necessitat de no oblidar mai el mestratge d'homes com Josep M. Llompart que, evidentment, ha estat un personatge cabdal en la nostra formació quan, a partir d'un coneixement personal, el tractàrem des de finals dels anys seixanta. I, per això mateix, perquè avui i, en les passades dècades, hem vist com es provava de menystenir la seva obra i el seu exemple, li hem dedicat aquest llibre d'història literària i política.

Cal recordar que les intervencions, del president de l'OCB Antoni Mir, del poeta Ferran Lupescu, de la presidenta del Consell de Mallorca, Maria Antònia Munar i del professor Sebastià Serra, anaren enfocades a recomanar la lectura de Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart.