L’article de Miquel Àngel Llauger al Diari de Balears en relació al No francès i holandès al Tractat Constitucional Europeu és políticament molt correcte, d’aquells que agraden als propietaris de la premsa on escriu i per això escriu,
“ No ens hauria de consolar gaire que forces de l'esquerra com és ara els troskistes, que feien campanya pel «no», es puguin apuntar la victòria: millor ni imaginar-se que el futur de l'esquerra l'hagués de marcar el troskisme”.
Amb
tot el que escriu ja n’hi ha prou per a veure que ho desconeix tot sobre els
“trotskistes”.
Cap de
les organitzacions provinents del trotskisme francès s’apunta la victòria
del NO. Hi ha un no majoritari d’esquerres, i possiblement un vot del 17% del
NO que és d’extrema dreta, fet prou conegut. Però és major el vot
d’esquerra en el NO que en el SI en el qual convergeixen uns partits de dreta
que també ho són xenòfobs i classistes. Però amb un greuge afegit, formen
part de la nomenclatura de govern i de l’oposició i per això mateix
responsables de les actuals penúries. I qui convoca un refèndum on el SI ha
disposat de molts més mitjans que el NO per a fer-se valer en públic i perd ja
ho diu tot de la seva capacitat d'analitzar i d'interpretar..
D’altra
banda, les organitzacions que ell denomina
trotskistes franceses, siguin Lutte Ouvrière, LCR o el PT són prou
modestes en militància (tot i que en tenguin més que moltes d’organitzacions
verdes) i saben perfectament que el NO és un resultat de la resposta de la gent
treballadora, dels barris més castigats pel liberalisme francès que els Verds
recolzen en la seva pràctica política. Una
pràctica liberal dels Verds prou coneguda i que es va manifestar amb les
privatitzacions d’empreses al servei de les multinacionals quan participaven
del govern plural a França, i en el bon servei que van fer a l’atlantisme
militar a la crisi del Kosove. Els trotskistes en canvi no van atorgar permís
per a matar en nom de la “civilització”.
Els
trotskistes francesos tenen l’encert de no haver de dependre de diaris com el
Liberation, al servei del liberalisme verd suposadament d’esquerra, i per això
mateix han de fer les campanyes amb els seus mitjans. Però hi són i per això
la victòria del NO és també seva, perquè probablement l’han treballada més
que ningú . Per tal que a la CGT sortís la defensa del NO, o que Attack s’hi
pronunciés feien falta veus com les del carter Olivier Besançenot, o com les
de Christophe Aguiton que amb la seva militància diària combaten en favor de
l’emancipació obrera. I és que els trotskistes francesos són a totes les
lluites socials importants, sindicals, ecologistes,antinuclears (els Verds ja no
ho són), antiguerra, feministes, dels immigrants, participen dels
moviments socials, i fan una política independent al servei dels més pobres,
cosa que no es pot dir dels Verds (vegeu reformes laborals a Alemanya, i
retrocessos a França, motiu pel qual compten també amb la benevolència de
molts medis de comunicació de propietat privada). Els trotskistes són
anticapitalistes, i cap d’ells ha pogut trepitjar moqueta com els seus col·legues
verds, però tampoc han traït ningú de la seva classe. Al menys no conec ningú
que tirés ous al Krivine del maig de 1968 en el seu temps de parlamentari
europeu, com ho fan ara amb l’estantís Dani abans “roig” quan defensa el
liberalisme europeu.
Els
“trotskistes” són indesitjables per Miquel Àngel Llauger perquè Llauger
comparteix bona part del pensament dominant d’aquesta societat, i tal vegada
per això mai no serà un subjecte actiu per a la seva transformació. No li
vendria de més conèixer i saber apreciar l’esforç que contracorrent del
capitalisme i l’estalinisme han fet al llarg de molts anys els trotskistes.
Però allò que si hauria de preocupar Llauger és el fet que la majoria dels militants verds francesos han optat pel NO en contra de la seva direcció. Això posa en qüestió les noves formes d’entendre la política i de la democràcia interna que els Verds diuen defensar però que ja s’ha vist a Balears com no la practiquen.