Alexander Litvinenko i el joc de matar a Rússia
Boris
Kagarlitsky
10/12/06.
La mort per
enverinament amb substàncies radioactivas d'Alexander
Litvinenko ha posat de manifest la naturalesa de les
lluites de poder que tenen lloc en la Rússia actual,
assegura Boris Kagarlitsky.
Després de la mort de la
periodista Anna Politkovskaya el passat mes d'octubre,
vaig predir que la cosa no quedaria aquí.
Desgraciadament, tenia raó. La mort de Alexander
Litvinenko s'ha convertit en l'objecte de destacats
titulars periodístics més en la premsa britànica que en
la russa. El fet no deixa de tenir la seva lògica: no
tindria sentit que el poble britànic es quedés mans
plegades veient com un exiliat polític resident a
Anglaterra és assassinat. Scotland Yard ha confirmat que
Alexander Litvinenko, un antic oficial de la KGB al qual
fa menys d'un mes li va ser concedida la nacionalitat
britànica, va ser enverinat. Va morir divendres passat
24 de novembre.
El cap de Litvinenko –o, almenys,
el seu protector a Londres—, Boris Berezovsky, un
oligarca pertanyent a l'oposició al règim de Putin, s'ha
apressat a assenyalar al principal sospitós de
l'assassinat: el president rus Vladimir Putin. Així
mateix, la mort de Litvinenko sembla estar connectada
amb l'assassinat d'Anna Politkovskaya, el que fa del
conjunt de la trama un assumpte molt més retorçat. Els
investigadors creuen que l'antic agent de la KGB va ser
enverinat en un restaurant japonès en el qual es va
reunir amb un periodista italià que suposadament posseïa
informació relativa al cas Politkovskaya. Després de ser
interrogat per detectius britànics, el periodista,
temerós per la seva vida, es va posar fora de perill a
Itàlia.
El conjunt del cas, doncs, bé
podria servir com trama per a una novel·la d'intriga
política. I la qüestió és que les normes del gènere
estableixen que, de llençar-se dels fils, l'evidència no
faria més que conduir pel cap alt alt de les jerarquies
de poder. El nombre de víctimes augmentarà a mesura que
la investigació prossegueixi, però, a llarg termini, i
malgrat que les coses estiguin més clares que l'aigua,
no es presentaran càrrecs contra ningú.
Litvinenko havia acusat al
Kremlin i a les agències de la intel·ligència russa
d'aplanar el camí de Putin cap al poder fent saltar per
l'aire edificis residencials moscovites per a,
posteriorment, donar les culpes als rebels txetxens.
Alguns dels arguments donats per Litvinenko resultaven
realment convincents; uns altres, no tant. Sigui com fos,
el cas de les explosions d'edificis a Moscou mai es
resoldrà, de la mateixa manera que mai es revelarà la
història real de l'atac terrorista a Estats Units el 11
de setembre de 2001 o de l'assassinat de John Kennedy,
entre molts altres casos d'alta rellevància.
Per norma general, en aquests
casos la versió oficial va perdent credibilitat amb el
pas del temps, mentre que les versions alternatives van
perdent la possibilitat d'evidència empírica. Les
autoritats es neguen ostentosament a examinar tals
versions, de manera que acaben per esvair-se. Per la
seva banda, les investigacions privades oferixen
versions dels fets i especulacions totalment
contradictòries. No obstant això, l'opinió pública
s'encarrega de determinar el veredicte final, el qual
acostuma a contradir la versió sostinguda pel poder
establert.
Despertar els fantasmes del
passat seria la tàctica més perjudicial per a
l'administració russa. I la veritat és que un Litvinenko
establert a Londres no devia ser font de massa mals de
cap per part de les autoritats russes. De fet, la versió
de Litvinenko de la història de les explosions a Moscou
era només un dels mals de cap amb els quals havien de
lluitar, i tampoc resultava el més amenaçador. Però quan
un antic agent de la KGB es converteix en víctima d'un
assassinat, les seves acusacions guanyen credibilitat i
el conjunt de l'assumpte salta al primer pla.
Els enemics del Kremlin no
desaprofitaran l'oportunitat d'utilitzar l'enverinament
de Litvinenko com un argument més en contra de les
autoritats governamentals. Moscou, doncs, tornarà a ser
vista per Occident com una capital de “l'Imperi del
Mal”. Però, com pot afectar tot això al Kremlin?
Només després d'una “primera
aproximació” molt precipitada als actuals esdeveniments
pot semblar que les úniques víctimes dels mateixos són
aquells que es mostren crítics envers el règim. Una
anàlisi més detallada de la situació mostra de forma
clara que també les autoritats són extremadament
vulnerables a tots aquests fets. Sense anar més lluny,
les explosions a Moscou van suposar un dur cop per a qui
ostenten les posicions de poder a Rússia, mentre que els
líders de l'oposició van quedar a resguard, sans i
estalvis. En efecte, mentre que l'oposició es feia amb
màrtirs, les autoritats eren posades en qüestió.
Alguns analistes pro-Kremlin han
arribat a suggerir que l'enverinament de Litvinenko i
l'assassinat de la periodista no són més que
provocacions orquestrades per l'oposició, inclòs el
propi Boris Berezovsky, per llevar credibilitat a l'èlit
dirigent del Kremlin. Però resulta difícil pensar en
Berezovsky tractant d'eliminar al seu més proper
col·laborador a Londres. Per dolent que pogués ser, no
està boig.
Les explosions de 1999 a Moscou
van ser un reflex de les lluites pel poder entre l'èlit
governant russa. Els actuals assassinats i intents
d'assassinat no semblen tenir una naturalesa molt
distinta. Ni Putin ni Berezovsky contractarien aquests
assassinats, doncs tant per a un com per a l'altre el
perill que suposa la possibilitat de reaccions en cadena
és més important que el valor d'eventuals beneficis
derivats d'aquestes accions.
El que crec que no cal desatendre
és el fet que existeix altre tipus d'actors que operen a
altre nivell i que, amb els seus propis mètodes,
persegueixen altre tipus d'objectius. De fet, la
intensificació de la lluita pel poder és el resultat de
la seva activitat. Noti's que com més inestable sigui la
situació en el país, major serà l'espai per a canvis
dràstics en la vida política del mateix. I erosionar la
posició de Rússia en el món permetrà a les èlits
polítiques mantenir el seu control sobre el nou
president, que –convé recordar-lo- serà elegit el pròxim
any. Del que es tracta, doncs, és d'assolir, en la major
mesura del possible, convertir-lo en ostatge d'aquells
que el porten al poder.
Jocs bruts i ruïnosos, doncs,
faran del successor de Putin algú depenent de forces
alienes al control del Kremlin. El Gran Joc està en
marxa. I el que està precisament en joc no és el lloc de
President, sinó la capacitat de control i d'influència
sobre qui sigui que ocupi aquest lloc.
Boris Kagarlitsky és el
Director de l'Institut per a l'Estudi de la
Globalització de Moscou. Aquest article va ser publicat
originàriament en el setmanari socialista britànic
www.socialistworker.co.uk el passat 9 de desembre
|