Alexander Litvinenko i el joc de matar a Rússia

Boris Kagarlitsky

10/12/06.

La mort per enverinament amb substàncies radioactivas d'Alexander Litvinenko ha posat de manifest la naturalesa de les lluites de poder que tenen lloc en la Rússia actual, assegura Boris Kagarlitsky.

Després de la mort de la periodista Anna Politkovskaya el passat mes d'octubre, vaig predir que la cosa no quedaria aquí. Desgraciadament, tenia raó. La mort de Alexander Litvinenko s'ha convertit en l'objecte de destacats titulars periodístics més en la premsa britànica que en la russa. El fet no deixa de tenir la seva lògica: no tindria sentit que el poble britànic es quedés mans plegades veient com un exiliat polític resident a Anglaterra és assassinat. Scotland Yard ha confirmat que Alexander Litvinenko, un antic oficial de la KGB al qual fa menys d'un mes li va ser concedida la nacionalitat britànica, va ser enverinat. Va morir divendres passat 24 de novembre.

El cap de Litvinenko –o, almenys, el seu protector a Londres—, Boris Berezovsky, un oligarca pertanyent a l'oposició al règim de Putin, s'ha apressat a assenyalar al principal sospitós de l'assassinat: el president rus Vladimir Putin. Així mateix, la mort de Litvinenko sembla estar connectada amb l'assassinat d'Anna Politkovskaya, el que fa del conjunt de la trama un assumpte molt més retorçat. Els investigadors creuen que l'antic agent de la KGB va ser enverinat en un restaurant japonès en el qual es va reunir amb un periodista italià que suposadament posseïa informació relativa al cas Politkovskaya. Després de ser interrogat per detectius britànics, el periodista, temerós per la seva vida, es va posar fora de perill a Itàlia.

El conjunt del cas, doncs, bé podria servir com trama per a una novel·la d'intriga política. I la qüestió és que les normes del gènere estableixen que, de llençar-se dels fils, l'evidència no faria més que conduir pel cap alt alt de les jerarquies de poder. El nombre de víctimes augmentarà a mesura que la investigació prossegueixi, però, a llarg termini, i malgrat que les coses estiguin més clares que l'aigua, no es presentaran càrrecs contra ningú.

Litvinenko havia acusat al Kremlin i a les agències de la intel·ligència russa d'aplanar el camí de Putin cap al poder fent saltar per l'aire edificis residencials moscovites per a, posteriorment, donar les culpes als rebels txetxens. Alguns dels arguments donats per Litvinenko resultaven realment convincents; uns altres, no tant. Sigui com fos, el cas de les explosions d'edificis a Moscou mai es resoldrà, de la mateixa manera que mai es revelarà la història real de l'atac terrorista a Estats Units el 11 de setembre de 2001 o de l'assassinat de John Kennedy, entre molts altres casos d'alta rellevància.

Per norma general, en aquests casos la versió oficial va perdent credibilitat amb el pas del temps, mentre que les versions alternatives van perdent la possibilitat d'evidència empírica. Les autoritats es neguen ostentosament a examinar tals versions, de manera que acaben per esvair-se. Per la seva banda, les investigacions privades oferixen versions dels fets i especulacions totalment contradictòries. No obstant això, l'opinió pública s'encarrega de determinar el veredicte final, el qual acostuma a contradir la versió sostinguda pel poder establert.

Despertar els fantasmes del passat seria la tàctica més perjudicial per a l'administració russa. I la veritat és que un Litvinenko establert a Londres no devia ser font de massa mals de cap per part de les autoritats russes. De fet, la versió de Litvinenko de la història de les explosions a Moscou era només un dels mals de cap amb els quals havien de lluitar, i tampoc resultava el més amenaçador. Però quan un antic agent de la KGB es converteix en víctima d'un assassinat, les seves acusacions guanyen credibilitat i el conjunt de l'assumpte salta al primer pla.

Els enemics del Kremlin no desaprofitaran l'oportunitat d'utilitzar l'enverinament de Litvinenko com un argument més en contra de les autoritats governamentals. Moscou, doncs, tornarà a ser vista per Occident com una capital de “l'Imperi del Mal”. Però, com pot afectar tot això al Kremlin?

Només després d'una “primera aproximació” molt precipitada als actuals esdeveniments pot semblar que les úniques víctimes dels mateixos són aquells que es mostren crítics envers el règim. Una anàlisi més detallada de la situació mostra de forma clara que també les autoritats són extremadament vulnerables a tots aquests fets. Sense anar més lluny, les explosions a Moscou van suposar un dur cop per a qui ostenten les posicions de poder a Rússia, mentre que els líders de l'oposició van quedar a resguard, sans i estalvis. En efecte, mentre que l'oposició es feia amb màrtirs, les autoritats eren posades en qüestió.

Alguns analistes pro-Kremlin han arribat a suggerir que l'enverinament de Litvinenko i l'assassinat de la periodista no són més que provocacions orquestrades per l'oposició, inclòs el propi Boris Berezovsky, per llevar credibilitat a l'èlit dirigent del Kremlin. Però resulta difícil pensar en Berezovsky tractant d'eliminar al seu més proper col·laborador a Londres. Per dolent que pogués ser, no està boig.

Les explosions de 1999 a Moscou van ser un reflex de les lluites pel poder entre l'èlit governant russa. Els actuals assassinats i intents d'assassinat no semblen tenir una naturalesa molt distinta. Ni Putin ni Berezovsky contractarien aquests assassinats, doncs tant per a un com per a l'altre el perill que suposa la possibilitat de reaccions en cadena és més important que el valor d'eventuals beneficis derivats d'aquestes accions.

El que crec que no cal desatendre és el fet que existeix altre tipus d'actors que operen a altre nivell i que, amb els seus propis mètodes, persegueixen altre tipus d'objectius. De fet, la intensificació de la lluita pel poder és el resultat de la seva activitat. Noti's que com més inestable sigui la situació en el país, major serà l'espai per a canvis dràstics en la vida política del mateix. I erosionar la posició de Rússia en el món permetrà a les èlits polítiques mantenir el seu control sobre el nou president, que –convé recordar-lo- serà elegit el pròxim any. Del que es tracta, doncs, és d'assolir, en la major mesura del possible, convertir-lo en ostatge d'aquells que el porten al poder.

Jocs bruts i ruïnosos, doncs, faran del successor de Putin algú depenent de forces alienes al control del Kremlin. El Gran Joc està en marxa. I el que està precisament en joc no és el lloc de President, sinó la capacitat de control i d'influència sobre qui sigui que ocupi aquest lloc.

Boris Kagarlitsky és el Director de l'Institut per a l'Estudi de la Globalització de Moscou. Aquest article va ser publicat originàriament en el setmanari socialista britànic www.socialistworker.co.uk el passat 9 de desembre