Uzbekistan: Una nova Plaza Tienanmen

Autor: Claudio Uriarte Data: 15/5/2005.

Font: Pàgina 12.

La insurrecció que va esclatar en sang abans-d'ahir a la ex república soviètica centroasiática d'Uzbekistan es sembla a les que van triomfar a Geòrgia fa dos anys, a Ucraïna a les darreries de  l'any passat i al Kirgisistan el passat mes de març? Pot semblar-se a aquelles, però a condició d'establir-se tres importants distincions. La primera, que en contrast amb Geòrgia, Ucraïna i Kirgistán, la revolta d'Uzbekistan no només és rebutjada per Rússia, sinó també pels Estats Units, nou element de força militar i econòmica a la zona. La segona, que la revolta d'Uzbekistan sembla tenir un fort contingut islamista, allunyat del democratisme occidentalista de les altres. La tercera, que una explosió islamista en la zona és el darrer que volen tots els actors estatals involucrats, ja que la zona és un graner de ressentiment integrista antirrus i antinodamericà que podria desfer el que s'ha fet a Afganistan, el ex emirat dels talibans (sense oblidar que també és un graner de roselles). En realitat, i en funció de les dades que s'han filtrat fins ara des del remot i tancat Uzbekistan, l'analogia no és tant amb aquestes recents revolucions triomfants, sinó més aviat amb la sagnant repressió de 1989 contra els manifestants prodemocrátics xinesos de la Plaça Tienanmen, que –més enllà d'embargaments d'armes més aviat simbòlics– va ser tàcitament recolzada per totes les potències que podien pesar. Encara que no hi havia un component islàmic a Tienanmen, les forces democràtiques que s’haurien alliberat amb un possible triomf presentaven l'amenaça d'una desintegració xinesa d'una manera semblant, però més greu, a l'esclat de la Unió Soviètica. Del costat oposat, una explosió islàmica a Àsia Central comprometria no només a Estats Units, sinó també a Xina i Rússia, on el perill del radicalisme integrista està activat (Txetxènia, per exemple) o latent (l'oest xinès). I, per cert, malgrat les piadoses admonicions de George W. Bush, la revolta contra un dèspota ( Islam Karimov , el dictador uzbek ho és) no garanteix automàticament llibertat i democràcia: el sha d'Iran també era un dèspota i la seva destitució va portar la república dels aiatolàs, els programes nuclears dels quals tant preocupen a Washington en aquests dies. (“Serà un fill de puta, però és el nostre fill de puta”, com va dir Harry Truman d'un aliat similarment desagradable.) Malgrat el romanticisme que sol envoltar-la, una revolta popular difícilment guanya per si sola. En els casos de Geòrgia –pati del darrere de Rússia– i Ucraïna –el seu graner– es van imposar per una barreja de la falta de capacitat militar i política de Rússia per a contrarestar-les i per una correlativa bona voluntat dels Estats Units i la Unió Europea cap als seus dirigents. En el cas d'Uzbekistan, un país clau en la guerra antiterrorista dels Estats Units, però desproveït de grans riqueses naturals, i que ni tan sols comparteix frontera amb Rússia, el Kremlin es va apressar a aclarir que els successos d'allí eren “assumptes interns uzbeks”, encara que no va oblidar declarar la seva “preocupació” protocolària. Estats Units també va demostrar una preocupació retòrica i demanar la reforma, però no farà res més. D'altra banda, el caràcter violent de la insurrecció uzbeka va estar marcat des del començament. A diferència de Geòrgia i Ucraïna, el motiu no va ser un frau electoral, sinó l'empresonament de dirigents, i la protesta no es va caracteritzar pel caràcter pacífic i multitudinari de les anteriors, fet diferencial que s’ explica pel salvatgisme dels tancs de Karimov a Andijan i el fet que 8000 dissidents polítics hi  romanen empresonats. També pot ajudar a explicar-ho el fet que el país, que va cedir la seva principal base aèria a Estats Units en les acaballes del 11-S per a envair Afganistan, és un dels principals sospitosos d'albergar presons secretes per als detinguts de les forces nord-americanes. Karimov pot fer en el seu terreny el que Bush no podria fer legalment en el seu (o afronta greus problemes per a fer-lo, segons es desprèn del que ocorre en aquesta zona grisa de la legalitat que és Guantánamo). Per això, és difícil que l'espectacle de la massacre trastorni massa sensibilitats en els llocs que importen. De moment, Karimov ha aixafat la rebel·lió de la manera que coneix. Això no garanteix la derrota definitiva dels insurrectes, però la veritat és que aquests enfronten un context internacional hostil i  els manquen aliats regionals d'importància. Per això desmenteixen una vegada i una altra el seu caràcter islàmic, en l'esperança d'arribar a l'exterior.