Receptes per a sortir de la crisi

Llorenç Buades Castell

Per a sortir de la crisi és necessari centrar l'acció política en la satisfacció de les necessitats de la població i no en la satisfacció de les demandes dels posseïdors dels capitals, com es fa fins ara, perquè és al conjunt de la població, i molt especialment la població en edat de treballar la que pateix els seus efectes.
La primera demanda de la població és en aquest moment el treball, perquè l'atur estructural és el problema més sentit: el que arrisca la supervivència de les persones i les seves famílies.
Atendre aquesta demanda exigeix d'una banda acabar amb la desfeta del sistema empresarial que posa a les llistes de l'atur a milions de persones amb el consentiment i aprovació de tots els governs i de gairebé tots els partits institucionals, S'ha d'actuar amb lleis contra l'acomiadament.
La segona qüestió és crear ocupació. Crear ocupació no és perdre els diners públics en subvencions a empresaris que generen llocs de feina precaritzats, ni fomentar una autoocupació que bàsicament cerca convertir l'assalariat en precari de per vida, ni en el foment del treball parcial que, és mal pagat, discrimina a les dones i no permet arribar a un salari digne.
Crear ocupació significa destinar els doblers públics a la iniciatíva empresarial pública, cosa que en aquest sistema capitalista caòtic és pot menys que "tabú". Els recursos públics s'han de destinar a afavorir la creació d' empreses públiques a tots els nivells. Per posar un exemple: destinar 280.000 euros per tal d'incentivar la pràctica del golf com fa la consellera de Turisme és una malversació de cabdals públics, perquè amb aquests euros es podria generar directament treball públic i estable.
La tercera qüestió és la via del repartiment del treball existent entre tota la població i sense perdre salaris, per tal de generar condicions d'oci que permetin una major implicació de les persones en una conciliació de la vida familiar i laboral de manera efectiva i imprescindibles per a bastir una democràcia participativa.

 Si un autor com l'anarquista Kropotkin xifrava en poc més de 3 hores a principis del segle XX una jornada laboral diària suficient per atendre les necessitats humanes , què no fariem ara amb els increments de productivitat que s'han realitzat al llarg dels segles i que permeten que una persona faci en poques hores allò que fa un segle havien de fer una dotzena de persones amb moltes més hores de treball ?

La productivitat és una peça que no surt en els càlculs del governs quan a més de castigar-nos amb l'atur ens volen retallar, per concatenació , l'assalt a les pensions.

És cert que la població envelleix i que el nombre de pensionistes que ha de mantenir cada treballador en actiu en les actuals condicions ha de créixer, si no es fa res per evirtar-ho com és el cas actual, quan el govern lliberal que tenim deixa que el mercat faci i desfaci, i campi el que pugui. Però anant malament, així i tot, el fet no implica que no es puguin mantenir les pensions actuals, quan els creixements de la productivitat anuals contemplats pel govern fins al 2060 seran del 1,79%. Perquè amb menys treballadors que cotitzin, també hi ha menys pensionistes que cobrin les pensions contributives.
El govern posa en el mateix sac totes les persones majors de 64 anys, quan moltes no han cotitzat mai i en conseqüència no podran gaudir mai d'una pensió contributiva de jubilació de la Seguretat Social. D'altra banda no totes les persones entre 16 i 64 anys , que és l'edat de treballar, treballen. Moltes no estan ni inscrites en els registres d'atur, però hi són. La incorporació de milions de persones que no treballen al mercat laboral permetrien incrementar les xifres de cotitzants, però no hi ha voluntat política per fer-ho.

L'embull està en que el govern exigeix que les cotitzacions de la gent assalariada serveixin per finançar les pensions no contributives, les de la població que per incompetència dels governs no ha pogut accedir mai a treballs estables. I fins aquí podriem arribar, perquè la incompetència dels polítics no ha de recaure sobre els doblers dels que cotitzen sinó sobre els impostos de l'estat, i bàsicament sobre els dividends dels rics..