Després de la retirada de les tropes espanyoles de L'Iraq, les decisions en política exterior del Govern del PSOE s'han orientat cap a la ràpida recomposició de les relacions amb l'administració nord-americana. En aquesta obstinació, al paper subaltern en el marc de l'OTAN, reafirmat pel nou executiu, i a la continuïtat de les bases militars nord-americanes en territori espanyol, s'afegeixen decisions, en matèria de política exterior, que reafirmen una relació de submissió de l'Estat Espanyol respecte a la Casa Blanca i al Pentàgon. Moratinos, igual que el seu company Bono, s'aplica a greixar les frontisses lumbars de la política exterior espanyola.
La
primera missió de relacions exteriors del govern de Zapatero va ser al Marroc,
per a rendir acatament a Mohamed VI, fidel aliat d'occident i guardià dels seus
interessos. Aquell significatiu gest va suposar, a més de la complicitat econòmica
i política amb un sistema feudal i corrupte, tota una punyalada per l'esquena a
les legítimes aspiracions del poble saharaui. El règim alauita ha recruat
darrerament la política d'ocupació, amb la repressió de les manifestacions,
l'empresonament i tortures de militants independentistes saharauis, i la
prohibició de l'entrada de delegacions d'observadors estrangers en la zona
ocupada. Actuacions que s'afegeixen al permanent sabotatge polític marroquí al
procés de consulta sobre l'autodeterminació de l'antiga colònia espanyola,
afavorit per l'ONU. Però el Govern espanyol sembla estar absent d'aquesta
realitat, i contra la voluntat majoritària de la ciutadania i de les pròpies
resolucions de l'ONU, s'oblida del compromís moral, ètic i polític de l'Estat
Espanyol amb la població del Sàhara.
Altre
“brillant servei”, en la mateixa línia, és el cas colombià. Álvaro
Uribe Vélez, president de Colòmbia, ha girat visita recentment a Madrid, i el
Govern i la monarquia espanyola s'han engalanat per a proporcionar-li el millor
regal que Uribe podria esperar: l'executiu espanyol avalarà la seva política
davant la Unió Europea, on són abundants les reticències davant la sistemàtica
violació dels drets humans a Colòmbia (per exemple, entre les desenes de
milers de víctimes civils, des de 1985 han estat assassinats 4000
sindicalistes, dels quals 400 en els últims cinc anys). El conflicte armat de
Colòmbia, que ja dura diverses dècades, enfonsa les seves arrels en gravíssims
problemes d'injustícia, pobresa i exclusió social, i de sistemàtica depredació
econòmica i ecològica del país. En un context d'assassinats, segrests i
extorsions, la intenció de Uribe d'amnistiar als paramilitars ho converteix,
senzillament, en còmplice i avalista dels crims d'aquests.
Segons
ha declarat Condoleezza Rice, el president colombià és el principal amic de
Bush a Llatinoamèrica. Ho és en la mesura que converteix a Colòmbia en porta
d'entrada de la política del ALCA (Acord de Lliure Comerç de les Amèriques,
projecte ianqui de neo colonització comercial de tota Amèrica Llatina) i de
l’anomenat “pla Colòmbia” (darrerament “Pla Patriota”), o ocupació
militar complementària a l'econòmica. Per tant, l'aval espanyol a Uribe és,
sense embuts, un altre excel·lent servei als projectes comercials, polítics i
militars del Govern de George Bush, encara que per a això Zapatero, Moratinos i
companyia hagin de desdejunar calàpots cada dia.
Les
anades i vingudes de Bono al despatx de Rumsfled sembla que han començat a
donar els seus fruits: el sinistre secretari de Defensa americà ha donat llum
verda per a la venda a Espanya dels mortífers míssils Tomahawk, armes
de destrucció massiva intensament utilitzades contra la població iraquiana, i
carísims artefactes d'alta tecnologia que, fins ara, solament estaven a
disposició, a part del propi exèrcit nord-americà, del fidel aliat britànic.
(Davant aquest fet, il·lustratiu dels “mèrits” realitzats, demanam: Per a
defensar-nos, de qui?, Quant costen aquestes màquines de matar?, Quantes
necessitats socials es poden cobrir amb aquestes i altres despeses militars?)
Mentrestant, Moratinos seguirà treballant fins a aconseguir l'anhelada foto de
Zapatero amb Bush, en el despatx oval. Per a això, el seu ministeri converteix
les polítiques sobre Sàhara i Colòmbia en monedes de canvi, en pro de la
reconciliació.
La
qüestió és si la ciutadania va a consentir que el Govern de Zapatero, encara
que sigui amb altres formes i tarannàs, torni a servir a l'administració Bush,
com una peça més del seu engranatge, com ja ho va fer Aznar. A més dels
conflictes de L'Iraq, Afganistan i Palestina, amb les seves terribles conseqüències
presents i futures per a tot el món, entre les desenes de conflictes bèl·lics
actuals, no hem d’oblidar que Colòmbia i Sàhara, pels motius exposats, també
estan en l'ull de l'huracà. És urgent, doncs, aixecar la veu ciutadana, solidària
amb els treballadors i els pobles saharaui i el colombià, i amb tots els qui
sofreixen ocupació i opressió.