ELS VASOS COMUNICANTS

El passat dimarts dia 4 de setembre, van morir sis persones en accidents laborals succeïts a Alhaurín el Grande (Màlaga), Cabanillas del Campo (Guadalajara), Víznar (Granada), Getafe (Madrid), Algeciras (Cadis) i Sant Vicent del Raspeig (Alacant). Sis treballadors, morts en sis llocs diferents, per causes diferents, totes evitables, i que tenen en comú la mateixa responsabilitat criminal: la rapinya de l’explotació laboral en forma de precarietat, subcontractació, incompliment de les normes i manca de formació. Empresaris i administració responsables d’aquesta modalitat de terrorisme, poc airejada pels mitjans de comunicació, però terriblement mortífera: l’explotació laboral com a element bàsic del funcionament del sistema capitalista. A aquestes alçades de l’any ja es compten bastant per damunt de sis-centes les víctimes mortals d’accidents laborals a l’Estat espanyol. Sembla que la xifra de 1338 treballadors i treballadores morts (o assassinats) l’any passat, tampoc no quedarà tan enfora enguany.

En aquest dimarts negre també vàrem conèixer, segons xifres oficials (sempre dulcificades), que l’atur del passat més d’agost ha pujat sense precedents coneguts per aquest mes, situant el volum total d’aturats (majoritàriament aturades) una altra vegada per damunt dels dos milions, en el conjunt de l’estat, sent les Illes Balears una de les autonomies on el percentatge dels qui s’han quedat sense feina es situa més clarament per damunt de la mitjana estatal. A aquestes dades cal afegir-les la caiguda del nombre d’afiliacions a la Seguretat Social i el descens de la contractació laboral indefinida. Justament els contractes indefinits van ser la “gran promesa” de la darrera “reforma laboral”. L’efecte “beneficiós” d’aquesta reforma (ja ho vàrem dir, i està escrit) sembla que ha durat només el temps que els empresaris han estat rebent subvencions de doblers públics per contractar. En canvi, la contrapartida (l’abaratiment de l’acomiadament) ja és un escaló que hem baixat tots cap a la precarietat absoluta, i que difícilment tornarem a pujar. Drets a canvi de promeses: els directius de CC.OO. i UGT poden estar orgullosos d’aquest nou servei al capital.

Per arrodonir el cercle, el dimarts 4 de setembre també vàrem veure, horroritzats, com un treballador romanès es calava foc davant la subdelegació del Govern a Castelló. Més enllà de l’impacte de les imatges, parem atenció a la desesperació d’una persona que emigra per treballar, i veu com tots els seus drets més elementals li són negats, per finalment decidir causar-se greus lesions, amb perill de la seva vida. Aquest incident ens duu davant els ulls la situació dels centenars de milers de persones que fan feina clandestina, en condicions infrahumanes per a ells i de vergonya per a tothom, dels milers de persones que, sense haver comès cap delicte, estan reclosos en centres d’internament per a immigrants, i de la sagnia quotidiana de morts en les pasteres i tanques de fronteres, perquè el sistema i el govern que administra els interessos dels més forts, ho fa d’esquenes a la Declaració Universal dels Drets Humans.

Però hi ha més notícies en aquest singular dimarts: també han sortit publicats els beneficis de les empreses incloses en l’”IBEX35”, el selecte grup que encapçala l’especulació borsària: ni més ni manco que han guanyat, tots 35 plegats, 24.508 milions d’euros durant el primer semestre de 2007, un 34% més del que varen guanyar en igual període de 2006, “camí d’un nou record anual”, segons un diari de gran tiratge estatal. Santander, Telefònica, BBVA, Repsol YPF, Endesa, Iberdrola, ACS, etc, a més d’extreure aquests sucosos beneficis de l’explotació dels treballadors, dels clients i de tota la societat, i de la neo colonització d’altres indrets del món, són els primers beneficiaris espanyols d’uns mercats especulatius europeus que s’han vist afavorits per la sucosa injecció de més de 200.000 milions d’euros per part del BCE (Banc Central Europeu, organisme sense cap tipus de control democràtic). La xifra pot augmentar de bon tros, ja ho han anunciat, per “fer front als efectes sobre les borses europees de la crisi hipotecària nord americana”.

Aquí teniu les dues cares de la mateixa moneda: d’una banda, atur, precarietat, mort i desesperació en la classe treballadora; d’altra, beneficis records, acumulació infinita, regals multimilionaris de l’erari públic cap als poderosos. La teoria dels vasos comunicants aplicada al mil·límetre: molts perden molt, justament en la mesura que uns pocs guanyen moltíssim. O, com diu un enunciat oriental: quan es declaren beneficis, no massa enfora es troben les pèrdues. Serem capaços de posar-li remei? La primera passa és treure’ns de sobre el derrotisme. L’acció sindical quotidiana indica que, allà on hi ha lluita i resistència, l’equilibri és possible.