Idolatria: la mort del Papa
Un Papa ha mort. El problema es que aviat en tindrem un altre igual d’infalible. I no cal equivocar-se, serà de dretes, com tots els papes, com gairebé tots els bisbes, i com gairebé totes les institucions de poder.
Podem trobar alguns bisbes amb un grau d’humanitat acceptable com el català que van fer dimitir fa poc al Brasil, i encara més clergues progressistes en els esglaons més baixos de la jerarquia, segurament més dignes de la devoció popular, més compromesos en la lluita dels dèbils, però sense la inversió de capital i mediàtica que es fa per a l’enterrament de Karol. És poc probable que aquests clergues compromesos arribin a ser venerats als altars del Vaticà, però encara és menys probable que hi vegem un picapedrer o una prostituta, per més que als evangelis hi hagi una referència en particular a les dones de l’ofici més vell del món i l’accés al regne dels cels.
L’Església no canviarà. Els seus pastors han de situar com sempre el ramat del costat del poder i només poden fer ús de pastors excèntrics, escorats a l’esquerra, per a realitats excèntriques. Aquests pastors excèntrics poden ser útils, com ho són els immigrants en l’economia per a les tasques més penoses, i sempre val més que facin feina per la casa que en casa aliena. Tot plegat serveix per a donar una mica la imatge de pluralitat i fer possible la integració de les ànimes situades als esglaons més baixos de la societat. Són Església de tercera, mentre els altars del Vaticà i de les esglésies més importants veneren a reis i papes.
De la mort i l’enterrament en quedarà un regust d’idolatria generada amb tots els medis de manipulació informativa. Els cardenals elegibles substitueixen per uns dies els astres del cinema, de l’esport, i de la política. Però aquesta idolatria que ens fa veure tot un ramat desfilant davant el patró no és patrimoni només de l’Església o d’una societat mediatitzada pels “vips” fabricats des del poders econòmics. Dissortadament, aquest també és un fet dins una esquerra que sempre exigeix tenir fars guies, es diguin Marx, Lenin, Stalin o Trotsky, Lula, Castro, Chávez o Durruti.
Allò que necessitem per a emancipar-nos és un coneixement crític de les persones, de les seves aportacions, i allò que sobra és el culte a la personalitat, els falsos ídols que moltes vegades ens fabriquem per tal de no haver de pensar i actuar per nosaltres mateixos.
Llorenç