GUATEMALA                                      

 Guatemala als cinquanta anys del cop militar :

 Font:Ojarasca:Octubre de 990

Aquest any es van complir cinquanta anys del cop militar a Guatemala per acció directa del govern dels Estats Units, les repercussions dels quals són encara palpables. Potser cap nació americana ha sofert una ferida major per part del govern de Washington. No obstant, la data va ser poc recordada fora de les seves fronteres. La va oblidar Mèxic, la va oblidar Estats Units, i a la pròpia Guatemala es va recordar obliquament amb una magna exposició itinerant sobre l'art, la història i el present cultural del poble maya, inaugurada a l'agost en la capital, la intenció bàsica de la qual no podia ser més desoladora: recordar a la societat dominant (minoritària) que, oh Sepúlveda, oh Les Cases, els indis també són gent. Va ser el vicepresident Eduardo Stein (ni tan sols el president) qui va inaugurar l'ambiciosa mostra, i com reporta Nova York Times (23 d'agost de 2004), la va reconèixer com "un bany d'història". Que ho digui. Història que viu, per més que avui sembli el contrari. A Guatemala, el 65 per cent de la població total és maya, i almenys un altre 30 per cent és mestissa amb una marcada empremta indígena. Es coneix com una de les destinacions turístiques més atractives i econòmiques del primer món.  Piràmides meravelloses a Tikal, art i artesania vius en les muntanyes, una acumulació de folklore digne de fotografiar, i també platges caribenyes. Res no resulta més econòmic que un país en la misèria. Sobretot per als grans consorcis transnacionals.

Està documentat: el govern electe de Jacobo Arbenz va ser enderrocat en 1954 per la CIA, en suport als negocis de la United Fruit Company, empresa en la qual tenien interessos personals el secretari d'Estat del govern dels EUA, John Foster Dulles, i el seu germà Allen, en aquell temps director de la CIA. El president Arbenz havia nacionalitzat 390 mil hectàrees de l'empresa, per a iniciar l'única reforma agrària que ha tingut Guatemala en la seva història. Va ser, com recorda el politòleg Arnold J.Oliver (de l'escola superior de Heidelberg, Ohio), la primera intervenció directa de la CIA a Amèrica Llatina. Entre les seves greus conseqüències, es conten almenys 200 mil indígenes i molts no indígenes assassinats en 30 anys de guerra civil, una sobirania nacional proverbialment hipotecada, i una absència aterridora (que tot just comença a revertir) de democràcia, vida civil i reconeixement als drets bàsics de la població majoritària. AL visitar el territori reconquerit de Guatemala l’any 1955, el vicepresident Richard Nixon va proclamar que en dos anys més d'aquesta "democràcia" s'avançaria més que en deu d'odiós comunisme. Eren temps del senador McCarthy, i qualsevol cosa passava per "comunisme ". Així van passar 42 anys més abans de les primeres eleccions democràtiques. No és mal rècord. Washington no només va imposar el nou govern militar, i el va armar, sinó que a més li va assenyalar una llista de persones que devien ser eliminades immediatament. L'operació va tenir un nom eloqüent: "Èxit" (Operation Success). Qualsevol semblança amb l'actualitat  amb L'Iraq o Afganistan, no només no és coincidència, sinó que representa una evolució natural, igualment imperfecta però igualment eficaç i impune. On diu United Fruit escrigui's Halliburton, on es llegeix Nixon o Foster Dulles posi's Dick Cheney. On diu "comunisme" posi's "terrorisme". I ja?

El procés guatemaltec de 1944-1954, anomenat "revolució" encara que era lleu, reformista, i no obstant això històric, va ser impúdicament aixafat pel govern de Washington. No esmentem el Mig Orient, sinó les més properes experiències del Xile d’Allende, les dictadures d'Argentina, Uruguai, Brasil, Haïti, Nicaragua, Granada, El Salvador. I avui altra vegada Argentina, la Veneçuela de Chávez, el fracàs d'Equador, el planejat cop contra López Obrador a Mèxic? La mà que bressola el bressol. Aquella "fruita amarga" va produir monstres: els caibiles criminals, els llogarets arrasats, la destrucció de les xarxes comunitàries, l'èxode massiu. En fi, la història moderna de Guatemala. Els que van sobreviure de Rio Negro. El passat segueix aquí. Al setembre d'aquest any, uns 500 camperols mayes, molts d'ells supervivents de massacres perpetrades per l'exèrcit quan es va construir la hidroeléctrica de Chixoy fa més de vint anys, van prendre la presa en demanda d'una compensació. Els manifestants també van dir oposar-se als plans del govern per a construir altres projectes hidroelèctrics . "No es poden construir més represes fins a reparar els mals que van fer als de Chixoy", va dir Juan de Dios, líder dels manifestants. Chixoy produeix 275 megavats d'energia que representen el 60 per cent de l'electricitat de Guatemala. La presa, construïda en les zones altes dels mayes, veïnes a la selva chiapaneca, va ser polèmica des dels primers plans per a desenvolupar-la, enmig d'una repressió militar durant la guerra civil de Guatemala, que va durar 36 anys.

L’any 1980, l'exèrcit i els paramilitars van matar a 300 persones de la localitat de Rio Negro, prop de la presa, després que van rebutjar ser desplaçats. Van ser tres massacres successives. "Van matar la meva mamà, les meves germanes, les meves nebodes, la meva esposa i el meu fill, i quan per fi vaig decidir anar-me a altre costat (Mèxic), l'exèrcit em va arrestar en el destacament per vuit dies i em van pegar", recordava Francisco Chen, de 42 anys, fa unes setmanes. Com recorda el Centre per al Desenvolupament Indígena (Cedin) de Guatemala, els supervivents de Rio Negro volen també una indemnització del Banc Mundial, que va ajudar a finançar la construcció de la represa juntament amb el Banc Interamericà de Desenvolupament (BID) i va continuar atorgant crèdits malgrat les atrocitats. Avui se sap que, després d'una revisió interna, el Banc Mundial ja va concloure que les massacres "van ocórrer realment". Moltes víctimes de l'holocaust nazi han demandat, i en ocasions obtingut, compensacions similars. Però en aquest món encara hi ha nivells, i a Guatemala avui la vida d'una persona maya, com fa 500 anys, no val gaire. Llarg serà el camí. Es dirà que  els rius de la història han portat molta d’aigua: la fi de la dictadura, el premi Nobel a Rigoberta Menchú, les eleccions diguem que lliures dels noranta, la fi de l'exili a Chiapas, Campeche i Quintana Rosego de comunitats senceres. La població indígena segueix sent de segona. La democràcia, i sobretot la justícia i la igualtat en la diferència, estan lluny encara.

Els mayes de Guatemala han estat ferits, ofesos sense parar. Això no va minvar en ells la meravella del seu art tèxtil i plàstic, l'esperit de resistència i la capacitat d'organitzar-se, la generositat d'un dels pobles més pacífics del món, castigat amb la guerra civil més llarga del segle XX americà. Als indígenes se'ls nega el reconeixement constitucional, segueixen sota la bota militar, els afligeixen la migració econòmica, la violència dels narcotraficants i els “polleros”. Però viuen, dintre de la civilització negada de Mesoamérica com va dir Guillermo Bonfil, en un gresol constant de noves formes de sobreviure, conviure i crear. Sense els seus indis, Guatemala senzillament no existiria.

Hermann Bellinghausen