La Germania a Mallorca
La Germania de Mallorca constitueix un procés revolucionari poc
conscient i frustrat al que s'arriba mitjançant la polarització i el
xoc d'interessos que els esdeviments aguditzen.
Ela referents de la revolta i els seus exemples es creuen en distints
territoris dels Regnes de Carlos I, perquè ja era vist amb la primera
revolta que afectà el Call jueu a les caballesa del segle XIV que
accions semblants es produeixen no només a Mallorca. Ja hi havia
sermonadors que atiaven les espires i el mateix va passar amb les
revoltes que afectaren Girona, Barcelona, la Germania Valenciana i fins
i tot la guerra de les Comunitats de Castella, perquè no mancaren
comuners en les files agermanades mallorquines. El procés és més feble
a Catalunya perquè pel mig s'interposa la pesta.
Aquests processos s'intenten exportar a Menorca, on es produeixen
traïcions en les files agermanades i a una Eivissa encara molt afectada
pel saqueig de l'exèrcit mercenari que havia comandat Hug de Montcada,
manat pel rei contra Alger, que acabà com una aventura fracassada que
es cobraren els soldats mancats de botí i sous en contra dels
eivissencs.
La Germania és un clar exemple de la lluita de classes on els camps
venen delimitats per un sistema impositiu que beneficia a l'oligarquia
rendista que cada vegada acumula més possessions a la part forana i no
contribueix com ho fan els propietaris rurals, i per la confluència
aquesta vegada gairebé total dels gremis en la lluita. En canvi, en la
Revolta Forana acabdillada per Simó Tort, llevat dels seguidors de
Mascaró, els gremis van en contra de les reivindicacions dels forans.
El principal error dels agermanats va ser la seva confiança
institucional, marcat pels seus dirigents en el respecte a la Monarquia
i a l'Església atorgant a aquestes institucions un paper de neutralitat
irreal.El rei que havia condemnat la Germania Valenciana enviant contra
la mateixa al comte de Melito va declarar-se ben aviat adversari dels
aconteixements, tot i que la direcció agermanada ho volgués tapar, com
es va posar de manifest.
D'altra banda el paper de l'Església és majoritàriament hostil a la
Germania. Protegeix els mascarats, els refugia, manté una escletxa
entre els conversos i la seva possibilitat d'aliar-se amb els
agermanats, mitjançant es processos del sant Ofici, no qüestionats pels
agermanats i encara té el vist-i-plau dels agermanats en tasques de
mediació en el conflicte. Només l'acció dels agermanats a sant Domènec
és agressiva, i els trets a distància contra els refugiats en el
campanar de la Seu, perquè els setges a esglésies i convents en cap
dels cassos aplicaren la repressió feta temps després per l'exèrcit
mercenari invasor en la crema de l'església de Pollença agermanada, amb
els refugiats a dins. Els agermanats no arribaren a aquest punt de
barbàrie de l'exèrcit reial i mascarat.
La incautació dels forments i fogasses acumulades pel prior de Lluc,
Gabriel Vaquer es fa en presència del cabiscol de la Seu.
Tot i que bases agermanades mantigueren posicionaments adversos a la
monarquia mitjançant la proposta d'aliances externes (Doria, Renat
d'Anjou ...), i que es predicava l'existència de l'Encobert, els
dirigents agermanats es condicionaren fonamentalment al criteri de
l'Església i del sant Ofici que les va neutralitzar en tot moment.
Els agermanats basteixen un contrapoder que no pretèn una revolució
institucional. Ni Gurrea, Ni Burgues, ni el regent de la Cancelleria
moren en el conflicte, ni cap d'ells és esquarterat, cosa que si fa
l'exèrcit mercenari sense contemplacions.
L'exèrcit agermanat és el poble en armes, els seus capitans són
menestrals i és bàsicament autodefensiu, només desbordat pel
manteniment de setges i moviments d'incautació espontanis de les bases
agermanades en situacions d'enuig com les que provocaren l'assalt i les
morts en el castell de Bellver.El setge d'Alcúdia cerca més el pacte
que la conquesta militar de la vila, i els processos confiscadors
afecten als que s'enfronten a la causa de la germandat.
Amb la derrota de la Germania s'imposa l'oligarquia rendista que
s'expressa principalment en el que coneixem a la parròquia de santa
Eulàlia. Els seus aliats són principalment els mercaders de la Llotja i
notaris. De l'oligarquia rendista de Ciutat hi havia grans propietaris
com Berenguer Vivot(Campanet),Pere Ferrandell (Llucmajor), Jaume Berard
(Llucmajor), Nicolau Dameto (Montuïri),Jordi Brondo (Montuïri),
Francesc Olesa (Manacor), Berenguer Galiana (Llucmajor), Felip Fuster
(Alaró), Joan Andreu (Manacor), Antoni Nadal (Porreres), Abelló
(Porreres), Bonifaci de Pacs (Algaida), Rafel Mir (Felanitx), Llucià
Tornamira (Manacor), Perot Bauçà (Montuïri). Francesc Armadans
(Esporles), tots parroquians de santa Eulàlia.
Dels agermanats cal destacar pel que sabem de la repressió exercida
contra ells segons les informacions judicials,cal destacar la de
Torrendell que no apareix en el tall de 1512 i a Sant Jaume l'illeta de
Vallobar,; la de santa Margarida, de Miquel Sunyer (Antoni Colom l'any
1512) i lqa d'en Bovera a Sant Miquel, la de santa Clara a Santa
Eulàlia, les d'en Brossa, Ferragut i Gabriel Vidal en la parròquia de
sant Nicolau i pel que fa a la parròquia de santa Creu, els de
l'illeta de la Drassana , del Vectigal (entre el carrer de la Mar i la
Llotja), de l'illeta de la rectoria.
D'aquesta parròquia havia sorgit poc anys abans de la Germania una greu
i llarga vaga dels pescadors que es posicionaven contra la política de
preus fixada pel virrei i els jurats. Aquests optaren per incentivar
l'esquirolatge i sens dubte el malestar gremial, que afectava també als
paraires i altres, es multiplicava amb aquests fets.
Cloenda
La revolta agermanada va fracassar fonamentalment per una raó molt senzilla:els alçats pretenien mantenir un sistema de contrapoder en un equilibri amb l'oligarquia, els estaments religiosos i la corona.
El sistema de contrapoder bastit en les organitzacions gremials i foranes en cap moment va pretendre bastir un projecte de poder propi fonamentat en els gremis i els representats dels forans alçats. Fins al darrer moment va confiar en una monarquia que mai va estar de la seva part i que en canvi es mostrà beligerant amb la formació d'un exèrcit mercenari que va sembrar Mallorca de dolor.
Els dirigents agermanats van ser en una primera fase objecte de les manipulacions d'una part de l'oligarquia que volia fer de costat a un virrei que pretenia limitar en l'autogovern.
L'oligarquia que pretené manipular el moviment agermanat va perdre la partida davant la radicalització d'aquest per la manca de reformes a l'alçada de les demandes. L'objecte de l'oligarquia local no era precisament la d'atorgar concessions, i el seu projecte era fer fora al virrei per a consolidar la seva forma de dominació sense ingerències contra els seus excessos.
L'assemblea del claustre de Sant Francesc que acabà amb el domini de l'instador Joan Crespí, que pretenia un equilibri impossible, instal·là en el poder a Joanot Colom. Aquest però va accedir al poder en un context de divisió del moviment, i de deserció cap a les files de l'oligarquia d'aquells agermanats que havien provat la via d'obtenir solucions sense arriscar-se. La seva deserció i la manca de coratge no els evitaria haver de pagar-ne un alt preu amb les composicions que imposà la corona.
Joanot Colom va centralitzar el poder i intentar el control absolut del moviment, però no ho va aconseguir, perquè mai no va tenir la voluntat d'acabar amb una situació de dualitat de poders que s'entorpien.
En aquell moment era necessari confiar en les pròpies forces, i descartar mediacions que sempre es van mostrar alienes als interessos del moviment agermanat. Totes les mediacions traïren un moviment que no va saber valorar el moment històric, ni bastar les aliances externes que possibilitéssin una sortida victoriosa a la revolta.
L'expressió més crua d'aquest fet es produeix quan els Colom s'enfronten al Sant Ofici en defensa d'un company acusat de judaïsme. El posicionament de les seves bases en contra d'ells i a favor del Sant Ofici, manifesta la feblesa de l'autoritat dels Colom.
Aquesta feblesa, i la manca de comprensió del moment i de les tasques a fer, va originar la derrota d'un moviment agermanat que pretenia resoldre en el seu favor unes reformes que topàven directament amb els interessos dels estaments més privilegiats.
