Experiències Sindicals

Llorenç Buades

 

La meva vida laboral i la sindical no es diferencien gaire. Els meus darrers trenta anys d’assalariat són també trenta anys de sindicalisme actiu, des de la fundació de les Comissions Obreres a la branca d’assegurances i a l’empresa Mare Nostrum fins a la realitat actual a l’empresa Axa Assegurances, multinacional que va arrencar a l’Estat Espanyol des de Mare Nostrum, i fins a la meva militància a la CGT.

Ser sindicalista avui no és cap signe de distinció, ni tampoc és cap distintiu de combat,sinó més aviat de claudicació. Un sindicalista avui és considerat més aviat com un element necessari a l’empresa per a imposar els seus plans amb una legitimació social i la seva autoritat. El desprestigi dels sindicalistes avui va per el mateix camí del desprestigi de la política i dels polítics. Però jo no faig part d’aquests que es diuen sindicalistes i no són altra cosa que uns vividors de les hores sindicals i de la seva seguretat en la feina, dels que viuen la bona vida que els ofereix l’alliberament sindical. Mai no he estat alliberat sindical al llarg dels meus trenta anys de sindicalisme, tot i que he fet part dels organismes directius dins CC.OO. i més tard dins la CGT.

Quan començarem el sindicalisme alternatiu al vertical dins les CC.OO. jo no tenia cap garantia en el meu treball. No tenia cap privilegi respecte del conjunt dels treballadors perque no era representant sindical. I no vaig ser covard. Juntament amb alguns companys com Eduard Baldú o Joaquím Marcos ens jugàrem el tipus rebentant una assemblea del Sindicat Vertical en presència del nostre cap de personal, membre de la Guàrdia de Franco. Els enllaços del vertical van tirar els seus carnet en aquella assemblea al Teatre Sindical, ara seu de les CC.OO. Actualment hi ha gent que es juga la pell per fer el mateix que vam fer alguns en aquells anys, tot i que això d’ara és diu democràcia.

Quan escric això dues noies de Línea Directa acaben de ser expedientades per repartir propaganda per voler formar la secció sindical a la seva empresa. En canvi a la meva, tot és diferent. Algunes antigues militants comunistes (del PCE)  fan dels convenis un medi de promoció personal dins l’empresa, i un dels meus fitxatges per a la causa ha esdevingut avui un ·sindicalista professional” que com a tal ens fa saber a cada negociació que els “sindicalistes” com ell haurien de tenir més consideració per part de l’empresa i poder ser promocionats a càrrecs de Cap de Secció si tenen veterania de més d’un 75% de les hores laborals dedicades a l’activitat sindical. Així són ara els sindicalistes de CC.OO. al meu sector. Ell, que mai no va lluitar contra el vertical ,ara té una categoria equivalent a cap de secció, sense passar per exàmens com la resta del personal dins l’empresa.

Ara juntament amb la UGT han signat a l’empresa un preacord que els permetrà controlar els plans de pensions dels treballadors. A canvi s’han deixat pel camí la lluita contra les regulacions d’ocupació. Ho tenen ben clar. Les seves reivindicacions van cap a les seves ambicions de control.

 L’altra reivindicació més preuada per aquesta gent de CC.OO. era que l’empresa doblés el capital aportat per a l’activitat de les seccions sindicals (i com la seva és la més gran tocaria a més), en tant que els treballadors es mouen en el IPC que no contempla ni de bon tros les despeses reals de la gent, començant per l’habitatge.

Actualment crec que aquesta gent de CC.OO i UGT no millora la del vertical franquista, i ho dic amb tot convenciment. Són un autèntic problema pel sindicalisme, i pastelejar amb aquest tipus de sindicalisme, com fan alguns sectors que es diuen políticament alternatius o revolucionaris és un greu error, perquè tenen la boca closa davant la corrupció de la seva organització.

 

Els sindicalistes que coneixem l’experiència històrica sabem que el sindicalisme no ha aconseguit transformar-se per regla general en  un element per a la revolució social, i que com es veu ara mateix , tampoc serveix per regla general per avançar en polítiques reformistes favorables a la classe treballadora. Més aviat serveix per a satisfer de manera menys traumàtica les ambicions del capital, i els i les sindicalistes amb sentit crític sabem que som una minoria.

 

Dins aquest món sindical, allò que preocupa als aparells és la dotació econòmica que es pugui fer als sindicats des de l’Estat i  des de les empreses. Les lluites per sumar més delegats i delegades en eleccions sindicals mai no han tingut un contingut qualitatiu sinó un contingut quantitatiu que determina les posicions de poder i de subvencions, que és allò que realment importa a les burocràcies sindicals.

L’any 1978 al meu sector els dirigents de la UGT ja pactaven amb les empreses les llistes dòcils de delegats per tal que no guanyès CC.OO.. El sindicalista en qüestió que ho feia, era el seu secretari general, Victor, que després va ser representant patronal. Ara, CC.OO. fa el mateix. Ens trobem  empreses on els delegats de CC.OO. són responsables de personal (com a La Menorquina), i són aquests `”sindicats” els que impugnen les llistes dels sindicalistes autèntics que es presenten a eleccions, els que boicotegen els processos i col·loquen a persones que volen promoure un sindicalisme autèntic en una situació d’indefensió que moltes vegades acaba en la pèrdua del lloc de treball.

 

El món de l’esquerra sindical dins CC.OO. ha desaparegut. Només resten els caps de la banda que avui practiquen els seus bons oficis com alliberats en algunes àrees que els eviten la presència diària a l’empresa. A canvi han perdut tot el seu sentit crític. Ara són més o menys com els tècnics qualificats d’una empresa que es dediquen a exercir el seu poder al racó que li atorguen. Són els mateixos que ahir es dedicaven a donar clases magistrals contra el burocratisme i el reformisme. Ara són vividors de la seva petita qüota de poder. Abans es deien “marxistes revolucionaris”, i ara ni ells ho saben. Però encara hi ha partits com Esquerra Unida que privilegien la seva “militància” en aquests sindicats. La raó és molt senzilla, i és que part dels seus actius gaudeixen de posicions de privilegi que el sindicat els atorga, a vegades de manera inestable. La correlació de forces dels sindicalistes d’Esquerra Unida dins CC.OO. és cada vegada menor, però ells mateixos han generat aquesta situació que els fa cada vegada més hostes, i per això més servils a la direcció. No deixa de ser curiós que al nivell de la meva empresa gent d’Esquerra Unida dins la UGT, amics de Llamazares dins les CC.OO., o candidats del POSI a les darreres eleccions signin  un conveni que legitima retrocessos, quan la gent d’USO o ELA no ho fa. Quina credibilitat poden tenir aquesta gent ?

És per això que els sectors revolucionaris, els de l’esquerra alternativa, han de deixar de banda els sindicats al servei del poder i unir-se al sindicalisme alternatiu.

Aquells partits polítics que organitzen als seus militants dins CC.OO. o UGT no tenen cap credibilitat perquè han elegit formar part del problema (per molt d’esquerra que es diguin) i no de la seva solució.