ELS EXECUTIUS

François Chesnais

Els executius (i de manera un poc diferent els supervisors) ocupen un lloc crític en les empreses. Són el punt d'inflexió entre la direcció i la mà d'obra. Per al conjunt dels treballadors, les implicacions dels plans d'augment de la competitivitat semblen a primera vista bastant llunyanes i abstractes. Això no ocorre amb els executius. De la seva convicció i la seva energia depèn l'engegada efectiva d'aquests plans. És necessari, per tant, que les administracions així com els seus gabinets d'assessorament s'emprin en aconseguir-los, no tant mitjançant una participació en els beneficis, sinó per la incitació a la competència individual i directa segons els objectius desitjats i la valoració dels resultats, començant pels de les unitats que cada executiu dirigeix. Un element principal del nou model de gestió és la transformació d'unitats que anteriorment formaven part d'un tot en centres de guanys individuals que estableixen relacions mercantils amb les altres i que poden competir entre elles o amb els seus contribuents exteriors, representant així el lloc d'adaptació dels executius.

 La competència a la qual se sotmeten científicament els executius té dues funcions. La primera, la millora dels resultats mitjançant la descentralització de les unitats, es pot aconseguir fàcilment. La segona, no. Per a treure-la a la llum van fer falta els estudis clínics dels psicòlegs laborals . La funció amagada consisteix a posar a l'executiu en una situació on el seu propi sofriment en el treball li torni cada vegada menys sensible al sofriment dels altres. Aquest sofriment neix de la por a no estar a l'alçada dels seus semblants i rivals, sobretot respecte a la contractació de joves. L'objectiu que es persegueix és que l'executiu es converteixi en un element principal d'un procés del qual Christophe Dejours analitza les característiques, la negació de les penalitats en el treball, les de la seva pròpia experiència i la institució de la mentida relativa a aquestes penalitats en tots els nivells d'organització. El que es proposa és que l'executiu sigui insensible, que estigui llest per a fer el treball brut a l'hora de preparar els acomiadaments i decidir a qui s'ha de condemnar a la pena de la qual ell mateix espera escapar . Christophe Dejours va molt lluny, doncs arriba a comparar-los amb els funcionaris alemanys dels camps de concentració, per la seva banalització i indiferència davant el mal .